dimarts, 12 de gener de 2021

Descoberta bioespeleològica històrica a la península Ibèrica


                 Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). Foto de l'article.

El Dr. Alberto Sendra, del Servei de Patrimoni Històric i del Museu d'Història Natural de la Universitat de València, acaba de publicar una de les seves descobertes més importants: un hemípter troglobi de les cavitats de València que s'ha descrit sota el nom de Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). També és autora de la descripció la Doctora Hannelore Hoch, del Museu d'Història Natural de Berlín.

Gairebé tots els insectes tenen representació dins la vida subterrània. Quant als hemípters, només se'n coneixen unes poques espècies a tres illes Canàries. A la península Ibèrica, eren desconeguts. Podem considerar un dels més importants descobriments actuals dins la bioespeleologia.

L'article, publicat a la prestigiosa revista Subterranean Biology, acaba d'aparèixer i, com és habitual, l'Alberto ens ha fet arribar puntualment el treball.


El primer hemípter troglobi espanyol que es va trobar va ser Collartida anophthalma, que va ser descrit pels sempre ben recordats Francesc Español i Jordi Ribes: Una nueva especie troglobia de Emesinae (Heteroptera, Reduviidae) de las Islas Canarias. Speleon 26-27, 1983. Va ser recol·lectat per en Martí Romero a la Cueva de don Justo, a l'illa de Hierro, Canàries

                                       Zona hon hi ha hagut la descoberta. Figura de l'article.

S'ha traduït alguns capítols del treball, que presentem tot seguit.

RESUM:

Des d'Espanya es descriu una nova espècie cavernícola d'hemípter de la família Kinnaridae. Aquest és el primer registre d'un cinàrid cavernícola del Vell Món i el primer registre d'un hemípter fulgoromorfà troglobític de l'Espanya continental i també la setena espècie dels cinàrids cavernícoles de tot el món. Els Kinnaridae epigeus no es coneixen dins la fauna actual de la península Ibèrica ni per l'Europa occidental en general. La nova espècie és considerada com un vestigi d'una fauna antiga que ara s'ha extingit. La nova espècia no s'han pogut assignar a cap dels gèneres existents, per la qual cosa s'estableix un nou gènere. Es presenten dades moleculars (seqüència de codis de barres COI) per a la nova espècie. Per primera vegada, es proporciona una descripció detallada de la morfologia nimfal d'un cinàrid. Es dóna informació sobre el seu estat d'ecologia, comportament, distribució i conservació i es discuteixen les implicacions biogeogràfiques.

Valenciolenda fadaforesta sp. nov., habitus, dorsal view a adult male, dorsal view b nymph (IV. instar) from ‘Murciélagos’ cave (Vilamarxant, València) (photos by: Sergio Montagud Alario)c morphological analogy in the troglobitic Solonaima baylissa Hoch & Howarth, 1989 (Cixiidae) from Australia: habitus, adult male, dorsal view. Body length 4.5 mm (photo by H. Reimer, Marburg, used with permission). Fotos i peu, de l'article.


INTRODUCCIÓ:

Durant diversos anys d'investigacions bioespeleològiques en els ecosistemes rupestres de la Comunitat Valenciana, l'antic equip de biòlegs del Museu Valencià d'Història Natural (Fundació Torres Sala), va recollir diversos exemplars d'una espècie amb una gran adaptació al medi subterrani, del tàxon Kinnaridae (Fulgoromorpha), desconeguda anteriorment a la península Ibèrica. El seu descobriment va rebre una atenció considerable, ja que la petita criatura és:

a) morfològicament impressionant, amb ales quasi transparents, amb reflexos vidriats i caracteritzades per una vora blava brillant en els mascles, evocant imatges d'una "fada" i

b) la seva existència als foscos espais subterranis de les darreres restes del bosc Mediterrani a València.

Així, aquest notable tàxon va ser nomenat "fada dels boscos". De moment, s'ha estudiat la nova espècie a partir de dues cavitats, però també s'ha observat en altres set coves, totes en els relleus més orientals de la Serralada Ibèrica a l'est de la península Ibèrica. L'espècie es caracteritza per diverses troglomorfies, per exemple, absència d'ulls compostos i d'ocels; pigmentació corporal molt pàl·lida i ales reduïdes, i en conseqüència: es pot considerar cavernícola. Aquesta espècie representa el primer registre d'espècies troglòbies d'hemípters a l'Espanya continental, el primer registre del tàxon Kinnaridae a l'Espanya continental, la setena espècie de cinàrid cavernícola a tot el món i el 3r registre d'un hemípter Fulgoromorpha cavernícola a la mediterrània.

Actualment, amb 115 espècies i 24 gèneres, Kinnaridae és una les famílies més petites dels Fulgoromorpha. Els cinàrids es distribueixen per tot el món, predominantment als tròpics i subtròpics.

De la regió paleàrtica, es documenten diversos gèneres, amb espècies conegudes a l'Iran i Tadjikistan, Afganistan, Índia, els Emirats Àrabs Units i des de les Illes Canàries.

La majoria de les espècies de Kinnaridae són epigees, amb ulls ben desenvolupats, coloració viva del cos, tegmina (coberta per a la protecció de les ales una vegada plegades) i ales completament desenvolupades, que els permeten volar. Han colonitzat coves a diverses regions del Nou Món: el Carib, i Amèrica del Sud i, per tant, mostrar diversos graus de troglomorfies, com ara la reducció d'ulls, ales i pigmentació corporal.

El coneixement de la biologia i l'ecologia de Kinnaridae en general és escàs. La majoria d'espècies s'associen aparentment a plantes dicotiledònies, però també hi ha registres a falgueres, gimnospermes (Ephedraceae) i monocotiledònies (Agavaceae). Els adults de les espècies epigees s'alimenten de plantes, mentre que les nimfes són subterrànies i s'alimenten d'arrels.

Encara no s'ha proporcionat cap hipòtesi per explicar les relacions filogenètiques dins dels Kinnaridae. Segons a la clau donada per Emeljanov, el nou cinàrid cavernícola d'Espanya pot ser classificat com a membre de la subfamília Prosotropinae i – amb algunes consideracions- de la tribu Adolendini. En les característiques dels genitals masculins, no comparteix similituds amb cap espècie dels gèneres cinàrics coneguts (dins o fora de l'Adolendini) que es podrien interpretar com sinapomorfies. Així, s'estableix un nou gènere per acollir aquesta nova espècie. També proporcionem una descripció de la nimfa de cinquè estadi. La morfologia de les larves dels Kinnaridae, en general, és desconeguda en gran manera.

                Dues fotos de la nova espècie, en viu, tretes d'un vídeo d'en Sergio Montagud Alario.

ETIMOLOGIA:

Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov

El nom del gènere és una combinació de València, la capital de la Comunitat Valenciana, una regió autònoma d'Espanya a l'est de la península Ibèrica on es troba la localitat tipus i la tribu de Kinnaridae, Adolendini, a la qual pertany el tipus de l'espècie assignada. El gènere és femení.

El nom de l'espècie és una combinació de la paraula fada i bosc, significant "fada del bosc". El gènere és femení.

Enhorabona per aquesta descoberta que podem considerar històrica!

 

dijous, 7 de gener de 2021

Dos nous gèneres i quatre noves espècies de diplurs troglobis de la Xina

La boca de la cova Win Tin Twin Cave, Ywangan karst, Shan State, Myanmar,una de les cavitats on s'ha descobert la nova fauna. Foto de l'article. Autora Ana Komerički.

Ja estem acostumats a presentar els treballs que ens envia el Dr. Alberto Sendra sobre Diplurs, Iapígids, etc. Ara, encetant l'any, acaba de publicar-se un important estudi de fauna subterrània de la Xina.



El següent escrit és una recopilació de diversos paràgrafs de tres capítols del treball: Resum, Introducció i Material i Mètodes:

Vint-i-nou espècimens de Diplura, recol·lectats en vuit coves de la Xina i Myanmar, una vegada estudiats han proporcionat dos nous gèneres i quatre noves espècies:

Els dos gèneres són:

Hubeicampa Sendra & Lips

Mueggejapyx Sendra & Komerički

I les quatre espècies són:

-Anisuracampa ywangana Sendra & Komerički

-Hubeicampa melissa Sendra & Lips

-Pacificampa wudonghuii Sendra

-Mueggejapyx brehieri Sendra & Komerički.


          Anisuracampa ywangana, una de les noves espècies, acompanyades de dos diplòpodes. Foto de l'article. Autora Ana Komerički.                           

A més, també fa redescripcions d'algunes altres espècies que, tot i que ja s'havien descrit, les complementa amb més dades que ha pogut estudiar amb el material proporcionat.

Aquests tàxons, molt adaptats a la vida dins les cavitats, presenten una gran adaptació morfològica (troglomorfia) als ecosistemes subterranis. El seu equipament sensorial els òrgans anomenats "setes" i els elements receptors, “òrgans cupuliformes”, són molt diferents de les espècies properes.


                              Una altra de les cavitats d'on s'ha descrit fauna

Recents contribucions sobre els diplurs asiàtics, juntament amb les novetats taxonòmiques mostrades en el present estudi, destaquen la importància biogeogràfica de la biodiversitat asiàtica. Àsia es revela com un continent amb extenses regions kàrstiques que encara no han estat explorades. Noves espècies de diplurs encara han de ser descobertes.


                        Mueggejapyx brehieri, un nou gènere i nova espècie. Foto de l'article.  Autora Ana Komerički.    

Àsia és el continent més gran i té un 30% de la superfície terrestre total de la terra, en la qual hi ha dos milions de quilòmetres quadrats de paisatges càrstics. Un gran nombre de cavitats romanen inexplorades, des d'una perspectiva bioespeleològica. Durant les darreres dues dècades, els estudis sobre coves asiàtiques han revelat una àmplia diversitat d'espècies altament adaptades al medi subterrani: Collembola, Carabidae, Diplopoda, peixos i altres tàxons zoològics. Entre aquests descobriments sorprenents també hi són els diplurs.

Els Diplura, un ordre dins dels hexàpodes, tenen moltes espècies representades en les poblacions hipogees a tot el món, excepte a les regions polars i les zones amb permagel (permafrost). De les aproximadament 1.000 espècies existents conegudes, el 15% només viuen en coves. No obstant això, la presència de diplurs en els ecosistemes subterranis asiàtics encara estan poc estudiada, ja que només s'han descrit disset espècies de deu gèneres.

Figura 98‒99. Mapes de distribució de diplurs amb morfologia adaptada al seu hàbitat en les cavitats d'Àsia: Campodeinae Condé, 1956 (cercles vermells), Plusiocampinae Paclt, 1957 (cercles negres), Lepidocampinae Condé, 1956 (cercles marrons), Japygidae Haliday, 1864 (quadrats vermells). En groc: zones càrstiques. En taronja: deserts. En violeta, envoltat per una línia discontínua: sistemes kàrstics. 98. En blau: capa de gel i extensió del permagel durant l'última ocupació glacial. 99. En blau: zones cobertes amb qualsevol permagel actual, continu o per porcions. Mapes de l'article.

Els exemplars es van recollir directament a mà i es van emmagatzemar en etanol 70-75%, després es van rentar amb aigua destil·lada i muntat sobre plaquetes de vidre en solució Marc André II. Els exemplars muntats es van examinar amb un microscopi òptic de contrast de fase (Leica DMLS). Les il·lustracions es van fer amb un tub de dibuix i es van fer mesures amb un micròmetre ocular. Per mesurar la longitud del cos, els exemplars van ser muntats sencers i mesurat des de la base del procés frontal de les macrosetes distals fins a la vàlvula supraanal de l'abdomen. Dos exemplars es van recobrir amb or-pal·ladi, per al seu estudi amb microscopi electrònic, SEM (Hitachi S-4800) i obtenir les fotografies i la mesura dels òrgans “sensilla”. 

Agraïm a l'Albert la deferència de tenir-nos sempre ben informats de les seves recerques.


Anisuracampa ywangana, una de les noves espècies, acompanyades de dos diplòpodes.                           Foto de l'article. Autora Ana Komerički.



divendres, 4 de desembre de 2020

Fauna subterrània de Canaries a la televisió

Un dia tenia posada la TV 2 i vaig veure la introducció d'un programa cultural. Sortien diversos animals salvatges i alguns insectes.

Fins aquí res d'especial. Però un que va aparèixer, vaig pensar que el coneixia, allò que es diu "em sonava". Era una imatge perfecta, un, semblava un coleòpter en estat larvari, encara no adult, blanquinós, molt estilitzat, amb uns moviments pausats bellugant les antenes. El seu cap pla i arrodonit em va fer pensar en uns coleòpters estafilínids troglobis del gènere Domene que havíem capturat en les expedicions bioespeleològiques al Marroc. La intuïció em deia que ho era, però la lògica m'ho rebutjava; no podia ser que a la tele aparegués un Domene!

Anant barrinant, també s'assemblava molt a un coleòpter cavernícola de les illes Canàries que jo coneixia de treballs que m'havia enviat el Pere. Allà hi ha una gran representació de fauna cavernícola dels tubs de lava i, entre ella, diversos gèneres d'estafilínids "propers" al grup dels Domene. També n'hi ha a la península Ibèrica i, com ja hem dit, al Marroc.

Quan tinc dubtes amb segons quina fauna, parlo amb l'amic Pere Oromí, catedràtic de la Universidad de la Laguna, Tenerife i sempre em treu dels embolics. Li vaig exposar el tema i em va respondre que sí, que ell havia col·laborat en un reportatge per a la TV 2 i que el coleòpter era una larva de Domene vulcanica.

El Pere em va passar l'enllaç de la gravació i després de visionar-lo, he tret algunes escenes fixes que són les que apareixen en aquest article.

                                                    Milpeus diplòpode Dolichoiulus troglohierro
Una larva de mosquit (amb aspecte de cuc) Keroplatidae, s'alimenta d'un dípter atrapat en la seva trama de fils
                                        El cranc dels jameos de Lanzarote: Munidopsis polymorpha
                                                                Aranya femella Troglohyphantes oromii
                                                              Isòpode Venezillo tenerifensis
                                                           Ortòpter Loboptera troglobia
                                                Aranya mascle Troglohyphantes oromii                                                
               Larva del coleòpter Domene vulcanica, el motiu d'haver preparat aquest article
                                            Centpeus Lithobius speleovulcanus
Hemípter homòpter troglobi Cixius ariadne

Aranya altament especialitzada en l'ambient subterrani: Dysdera unguimmanis
Coleòpter cavernícola estafilínid: Alevonota outereloi

http://www.rtve.es/m/alacarta/videos/que-animal/animal-cavernicolas/5415917/?media=tve

Aquest és l'enllaç del video. Us recomano, quasi us obligo, a veure'l. De segur que gaudireu tant o més que jo. 


divendres, 27 de novembre de 2020

Una nova espècie de dípter a l'avenc del Daví, Sant Llorenç del Munt

Sala al peu del pou d'entrada de l'avenc del Daví, desembre 1963. Foto R. Alsina, amb magnesi
L’any 2019 es va portar a terme un projecte d’estudi d’Artròpodes del medi hipogeu del Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, per a l’estudi de la fauna subterrània de les coves i avencs del Parc, que permeti conèixer l’estat actual d’aquesta fauna tan especialitzada.

Va ser un acord signat entre quatre estaments:

-Diputació de Barcelona

-Consorci del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

-Associació Catalana de Bioespeleologia -BIOSP-

-Federació Catalana d’Espeleologia

Un dels resultats més destacats ha estat el descobriment d’una nova espècie de dípter de la família Limoniidae. En aquest article presentem i comentem aquesta important troballa, ja que no és habitual una novetat en dípters i menys en un hàbitat cavernícola.

L'article ha estat publicat a la prestigiosa revista European Journal Entomology.

Dins les cavitats és molt normal trobar-hi “mosquits”, a vegades en quantitats tan grans que arriben a fastiguejar el visitant, en especial si es tracta d’un galeria estreta i baixa, ja que t’envolten i te n’arribes a empassar algun per la boca o se’t fiquen dins el nas. El llum del casc els atrau i no et deixen fins que arribes a una zona més àmplia. Temps abans, amb la flama del llum de carbur, en acostar-se morien cremats, desprenent una desagradable olor.

Viuen a les parets i sostre de les galeries i també a les parets dels pous. En el cas de la novetat es van localitzar a les parets del pou i conviuen amb espècimens d’un altre gènere de Limoniidae.


                                      La nova espècie fotografiada en viu. Fotos: Sergi Gago

Va ser el Jorge Mederos, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, un gran especialista en aquesta família de dípters que, observant una població d’aquests insectes dins de l'avenc del Daví, va apreciar que hi havia dos tipus diferents, tot i que per l’aspecte eren molt semblants. D'uns n’hi havia pocs, en canvi dels altres, una gran quantitat. Examinats els que semblaven diferents al laboratori, va poder comprovar que es tractava d’una nova espècie.

Aquest tipus de dípters posseeixen unes grans ales i unes potes molt llargues i delicades que sovint es trenquen durant la seva cacera o al guardar-los dins del tub amb alcohol. Els especialistes, com el Jorge Mederos, porta un caçapapallones per facilitar la captura.


            Fotografia de l'exemplar sobre el que s'ha fet la descripció (el Typus). Foto: Jorge Mederos

La nova espècie porta el nom de Dicranophragma (Brachylimnophila) relictum, tot referint-se al gènere; subgènere i espècie: relictum, fent referència al fet que el seu hàbitat, l’interior de cavitats, és un refugi ecològic en el qual s’hi han adaptat a viure-hi.

El gènere Dicranophragma només tenia dues espècies conegudes dins la península Ibèrica. Aquesta serà la tercera espècie  i la primera a ser localitzada en un medi hipogeu.

La família Limoniidae la componen unes 10.700 espècies que estan distribuïdes per tot el món, tret de l’Antàrtida.

El gènere  el componen 49 espècies i subespècies repartides entre 3 subgèneres: Brachylimnophila, Dicranophragma i  Mixolimnomyia.

Enhorabona per la trovalla!

Nota complementaria a 19-01-2021: Curiosament aquesta mateixa espècie ha estat localitzada a l'illa de Sicília, pocs dies desprès de la seva descripció.


dilluns, 23 de novembre de 2020

El meu record d'Armando Avalo

L'Armando entre el Lluís Auroux i l'Emili Devenat. Avenc del Corral Nou, Garraf, 1964
Ahir vaig parlar per telèfon amb l'Isidre G. Urgellés. Va ser a conseqüència d'estar parlant amb en Floren Fadrique que vam sortir a parlar d'ell. Com sigui que ja feia uns sis mesos que no en sabia res de l'Isidre, li vaig trucar. Ja sobrepassa els noranta anys i té els clàssics problemes de l'edat, però, per com el vaig sentir, semblava estar bé. Em va dir que el seu amic més entranyable, l'Armando Avalo, ens havia deixat, sense precisar gaire més.

L'Armando i l'Isidre van forjar una íntima amistat i una entranyable col·laboració en les activitats de camp.

Sentint-ho molt, no tinc cap dada de l'Armando; bé, quasi cap, només que estava dedicat a la fotografia i a les Belles Arts i que, entre els anys 60 i 70 era membre del GIE de Gràcia, època dels Marigot, Sas, Porta, Amat, Arnau, Devenat... i de l'Isidre. L'Armando era una persona molt seriosa, tot i que deixava escapar un humor refinat. També era un gran company d'excursions.

He parlat amb altres companys d'aquella època de club, però no m'han pogut aclarir més coses, només que, el Manel Arnau, que de petits havien anat a la mateixa escola, li semblava que es deia Armando Avalo Ventura. Fent una cerca per internet he trobat un reconegut pintor, que va morir l'any 2012, però sense cap fotografia que el pogués identificar. Ens quedarem amb el dubte.

L'última vegada que ens vam veure, va ser l'any 2009, en la Trobada de Col·laboradors Francesc Español a la que va assistir acompanyant l'Isidre.

             A l'esquerra, l'Isidre i a la dreta, l'Armando. 2009. V Trobada de Col·laboradors Francesc Español, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona

L'Isidre és un dels "supervivents" dels pioners de la Bioespeleologia a Catalunya, com a organització. Provinent del GIE, l'any 1960 va entrar en contacte amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i, de la mà de Francesc Español, l'any 1961 va organitzar la logística d'un Laboratori de Bioespeleologia al Museu, així com una sèrie d'activitats de recerca de fauna en llocs no habituals per aquella època, com poden ser la Cerdanya, el Montnegre, el Montgrí i el Montsià a Catalunya i també diversos indrets de Castelló, amb molt bons èxits que van donar diverses noves espècies.

Et recordaré, Armando. (sempre es parlava d’ell com Armando, no Armand. Costums!)

dijous, 5 de novembre de 2020

El coleòpter dels avencs del Garraf: Troglocharinus ferreri. Verssió 2

 

           Dos dels protagonistes de l'article: Edmund Reitter i, a la dreta, Ricardo Zariquiey Álvarez

Una vegada publicat aquest article el dia 3/11/2020, l’amic J. M. Miñarro m'ha enviat un mail tot diem-me:

T'envio les dues últimes pàgines de l'article d'en Font i Sagué sobre l'exploració de l'Avenc d'en Roca el 1907, i publicat a SOTA TERRA - I (1909), on corroborà el tema que va ser en Felip Ferrer i Vert qui va enviar un exemplar a Reitter. No queda clar qui va ser el que el va recollir en concret, en Faura, en Coromines o el Dr. Serradell. El cert és que algú d'ells li va entregar al F. Ferrer que va fer una primera valoració del material i després ho va enviar al Reitter. Vés per on, el Ferrer, fent d'intermediari, es va emportar els honors.

Aixi mateix m’ha assessorat sobre alguns detalls que he corregit del primer escrit, inserint les dues pàgines esmentades. Per tot aixó s’ha considerat oportuna la seva reedició. 


M'aventuro a dir que tots els espeleòlegs catalans hem fet activitats pel massís del Garraf, comptant també amb els perifèrics de l'Ordal, Begues, Vallirana, etc. Aquestes zones, històricament han estat l'escola espeleològica dels que ens iniciàvem, sobretot dels que ja tenim una certa edat. També hem de citar Montserrat i St. Llorenç del Munt, tant o més freqüentades. El no disposar de vehicles propis i la proximitat d'aquests massissos, amb bones comunicacions de transports, fou el motiu que, inicialment, fossin els preferits.

La fauna subterrània està àmpliament representada en aquest sector del Garraf. Podem citar el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai; l'isòpode Catalauniscus espanoli; el coleòpter Troglocharinus ferreri, etc. Precisament, d'aquest últim en parlarem en aquest article.

                                                     Troglocharinus ferreri ferreri en viu
                                                            Troglobisium racovitzai en viu

El T. ferreri és un coleòpter que viu estrictament confinat en el medi subterrani profund. Abans, parlem de milions d'anys, vivien a l'exterior, però per diverses raons de canvis en les condicions ambientals externes, es van refugiar sota terra. Aquest refugi els va provocar una evolució en els seus costums alimentaris i, també, en la seva morfologia, el seu aspecte i la seva forma. Aquestes adaptacions són irreversibles; no poden tornar als seus anteriors costums ni aspecte i per tant estan presoners en el seu ambient, sense possibilitats de tornar a l'exterior. Aquestes adaptacions i impossibilitats de retornar a l'exterior també la posseeix tota la fauna troglòbia que conviu amb ells; tots els artròpodes com els isòpodes, col·lèmbols, centpeus, àcars, aranyes, etc. etc.

El T. ferreri el va descriure l'any 1908 el naturalista austríac Edmund Reitter (1845-1920) amb el nom Troglophyes (Troglocharinus) ferreri. El va col·locar dins del gènere ja existent Troglophyes i va crear un nou subgènere: Troglocharinus. Quan a ferreri, Reitter el va dedicar a Felip Ferrer i Verd, sense estar clar si com a recol·lector o com la persona que li va fer arribar a les seves mans l'exemplar femella que li va servir per poder fer la descripció.

A la descripció, Reitter escriu: ... (sic) Ein ♀ von Herrn Filipe Ferrer, Barcelona, erhalten das aus den spanischen pirenaen stammt, que traduit vol dir +/- Va rebre una femella del senyor Felipe Ferrer de Barcelona, que prové del Pirineu espanyol.

La descripció original d'en Reitter, 1908: 1 i 3- El gènere Troglophyes, on va situar el ferreri; 2- El nou subgènere que va crear, Troglocharinus; 4- Les nou línies de la descripció del T. ferreri.

És del tot segur que Filipe Ferrer era en Felip Ferrer i Vert, que tenia íntima relació amb el, llavors, Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i anys més tard amb F. Español, J. Mateu, Ascensi Codina, etc. També estava molt vinculat amb la Institució Catalana d'Història Natural, de la qual en fou president el 1909. En Felip va tenir una botiga de taxidèrmia a la plaça Reial, on també es relacionava amb molts naturalistes i entomòlegs en les conegudes tertúlies que es feien a la rebotiga.



Part final de l'article d'en Font i Sagué. Cita el Trocharanis, n. sp (encara que es refereix a Troglocharinus, n. sp.; n. sp. es refereix a l'abreviatura de "nova espècie",quan ja es coneix el gènere pero encara no hi ha adjudicat el nom de l'espècie. 

Dos anys més tard, l'octubre del 1910, en R. Jeannel va fer unes visites espeleològiques a Catalunya i va recollir exemplars de la cova Fou Muntaner i unes restes a la cova Fosca de Gavà. En comparar-los amb un exemplar que ell tenia, que possiblement era el de l'avenc d'en Roca amb el qual Reitter va fer la descripció, va determinar que eren tots de la mateixa espècie, Troglophyes (Troglocharinus) ferreri i és quan l'eleva a la categoria de gènere.

En el treball de l'any 1917 d'en Ricardo Zariquiey Álvarez (Barcelona: 1897-1965),  que inserim complet, s'explica que l'espècie va ser descoberta per en N. Faura i Sans, que va recollir tres exemplars a l'avenc d'en Roca el 4-IX-1907. Això no és el que va escriure Reitter en la seva descripció del 1908, recordem que va dir que li havia enviat un exemplar femella en Felip Ferrer, de Barcelona, sense dir qui l'havia capturat. La possibilitat és que en Ferrer no expliques a Reitter qui havia fet les primeres captures i que només hagués enviat un dels tres exemplars capturats per en N. Faura i Sans.

Passat un temps, a finals de l'any 1916 i principis del 1917, en Zariquiey també va visitar aquestes tres cavitats i va aconseguir abundant material que, en poder-ne comparar molts exemplars, va descriure dues subespècies del T. ferreri:

T. ferreri jeanneli. Cova Fou Muntaner

T. ferreri codinai. Cova Fosca de Gavà

I, a més, va quedar el T. ferreri ferreri descrit per Reitter.

 

Nota: Quan d'una espècie se'n fan subespecies, el nom de l'original es modifica repetint el nom, com en aquest cas T. ferreri ferreri. Totes les subespècies, a més del gènere, tenen dos noms. Les espècies que no tenen subespècies, després del gènere només en tenen un. Dispenseu l'embolic!, però hem de conèixer les particularitats de la nomenclatura.

El treball d'en Ricardo Zariquiey: 1917.  













Nota: dins les dues últimes pàgines també parla del T. hustachei, del Montsec d'Ares. Ho inclou pel motiu que estudia el grup sencer dels Troglocharinus coneguts llavors.

Els exemplars de Troglocharinus presenten notables canvis de forma entre les poblacions de diferents cavitats, d'aquí que es fessin les tres subespècies, que si ens atenim a les descripcions, estan justificades (tot i que Zariquiey ja diu que les formes difereixen dins de cada cavitat), però el problema apareix quan van sortint poblacions d'altres cavitats intercalades amb les primeres conegudes. Llavors, resulta que ja no és possible establir una separació, ja que les formes i detalls es van sobreposant. Entre cavitats allunyades sí que s'aprecien diferències, però aquestes es minimitzen i es barregen en comparar-los tots. Aquesta variabilitat també es dóna amb altres gèneres i, al llarg dels anys, hi ha espècies i subespècies que han quedat anul·lades; es diu que passen a sinonímia d'anteriors descripcions, com va passar amb les dues subespècies que descriu Zariquiey en el següent treball: T. ferreri jeanneli i T. ferreri codinai que han passat a T. ferreri ferreri.

Actualment el grup del gènere Troglocharinus del massís complet del Garraf  està compost per les següents subespècies:

-T. ferreri ssp. abadi. St. Pau d'Ordal

-T. ferreri ssp. ferreri, d'àmplia distribució per Garraf, Begues, Cervelló, Corbera, Ordal, Vallirana, Gavà i Olesa de Bonesvalls,

-T. pallaresi. Cervelló.

A Olèrdola hi ha l'espècie Troglocharinus olerdolai, no molt llunyana però deslligada del massís pròpiament dit del Garraf. També hi ha altres espècies del gènere a Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Penedès, etc.

Zones de distribució del gènere Troglocharinus a Catalunya. Els quadrats en negre, el grup T. ferreri

I aquesta ha estat la història d'un dels més coneguts i estudiats coleòpters del nostre sota terra.