dimecres, 1 d’abril de 2020

Un nou gènere i espècie de campodeid de la Xina




S'acaba de publicar un estudi on es descriu un nou espècimen de la Xina. La notícia ens l'ha fet saber el nostre amic de València, l'Alberto Sendra, de la Universitat d'Alcalà, autor del treball, en col·laboració amb un altra especialista del Muséum national d'Histoire naturelle de París.

L'Alberto ens diu: A París hi ha un grup de biòlegs i espeleòlegs que treballen a la Xina. El material de campodees l'estudien en conjunt amb mi (amb l'Alberto Sendra). Quan a aquests insectes troglobis, a la Xina s'estan descobrint verdaderes meravelles. La fauna de les campodees (i de molts altres grups) no té res a veure amb els de la resta del món. És una font inesgotable d'estudi... que ens està donant grans sorpreses!

Holotypus: un mascle. Xina: Guangxi: Hechi: Du’an Xian: Liu Zhu village: Lian Hua Dong Cave. leg. Louis Deharveng.

Sistemàtica:

Classe: Hexapoda Blainville, 1816

Ordre: Diplura Börner, 1904

Subordre: Rhabdura Cook, 1896

Família: Campodeidae Lubbock, 1873

Subfamília: Plusiocampinae Paclt, 1957

Gènere: Whittencampa (nou) 

Espècie: Whittencampa troglobia (nova)

Whittencampa troglobia.   Dibuix: Alberto Sendra


RESUM PUBLICAT:

 Whittencampa troglobia, new genus and new species, is a highly troglomorphic Diplura of the Plusiocampinae subfamily described from Lian Hua Dong Cave in southern China. Whittencampa belongs to the Plusiocampinae subfamily, which is widely distributed in the European region, but also has four species in China. Whittencampa is characterised by its thick setiform pretarsal processes completely covered with long barbs with a tiny hooked tip. Scanning electron microscopy reveals new features for this subfamily such as the large subtriangular ending of the neuroglandular setae on the labial palps, the epidermal glands on the labial palps and the bifurcated or double sac ending of the eversible abdominal vesicles. Whittencampa troglobia has remarkable troglomorphic traits: the most elongated antennae, and the largest number of antennomeres (56) among Plusiocampinae, and cerci up to 2.3 times longer than the body. It lives with other highly troglomorphic arthropods at the type locality, Lian Hua Dong, and provides additional evidence that southern China is one of the major biodiversity world hotspots for subterranean fauna.

RESUM. (traduït, resumit i adaptat per l’autor del post)

Whittencampa troglobia, nou gènere i nova espècie, és un insecte de l'ordre Diplura que posseeix una sèrie de detalls morfològics deguts a la seva adaptació al medi subterrani que li ha donat un notable grau de troglomorfisme: Les antenes molt llargues i amb un major nombre (56) d'antenomers, el més elevat dins dels Plusiocampinae (els antenomers són els artells de les antenes que posseeixen musculació independent en cadascun d'ells). També per la llargada dels cercs, que mesuren fins a 2,3 vegades la longitud el cos.



Peu de foto:

21. Habitus de Whittencampa troglobia, nova espècie.

22. Mapa de distribució dels Campodeidae troglobis a la Xina

 (1) Whittencampa troglobia, Lian Hua Dong near Du’an (Guangxi)

(2) Plusiocampa lipsae, Grotte des Quatre Porches near Yishang (Hubei)

(3) Whittencampa cf. troglobia, Ji Dong near Huanjiang (Guangxi)

(4) Campodeidae sp., Yan Wu Dong near Leye (Guangxi)

23, Microhabitat de W. troglobia a la cova Lian Hua Dong. Encerclats a trams blancs es mostren diversos exemplars als voltants de petits gours.

24, Una zona de la cova Lian Hua Dong.


La novetat es descriu de la cova de Lian Hua Dong al sud de la Xina. Whittencampa pertany a la subfamília de Plusiocampinae, molt representada dins la regió europea, però també hi ha descrites quatre espècies a la Xina.

L'escaneig electrònic ha revelat importants novetats per a aquesta subfamília per haver-se observat i descrit diverses glàndules i sedes no estudiades fins al present. També es caracteritza pels seus gruixuts pretarses completament recoberts de llargues pues.
Viu amb altres artròpodes altament troglomorfs a la localitat tipus Lian Hua Dong, el que indica que el sud de la Xina és un dels punts principals d'interès de la biodiversitat de la fauna subterrània.

L'autor del treball ens ha comunicat que ja tenen més novetats a punt de publicar. 

Esperarem les seves notícies!

dissabte, 21 de març de 2020

Dos nous campodeids de les illes Canàries


Campodea maestrazgoensis. Un insecte diplur-campodeid troglobi de la
cova del Mas Nou, Coves de Vinromà, Castelló.    Foto: Sergi Montagut 

Dues noves espècies de campodeids de les illes Canàries: una de cavitat volcànica i una del MSS.

Alberto Sendra, gran especialista mundial en insectes diplurs, ens té sempre al corrent dels seus estudis. En aquest cas ens ha enviat l'últim treball que tracta de dues noves espècies de l'arxipèlag canari. Els autors de la descripció d'una d'elles, Remycampa herbanica, a més de l'Alberto, també ho és el Pere Oromí, habitual col·laborador nostre.

En enviar-nos la notícia, l'Alberto ens diu:

Esta es nuestra reciente contribución a la biodiversidad de los hábitats subterráneos. Una contribución que da a conocer dos excitantes especies de dipluros: un relicto representante del Africa Central y una forma con extraordinarias adaptaciones al ecosistema cavernícola, sólo fijaros en los órganos olfatorios de sus antenas. El primero lo encontramos en el MSS de Gran Canaria, y el segundo en un extremadamente amenazado tubo volcánico de Fuerteventura ¡Prestar atención a la foto de la entrada del mismo!

El treball descriptiu, publicat a Subterranean BiologyEl següent escrit està basat en el resum del treball, amb alguns afegits i comentaris de l'autor d'aquest post. Les dues fotos de campodeids han estat facilitades per l'Alberto Sendra.

Dues noves espècies de la família Campodeidae han estat descobertes a les illes Canàries.

La nova espècie Remycampa herbanica, ha estat trobada en una cavitat en tub de lava en una zona molt amenaçada per la mà de l'home (antropització) a l'illa de Fuerteventura, a la Cueva de Montaña Blanca, a Antigua, un tub que es va descobrir l'any 2008 durant uns moviments de terres en una urbanització. Està relacionada (vol dir que són espècies molt semblants) amb Remycampa launeyi del nord-oest africà, que també habita a quatre de les illes Canàries.



Dues fotos de la Cueva de Montaña Blanca, hàbitat de S. herbanica.      Fotos: M. Naranjo

Aquestes dues espècies estan caracteritzades pel detall morfològic de la torsió dels palps (unes peces de l'aparell bucal) labials. Difereixen en la distribució de les macrosetes (uns òrgans en forma de pèl gruixut i punxegut) i també amb les característiques adaptatives a l'ambient subterrani que mostra R. herbanica i per l'allargament del cos i dels apèndixs i per un nombre més elevat d'elements quimioreceptors olfactius al cos i als apèndixs i per la seva forma coniforme, única dins els campodeids.

La Spaniocampa relicta, es va recollir al Medi Subterrani Superficial (MSS) i ha estat assignada a un gènere que fins ara era monotípic (es refereix al fet que aquest gènere només tenia una espècie): Spaniocampa, amb l'espècie S. prima de la República de Guinea. Les dues espècies es diferencien en el nombre de macrosetes (també anomenades macroquetes, que són unes sedes o pels gruixuts i punxeguts) abdominals. Les femelles de S. relicta, posseeixen petites setes (com les macrosetes però més petites), que també són uns pèls gruixuts i punxeguts distribuïts en grups al llarg del costat posterior del primer uroesternit, unes estructures, de funcions desconegudes, que no havien estat mai descrites d'altres espècies de campodeids.

Hàbitat i lloc de captura de S. relicta. Sobredibuixada, la trampa sota terra.
La línia a trams divideix la primera zona del sòl amb el MSS

Anàlisi de l'ADN: S'ha extret l'ADN de Remycampa herbanica per poder determinar el seu origen i similituds i/o diferències respecte a altres espècies pròximes, però els resultats no han mostrat grans diferències amb els altres membres de la família. Només es pot assegurar que pertany a la família Campodeidae. El problema és que no hi gaires dades sobre els ADN del campodeids i només s'ha pogut comparar amb unes altres poques espècies. De l'altra novetat, Spaniocampa relicta, no s'ha pogut analitzar a causa que es disposa de molt pocs exemplars.

Sistemes de captura de les noves espècies:

-A la Cueva de Montaña Blanca de l'illa de Fuerteventura, trampes de caiguda amb formatge blau com atraient i líquid conservador. Per atraure fauna viva, formatge refregat a terra.

-Al MSS del Brezal del Palmital de l'illa de Gran Canària Trampes enterrades al sol, i formatge i fetge, també amb líquid conservant.

La Cueva de la Montaña Blanca: El tub volcànic; el passadís artificial de l'entrada i vista de l'edifici abandonat, sota el que hi ha la cova

I és que les illes Canàries no paren de donar-nos agradables novetats. Per molts anys! 


dimecres, 19 de febrer de 2020

Els germans Vilarrúbia i les ciències naturals

La casa pairal Torrellebreta, llar de la família Vilarrúbia

Aquests nadals la Silvia i el Xavi m'han regalat un llibre d'entomologia: Els nostres insectes, de l'autor Joaquim Vilarrúbia. Vaig creure interessant escriure quatre ratlles sobre aquesta família que tant varen fer per a la cultura catalana. (llibre: 158 x 116 mm, 112 pp.)


El pròleg, escrit per en Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona 1930-2011, un gran ornitòleg, descriu amb detall les dedicacions de cadascun dels cinc germans Vilarrùbia. Com sigui que algun d'ells va tenir certa dedicació a la bioespeleologia, s'ha cregut convenient la seva transcripció completa.

El pròleg:



L'edició del llibre és de l'any 1961. Jo recordo allà pels anys 1963, als inicis de col·laborar amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, com el Dr. Español esmentava aquesta família i la seva casa, Torrellebreta, a Malla, Osona, si bé, llavors, jo encara no sabia de qui es tractava.

Un dels germans, l'Antonio, estava interessat amb la fauna subterrània. A la cova de les Feixasses, a Sant Feliu de Pallarols (la Garrotxa), l'any 1934 l'Antonio Vilarrúbia, l'eminent entomòleg que va treballar durant vint-i-cinc anys i va arribar a ser conservador del Museu de Zoologia de Barcelona, va descobrir un nou coleòpter cavernícola que el Dr. Ricardo Zariquiey Álvarez va descriure com Speonomus vilarrubiasi, dedicat a l'Antonio. El treball descriptiu el va fer l'any 1935 i el va presentar al VI Congreso Internacional de Entomología (Madrid) sota el títol "Nuevos Bathysciinae catalanes (Col. Silphidae)", però a causa de la guerra civil no es va publicar fins a l'any 1940. L'any 1977 aquest Speonumus va ser canviat de gènere i ara el nom oficial de l'espècie és Parvospeonomus vilarrubiasi (Zariquiey) Bellés & Escolà 1977 (Entre paréntesi l’autor que el va descriure originalment i Bellés & Escolà 1977, els autors que el van canviar de génere, i l’any del treball).

Parvospeonomus vilarrubiasi, de la cova del Far.    Foto: Agusti Meseguer

Un dels capítols del llibre tracta de la fauna subterrània. També el reproduïm.





Els cinc germans Vilarrúbia tenien les següents dedicacions i especialitats principals dins les ciències naturals:

-Josep Maria: botànica

-Mossèn Lluís: himenòpters

-Conrat: rèptils i amfibis

-Antoni: himenòpters

-Joaquim: lepidòpters


Etiquetes d'identificació de la fauna capturada. En veiem dos exemples:
 les de l'Antoni Vilarrúbia i les del Dr. Francesc Español. El leg. després
del nom és una abreviatura en llatí que vol dir recolectat o recollit per.

Els insectes que es guarden a les col·leccions, es preparen encolats sobre una cartolina i suportats amb una agulla. A la base es col·loca una altra etiqueta amb les dades de la data; lloc i nom del recol·lector. Els entomòlegs que recullen molts exemplars normalment es fan unes etiquetes impreses amb el seu nom i les van retallant segons les seues necessitats.
Un exemple de com es guarden coleòpters cavernícoles: encolats sobre
 cartolines i a sota, l'etiqueta. De la col·lecció d'en Jordi Comas 

Com a complement final, també s'inclou la nota necrològica que Francesc Español va publicar al nº 1 de la revista Miscelánea Zoológica l'any1958 dedicada a l’Antonio.


dissabte, 25 de gener de 2020

Deu noves espècies d'aranyes de cavitats del Marroc


Al llarg de les vint expedicions al Marroc que l'Associació Catalana de Bioespeleologia, BIOSP, ha realitzat al Marroc entre els anys 2001 i 2019, s'ha recol·lectat una important quantitat de fauna dins les cavitats visitades. Aquesta fauna està dipositada al Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on disposen d'uns bons sistemes d'emmagatzematge i arxiu informàtic amb fitxes de cada entrada de material. Les aranyes són un grup dels més importants quan a nombre d'espècimens recollits i ja fa alguns anys que s'estan estudiant. Aquí es presenten els resultats.

El Dr. José Antonio Barrientos, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, es va interessar per aquest material i ha estudiat un total de 358 exemplars recol·lectats dins de 49 cavitats entre els anys 1970 i 2016, de les famílies Pholcidae i Linyphiidae, resultant que ha descobert dotze noves espècies; dues que ja va publicar l'any 2019 i deu més en un treball que acaba de sortir a la llum.

S'ha publicat a la revista Zoosystema nº 42 (1) 2020, del Muséum national d'Histoire naturelle de París.
Algunes aranyes del gènere Lepthyphantes.  D'Internet

Aquí tractarem d'aquestes deu novetats, a més d'altres set espècies determinades que ja eren conegudes però que amplien les àrees de distribució que hi havia fins ara.
De les noves espècies, Lepthyphantes sasi ha estat dedicada al meu gran amic Francesc Sas Planas (Barcelona 1940 - Tarragona 2017). Ell va ser qui em va engrescar a anar al Marroc els anys 1968 i 1970, organitzant unes expedicions a un lloc, llavors, quasi desconegut per la nostra espeleologia i que tan bons resultats ens va proporcionar. Sempre et recordaré, Francesc.

Una segona novetat, Lepthyphantes fadriquei ha estat dedicada a Floren Fadrique, l'organitzador de les vint expedicions del Projecte Atlas i recol·lector d'una important part del material estudiat.
La boca de la cova Ifri n'Taouya, un dels llocs on s'haurà de tornar per recollir més aranyes

Ja tenim molt bons resultats, però aquest estudi encara no ha acabat. Falta determinar encara material de les dues últimes expedicions, a més que hi ha material que podria ser també de noves espècies i que no pot ser determinat per tractar-se d'individus juvenils que no serveixen per a les comparacions taxonòmiques, pel que haurem de tornar a visitar algunes cavitats amb la intenció de capturar exemplars adults.

El nostre agraïment a Barrientos i també als coautors del treball Neus Brañas i Jorge Mederos, del Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, persones amb qui tenim una íntima relació tant amb la gestió del "nostre" material com en les activitats de l'associació BIOSP.

dilluns, 20 de gener de 2020

Una nova espècie cavernícola a l'illa de Sicília

La cavitat on s'ha trobat la nova espècie: la grotta Villasmundo.
Foto: Centro Speleologico Etneo, Catania
L'amic i company d'exploracions, l'Alberto Sendra, de València, especialista en l'àmbit mundial d'insectes campodeids, principalment de la fauna subterrània, ens ha fet saber que acaba de publicar el descobriment d'una nova espècie d'insecte, un campodeid de l'illa de Sícilia. Són uns petits animalons que de cos poden tenir aprox., entre 3 i 12 mm i que tant al seu davant com al darrera posseeixen dos apèndixs que moltes vegades són molt més llargs que el seu cos i que són blancs com la neu.

L'interès del treball, a més d'haver descobert una nova espècie, està en les consideracions paleobiogràfiques, que ens explica com eren els territoris en èpoques anteriors i quins lligams tenien entre ells per permetre l'expansió i evolució específica.


Dues fotos (en viu) de la nova espècie: Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei
S'ha publicat a la revista Zootaxa 4679 (2), 2019, pàgines 297–317. Es reprodueixen alguns capítols, no tot el treball. el Resum; Introducció i Consideracions biogeogràfiques, traduits al català i amb algun detall canviat per donar un to més aclaridor.

Cal esmentar que les fotos de la cavitat i de la nova espècie són inèdites, no estan tretes del treball. L'Alberto Sendra les va demanar especialment per aquest post, detall que li agraïm, tant a ell com als membres del club.

Fauna subterrània de Campodeidae de Sicilia (Diplura): El seu interés biogeogràfic, amb la descripció d'una nova espècie de Plusiocampa

Autors:Alberto Sendra; Giuseppe Nicolosi & Elena Amore

RESUM

Es descriu una nova espècie, biogeogràficament molt interessant, de Campodeidae (Diplura): Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei sp. nov., una espècie troglòbia trobada a les coves de Villasmundo i Scrivilleri, a l'illa de Sicília. Es tracta de la segona espècie subterrània coneguda de tres cavitats del nord-oest de Sicília, a prop de Palerm. També s'estudia Campodea (Campodea) majorica sicula Condé, 1957. Les dues espècies es van "escanejar" amb microscopi electrònic. Cada espècie pertany a un diferent grup monofilètic:

-Plusiocampa s. str. , grup que posseeix macrosetes posteriors medials toràciques

-Campodea (Campodea) grassi Silvestri, 1912

Els dos grups estan àmpliament distribuïts a gairebé totes les illes del Mediterrani occidental. No obstant això, si bé aquests dos grups monofilètics tenen un origen diferent, durant l'època messiniana i a causa de la desaparició temporal del mar, tots dos es podien dispersar per terra entre la part continental i les illes i arribar a coincidir. Aquest nou descobriment mostra el gran valor de les coves sicilianes, que contenen espècies amb característiques singulars i d'alta significació biogeogràfica.

INTRODUCCIÓ

Tot i que Sicília té una varietat espeleològica de coves formades dins de roques calcàries, volcàniques o de guixos, però la seva fauna subterrània encara és poc coneguda. Aquest és el cas de Diplura, un grup d'invertebrats, insectes, ben representat en la fauna rupestre terrestre de la regió mediterrània. A Sicília, els Diplura subterranis estaven representats per una sola espècie: Campula (Campodea) majorica sicula i com va assenyalar el gran especialista Condé, està estretament relacionada amb altres espècies rupestres de la Mediterrània occidental. Tres espècies troglomòrfiques del grup de Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 viuen als espais subterranis de totes les grans illes de la regió, excepte Menorca i Eivissa, i tampoc en una petita àrea kàrstica de l'est de la península Ibèrica.

Recol·leccions recents a dues coves de Siracusa, al sud-est de Sicília, han donat lloc al descobriment d'una nova espècie del gènere Plusiocampa. Aquest descobriment ofereix un escenari més comprensible de la biogeografia històrica dels campodeids subterranis del Mediterrani occidental.
FIGURA 49. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani occidental amb la 
distribució dels tàxons del grup monofilètic Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 

FIGURA 50. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani
 occidental amb la distribució de les diferents espècies del grup monofilètic
Plusiocampa s. str. on s'inclou la nova espècie presentada

CONSIDERACIONS BIOGEOGRÀFIQUES:

Sicília es troba a poca distància de la península italiana; de Sardenya i de les costes de Tunísia. Antics enllaços entre les illes i les regions circumdants han permès la dispersió durant el Cenozoic, principalment durant l'època quaternària, gràcies a la presència d'aigües relativament baixes i als continus fenòmens de regressió i oscil·lacions per efecte glacial.

L'obertura de l'estret de Messina es va produir recentment, fa uns 20-30 mil anys, quan les condicions de Sicília eren ben diferents del seu estat actual i noves entrades de fauna no haurien estat possibles. Tot i això, hi ha altres connexions més antigues; Al Paleogen hauria format part d'una gran terra sorgida anomenada Tirrenià, que hauria ocupat la zona de l'actual mar Tirrenid. Aquesta hipòtesi està corroborada per les nombroses afinitats faunístiques existents entre Sardenya, Còrsega, sud França, Illes Balears i Península Ibèrica per un costat; entre el nord d'Àfrica i la península Ibèrica, i entre el nord d'Àfrica i Sicília. A més, el tancament de les comunicacions entre l'Atlàntic i el Mediterrani, i la dessecació d'aquest últim durant el Messinià, han facilitat els intercanvis de vida entre el nord d'Àfrica i Sicília.

Malgrat que el limitat coneixement de la fauna siciliana, sembla confirmar-se l'evidència d'una antiga connexió territorial de Sicília amb la resta de la conca mediterrània. S'han identificat tres models de poblacions sobre la base de l'estudi dels coleòpters Cholevinae sicilians:

-la presència de tàxons que es distribueixen entre Europa i Itàlia que, a través de la cadena dels Apenins penetra cap a Sicília

-elements amb origen del Magreb que penetren del sud

-elements provinents dels Balcans que van arribar a través de penetracions trans-adriàtiques o trans-jòniques.

A més, l'anàlisi de les poblacions rupestres d'espècies suggereix el seu origen principalment tirrinenc, com ho demostra la presència de diferents gèneres amb distribució mediterrània-occidental, presents localment al Marroc, Algèria, Sàhara del Nord i Illes Balears, el sud d'Espanya, Sicília i les illes dels voltants de Sicília. Aquesta distribució és particularment evident per a alguns tàxons, com Isopoda del gènere Spelaeoniscus, que tenen una distribució al sud-oest de la mediterrània, confirmant una filogènia notablement antiga dels tàxons que probablement es van originar al nord d'Àfrica.

La distribució del sòl i dels campodeids sicilians subterranis encaixa amb aquest escenari paleobiogeogràfic del Cenozoic i amb la hipòtesi de dispersió suggerida dels Cholevinae i dels isòpodes Spelaeoniscus, tots dos tenen una àmplia distribució al voltant de les regions del karst del mediterrani occidental, a les illes i a les zones continentals. A més, aquesta àrea de distribució s'estén per tota la conca del Mediterrani. Final del treball descriptiu de la nova espècie. 

Es presenten (copiats de l'original en castellà) dos capítols d'un altre treball, a manera de complement, sobre el tema dels canvis de nivell soferts al Mediterrani i, que quan aquest nivell era baix, entre Europa i Àfrica hi havia una comunicació terrestre que permetia migracions de fauna (en el nostre cas, d'artròpodes), fauna que una vegada el nivell va pujar, va quedar aïllada en continents i illes, evolucionant diferent i creant especies particularment adaptades.

Soria, Jesús M. (2007). La crisis de salinidad del Messiniense.
Enseñanza de las ciencias de la tierra: Revista de la Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, ISSN 1132-9157, Vol. 15, Nº. 1, 2007, pags. 47-55.

CAUSAS Y EDAD DEL INICIO Y FINAL DE LA CRISIS (pp53)

Durante el Mioceno superior el Mediterráneo mantuvo una comunicación con el Atlántico a través de dos vías marinas -pasillos Bético y Rifeño localizadas en el interior de las cordilleras Bética y Rifeña (Fig 10). Como consecuencia del levantamiento post-orogénico de ambas cordilleras tales pasillos se fueron cerrando progresivamente, hasta el punto de que el Mediterráneo quedó completamente aislado del Atlántico. Fue este el momento en el que Mediterráneo quedó en déficit   hidrológico; la evaporación no fue compensada con entrada de agua atlántica y descendió en nivel del mar, iniciándose la crisis de salinidad. El cierre de ambas vías marinas, como causa de la crisis, no fue simultáneo; primero ocurrió en el pasillo Bético a finales del Tortoniense, o posiblemente a inicios del Messiniense, y después en el pasillo Rifeño a mediados del Messiniense. Por criterios biostratigráficos y magnetostratigráficos se ha determinado que el inicio de las precipitación evaporítica en Sorbas, Sicilia y Grecia ocurrió a los 5.9 millones de años, terminando a los 5.5 millones de años. Durante este lapso de tiempo debió existir una entrada intermitente de agua atlántica hacia el Mediterráneo, seguida de episodios de desecación, necesaria para precipitar el gran volumen de evaporitas (más de 1 millón de km3) registradas en el centro del Mediterráneo. Se estima que una sola desecación generaría una secuencia evaporítica de no más de 30 metros de espesor. La crisis de salinidad termina con la reinundación del Mediterráneo como consecuencia de la apertura de una nueva vía marina –el Estrecho de Gibraltar- en el arco Bético-Rifeño (Fig 10). Originalmente, en los estudios derivados del Leg 13 se consideró que el Estrecho de Gibraltar fue un pasillo erosivo con cataratas en la vertiente mediterránea causado por la diferencia de nivel de base respecto al Atlántico. Estudios recientes sobre la evolución del Mar de Alborán sostienen que dicho estrecho se abrió por causas tectónicas locales, en concreto por la actuación de fallas de salto en dirección de orientación E-O en la parte occidental de Alborán.





Fig. 10. Evolución paleogeográfica del Mediterráneo desde el Mioceno superior. El inicio de la crisis de salinidad tuvo lugar como consecuencia del cierre de los pasillos Bético y Rifeño, cuando el Mediterráneo quedó aislado del Atlántico; en este momento se labraron cañones erosivos en los márgenes (indicados como flechas). El final de la crisis se produjo por la apertura del Estrecho de Gibraltar, quedando el Mediterráneo inundado por aguas atlánticas y con una fisiografía similar a la actual.
Nota de l'autor del blog: Al mapa del T. Superior, podem veure les dues comunicacions entre Atlantic i Mediterrani que, al principi eren una efectiva barrera geogràfica que evitava el pas de la petita fauna

CONSIDERACIONES FINALES pp54

La crisis de salinidad del Messiniense representa un acontecimiento de notable interés para ilustrar cambios ambientales excepcionales tanto en el dominio Mediterráneo como a escala global. Si bien su importancia ha sido considerada mayoritariamente en los aspectos puramente científicos, algunos estudios han enfocado su tratamiento en campo de la divulgación geológica. Este evento, asumiendo que fue consecuencia de una caída del nivel del mar del orden de 1500 metros, debe ser contemplado como una excepción a las oscilaciones eustáticas, cuyo rango alcanza como mucho 400 metros. El enorme volumen de evaporitas precipitadas (más 1 millón de km3) en el centro del Mediterráneo redujo en un 6% la salinidad del océano global, lo cual cambió las condiciones de vida marina antes y después de la crisis. Durante el lapso temporal en el cual el Mediterráneo quedó desecado (ca. 400.000 años) el clima tuvo necesariamente que verse alterado, al tiempo que se crearon nuevas vías de migración de organismos terrestres entre Africa y Europa. La cuenca mediterránea desecada ocupó un área de 2,5 millones de km2, representado un escenario sin ejemplos comparables en la actualidad. La incógnita sobre la naturaleza de la mayor parte de las evaporitas del centro del Mediterráneo aún está pendiente de resolver. Esto constituye un reto para la comunidad científica, dado que las claves para conocer el significado real de la crisis de salinidad se encuentran dentro de la secuencia evaporítica detectada por geofísica en las llanuras abisales del Mediterráneo. Interesa señalar que varios grupos de investigación están planteando diversas alternativas para la perforación completa de las evaporitas abisales en el marco del Integrated Ocean Drilling Program (IODP). Habrá que esperar hasta esta futura actuación para dar un salto sustancial en el progreso de los conocimientos sobre este singular evento que acaeció en el Mediterráneo hace 6 millones de años.

divendres, 27 de desembre de 2019

La Thyphlocirolana moraguesi

Thyphlocirolana moraguesi ovígera (es transparenten els ous).   Foto: Mateo Vadell, d'internet

L'Emile Georges Racovitza (Iasi 1868 - Cluj 1967), l'any 1904 fa la troballa d'un crustaci isòpode aquàtic troglobi en el decurs de la visita a la cova del Drac, Porto Cristo, Mallorca. Aquell fet el va fascinar tant que va deixar la seva dedicació oceanogràfica per dedicar-se amb cos i ànima a l'estudi de la fauna subterrània. En aquells moments era el subdirector del Laboratori Oceanogràfic Arago a la població de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord.

Aquell isòpode, a més de nova espècie va resultar ser un nou gènere al qual es va posar el nom de Thyplocirolana, fent menció a Thyphlos que en grec vol dir cec i Cirolana, un gènere al que hi té moltes semblances. O sigui, una Cirolana cega. Quan a l'espècie, moraguesi, està dedicada a Fernando Moragues, fill del propietari del lloc de la cova, que va acompanyar els expedicionaris i també va col·laborar en la logística durant les visites a la cavitat.
Llac Negre, on va capturar la primera Thyplocirolana (X)





El Llac Negre.   Foto: M. A. Perelló,  dins la tesi doctoral d'en Francesc Gràcia Lladó del 2015
Van participar en l'expedició: Georges Pruvot; E. Racovitza; F. Moragues i Odón de Buen.

Aquella nova espècie li va despertar l'interès: els antecessors d'aquell cirolànid provenien del mar, però l'adaptació al medi subterrani hi havia produït una sèrie de canvis morfològics que, segons ell, eren cosa extraordinària. Pèrdua de la visió, allargament dels apèndixs, pèrdua de la coloració, desenvolupament dels òrgans sensitius tàctils, etc.

A la sessió de la Société zoologique de France del 26 d'abril de l'any 1905, exposa personalment la descoberta sota el títol: Typhlocirolana moraguesi n. g., n. sp. Isòpode aquàtic cavernícola de les Coves del Drac (Balears). Es va publicar el mateix any al Bulletin de la Société zoologique de France nº 30, pp. 72-80.




















 Dins la descripció que va presentar no hi ha cap dibuix, però diu que es reserva exposar una descripció més detallada i els dibuixos, dins d'un futur treball de conjunt de la fauna subterrània de Mallorca,

La publicació en què apareixen els dibuixos de la Thyphlocirolana ha estat una d'en Racovitza del 10 de setembre del 1912: Cirolanides (premiére série), dins de Biospeologica, Archives de Zoologie Expérimentale et Générale. V Série, Tome X, 203:329. Ell mateix diu en la pàgina 272: La meva descripció preliminar (1905) no estava acompanyada de figures... A més d'altra fauna, dins del capítol del gènere Thyphlocirolana, descriu dues noves espècies, amb el que, en aquell moment ja n'hi havia quatre:

-T. moraguesi

-T. fontis

-T. buxtoni (nova espècie)

-T. gurneyi (nova espècie)

Les tres últimes són de localitats algerines.

Hi ha el cas de T. lulli, descrita per Pijiula l'any 1911 de la cova dels Hams, però que Racovitza la passa a sinonímia de T. moraguesi. A la pàgina 272 diu que ... Pot ser que la Thyphlocirolana de la cova dels Hams sigui lleugerament diferent, i que pugui ser considerada com una subespècie quan sigui estudiada més a fons. Si les conques hidrogeogràfiques estan aïllades des de fa milers d'anys, el fet d'una diferenciació no ens hi hauria de sorprendre tot i la proximitat entre les dues cavitats (1); nosaltres hem pogut constatar situacions semblants en altres casos.

(1) Nota de l'autor del post: la distància entre les dues cavitats no arriba als 2 km.

La descripció es presenta en la seva versió original en francès, a la que precedeix la portada del Bulletin i una primera pàgina de la presentació de la sessió. A la part final s'hi afegeixen els dibuixos, havent fet un "collage" amb les figures corresponents només a la T. moraguesi.



I aquest és un compendi de la descoberta, estudi i publicació d'aquest sorprenent crustàci que va donar peu a l'inici de la Bioespeleologia.