dimarts, 20 de setembre de 2016

Notícies de l'Expedició 2016 al Marroc

La gran cavitat Win Timdouin, objectiu de l'expedició de l'any 2015
El dimarts 12 de setembre s'ha iniciat la 222 expedició del Projecte de Biospeleologia Atlas al Marroc.

Si bé les dates de previsió inicial eren per a la segona quinzena d'agost, per diferents raons, l'activitat s'ha endarrerit fins aquest setembre. També s'ha modificat els objectius ajustant-los a les característiques de personal i temps disponible.

En aquesta ocasió els participants sortits de la península són dos: Floren Fadrique i Carles Fontgivell. Sempre es procura col·laborar amb espeleòlegs marroquins. Aquest any està previst que els acompanyi durant tota l'expedició en Makram Leknizien, de Casablanca. Per aquesta finalitat, en Makram es retrobarà amb el Floren i el Carles a la primera destinació: la zona de Taza, al nord-est del país, per seguir amb ells durant totes les activitats. De tornada, se'l deixarà a Casablanca.

Zones a visitar: (Veure referències al mapa general)

- 1: El sud de Taza, la zona de la Daya Chicker

- 2: El massís del Bou-Iblane, al sud-oest de la zona anterior

- 3: Els voltants de Beni-Mellal I Aït Mehammed

- 4: El sud-oest marroquí (el nord proper d'Agadir)

El Floren Fadrique ha enviat dos missatges que, amb alguna correcció i ampliació inserim:

Hem sortit el dimarts 13 d'aquest setembre, vam arribar a Melilla al matí del dimecres 14. Ens retrobem a Taza amb en Makram, que havia viatjat en autobús des de Casablanca. Ja som tres.

Primera destinació: Ja fem la primera activitat: l'Ifri Bouslana, a Taza, per anar després a la zona de la Daya Chiker. Just abans d'arribar-hi, baixem a l'Ifri Sidi Mejbeur. Més endavant entrem a la Grotte de Chara i al Trou de la Piste

Segona destinació: Deixem la zona de la Chicker i anem a la serralada del Bou Iblane amb cap resultat destacable. Volíem estar-hi un dia més però ens van dir que havíem de marxar, ja que s'acostava una gran tempesta. La veritat és que tenim dubtes que aquest fos el motiu real ...

Ara, anem cap a la tercera part de l'expedició: Beni-Mellal i Taglefth, dues zones que també ja coneixem, però que ens interessa recol·lectar, sobretot, aranyes. A partir d'aquí, anirem cap a Agadir.

De moment, els resultats biospeleològics són bons. A veure què ens trobaren a la resta.

Seguirem informant a mida que rebem més notícies

dilluns, 11 de juliol de 2016

Una nova espècie de col·lèmbol troglobi del sud de Catalunya

Heteromurus (Verhoeffiella) absoloni, una espècie propera a la nova espècie descrita


L’any 1976, al Forat del Rastre (Mola de Catí), Tarragona, en Jordi Comas va recollir 15 exemplars de col·lèmbols que van ser enviats i estudiats per M. M. Gama de la Universitat de Coimbra, Portugal. L’any 1984 en un treball publicat a la revista Miscelanea Zoológica, els determina com Heteromurus absoloni Kseneman 1938, una espècie que es va descriure de, llavors Iugoslàvia i que és un gènere de col·lèmbols de la família Entomobryidae. Ara, després d’un altre estudi amb moderns mètodes, ha resultat ser una espècie diferent i nova per a la ciència.
Fragment del treball de M. M. Gamma 1984
Forat del Rastre, Mola de Catí. Baix Ebre.    Foto: Espeleoíndex

El primer autor del treball, Marko Lukić, a la nostra esquerra. Al centre José Domingo Gilgado i a la dreta en Floren Fadrique, al Museu Blau de Barcelona, durant els actes de la III Trobada Ibèrica de Biologia Subterrània el 2013

La nostra Associació Catalana de Biospeleologia ha tingut diversos contactes amb el primer autor del treball, en Marko Lukić, de la Croatian Biospeleological Society de Zagreb, Croatia. En Marko va assistir a la III Trobada Ibèrica de Biologia Subterrània que va organitzar l’any 2013 el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i aprofitant el viatge, va demanar al Floren Fadrique si el podia acompanyar al Forat del Rastre, però per motius familiars no va poder quedar-se més temps a Barcelona. Més endavant li va tornar a demanar si podía anar a la cova i recollir els col·lèmbols allí citats: l’Heteromurus absoloni, dons segons el Marko podria haver-se determinat erròniament i tractar-se d’una nova espècie, però que necessitava material recent per a l’estudi i l’anàlisi de l’ADN.


El Floren, acompanyat del Carles Fontgivell, van col·locar trampes i també en van recollir cercant per rastreig, material que es va enviar al Marko i que ara, amb altres coautors, ha descrit com a la nova espècie Heteromurus (Verhoeffiella) gamae.

Títols i resum del treball

Dibuixos de la descripció de la nova espècie. A dalt: H. (V.) gamae. A baix: H. (V.) absoloni. El contorn del cos (vist per sobre), és quasi idèntic. Els caracters que distingeixen les espècies són el nombre i la disposició d'una serie d'òrgans dibuixats com a punts. Les "circumferències" dibuixades, no hi són sobre els exemplars, només volen remarcar agrupacions d'òrgans

Arbre dels ADN de tres espècies dels mateixos gènere i subgènere. Es veu amb claretat que la nova espècie gamae, està allunyada de les altres


En el treball fan la redescripció de H. (V.) absoloni, ja que la descripció original, Kseneman 1938, era molt simple, de quan encara no es coneixien els caràcters que actualment s’utilitzen en l’estudi de la taxonomia de la família Entomobryidae.


Verhoeffiella Absolon, 1900 és un subgènere de Heteromurus Wankel, 1860, que inclou 9 espècies troglòbies. Estan presents en diverses zones càrstiques europees: els Balcans (Dinàrids, Macedònia) amb 7 espècies; el sud-est dels Alps italians amb una espècie; el sud de Catalunya amb una sola espècie; la Serralada Cantàbrica amb dues espècies i al nord-est de França amb una sola espècie. En algunes àrees (per exemple els Alps Dinàrids) compten aquestes espècies entre els invertebrats dominants en comunitats subterrànies, mentre que a la península Ibèrica només es coneixen a partir d'unes poques coves. Mai han estat trobats en les regions intermèdies d’aquests 1.500 km, un aspecte molt interessant des del punt de vista d’aïllament biogeogràfic i evolutiu.


El Forat del Rastre, al sud de Catalunya, és la segona localitat on H. (V.) absoloni havia estat citat i està distanciada 1500 km de la localitat típica, als Alps Dinàrics. Aquesta gran separació geogràfica és un cas inusual entre els artròpodes troglobis, el que planteja la qüestió de l'exactitud de la identificació feta per Gama l’any 1984.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Preparatius per l'expedició 2016 al Marroc

En Jean Isbecque a la Grotte des Pigeons, Akhsas. Expedició del 2015.   Foto: Elmoukhtar Chedaf

Com cada any, es preveu anar al Marroc amb finalitats biospeleològiques.


Els objectius són:


ZONES A VISITAR:


(Veure referències al mapa general)


- 1: Al nord-oest, la regió d'Oujda, pel massís de Beni-Snasen


- 2: Al sud de Taza, la zona de la Daya Chicker


- 3: Al sud-est, a Akhsas (al sud d'Agadir)


- 4: No es descarta visitar algun altre lloc que pugui venir de pas (encara queda feina a fer a les cavitats dels voltants de Aït Mehammed, a prop de Beni-Mellal)


- 5: Al Rif, nord del Marroc, a cavitats de Cherafat


Fins ara, ens hem dedicat particularment als coleòpters. Ara, sense oblidar-los, estem iniciant un nou projecte: La recol·lecció i estudi dels araneids. Ja fa cert temps, contactarem amb José Antonio Barrientos, un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en araneids (aranyes). En veure el material existent al Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, recol·lectat al llarg de les nostres expedicions al Marroc, se'l va despertar l'interès per al seu estudi, però, com passa quasi sempre, hi ha manca de material: Que si d'una espècie només hi ha mascles: que si d'una altra falten mascles; que si només hi ha un exemplar... i totes les combinacions que us podeu imaginar. Ens va proposar, que si podíem obtenir el material necessari, les estudiaria, si no totes, sí una gran part.


L'expedició del 2015, ja es va fer amb un doble objectiu:


- Obtenir uns certs coleòpters estafilínids, necessaris per als estudis de l'ADN


- Revisitar algunes de les cavitats en què ja s'havien trobat certes aranyes que podien ser noves espècies, però per falta de material no es podien acabar de determinar amb exactitud


La d'enguany, serà semblant pel que fa als objectius:


-Com a prioritari, la recol·lecció d'aranyes


-Naturalment, no deixarem de recol·lectar tots els artròpodes que sabem poden tenir interès (quasi tots!).


Podríem fer-nos una pregunta: Si ho recollim tot, per què diem que les aranyes són prioritàries? És que no les recollíem? Hem pogut comprovar al llarg dels molts anys que portem arrossegant-nos i escorcollant cavitats, en el cas que tinguis un objectiu prioritari, per exemple, caçar col·lèmbols, sempre veuràs més col·lèmbols que no pas, per dir quelcom, aranyes, cent-peus, etc. Pot semblar estrany, però és veritat. No sé si, en el cas d'un caçador amb escopeta, també passa el mateix; si va a la perdiu, no veurà, o no tirarà als conills. A nosaltres, ens passa.

En aixecar una pedra, tanmateix que si trobes fusta en descomposició, si anem pels col·lèmbols, el cervell t'avança que has de veure la petita forma blanca del col·lèmbol i, només en cas de no veure'n, llavors pots veure el reflex marronós d'un coleòpter; la quasi transparència d'una aranyeta, etc., però donant sempre una preferència.

El remolc del Floren és gran i permet carregar tot el necessari. Expedició de l'any 2006

Paisatje típic de les zones àrides del Marroc, Akhsas, 2015


La previsió és de viatjar, aproximadament, la segona quinzena d'aquest agost. Per cert, encara hi ha una plaça per ocupar. Qui pugui estar interessat en aquesta activitat, ens ho pot dir amb un comentari dins d'aquest post.

dilluns, 20 de juny de 2016

Una postal del Dr. Francesc Español

Francesc Español, amb la seva filla, Josefina. X-1967.
Anant a la cova del Mamuth, Vallbona, Anoia. Foto Ll. Auroux

De tant en tant s'han de mirar les coses que guardem. Tornen a sortir cartes, fotografies, programes, postals, etc., que ens permeten reviure fets i persones.


Tafanejant un àlbum de postals de tema espeleològic, n'he trobat una que em va enviar el Dr. Español, ni més ni menys que l'any 1968.

Anvers de la postal (en B/N). Sala Alacant
Revers de la postal.  Español cita com "Sala de las Columnas", tot i que sembla ser que també es coneix com Sala Alacant
Fotos del mateix enquadre: a l'esquerra, un detall de la postal i, la dreta, una toto extreta del blog http://raulvicedo.blogspot.com.es/2012/12/cueva-del-somo-castell-de-castells.html

Pel que diu a l'escrit, estaven (eren Español i Jordi Ribes) fent una campanya biospeleològica per terres d'Alacant, havent ja visitat tres cavitats; dues a Pego i una a la Vall d'Ebo. El seu proper destí era la popular cova d'en Somo, a la localitat de Castell de Castells.


No he trobat cap descripció d'aquesta sortida, però sí dels resultats de la visita a la cova del Somo, en què es va descobrir una nova espècie de coleòpter: Trechus alicantinus, que va descriure Español l'any 1971.

Que Español i Ribes volguessin visitar la cova del Somo, tenia un motiu ben justificat. Oleguer Escolà, l'abril del 1968 va estar-hi i va recollir unes restes d'un coleòpter de la família Curculionidae. Les restes eren prou complertes per a poder-les estudiar i, l'especialista d'aquest grup, en Manuel González, va crear un nou gènere per encabir-lo, descrivint-lo l'any 1970 com Somodytes escolai. Actualment ha estat integrat dins del gènere Torneuma, deixant Somodytes com a subgènere. Nom actual: Torneuma (Somodytes) escolai.
Fotografia de les restes de Torneuma (Somodytes) escolai, depositades al
 Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Foto: Stüben, Curculio Institute
 
 
Banderí de les II Jornadas Espeleológicas CRE Región Valenciana. 1968

La visita de l'Oleguer a la cova d'en Somo va ser, com tantes altres coses, fruit d'una serie de casualitats: Ell estava fent el servei militar (Milícies) a Alacant i, va assabentar-se que hi havia les II Jornadas Espeleológicas C.R.E. Región Valenciana, a Tarbena, Alacant. S'hi va inscriure i, una de les sortide va ser precisament al Somo.

Els quatre coleòpters Curculionidae que colonitzen les cavitats de les tres províncies valencianes. Aquests coleòpters no es poden considerar com el que anomenem troglobis-cavernícoles, ja que, tot i trobar-los dins aquest ambient, provenen del món endogeu

I aquesta visita ha estat el motiu dels primers esdeveniments biospeleològics a la cova del Somo, així com, de la presentació de la postal.


Aprofito per informar-vos que el conegut company Jordi de Valles, que edita el blog espeleologíacartofilia blogspot.com i té més de 3.000 postals de cavitats de tot el món a la seva col·lecció. Si en teniu i els hi voleu donar, us estarà molt agraït.

dijous, 9 de juny de 2016

Decés d'en Jordi Ribes Rius


El Jordi amb la seva esposa Josefina. Any 2008
El dia 3 d’aquest juny ha mort en Jordi Ribes Rius. Els que hem sovintejat el Museu de Ciències Naturals de Barcelona des de fa molts anys, hem tingut el plaer de gaudir amb la seva presencia, coneixements, animada conversa, i un llarg etc., etc.

A més d'ell com a persona, el fet de ser el gendre del Dr. Francesc Español feia que la relació fos encara més intensa, veient-nos molt sovint. A les campanyes biospeleològiques del Museu que organitzava Español, també hi participava activament el Jordi.

Jordi Ribes Rius: Barcelona (1930-2016)

Estudia Medecina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona
Llicenciat l'any 1956, es doctora en Estomatologia a Madrid l'any 1958.

La seva afició pels insectes es va iniciar al poble de Torms, Lleida, d'on era la mare i ell hi passava temporades i vacances.

El seu interès, primer pels coleòpters, el van portar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona on va conèixer Francesc Español, amb qui de seguida va sorgir una gran amistat. Llavors es va dedicar als hemípters heteròpters.

L'any 1969 es casa amb Josefina Español, la filla de Francesc Español, biòloga i també gran amant de l'entomologia.

Va ser membre de la Institució Catalana d'Història Natural (Membre d'Honor, 2015); de la Asociación Española de Entomología; de la Sociedad Entomológica Aragonesa; dels Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Sòci d'Honorífic, 2013); de la Société Entomologique de France; de la Guipuzkoako Entomologia Elkartea i de la International Heteropterists Society.
A la boca de l'avenc d'en Serenge, Cabanes, Castelló.
A la dreta, el Jordi. A l'esquerra, Lluís Auroux. Any 1970

Collartida anophtalma, un hemípter redúvid troglobi de l'Illa del Hierro, Canàries

Al nostre món espeleològic també hi va participar intensament. A moltes de les campanyes biospeleològiques que Español feia, el Jordi l'acompanyava i el seguia per dins les cavitats recollint fauna subterrània. Va ser coautor de la descripció de dos hemípters subterranis de Canàries: Collartida anophthalma Español & Ribes, 1983, de l'Illa d'El Hierro i Collartida tanausu J. Ribes, P. Oromí y E. Ribes, 1997 l'Illa de La Palma.

La seva bibliografia conté un total de 175 treballs, dels que 156 corresponen als seus estimats heteròptersDestaquen dos llibres: Catàleg dels heteròpters de Catalunya (2004) i el volum II sobre els Pentatomoidea Euromediterranis (2013).
El número d'Heteropterus dedicat al Jordi

Pel seu 80 aniversari, la prestigiosa revista Heteropterus Revista de Entomología va dedicar-li el seu número 11 (2) 2011 (consultable per internet) en què hi ha articles seus, així com tota la resta dedicada dels principals especialistes mundials en la matèria d'hemípters. Tota una dedicació a la seva dilatada obra.


Amb el nostre més gran reconeixement al Jordi i el nostre condol a la seva vídua Josefina i la seva filla Eva.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Literatura i biospeleologia

L'autor, Joan Pallisé, en una ponència. Trobada Francesc Español, 2014

El company Joan Pallisé, ens ha escrit un article, que reproduim tot seguit.

 
En el transcurs d'una recent lectura del poeta i escriptor anglès Robert Graves, em vaig topar amb una menció biospeleològica que em reclamà poderosament l'atenció, tant per la descripció del que ens diu, com per la localització geogràfica on la situa.
El llibre en qüestió és "Adios a todo esto" i està centrat quasi exclusivament a les seves memòries de la lluita enmig de trinxeres a França, durant la Primera Guerra Mundial.


 Quasi bé al principi, al quart capítol recorda la seva infantesa, dient-nos que estiuejava al castell de Aufesess, a la vila Leisenhofen, a uns 13 km de Munic. El text diu de manera literal:"...al sopar, quan hi anàvem de visita, menjàvem unes truites enormes. El meu pare, un pescador experimentat, li va preguntar astorat al meu tiet d'on procedia aquell peix. Ell explicava que a prop del castell hi havia un pou d'aigua alimentat per un riu subterrani, i que els peixos que emergien eren completament blancs, degut a l'obscuritat, d'una mida extraordinària, i completament cecs."

Astianax mexicanus, de cavitats de Mèxic

Phreatichsthys sandruzii, de cavitats de Somàlia

Malgrat en el text literari hi ha quelcom que no sembla lligar ni a nivell geogràfic, ni a nivell biològic, doncs a la Wikipedia només hem trobat a prop de Munic el municipi de Eisenhofen, això podria tractar-se d'un problema de traducció, o d'edició. Més punyents són els aspectes biospeleològics, ja que d'acord amb els coneixements actuals sobre fauna cavernícola de moment no es coneixen peixos cavernícoles a la zona europea i en cas d'existir, sembla prou inversemblant que fossin truites (família dels salmònids) de mida extraordinàriament grans. Ara bé, tots sabem que els poetes i literats sempre han gaudit d'una gran imaginació, essent precisament aquest un dels motius que tant ens agraden.


Amb independència de la cosa anterior, creiem que seria interessant donar a conèixer la cita als nostres companys germànics, ja que en el món de la biospeleologia mai pot dir-se d'aquesta aigua no en beuré, doncs per acabar-ho d'adobar mentre preparava la nota m'he assabentat per la premsa local de Castella, que dos col·laboradors de la Universitat de Lleó afirmen haver trobat una nova espècie de peix cavernícola a les conegudes coves de Valporquero i que fins i tot li han donat el nom de Caecobarbus legionensis (que vol dir barb cec de Lleó). Aquesta suposada troballa, que no surt esmentada a les bases de dades internacionals, no deixa de ser una innocentada, ja que en cas contrari s'hauria capgirat tot.

De cavitats de Colómbia

Typhliasina pearsei, de cavitats del Yucatan

Així doncs, no sigui que els "fritz" -terme despectiu emprat per Graves i pels "british" per designar a les tropes alemanyes-, no s'haguessin assabentat i tinguessin allí una joia biològica i, qui sap també si culinària. Per si de cas, ja li he proposat a un company de feina em tradueixi aquesta nota a l'alemany i ja buscarem algun contacte per recomanar-li que s'hi arribi un cap de setmana, no fos cas què...?

Autor de l'escrit: Joan Pallisé, abril de 2016

dilluns, 11 d’abril de 2016

Nou diplur de cavitats de Saragossa

Cueva de la Sudor. Foto de http://lacabrademonte.blogspot.com.es/,
post del 23-03-2010. Foto: David

Tenim un altre nou treball d’Alberto Sendra, un amic i company d’activitats biospeleològiques, en què descriu una nova espècie d’insecte Diplura Campodeidae d’una cavitat de la província de Saragossa (Campodea (Dicampa) melici n. sp.). Aquesta zona de la Cordillera Ibèrica no destaca ni pel nombre de cavitats ni per les descobertes de fauna subterrània, però també és veritat que possiblement la recerca en aquesta zona, també hagi estat minsa al llarg dels anys. Això ens demostra, una vegada més, que en qualsevol cavitat podem trobar novetats en fauna. No podem menysprear mai la recerca!

El treball ha estat publicat a la prestigiosa revista Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa (S.E.A.), nº 57 de finals de l’any 2015.

Aquest grup d’insectes és de difícil estudi. En primer lloc, és complicat caçar-los, ja que es desplacen a gran velocitat i a més, són molt fràgils. És habitual, si no es fa amb molta cura, que els llargs cercs de la part posterior es desprenguin de l’animal en el moment de la captura. Si els volem aspirar, quasi segur que es trencaran. El problema no és tant que es trenquin com que es perdin, cosa que impossibilita el seu estudi. El millor sistema de captura és amb un petit pinzell mullat.

Article editat a la revista Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa: (no s’inclou la descripció de la nova espècie, només les notes de la introducció i s'insereix en la mateixa llengua en que es va editar).
Cueva de la Sudor. Foto de http://lacabrademonte.blogspot.com.es/,
post del 23-03-2010. Foto: David

Introducción


1. Precedentes

Gracias a iniciativas para la divulgación de la biodiversidad, como el popular portal de Internet www.biodiversidadvirtual. org, una web construida y mantenida por entusiastas amantes de la fotografía y la naturaleza, supimos por casualidad de la existencia de un frágil artrópodo (Fig. 1), un dipluro hexápodo que vive en las oscuras galerías de una conocida cavidad llamada “Cueva de La Sudor”. Meses después de este sorprendente hallazgo, nos acercamos a la mencionada cavidad que lo atesoraba y descubrimos que se trataba de una nueva especie para la ciencia. Grácil y esbelto, de algo más de dos centímetros de longitud, deambula, en apariencia errante a la vez que inquieto, por la mayor parte de la superficies húmedas de esta cavidad.


2. La Cueva de La Sudor

La Cueva de La Sudor, cuyo nombre nos habla de esa sensación calurosa que en ocasiones nos encontramos en estos ambientes oscuros y extraordinariamente húmedos, pero de temperaturas constantes, se ubica en la población de Morata de Jalón, en la comarca de Valdejalón de la provincia de Zaragoza en Aragón (España). Aunque de fácil acceso y situada a poco menos de dos km al este de la población, no es una cavidad cualquiera (Fig. 7). Es bien conocida en la zona y ha sido, durante muchos años, obligada visita de los grupos espeleológicos zaragozanos, como nos recuerda José Francisco Royo, presidente de la Federación Aragonesa de Espeleología: “su fácil acceso y recorrido nos ha servido para la iniciación a las distintas generaciones de espeleólogos, qu vivían una primera experiencia entre sus galerías, pasos estrechos y cortas verticales a lo largo de sus doscientos metros accesibles para el ser humano” (Fig. 2 y 3). A pesar de esta tradicional visita de iniciación y de la no menos numerosa de habitantes de la zona, la Cueva de La Sudor mantiene una rica población de murciélagos, que confiere a la cavidad una singular importancia biológica.


Topografía del Grupo Espeleológico Aragonés

En aras de conservar la singularidad biológica de la Cueva de La Sudor, el Gobierno de Aragón junto a la Federación Aragonesa de Espeleología, con la participación de un nutrido equipo (JMSS se halla entre sus integrantes), ha venido realizando un seguimiento de las colonias de quirópteros, reflejado en las memorias anuales. En ellas se menciona la presencia destacada de dos especies en la Cueva de La Sudor. De una parte, el murciélago ratonero gris (Myotis escalerai (Cabrera, 1904) que cría en esta misma cavidad, y de otra parte tres especies que utilizan este refugio a lo largo del año, el murciélago de herradura mediterráneo (Rhinolophus euryale Blasius, 1853) (Fig. 5), el murciélago grande de herradura (Rhinolophus ferrumequinum Schareber, 1774) y el murciélago ratonero grande (Myotis myotis Borkhausen, 1797) (Fig. 4).


3. Otras localizaciones

Tras este inesperado hallazgo, los autores ASM y DBB, nos pusimos en contacto con los espeleólogos aragoneses, que nos presentaron a la persona que mejor conocía este sorprendente hexápodo (JMSS) y que lo había observado ya en el 2009, no sólo en la Cueva de La Sudor sino en otras cavidades aragonesas. Es por ello que JMSS comparte con nosotros la autoría del artículo. Así JMSS colectó ejemplares de este hexápodo no solo en la Cueva de La Sudor sino que también lo hizo en otras tres cavidades aragonesas de la misma alineación de sierras calcáreas, a lo largo de la rama aragonesa de la Cordillera Ibérica (Fig. 7). Hacia el sureste de la Cueva de la Sudor lo halló en la Cueva Onsa, una pequeña localidad de la Sierra de Herrera de los Navarros, en Aguilón, Zaragoza. Siguiendo esta misma ruta hacia el sureste, lo colectó en la Cueva de los Huesos, una singular cavidad por su interés paleontológico, se halla enclavada en el Parque Cultural del Río Martín, en localidad turolense de Obón. Por último, lo encontró a más de 110 kilómetros de Morata del Jalón, en la Cueva Morena de Foz, Calanda (Teruel).

                               La nova espècie: Campodea (Dicampa) melici.  Foto: José Manuel Sánchez


 
4. Introducción a los campodeidos de vida subterránea en la Península Ibérica 

Esta nueva especie de artrópodo subterráneo se encuadra en el pequeño grupo del orden Diplura. Un orden eminentemente hipogeo, cuyas especies poseen un cuerpo alargado, despigmentado y sin rastro de aparato visual. El orden Diplura o dipluros, se extiende por los distintos horizontes del suelo ibérico, penetrando en los hábitats subterráneos, desde lo más superficiales hasta los más profundos, contando con más de 900 especies descritas en todo el mundo y organizadas en un total de 10 familias distintas; la mejor representada, tanto a nivel mundial como en la Península Ibérica es la familia Campodeidae o campodeidos con 68 de las 80 especies de dipluros ibéricos a las que habrá que sumar la actual nueva especie para la ciencia que en un siguiente apartado se describe.


Campodeidae es una familia de vasta distribución que ocupa los suelos de las regiones frías sin alcanzar el permafrost, y es abundante en los ecosistemas edáficos de todos los continentes, desde las regiones templadas a las tropicales. Es una familia de rasgos extraordinariamente uniformes y aunque poseen, algunas de sus especies, ligeras modificaciones de las piezas del labio, la taxonomía de esta familia se basa en nimios cambios en los patrones de distribución de las grandes sedas o macrosedas que tapizan su cuerpo y en la forma y morfología de las garras de las patas. La introducción de la secuenciación de marcadores moleculares, en la que se está trabajando, quizá pueda arrojar algo de luz a esta confusa y artificial taxonomía. Por otro lado, esta uniformidad morfológica contrasta con su plasticidad en tamaño y forma, abarcando dimensiones corporales que van desde apenas un milímetro hasta algo más de un centímetro.

Esta plasticidad guarda una estrecha correlación con las dimensiones de los espacios donde viven las distintas especies de la familia. Así, en los horizontes superiores del suelo donde los huecos por donde desplazarse son menores, los campodeidos son menores; pero al adentrarse en la regolita u horizonte inferior C no consolidado, formado por materiales rocosos producto de la erosión, los espacios son mayores y en consecuencia, los tamaños corporales son mayores. Incluso los campodeidos van más allá, penetrando por la red de fisuras y grietas, que son el comienzo de los hábitats subterráneos más profundos y que tienen su expresión más conocida en las grutas y cavernas visitables por el ser humano. Aquí los tamaños se tornan gigantes y los apéndices adquieren unas dimensiones sorprendentes, como sucede en la Cueva de La Sudor donde se halló esta nueva especie de dipluro campodeido de hábitat claramente subterráneo. Su tamaño roza el centímetro de longitud, al que añadiremos más de dos centímetros si incluimos sus antenas y cercos. Este incremento en el tamaño corporal y la elongación de los apéndices, se acompaña de un aumento en el número, dimensiones y complejidad de los órganos sensoriales antenales. Estos son rasgos atribuibles a una vida adaptada a los hábitats subterráneos, en todos los dipluros campodeidos, y los coloca junto a las llamadas forma troglobias, que son sencillamente los habitantes exclusivos de los ecosistemas subterráneos. Los datos más recientes elevan a más de 140 las especies de campodeidos troglobios (AS) de las que la Península Ibérica cuenta con la elevada cifra de 26 especies formalmente descritas hasta el momento. Esta cifra indica que es la región geográfica con mayor diversidad de estos hexápodos basales de vida subterránea en todo el mundo.


Las afinidades entre los caracteres morfológicos y las áreas de distribución de las distintas especies subterráneas, a la vez que troglobias, de campodeidos en la Península Ibérica, nos muestran cuatro grupos monofiléticos bien distintos (Fig. 8A-B). Hagamos una breve exposición de estos cuatro grupos, y para ello, comencemos por el que la literatura considera más primitivo, Tachycampoide con cinco representantes peninsulares (Fig. 8A) incluye, dos del género Paratachycampa, son conocidos en la pequeña región geoestructural costera delimitada entre las sierras Oropesa y Montsià, y otras tres especies de una estrecha franja de la Cornisa Cantábrica, pertenecen a Oncinocampa. Tachycampoide, a nivel mundial, comprende un total de 17 especies, todas descritas en hábitats subterráneos profundos y distribuidas a ambos lados del Atlántico, en la mesoamerica y en el euromediterráneo occidental, atribuyéndose a Tachycampoide un origen arcaico, posiblemente Mesozoico. Seguiremos con el grupo Podocampoide (Fig. 8A). Éste abarca dos géneros, Litocampa y Podocampa, con un número mayor de especies que el anterior grupo, y vive, no sólo en hábitats subterráneos profundos, sino también en los distintos horizontes del suelo, además de haber sido citado en hábitats subterráneos superficiales. Esta aparente mayor valencia ecológica ha permitido a Podocampoide, ampliar su área de distribución a lo largo del Mediterráneo occidental, así como en diversas regiones del continente americano. Si nos limitamos a las especies de hábitats subterráneos, Podocampoide queda reducida a media docena de especies en la Cordillera de los Apalaches, cordillera que recorre la costa oriental de América del Norte y a una veintena en la mitad occidental de la región euromediterránea. Esta distribución también nos habla de un origen remoto, en el que América del Norte estaba aún conectada con las microplacas europeas, quizá a comienzos de Cenozoico. En la Península Ibérica encontramos 11 especies de vida subterránea distribuidas en los macizos kársticos desde la orla lusitánica (Algarve), sierras portuguesas y extremeñas hasta alcanzar el Macizo Galaico; pero en especial a lo largo de numerosas cavidades de la Cornisa Cantábrica, Montes Vascos e incluso llegando a los Pirineos centrales. El tercer grupo a mencionar posee una características bien distintas, con un patrón de macrosedas supernumerario. Se trata del grupo taxonómico que ya Paclt (1957) consideró como una subfamilia independiente, los Plusiocampinae, y que contiene medio centenar de especie descritas. Es un grupo netamente euromediterráneo de vida subterránea, exceptuando media docena de especies que ocupan las capas superficiales del suelo (Condé. En la Península Ibérica, Plusiocampinae ocupa (Fig. 8A), en el noreste ibérico, tanto los Pirineos centrales y orientales como la Cordillera Costero Catalana, hasta los límites de la depresión del Ebro con dos especies que colonizan un buen número de cavidades. En el sur peninsular Plusiocampinae se muestra más diverso, con cinco especies extendidas en el medio subterráneo de dominio Bético. Pero aún nos queda por mencionar un Plusiocampinae ibérico, en esta ocasión del género Cestocampa que hace pocos años se ha descrito en una decena de cavidades a lo largo de la rama castellano-valenciana de la Cordillera Ibérica.


Para terminar, Campoide es el grupo más diverso y extendido de los arriba mencionados. Comprende la totalidad del género Campodea, con sus más de doscientas especies repartidas en casi cualquier suelo no helado de las regiones Neártica, Paleártica y Oriental, con algunas especies introducidas o, en algunos casos autóctonas, en otras regiones donde Campodea ha sido puntualmente mencionado. Es un género caracterizado por un patrón de distribución de macrosedas notales que va desde un máximo de 3+3 y 3+3 macrosedas mediales y laterales anteriores, y laterales posteriores en pronoto y mesonoto y 2+2 macrosedas mediales anteriores y laterales posteriores en metanoto en el subgénero Campodea s.str., hasta quedar reducido, en el caso del subgénero Paurocampa, a sólo las 3+3 macrosedas mediales y laterales anteriores y laterales posteriores en pronoto. A diferencia de los grupos arriba mencionados, Campoide apenas cuenta con elementos de vida subterránea, pero los tiene.
Cinco especies troglobias han sido descritas en la mitad oriental de la Península Ibérica y quedan aún tres por describir, incluyendo la dada a conocer en este artículo (Fig. 8B). Entre estas aparecen en numerosas cavidades de la Cordillera Costero Catalana, tres especies: Campodea egena, Campodea cossetana y Campodea maestrazgoensis, que comparten hábitat con otras formas de grupos anteriores. En el caso de C. maestrazgoensis se extiende más hacia el interior por los relieves carbonatados del Maestrazgo, en la Cordillera Ibérica. En las estribaciones meridionales de las sierras del Sistema Ibérico aparece Campodea grallesiensis, un microendemismo exclusivo del Macizo del Caroig. Un poco más al sur, en la sierras kársticas del extremo oriental donde el Sistema Ibérico se une a las Béticas aparece Campodea majorica valentina. En la mismas Béticas, en un enclave aislado, en Sierra María (Almería) encontramos otro Campodea troglobiomorfo, pendiente de describir. Y, por último, en otra región kárstica remota, el área kárstica Cerro de la Oliva (Madrid), en el Sistema Central, una forma inédita del subgénero Dicampa está también pendiente de ser descrita, pero a pesar de incluirse en el mismo subgénero no muestra afinidades con C. melici n. sp. En algunos enclaves subterráneos, en especial en sierras más interiores, los campoideos parecen ocupar en solitario el nicho ecológico que corresponde estos hexápodos, como así sucede con la especie que vamos a describir y que se localiza en los relieves kársticos de la rama aragonesa del Sistema Ibérico. Esta alta diversidad de campoideos subterráneos contrasta con las tan sólo cinco especies troglobiomorfas de este grupo señaladas por Baret, fuera del ámbito ibérico, de las que dos muestran una distribución de macrosedas notales de tipo Dicampa pero sin mostrar afinidades taxonómicas con C. melici, además de hallarse localizadas en cavidades en el extremo oriental europeo, al este de Rumanía y en la Península de Crimea.