dilluns, 23 de novembre de 2020

El meu record d'Armando Avalo

L'Armando entre el Lluís Auroux i l'Emili Devenat. Avenc del Corral Nou, Garraf, 1964
Ahir vaig parlar per telèfon amb l'Isidre G. Urgellés. Va ser a conseqüència d'estar parlant amb en Floren Fadrique que vam sortir a parlar d'ell. Com sigui que ja feia uns sis mesos que no en sabia res de l'Isidre, li vaig trucar. Ja sobrepassa els noranta anys i té els clàssics problemes de l'edat, però, per com el vaig sentir, semblava estar bé. Em va dir que el seu amic més entranyable, l'Armando Avalo, ens havia deixat, sense precisar gaire més.

L'Armando i l'Isidre van forjar una íntima amistat i una entranyable col·laboració en les activitats de camp.

Sentint-ho molt, no tinc cap dada de l'Armando; bé, quasi cap, només que estava dedicat a la fotografia i a les Belles Arts i que, entre els anys 60 i 70 era membre del GIE de Gràcia, època dels Marigot, Sas, Porta, Amat, Arnau, Devenat... i de l'Isidre. L'Armando era una persona molt seriosa, tot i que deixava escapar un humor refinat. També era un gran company d'excursions.

He parlat amb altres companys d'aquella època de club, però no m'han pogut aclarir més coses, només que, el Manel Arnau, que de petits havien anat a la mateixa escola, li semblava que es deia Armando Avalo Ventura. Fent una cerca per internet he trobat un reconegut pintor, que va morir l'any 2012, però sense cap fotografia que el pogués identificar. Ens quedarem amb el dubte.

L'última vegada que ens vam veure, va ser l'any 2009, en la Trobada de Col·laboradors Francesc Español a la que va assistir acompanyant l'Isidre.

             A l'esquerra, l'Isidre i a la dreta, l'Armando. 2009. V Trobada de Col·laboradors Francesc Español, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona

L'Isidre és un dels "supervivents" dels pioners de la Bioespeleologia a Catalunya, com a organització. Provinent del GIE, l'any 1960 va entrar en contacte amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i, de la mà de Francesc Español, l'any 1961 va organitzar la logística d'un Laboratori de Bioespeleologia al Museu, així com una sèrie d'activitats de recerca de fauna en llocs no habituals per aquella època, com poden ser la Cerdanya, el Montnegre, el Montgrí i el Montsià a Catalunya i també diversos indrets de Castelló, amb molt bons èxits que van donar diverses noves espècies.

Et recordaré, Armando. (sempre es parlava d’ell com Armando, no Armand. Costums!)

dijous, 5 de novembre de 2020

El coleòpter dels avencs del Garraf: Troglocharinus ferreri. Verssió 2

 

           Dos dels protagonistes de l'article: Edmund Reitter i, a la dreta, Ricardo Zariquiey Álvarez

Una vegada publicat aquest article el dia 3/11/2020, l’amic J. M. Miñarro m'ha enviat un mail tot diem-me:

T'envio les dues últimes pàgines de l'article d'en Font i Sagué sobre l'exploració de l'Avenc d'en Roca el 1907, i publicat a SOTA TERRA - I (1909), on corroborà el tema que va ser en Felip Ferrer i Vert qui va enviar un exemplar a Reitter. No queda clar qui va ser el que el va recollir en concret, en Faura, en Coromines o el Dr. Serradell. El cert és que algú d'ells li va entregar al F. Ferrer que va fer una primera valoració del material i després ho va enviar al Reitter. Vés per on, el Ferrer, fent d'intermediari, es va emportar els honors.

Aixi mateix m’ha assessorat sobre alguns detalls que he corregit del primer escrit, inserint les dues pàgines esmentades. Per tot aixó s’ha considerat oportuna la seva reedició. 


M'aventuro a dir que tots els espeleòlegs catalans hem fet activitats pel massís del Garraf, comptant també amb els perifèrics de l'Ordal, Begues, Vallirana, etc. Aquestes zones, històricament han estat l'escola espeleològica dels que ens iniciàvem, sobretot dels que ja tenim una certa edat. També hem de citar Montserrat i St. Llorenç del Munt, tant o més freqüentades. El no disposar de vehicles propis i la proximitat d'aquests massissos, amb bones comunicacions de transports, fou el motiu que, inicialment, fossin els preferits.

La fauna subterrània està àmpliament representada en aquest sector del Garraf. Podem citar el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai; l'isòpode Catalauniscus espanoli; el coleòpter Troglocharinus ferreri, etc. Precisament, d'aquest últim en parlarem en aquest article.

                                                     Troglocharinus ferreri ferreri en viu
                                                            Troglobisium racovitzai en viu

El T. ferreri és un coleòpter que viu estrictament confinat en el medi subterrani profund. Abans, parlem de milions d'anys, vivien a l'exterior, però per diverses raons de canvis en les condicions ambientals externes, es van refugiar sota terra. Aquest refugi els va provocar una evolució en els seus costums alimentaris i, també, en la seva morfologia, el seu aspecte i la seva forma. Aquestes adaptacions són irreversibles; no poden tornar als seus anteriors costums ni aspecte i per tant estan presoners en el seu ambient, sense possibilitats de tornar a l'exterior. Aquestes adaptacions i impossibilitats de retornar a l'exterior també la posseeix tota la fauna troglòbia que conviu amb ells; tots els artròpodes com els isòpodes, col·lèmbols, centpeus, àcars, aranyes, etc. etc.

El T. ferreri el va descriure l'any 1908 el naturalista austríac Edmund Reitter (1845-1920) amb el nom Troglophyes (Troglocharinus) ferreri. El va col·locar dins del gènere ja existent Troglophyes i va crear un nou subgènere: Troglocharinus. Quan a ferreri, Reitter el va dedicar a Felip Ferrer i Verd, sense estar clar si com a recol·lector o com la persona que li va fer arribar a les seves mans l'exemplar femella que li va servir per poder fer la descripció.

A la descripció, Reitter escriu: ... (sic) Ein ♀ von Herrn Filipe Ferrer, Barcelona, erhalten das aus den spanischen pirenaen stammt, que traduit vol dir +/- Va rebre una femella del senyor Felipe Ferrer de Barcelona, que prové del Pirineu espanyol.

La descripció original d'en Reitter, 1908: 1 i 3- El gènere Troglophyes, on va situar el ferreri; 2- El nou subgènere que va crear, Troglocharinus; 4- Les nou línies de la descripció del T. ferreri.

És del tot segur que Filipe Ferrer era en Felip Ferrer i Vert, que tenia íntima relació amb el, llavors, Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i anys més tard amb F. Español, J. Mateu, Ascensi Codina, etc. També estava molt vinculat amb la Institució Catalana d'Història Natural, de la qual en fou president el 1909. En Felip va tenir una botiga de taxidèrmia a la plaça Reial, on també es relacionava amb molts naturalistes i entomòlegs en les conegudes tertúlies que es feien a la rebotiga.



Part final de l'article d'en Font i Sagué. Cita el Trocharanis, n. sp (encara que es refereix a Troglocharinus, n. sp.; n. sp. es refereix a l'abreviatura de "nova espècie",quan ja es coneix el gènere pero encara no hi ha adjudicat el nom de l'espècie. 

Dos anys més tard, l'octubre del 1910, en R. Jeannel va fer unes visites espeleològiques a Catalunya i va recollir exemplars de la cova Fou Muntaner i unes restes a la cova Fosca de Gavà. En comparar-los amb un exemplar que ell tenia, que possiblement era el de l'avenc d'en Roca amb el qual Reitter va fer la descripció, va determinar que eren tots de la mateixa espècie, Troglophyes (Troglocharinus) ferreri i és quan l'eleva a la categoria de gènere.

En el treball de l'any 1917 d'en Ricardo Zariquiey Álvarez (Barcelona: 1897-1965),  que inserim complet, s'explica que l'espècie va ser descoberta per en N. Faura i Sans, que va recollir tres exemplars a l'avenc d'en Roca el 4-IX-1907. Això no és el que va escriure Reitter en la seva descripció del 1908, recordem que va dir que li havia enviat un exemplar femella en Felip Ferrer, de Barcelona, sense dir qui l'havia capturat. La possibilitat és que en Ferrer no expliques a Reitter qui havia fet les primeres captures i que només hagués enviat un dels tres exemplars capturats per en N. Faura i Sans.

Passat un temps, a finals de l'any 1916 i principis del 1917, en Zariquiey també va visitar aquestes tres cavitats i va aconseguir abundant material que, en poder-ne comparar molts exemplars, va descriure dues subespècies del T. ferreri:

T. ferreri jeanneli. Cova Fou Muntaner

T. ferreri codinai. Cova Fosca de Gavà

I, a més, va quedar el T. ferreri ferreri descrit per Reitter.

 

Nota: Quan d'una espècie se'n fan subespecies, el nom de l'original es modifica repetint el nom, com en aquest cas T. ferreri ferreri. Totes les subespècies, a més del gènere, tenen dos noms. Les espècies que no tenen subespècies, després del gènere només en tenen un. Dispenseu l'embolic!, però hem de conèixer les particularitats de la nomenclatura.

El treball d'en Ricardo Zariquiey: 1917.  













Nota: dins les dues últimes pàgines també parla del T. hustachei, del Montsec d'Ares. Ho inclou pel motiu que estudia el grup sencer dels Troglocharinus coneguts llavors.

Els exemplars de Troglocharinus presenten notables canvis de forma entre les poblacions de diferents cavitats, d'aquí que es fessin les tres subespècies, que si ens atenim a les descripcions, estan justificades (tot i que Zariquiey ja diu que les formes difereixen dins de cada cavitat), però el problema apareix quan van sortint poblacions d'altres cavitats intercalades amb les primeres conegudes. Llavors, resulta que ja no és possible establir una separació, ja que les formes i detalls es van sobreposant. Entre cavitats allunyades sí que s'aprecien diferències, però aquestes es minimitzen i es barregen en comparar-los tots. Aquesta variabilitat també es dóna amb altres gèneres i, al llarg dels anys, hi ha espècies i subespècies que han quedat anul·lades; es diu que passen a sinonímia d'anteriors descripcions, com va passar amb les dues subespècies que descriu Zariquiey en el següent treball: T. ferreri jeanneli i T. ferreri codinai que han passat a T. ferreri ferreri.

Actualment el grup del gènere Troglocharinus del massís complet del Garraf  està compost per les següents subespècies:

-T. ferreri ssp. abadi. St. Pau d'Ordal

-T. ferreri ssp. ferreri, d'àmplia distribució per Garraf, Begues, Cervelló, Corbera, Ordal, Vallirana, Gavà i Olesa de Bonesvalls,

-T. pallaresi. Cervelló.

A Olèrdola hi ha l'espècie Troglocharinus olerdolai, no molt llunyana però deslligada del massís pròpiament dit del Garraf. També hi ha altres espècies del gènere a Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Penedès, etc.

Zones de distribució del gènere Troglocharinus a Catalunya. Els quadrats en negre, el grup T. ferreri

I aquesta ha estat la història d'un dels més coneguts i estudiats coleòpters del nostre sota terra.






dijous, 15 d’octubre de 2020

Juan Antonio Bonilla Serrano (1931-2020), ha mort

 


                                                    Bonilla (X) a la cueva Galiana, Soria, aprox. 1975

Avui, en veure l'article a Sarawak Exploracions, he conegut la trista notícia de fa pocs dies. Descansi en pau.

Per mi, era una persona estimada i, tot i no tenir molta relació de veure-n's, parlàvem sovint per telèfon.

Era sastre i tenia una botiga a Burgos. Quan es va jubilar va anar a viure a un poble proper a la capital.

Vam entrar en contacte l'any 1971 quan ell va organitzar un campament espeleològic a Velilla de Carrion, Burgos. El nostre grup hi va assistir, col·laborant amb grups locals en diverses activitats.

Gràcies a aquesta activitat i dues posteriors, es van descobrir tres noves espècies de fauna subterrània:

-Apoduvalius (Trichapoduvalius) alberichae, Español 1971 coleòpter trèquid

-Stenasellus escolai, Magniez 1977, isòpode aquàtic

-Quaestus nuptialis (Español, 1973), coleòpter leiòdid

I això va ser possible per ell i per aquest campament de la Setmana Santa del 1971.

En "Pototo", el sobrenom del Bonilla, anys més tard, va ser l'iniciador de l'important i històric arxiu que avui tenim mercès a la Montserrat Ubach amb el Qui és Qui. En Bonilla va voler fer una publicació de la vida, currículum, etc., d'una tria de cinquanta espeleòlegs de tot l'estat espanyol. Per aquest fi, va anar demanant-los un escrit, per editar-ho en forma de llibre. No ho va arribar a publicar però va guardar tota la documentació rebuda i la va enviar a la Montserrat, servint d'inici al seu projecte.

Et recordarem!

dijous, 24 de setembre de 2020

Les papallones del medi hipogeu

Portada de la revista d'on s'ha extret l'article

Aquest article va dedicat a les papallones que, en algun cicle de la seva vida s'han adaptat a fer-lo dins de les cavitats.

En primer lloc, un article d'en Josep Joaquim Pérez De Gregorio que ens deriva a un treball d'en Daniel Morel.

En segon lloc, un treball de recopilació de captures i referències de localitzacions fet per l'Oleguer Escolà entre els anys 1968 i 1981.

Article 1:

El nostre especialista en papallones i col·laborador habitual, en Josep Joaquim Pérez De Gregorio, ens ha donat a conèixer un interessant article que l'especialista francès Daniel Morel, de la localitat d'Autun, a la zona central de França va publicar a la revista Oreina n° 1, Abril 2008.


L'escrit tracta sobre les papallones que trobem habitualment dins les cavitats. Que l'article sigui de l'any 2008 no li treu cap mèrit, al contrari, ja que no és gens habitual poder llegir treballs d'aquesta especialitat i menys que tracti d'espècies que freqüenten, no que habiten, l'ambient hipogeu.


Donat el seu interès, s'ha traduït, amb certes modificacions que ens permetin comprendre millor el que creiem que l'autor ens vol dir.

Els lepidòpters* hivernants a les coves

*Nota de la redacció: Els lepidòpters o papallones, és un ordre d'insectes nombrós, amb més de 200.000 espècies al món. A Catalunya se'n poden trobar unes 5.000 espècies diferents.

Resum:

L'autor exposa un resum dels seus coneixements sobre la presència i agrupació de lepidòpters a les cavitats subterrànies.

A tall d'introducció:

És ben conegut que algunes espècies de lepidòpters es poden trobar dins de coves. Però de què parlem? Quines són les espècies que sistemàticament busquen les coves, en contraposició a les que només s'hi troben esporàdicament i que les utilitzen més com a oportunisme que per necessitat real? En aquest article recollim els nostres coneixements actuals i intentarem respondre aquestes preguntes. Ens trobarem amb diversos grups en diferents períodes de l'any. Aquesta síntesi només engloba les papallones del grup macro-heteròcers (papallones nocturnes) hivernants, excloent-hi les espècies estivals, com per exemple Mormo maura L.
 
El medi ambient:


Principalment viuen en dos tipus d'ambients:

- les cavitats naturals subterrànies que es formen per erosió als relleus calcaris, excavades per l'aigua de filtració

- les cavitats artificials, formades per antigues pedreres o mines.

És entre l'entrada i fins a un centenar de metres dins d'aquestes cavitats que es trobaran gairebé tot tots els Lepidòpters, sense espècies estrictament subordinades, dependents dels ambients hipogeus.

Entrada d’una cova a prop de Vallon-Pont-d’Arc (Ardèche).

Triphosa sabaudiata Dup. i T. dyriata Powell barrejades.

Grup de Triphosa dubitata L., a les coves de Vallon-Pont-d’Arc (Ardèche)

Quan les trobarem? Aquestes espècies depenen de la meteorologia. Inicien la seva hibernada quan arriben els grans freds. Les trobarem, aproximadament i depenent de la latitud de la zona, d'octubre a finals de març, hivernant sobre les parets i sostre de les galeries i pous i especialment en esquerdes, concavitats i racons de les parets. En moltes ocasions són de difícil localització, ja que pel seu color queden mimetitzades sobre les parets.

Les podem separar en dos grans grups, segons el seu comportament:

-Trogloxens accidentals

Espècies que hibernen ocasionalment, dins de cavitats. La seva presència es deu al seu oportunisme, ja que es beneficien de les bones condicions, per a elles, de temperatura i humitat estable. Es localitzen a la proximitat de les boques.

-Trogloxenes regulars

És el grup més interessant, ja que ocupen l'àmbit subterrani amb regularitat, però només de manera temporal dins del seu cicle de vida. El seu hàbitat és des de les boques fins a la zona de penombra, tot i que, a vegades, també en la zona fosca permanent.

Scoliopteryx libatrix L. :cova a Bélesta (Ariège). Foto:David Demerges

 Triphosa dubitata L. : Grotte de Vauchignon, Cormot (Côte-d’Or)

 

























Triphosa dyriata Powell : Grotte Rouge Montségur (Ariège)


Hypena palpalis Hb. Cova de Vallon-Pont-d’Arc (Ardèche)

Triphosa sabaudiata Dup. Grotte rouge, Montségur (Ariège)

Pyrois effusa Bsdv. : grottes de Vallon-Pont-d’Arc (Ardèche)

Llistat d'espècies:

Les ocasionals:

-Les ropalòceres Inachis io L. i Nymphalis polychloros L.

-Els heteròcers Hypena rostralis L.; Hypena palpalis Hb.; Hypena obsitalis Hb. i Pyrois effusa Bsdv.

Les trogloxenes:

-Triphosa dubitata L.; Triphosa sabaudiata Dup.; Triphosa dyriata Powell; Apopestes spectrum Esp. i Scoliopteryx libatrix L.

A més, hi ha el grup de les que no se'n tenen masses dades i no les podem incloure dins dels dos grups esmentats: Autophila dilucida Hb.; Autophila cataphanes Hb.; Autophila limbata Stgr.; Autophila hirsuta Stgr. i Pyrois cinnamomea Gze. Amb molta probabilitat s'haurien d'incloure dins del grup de les ocasionals, tot i que no es pot assegurar. Quan a A. dilucida, A. cataphanes i A.limbata, hi són en època estival, fugint de les calors.

Quan a Autophila hirsuta, una espècie essencialment de muntanya, les entrades a les coves, la major part del temps enterrades sota la neu a l'hivern, impedeix qualsevol investigació in situ, però per aquestes circumstàncies, potser se l'hauria de considerar trogloxena. La raresa de l'espècie Pyrois cinnamomea, no permet treure'n conclusions.

Al final de l'article, s'inclou una nota d'atenció sobre la preservació dels ratpenats. Tot i no ser el tema del treball, considerem oportú el seu afegit, missatge que també ens el podem aplicar nosaltres.

ATENCIÓ:

Si en llegir aquest article voleu fer prospeccions per les coves, gràcies per respectar els nostres amics els ratpenats. Estovar-los durant la seva hibernació pot afectar greument la seva supervivència. Recordeu que cada vegada són més rars; va disminuint el nombre d'exemplars i algunes espècies estan en procés d'extinció.


Article nº 2:












dilluns, 14 de setembre de 2020

Un manual de Bioespeleologia de l'any 1913


En data 21 d'abril de l'any 2010 es va editar un article amb el títol Manual de Biologia Subterrània. Any 1913, que, molt possiblement es tracta del primer manual que s'hagi publicat sobre aquest tema. S'ha comprovat que en intentar obrir-lo del nostre blog, no apareix la reproducció del manual, degut, segons indica, a un error de l'Scribp. A causa del seu gran interès, sobretot historic, el tornem a editar inserint les pàgines escanejades com a fotografia.


El primer manual dedicat a la fauna subterrània?


Aquest manual va ser escrit per E. Racovitza -a l'obra no es menciona l'autor, però va ser ell i possiblement alguns altres membres- dins de la institució Biospéologica, creada el 1907 a partir de la col·laboració entre R. Jeannel i E. Racovitza per un projecte a escala mundial pels estudis de la fauna subterrània.


-Nota complementària:


Els primers treballs de Biospéologica es publiquen a la revista Archives de Zoologie Expérimentale et Générale sota aquest títol genèric -Biospéologica-, encapçalant-los el cèlebre Essai sur les problèmes biospéologiques, la més transcendental obra científica d'en Racovitza, que va escriure durant la seva estada al Laboratori Arago de Banyuls i que es va publicar el maig de 1907. Va ser l'inici de la moderna Biologia Subterrània.


El manual tracta de la recol·lecció i de la conservació, però sense parlar dels diferents biòtops o indrets de dins les cavitats en els que més possibilitats hi ha de fer-nos amb captures. Té molt d'interès per diverses raons:


-És un manual històric. Sembla que és el primer en biologia subterrània


-Pel seu autor, Racovitza.


-Es va editar el juliol de l'any 1913 i ja ha complert més de cent anys!


-Només se'n va fer una tirada de 200 exemplars, per a la seva distribució als col·laboradors de Biospéologica. No estava a la venda


-En quasi tots els aspectes continua sent vigent avui dia


Hi ha un detall curiós, i és que no es parla mai de l'aspirador. Com a conseqüència cal preguntar-nos –jo no tinc la resposta-: Quan es va inventar o començar a utilitzar l'aspirador en la recollida de fauna? En absència de l'aspirador, les indicacions parlen de la captura amb pinces, unes pinces toves per tot el que sigui fauna superior a uns 3 mm aprox.


Un altre detall és la insistent menció d'estris per la captura de la fauna aquàtica. Hem de recordar que alguns dels principals científics de la institució Biospéologica, com Racovitza, estaven especialitzats precisament en la fauna aquàtica –crustacis- i segurament per això hi dediquen més extensió.


La institució era molt exigent amb les explicacions i descripcions que els recol·lectors han de fer de la cavitat i dels diferents hàbitats en què han trobat les mostres de fauna. 
Es diu al manual:


-Fa falta que el material i les dades que l'acompanyen siguin suficients per a permetre els estudis de filogènia i de distribució biogeogràfica minuciosa...


-És necessari que aquest material permeti reconstruir els esdeveniments, múltiples i complexos, que han originat el naixement del món subterrani actual...


Totes aquestes exigències ens poden semblar exagerades, però hem de pensar que, passat un temps, ja ningú es recorda de quina cavitat es tracta i a on i com era i d'això en tenim molts exemples fins i tot entre nosaltres mateixos que portem molts anys de dedicació.


Poc després el mateix Racovitza escrivia al naturalista austríac A. Paganetti: Ara que aquest manual ja s'ha editat, que les instruccions i les explicacions estan ben detallades i exposades, estem decidits a rebutjar el material que no ha estat recollit segons les normes que hem donat i que no està acompanyat de les explicacions dades indicades al manual.


També escrivia al prehistoriador Henri Breuil: Aprofito l'ocasió per insistir sobre la necessitat de tenir les dades completes de les cavitats que voleu siguin incloses a les Énumérations -una relació exhaustiva de totes les cavitats visitades pels membres i col·laboradors de Biospéologica-. Porteu a la butxaca les fitxes i ompliu-les en sortir de la cova amb la col·laboració dels guies; això us evitarà difícils investigacions posteriors i també us evitarà errors.


Característiques del llibret: Format vertical: 24 pp. 170 x 120 mm. Tapes de cartolina i cosit amb fil. Fotografies en B/N.


Tot seguit, el manual:


Nota intercalada entre l'escrit




























Fi del text del manual

Fitxa solta, en cartolina, inclosa dins del manual












Tots haurem gaudit amb la seva lectura.