dissabte, 25 de gener de 2020

Deu noves espècies d'aranyes de cavitats del Marroc


Al llarg de les vint expedicions al Marroc que l'Associació Catalana de Bioespeleologia, BIOSP, ha realitzat al Marroc entre els anys 2001 i 2019, s'ha recol·lectat una important quantitat de fauna dins les cavitats visitades. Aquesta fauna està dipositada al Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on disposen d'uns bons sistemes d'emmagatzematge i arxiu informàtic amb fitxes de cada entrada de material. Les aranyes són un grup dels més importants quan a nombre d'espècimens recollits i ja fa alguns anys que s'estan estudiant. Aquí es presenten els resultats.

El Dr. José Antonio Barrientos, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, es va interessar per aquest material i ha estudiat un total de 358 exemplars recol·lectats dins de 49 cavitats entre els anys 1970 i 2016, de les famílies Pholcidae i Linyphiidae, resultant que ha descobert dotze noves espècies; dues que ja va publicar l'any 2019 i deu més en un treball que acaba de sortir a la llum.

S'ha publicat a la revista Zoosystema nº 42 (1) 2020, del Muséum national d'Histoire naturelle de París.
Algunes aranyes del gènere Lepthyphantes.  D'Internet

Aquí tractarem d'aquestes deu novetats, a més d'altres set espècies determinades que ja eren conegudes però que amplien les àrees de distribució que hi havia fins ara.
De les noves espècies, Lepthyphantes sasi ha estat dedicada al meu gran amic Francesc Sas Planas (Barcelona 1940 - Tarragona 2017). Ell va ser qui em va engrescar a anar al Marroc els anys 1968 i 1970, organitzant unes expedicions a un lloc, llavors, quasi desconegut per la nostra espeleologia i que tan bons resultats ens va proporcionar. Sempre et recordaré, Francesc.

Una segona novetat, Lepthyphantes fadriquei ha estat dedicada a Floren Fadrique, l'organitzador de les vint expedicions del Projecte Atlas i recol·lector d'una important part del material estudiat.
La boca de la cova Ifri n'Taouya, un dels llocs on s'haurà de tornar per recollir més aranyes

Ja tenim molt bons resultats, però aquest estudi encara no ha acabat. Falta determinar encara material de les dues últimes expedicions, a més que hi ha material que podria ser també de noves espècies i que no pot ser determinat per tractar-se d'individus juvenils que no serveixen per a les comparacions taxonòmiques, pel que haurem de tornar a visitar algunes cavitats amb la intenció de capturar exemplars adults.

El nostre agraïment a Barrientos i també als coautors del treball Neus Brañas i Jorge Mederos, del Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, persones amb qui tenim una íntima relació tant amb la gestió del "nostre" material com en les activitats de l'associació BIOSP.

dilluns, 20 de gener de 2020

Una nova espècie cavernícola a l'illa de Sicília

La cavitat on s'ha trobat la nova espècie: la grotta Villasmundo.
Foto: Centro Speleologico Etneo, Catania
L'amic i company d'exploracions, l'Alberto Sendra, de València, especialista en l'àmbit mundial d'insectes campodeids, principalment de la fauna subterrània, ens ha fet saber que acaba de publicar el descobriment d'una nova espècie d'insecte, un campodeid de l'illa de Sícilia. Són uns petits animalons que de cos poden tenir aprox., entre 3 i 12 mm i que tant al seu davant com al darrera posseeixen dos apèndixs que moltes vegades són molt més llargs que el seu cos i que són blancs com la neu.

L'interès del treball, a més d'haver descobert una nova espècie, està en les consideracions paleobiogràfiques, que ens explica com eren els territoris en èpoques anteriors i quins lligams tenien entre ells per permetre l'expansió i evolució específica.


Dues fotos (en viu) de la nova espècie: Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei
S'ha publicat a la revista Zootaxa 4679 (2), 2019, pàgines 297–317. Es reprodueixen alguns capítols, no tot el treball. el Resum; Introducció i Consideracions biogeogràfiques, traduits al català i amb algun detall canviat per donar un to més aclaridor.

Cal esmentar que les fotos de la cavitat i de la nova espècie són inèdites, no estan tretes del treball. L'Alberto Sendra les va demanar especialment per aquest post, detall que li agraïm, tant a ell com als membres del club.

Fauna subterrània de Campodeidae de Sicilia (Diplura): El seu interés biogeogràfic, amb la descripció d'una nova espècie de Plusiocampa

Autors:Alberto Sendra; Giuseppe Nicolosi & Elena Amore

RESUM

Es descriu una nova espècie, biogeogràficament molt interessant, de Campodeidae (Diplura): Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei sp. nov., una espècie troglòbia trobada a les coves de Villasmundo i Scrivilleri, a l'illa de Sicília. Es tracta de la segona espècie subterrània coneguda de tres cavitats del nord-oest de Sicília, a prop de Palerm. També s'estudia Campodea (Campodea) majorica sicula Condé, 1957. Les dues espècies es van "escanejar" amb microscopi electrònic. Cada espècie pertany a un diferent grup monofilètic:

-Plusiocampa s. str. , grup que posseeix macrosetes posteriors medials toràciques

-Campodea (Campodea) grassi Silvestri, 1912

Els dos grups estan àmpliament distribuïts a gairebé totes les illes del Mediterrani occidental. No obstant això, si bé aquests dos grups monofilètics tenen un origen diferent, durant l'època messiniana i a causa de la desaparició temporal del mar, tots dos es podien dispersar per terra entre la part continental i les illes i arribar a coincidir. Aquest nou descobriment mostra el gran valor de les coves sicilianes, que contenen espècies amb característiques singulars i d'alta significació biogeogràfica.

INTRODUCCIÓ

Tot i que Sicília té una varietat espeleològica de coves formades dins de roques calcàries, volcàniques o de guixos, però la seva fauna subterrània encara és poc coneguda. Aquest és el cas de Diplura, un grup d'invertebrats, insectes, ben representat en la fauna rupestre terrestre de la regió mediterrània. A Sicília, els Diplura subterranis estaven representats per una sola espècie: Campula (Campodea) majorica sicula i com va assenyalar el gran especialista Condé, està estretament relacionada amb altres espècies rupestres de la Mediterrània occidental. Tres espècies troglomòrfiques del grup de Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 viuen als espais subterranis de totes les grans illes de la regió, excepte Menorca i Eivissa, i tampoc en una petita àrea kàrstica de l'est de la península Ibèrica.

Recol·leccions recents a dues coves de Siracusa, al sud-est de Sicília, han donat lloc al descobriment d'una nova espècie del gènere Plusiocampa. Aquest descobriment ofereix un escenari més comprensible de la biogeografia històrica dels campodeids subterranis del Mediterrani occidental.
FIGURA 49. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani occidental amb la 
distribució dels tàxons del grup monofilètic Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 

FIGURA 50. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani
 occidental amb la distribució de les diferents espècies del grup monofilètic
Plusiocampa s. str. on s'inclou la nova espècie presentada

CONSIDERACIONS BIOGEOGRÀFIQUES:

Sicília es troba a poca distància de la península italiana; de Sardenya i de les costes de Tunísia. Antics enllaços entre les illes i les regions circumdants han permès la dispersió durant el Cenozoic, principalment durant l'època quaternària, gràcies a la presència d'aigües relativament baixes i als continus fenòmens de regressió i oscil·lacions per efecte glacial.

L'obertura de l'estret de Messina es va produir recentment, fa uns 20-30 mil anys, quan les condicions de Sicília eren ben diferents del seu estat actual i noves entrades de fauna no haurien estat possibles. Tot i això, hi ha altres connexions més antigues; Al Paleogen hauria format part d'una gran terra sorgida anomenada Tirrenià, que hauria ocupat la zona de l'actual mar Tirrenid. Aquesta hipòtesi està corroborada per les nombroses afinitats faunístiques existents entre Sardenya, Còrsega, sud França, Illes Balears i Península Ibèrica per un costat; entre el nord d'Àfrica i la península Ibèrica, i entre el nord d'Àfrica i Sicília. A més, el tancament de les comunicacions entre l'Atlàntic i el Mediterrani, i la dessecació d'aquest últim durant el Messinià, han facilitat els intercanvis de vida entre el nord d'Àfrica i Sicília.

Malgrat que el limitat coneixement de la fauna siciliana, sembla confirmar-se l'evidència d'una antiga connexió territorial de Sicília amb la resta de la conca mediterrània. S'han identificat tres models de poblacions sobre la base de l'estudi dels coleòpters Cholevinae sicilians:

-la presència de tàxons que es distribueixen entre Europa i Itàlia que, a través de la cadena dels Apenins penetra cap a Sicília

-elements amb origen del Magreb que penetren del sud

-elements provinents dels Balcans que van arribar a través de penetracions trans-adriàtiques o trans-jòniques.

A més, l'anàlisi de les poblacions rupestres d'espècies suggereix el seu origen principalment tirrinenc, com ho demostra la presència de diferents gèneres amb distribució mediterrània-occidental, presents localment al Marroc, Algèria, Sàhara del Nord i Illes Balears, el sud d'Espanya, Sicília i les illes dels voltants de Sicília. Aquesta distribució és particularment evident per a alguns tàxons, com Isopoda del gènere Spelaeoniscus, que tenen una distribució al sud-oest de la mediterrània, confirmant una filogènia notablement antiga dels tàxons que probablement es van originar al nord d'Àfrica.

La distribució del sòl i dels campodeids sicilians subterranis encaixa amb aquest escenari paleobiogeogràfic del Cenozoic i amb la hipòtesi de dispersió suggerida dels Cholevinae i dels isòpodes Spelaeoniscus, tots dos tenen una àmplia distribució al voltant de les regions del karst del mediterrani occidental, a les illes i a les zones continentals. A més, aquesta àrea de distribució s'estén per tota la conca del Mediterrani. Final del treball descriptiu de la nova espècie. 

Es presenten (copiats de l'original en castellà) dos capítols d'un altre treball, a manera de complement, sobre el tema dels canvis de nivell soferts al Mediterrani i, que quan aquest nivell era baix, entre Europa i Àfrica hi havia una comunicació terrestre que permetia migracions de fauna (en el nostre cas, d'artròpodes), fauna que una vegada el nivell va pujar, va quedar aïllada en continents i illes, evolucionant diferent i creant especies particularment adaptades.

Soria, Jesús M. (2007). La crisis de salinidad del Messiniense.
Enseñanza de las ciencias de la tierra: Revista de la Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, ISSN 1132-9157, Vol. 15, Nº. 1, 2007, pags. 47-55.

CAUSAS Y EDAD DEL INICIO Y FINAL DE LA CRISIS (pp53)

Durante el Mioceno superior el Mediterráneo mantuvo una comunicación con el Atlántico a través de dos vías marinas -pasillos Bético y Rifeño localizadas en el interior de las cordilleras Bética y Rifeña (Fig 10). Como consecuencia del levantamiento post-orogénico de ambas cordilleras tales pasillos se fueron cerrando progresivamente, hasta el punto de que el Mediterráneo quedó completamente aislado del Atlántico. Fue este el momento en el que Mediterráneo quedó en déficit   hidrológico; la evaporación no fue compensada con entrada de agua atlántica y descendió en nivel del mar, iniciándose la crisis de salinidad. El cierre de ambas vías marinas, como causa de la crisis, no fue simultáneo; primero ocurrió en el pasillo Bético a finales del Tortoniense, o posiblemente a inicios del Messiniense, y después en el pasillo Rifeño a mediados del Messiniense. Por criterios biostratigráficos y magnetostratigráficos se ha determinado que el inicio de las precipitación evaporítica en Sorbas, Sicilia y Grecia ocurrió a los 5.9 millones de años, terminando a los 5.5 millones de años. Durante este lapso de tiempo debió existir una entrada intermitente de agua atlántica hacia el Mediterráneo, seguida de episodios de desecación, necesaria para precipitar el gran volumen de evaporitas (más de 1 millón de km3) registradas en el centro del Mediterráneo. Se estima que una sola desecación generaría una secuencia evaporítica de no más de 30 metros de espesor. La crisis de salinidad termina con la reinundación del Mediterráneo como consecuencia de la apertura de una nueva vía marina –el Estrecho de Gibraltar- en el arco Bético-Rifeño (Fig 10). Originalmente, en los estudios derivados del Leg 13 se consideró que el Estrecho de Gibraltar fue un pasillo erosivo con cataratas en la vertiente mediterránea causado por la diferencia de nivel de base respecto al Atlántico. Estudios recientes sobre la evolución del Mar de Alborán sostienen que dicho estrecho se abrió por causas tectónicas locales, en concreto por la actuación de fallas de salto en dirección de orientación E-O en la parte occidental de Alborán.





Fig. 10. Evolución paleogeográfica del Mediterráneo desde el Mioceno superior. El inicio de la crisis de salinidad tuvo lugar como consecuencia del cierre de los pasillos Bético y Rifeño, cuando el Mediterráneo quedó aislado del Atlántico; en este momento se labraron cañones erosivos en los márgenes (indicados como flechas). El final de la crisis se produjo por la apertura del Estrecho de Gibraltar, quedando el Mediterráneo inundado por aguas atlánticas y con una fisiografía similar a la actual.
Nota de l'autor del blog: Al mapa del T. Superior, podem veure les dues comunicacions entre Atlantic i Mediterrani que, al principi eren una efectiva barrera geogràfica que evitava el pas de la petita fauna

CONSIDERACIONES FINALES pp54

La crisis de salinidad del Messiniense representa un acontecimiento de notable interés para ilustrar cambios ambientales excepcionales tanto en el dominio Mediterráneo como a escala global. Si bien su importancia ha sido considerada mayoritariamente en los aspectos puramente científicos, algunos estudios han enfocado su tratamiento en campo de la divulgación geológica. Este evento, asumiendo que fue consecuencia de una caída del nivel del mar del orden de 1500 metros, debe ser contemplado como una excepción a las oscilaciones eustáticas, cuyo rango alcanza como mucho 400 metros. El enorme volumen de evaporitas precipitadas (más 1 millón de km3) en el centro del Mediterráneo redujo en un 6% la salinidad del océano global, lo cual cambió las condiciones de vida marina antes y después de la crisis. Durante el lapso temporal en el cual el Mediterráneo quedó desecado (ca. 400.000 años) el clima tuvo necesariamente que verse alterado, al tiempo que se crearon nuevas vías de migración de organismos terrestres entre Africa y Europa. La cuenca mediterránea desecada ocupó un área de 2,5 millones de km2, representado un escenario sin ejemplos comparables en la actualidad. La incógnita sobre la naturaleza de la mayor parte de las evaporitas del centro del Mediterráneo aún está pendiente de resolver. Esto constituye un reto para la comunidad científica, dado que las claves para conocer el significado real de la crisis de salinidad se encuentran dentro de la secuencia evaporítica detectada por geofísica en las llanuras abisales del Mediterráneo. Interesa señalar que varios grupos de investigación están planteando diversas alternativas para la perforación completa de las evaporitas abisales en el marco del Integrated Ocean Drilling Program (IODP). Habrá que esperar hasta esta futura actuación para dar un salto sustancial en el progreso de los conocimientos sobre este singular evento que acaeció en el Mediterráneo hace 6 millones de años.

divendres, 27 de desembre de 2019

La Thyphlocirolana moraguesi

Thyphlocirolana moraguesi ovígera (es transparenten els ous).   Foto: Mateo Vadell, d'internet

L'Emile Georges Racovitza (Iasi 1868 - Cluj 1967), l'any 1904 fa la troballa d'un crustaci isòpode aquàtic troglobi en el decurs de la visita a la cova del Drac, Porto Cristo, Mallorca. Aquell fet el va fascinar tant que va deixar la seva dedicació oceanogràfica per dedicar-se amb cos i ànima a l'estudi de la fauna subterrània. En aquells moments era el subdirector del Laboratori Oceanogràfic Arago a la població de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord.

Aquell isòpode, a més de nova espècie va resultar ser un nou gènere al qual es va posar el nom de Thyplocirolana, fent menció a Thyphlos que en grec vol dir cec i Cirolana, un gènere al que hi té moltes semblances. O sigui, una Cirolana cega. Quan a l'espècie, moraguesi, està dedicada a Fernando Moragues, fill del propietari del lloc de la cova, que va acompanyar els expedicionaris i també va col·laborar en la logística durant les visites a la cavitat.
Llac Negre, on va capturar la primera Thyplocirolana (X)





El Llac Negre.   Foto: M. A. Perelló,  dins la tesi doctoral d'en Francesc Gràcia Lladó del 2015
Van participar en l'expedició: Georges Pruvot; E. Racovitza; F. Moragues i Odón de Buen.

Aquella nova espècie li va despertar l'interès: els antecessors d'aquell cirolànid provenien del mar, però l'adaptació al medi subterrani hi havia produït una sèrie de canvis morfològics que, segons ell, eren cosa extraordinària. Pèrdua de la visió, allargament dels apèndixs, pèrdua de la coloració, desenvolupament dels òrgans sensitius tàctils, etc.

A la sessió de la Société zoologique de France del 26 d'abril de l'any 1905, exposa personalment la descoberta sota el títol: Typhlocirolana moraguesi n. g., n. sp. Isòpode aquàtic cavernícola de les Coves del Drac (Balears). Es va publicar el mateix any al Bulletin de la Société zoologique de France nº 30, pp. 72-80.




















 Dins la descripció que va presentar no hi ha cap dibuix, però diu que es reserva exposar una descripció més detallada i els dibuixos, dins d'un futur treball de conjunt de la fauna subterrània de Mallorca,

La publicació en què apareixen els dibuixos de la Thyphlocirolana ha estat una d'en Racovitza del 10 de setembre del 1912: Cirolanides (premiére série), dins de Biospeologica, Archives de Zoologie Expérimentale et Générale. V Série, Tome X, 203:329. Ell mateix diu en la pàgina 272: La meva descripció preliminar (1905) no estava acompanyada de figures... A més d'altra fauna, dins del capítol del gènere Thyphlocirolana, descriu dues noves espècies, amb el que, en aquell moment ja n'hi havia quatre:

-T. moraguesi

-T. fontis

-T. buxtoni (nova espècie)

-T. gurneyi (nova espècie)

Les tres últimes són de localitats algerines.

Hi ha el cas de T. lulli, descrita per Pijiula l'any 1911 de la cova dels Hams, però que Racovitza la passa a sinonímia de T. moraguesi. A la pàgina 272 diu que ... Pot ser que la Thyphlocirolana de la cova dels Hams sigui lleugerament diferent, i que pugui ser considerada com una subespècie quan sigui estudiada més a fons. Si les conques hidrogeogràfiques estan aïllades des de fa milers d'anys, el fet d'una diferenciació no ens hi hauria de sorprendre tot i la proximitat entre les dues cavitats (1); nosaltres hem pogut constatar situacions semblants en altres casos.

(1) Nota de l'autor del post: la distància entre les dues cavitats no arriba als 2 km.

La descripció es presenta en la seva versió original en francès, a la que precedeix la portada del Bulletin i una primera pàgina de la presentació de la sessió. A la part final s'hi afegeixen els dibuixos, havent fet un "collage" amb les figures corresponents només a la T. moraguesi.



I aquest és un compendi de la descoberta, estudi i publicació d'aquest sorprenent crustàci que va donar peu a l'inici de la Bioespeleologia.

divendres, 13 de desembre de 2019

Nadala 2019


Com ens té ben acostumats l'Agustí Meseguer, enguany també ens ha preparat una nadala.

El tema va de fauna aquàtica. Es tracta d'un crustaci; un isòpode, l'Stenasellus virei, descrit per Dollfus l'any 1897 de l'avenc de Padirac, a França. Despigmentat, anoftalm i d'una mida que pot anar dels 7 fins als 12 mm aprox.

A Catalunya és conegut d'unes vint cavitats i el trobarem dins de cursos d'aigua; gurs i tolls.

De Stenasellus virei n'hi ha diferents subespècies. La que es mostra és Stenasellus virei angelieri Magniez, 1968, determinada de diferents cavitats de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

L'exemplar de la fotografia és de les coves d'en Carner, a Sant Llorenç del Munt.

dilluns, 9 de desembre de 2019

Llibre-homenatge a Francesc Español. 1981


L'any 1981 es va publicar un llibre amb tot el contingut dels treballs bioespeleològics del Dr. i Professor, Francesc Español i Coll:


FRANCESC ESPAÑOL, 50 ANYS D'OBRA BIOSPELEOLÒGICA(1981). 680 p., 4 fotos b/n., 273 fig., 11 map., 1 topo.; 212x155 mm


Editora: Escola Catalana d'Espeleologia de la Federació Catalana d'Espeleologia amb el concurs de la Diputació de Barcelona.
Pàgina de la Presentació del llibre

Pàgina annexe al Proleg


Els 77 treballs que conté corresponen exclusivament a una de les seves grans dedicacions: la Bioespeleologia, ja que, entre totes les seves especialitats ja en portava 334 fins al 1980.

L'autor de l'extens proleg fou en Ramon Margalef







77 treballs de Bioespeleologia de Francesc Español, inclosos en el llibre (1934 a 1980):


El primer treball de bio d'Español fou de l'any 1934: Contribució al coneixement dels coleòpters cavernícoles del massís de Sant Llorenç del Munt (I) Arxiu Centre Excursionista Terrassa. 90 (1934), 54-58.


El darrer, de l'any 1980: Coleoptera Bathysciinae. En: Contribución al conocimiento de la fauna cavernícola del País Vasco. Kobie. 10 (1980), 557-561.


Treballs d'entomologia en general:


El nombre total de treballs de la bibliografia del Dr. Francesc Español va ser de 400 entre:


El primer: Sobre biogeografía de Pogonus (Col. Carabidae) de Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. 32 (1932), 48.


El darrer: Descripción de Speleotyphlus fadriquei sp n., con revisión del género (Coleoptera, Carabidae). Miscel·lània zoològica. 22, 1 (1999), 53-57.


Fins al 1999, any de la seva mort, referent a bioespeleologia, el nombre total dels seus treballs fou de 87:


El primer, ja esmentat: Contribució al coneixement dels coleòpters cavernícoles del massís del Sant Llorenç del Munt (I). Arxiu Centre Excursionista Terrassa. 90 (1934), 54-58.


El darrer coincideix amb el de la descripció de Speleotyphlus fadriquei abans esmentat, ja que va ser el seu darrer treball i a més, tractant sobre bioespeleologia.


De les feines per a l'edició del llibre, se'n carregà la Federació i l'Escola Catalana d'Espeleologia, que llavors tenien la seva seu en un primer pis, molt antic però molt gran, del carrer Comtal nº 9. El president de la "fede" era en Pau Pérez.


La impremta estava al Poble Nou, en un pis alt d'un gran edifici on tot eren fabriques i tallers. Jo hi vaig col·laborar fent diferents gestions i visites de seguiment durant els treballs d'impressió.


Pels que hi vàrem col·laborar, a través de la Federació es van fer enquadernar uns quinze exemplars amb tapes de cartó i el títol imprès sobre el llom. La feina es va donar a fer a una associació on hi treballaven monges, crec recordar.


Español fou homenatjat (1981) per la Diputació Provincial de Barcelona i amb aquest motiu es publicaren els seus treballs bioespeleològics: Francesc Español: 50 anys d'obra biospeleològica*.


*Per aquells anys (i abans i després) tant s'escrivia Biospeleologia com Bioespeleologia. El fet que a Romania i a França, llocs d'origen d'aquesta ciència, s'escrivís Biospeologia i Biospeologie (també amb algunes variants), ha incentivat la procreació de formes diferents. Recordem que, en català, la paraula oficial és Bioespeleologia i devem evitar escriure Biospeleologia o qualsevol altra.

La sol·licitud tramesa pel Xavier

Una de les cartes rebudes

En Xavier Bellés s'encarregà d'enviar una nota a tots els amics i col·laboradors del Museu, tot demanant que féssim una carta d'adhesió a la seva persona i a la seva obra, cartes que es van entregar a Español el dia de l'homenatge.


Es diu que el que no s'escriu s'oblida amb el pas del temps. Sobre el tema de les cartes, vaig demanar a Xavier Bellés que m'expliqués com s'havia organitzat.


En Xavier em diu: -Efectivament, les cartes les havia de rebre jo, i enquadernar-les totes juntes i donar-li el conjunt en format de llibre el dia de l'acte d'homenatge, com a sorpresa. Un parell de corresponsals, però, les van enviar directament a Español. Tanmateix, com sigui que Español no va acabar d'entendre ben bé la rebuda d'aquelles dues cartes, no es va espatllar del tot la sorpresa. L'homenatge es va fer el 8 de maig del 1981 al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, Palau que en aquella època era la seu de la Diputació de Barcelona. Es va fer allà, perquè vam recórrer a Francesc Martí Jusmet**, president de la Diputació, que va accedir immediatament a fer-ho al saló de Sant Jordi, lliurant-li a Español una bellíssima estàtua del sant com a record-.


**En Martí Jusmet, arqueòleg i polític català, en una de les seves visites a la cova del Mas d'Abad, a Coves de Vinromà, Castelló, l'any 1971 i juntament amb Ramon Viñas van trobar una nova espècie de coleòpter hipogeu que Español li va descriure amb el nom de Catalanothyphlus jusmeti, que després va canviar de gènere per dir-se actualment Speleothyplus jusmeti.
A la dreta, en Martí Jusmet. Foto: Wikipedia

I aquesta és la història del llibre...


divendres, 8 de novembre de 2019

Resultats de l’expedició ATLAS 2019 al Marroc

El mal estat de les pistes, no perdona! Una punxada

L'expedició núm. 20 del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc ja va tornar a casa, havent complert el programa previst. (Sortida el 18 de setembre i tornada el 4 d'octubre del 2019).

Enguany eren quatre els que varen afrontar el repte:

-Floren Fadrique (Associació Catalana de Bioespeleologia; Museu de Ciències Naturals de Barcelona; SIE de l'Àliga; Institut Català d'Espeleologia i ciències del Karst, ICEK)

-Francisco Fernández, de Segorb, Castelló de la Plana (GESP, Grup Exploracions Subterrànies Alt Palància, Castelló)

-Soumia Moutaouakil, biòloga de la Universitat Cady Ayyat de Marrakech

- Younnes el Kassmi, Director Tècnic de l'Association A. Friouato S.T.M.
Al vespre en tornar a la "Gitte d'etape", la Soumia revisa i acondiciona la caçera del dia

Les zones visitades han estat:

-Taza: Bab bou Idir i Merhaoua
-Cefchaouen-Bab Taza
-Berkane-Takerboust.

Els objectius de l'activitat eren:

-Continuar amb el projecte d'estudi de les aranyes que viuen dins les cavitats del Marroc, tasca dirigida pel Dr. J. A. Barrientos, de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra

-Visitar determinades cavitats en què la Soumia havia localitzat fauna cavernícola d'un gran interès i de la que es necessiten més exemplars

-Conèixer amb més detall la serralada de Beni Snassen, al nord-est del Marroc, a tocar de la frontera amb Algèria. De fet ja s'hi havia estat en expedicions anteriors, però no s'havia pogut dedicar el temps necessari a la recerca de la fauna hipogea.

Resultats:

Gairebé tots els objectius s'han aconseguit. Una pre-avaluació de les mostres de fauna aconseguides, semblen indicar la possibilitat d'alguna nova espècie, cosa que seria un gran èxit.

Cavitats visitades:

Nº MAPA
ZONA
LOCALITAT
NOM CAVITAT
1
Taza
Bab Bou Idir
Grotte-aven de Bab Bou Idir
2
Taza
Merhraoua
Kef Admam
2
Taza
Merhraoua, Douar Ansar
Kef Nahal Tikhoubai
1
Taza
Bab Bou Idir
Kef Izoura
1
Taza
Bab Bou Idir
Ghar Bied
1
Taza
Bab Bou Idir
Kef el Maa
1
Taza
Bab Bou Idir
Ghar Chiker
1
Taza
Bab Bou Idir
Sta Kerien
3
Chefchaouen
Maggou
Saf Lahmar V
3
Chefchaouen
Maggou
Fouk Magou
3
Chefchaouen
Scherafat
Kef Moulay Abdelkader
3
Chefchaouen
Azilan
Kef Tinioune
3
Chefchaouen
Azilan
Ghar n’Ati Oued n’Kir
3
Chefchaouen
Tidja
Ain el Anou
3
Chefchaouen
Maggou
Hauta El Gazdir
4
Berkane
Takerboust
Grotte de Takerboust
4
Berkane
Takerboust
Ghar Jlida
1
Taza
Bab bou Idir
Ghar Bied

Quan tinguem més notícies dels estudis de la fauna, ho exposarem.