dissabte, 9 de febrer de 2019

Sis noves espècies de coleòpters subterranis d'Astúries

Tres de les noves espècies descrites en el treball:  Trechus spp., habitus. 5, T. pongensis n. sp. (Pico Pierzu). 6, T. riberai n. sp. (El Boo). 7, T. riberai n. sp. (Cardosina).

De nou un interessant article sobre noves espècies de coleòpters hipogeus i endogeus d'Astúries. Es tracta de sis nous taxons del gran gènere Trechus.

El grup de tres grans autors especialistes en coleòpters que ja ens tenen acostumats amb els seus amplis treballs de noves espècies i de revisió de gèneres, com són el Javier Fresneda, en Charles Bourdeau i l'Arnaud Faille, sempre que publiquen algun treball ens l'envien i nosaltres procurem donar-ne coneixement al blog.


En aquesta ocasió a l’equip de treball s'ha afegit un quart component: l'Enrique Valenzuela, d'Astúries. En Valenzuela fa anys que col·labora amb el grup de treball del Fresneda. Es un apasionat de la fauna subterrània, gran coneixedor dels relleus asturians i els diferents ambients on es troben aquests animals que també pot identificar a la perfecció. Ha descobert nombroses espècies noves de la serralada Cantàbrica, sobretot d'Astúries com per exemple Trechus bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille 2015, i inclús una espècie porta el seu nom, Trechus valenzuelai Fresneda, Bourdeau & Faille 2015, de la Serra de Cuera. Una de les primeres novetats trobades va ser l'ara descrit com Trechus odontopeos que, per cert, és l'únic dels sis recol·lectat en ambient hipogeu, en una cavitat subterrània. Els cinc restants poden clasificar-se com endogeus.

L'article s'ha publicat a la prestigiosa revista Annales de la Société entomologique de France (N.S.). International Journal of Entomology.


Resum. (traduït i adaptat per l'autor del post)


Es descriuen sis noves espècies de coleòpters: Trechus odontopeos n. sp., T. croceus n. sp., T. hyperythros n. sp., T. enedaphos n. sp., T. pongensis n. sp., i T. riberai n. sp., de la serralada Cantàbrica, Astúries, Espanya.


Aquestes espècies van ser recollides, unes en el Medi Subterrani Profund i altres en el Medi Endogeu. L'anàlisi morfològic mostra que les noves espècies estan emparentades i formen part del grup (clado o branca) del Trechus saxicola Putzeys, 1870.


L'estudi molecular indica que el clado de Trechus saxicola està compost per les sis noves espècies aquí descrites i, a més, per T. apoduvalipenis Salgado, Ortuño, 1998; T. bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille, 2015; T. marcilhaci Pham, 1987 i T. saxicola.


Es discuteix la taxonomia del grup i es presenten les diferències morfològiques entre aquestes espècies, així com dades i comentaris sobre la seva distribució biogeogràfica.


La distribució actual del grup sembla ser resultat de múltiples fenòmens de vicariància (aillament entre poblacions que evolucionen de forma divergent).

Zona geogràfica i distribució de les espècies integrants del treball


L'origen de la diversificació d'aquest clado sembla lligada als primers canvis del clima del Plistocè, que conduirien a la fragmentació d'una primitiva població original fins arribar a formar diverses espècies que es van aïllar i van quedar confinades en àrees de refugi kàrstic.


Es suggereix la colonització per transport passiu (els rius Navia i Sella) i un probable cas d'hibridació entre dues espècies.  Segons Fresneda, la zona cantàbrica és, geològicament, de les més antigues de la península. Molts materials són de l'era Primària, amb un seguit d'intercalacions de capes de poc gruix de materials calcaris, margosos, pissarrosos, de gresos i quarsites, amb el que hi ha un aïllament geològic que no permet l'intercanvi entre les poblacions que han ocupat i colonitzat els diferents estrats calcaris karstificats, el que ha donat lloc a evolucions particularitzades i en conseqüència, espècies diferents, tot i que geogràficament molt properes.

Complexitat geològica de la zona estudiada


Seqüència dels estrats d'oest a est. En negreta els estrats silícics:


Calcàries i margues pissarroses de l'Emsianà i Eifelià: Trechus hyperythros n. sp.

Calcàries, dolomies i pissarres de Lochkovien (= Gedinnià) i Emsiana

Gres ferruginós i pissarra de Wenlock i Lochkovien

Pissarra Negra i gres del Silúric

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra negra i gres Càmbric mitjà

Calcàries rosades i dolomies de Càmbric inferior

Pissarres negres i gres Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus odontopeos n. sp.

Calcàries roses i radiculars del Visean

Calcàries Blanques de la Famennien Superior i Tournaisien

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries i marges de pissarra de l'Emsien i Eifelià

Calcària, dolomia i pissarra de Lochkovien i Emsià

Gres ferruginós i pissarra de Wenlockià i Lochkovien

Pissarres negres i gres del Silúric inferior i superior

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra Negra i gres del Silúric

Gres ferruginós i pissarra del Wenlockià i Lochkovien

Calcària, dolomies i pissarra de Lochkovien i Emsien

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsien i Eifelià

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries blanques de Famennien Superior i Tournaisien

Calcàries roses i radiculars de Visean

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp.

Pissarres i gres del Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus bourdeaui.


Sembla existir una certa correlació entre la distribució de les diferents espècies i l'estructura geològica: una alternança entre materials carbonatats (kàrstics) i silícics (no karstificables) que els aïllen de l'intercanvi genètic amb els seus veïns: Les "illes" calcàries posseeixen la seva pròpia fauna específica i diferenciada. Una explicació que també donen per a la dispersió d'espècies és el que en diuen Transport Passiu, referint-se que l'ocupació d'àrees més o menys llunyanes es pot produir pels efectes de l'arrossegament de molts individus, sobretot endogeus, quan hi ha grans pluges que s'emporten el sòl i la cobertura vegetal i la terra que és on es troba aquesta fauna.


Un cas molt concret és el del Trechus saxicola, que colonitza les altures dels relleus del massís asturià en cotes d'uns 1.000 m i que, curiosament també es localitza al final dels rius Navia i Sella, quasi a nivell del mar. No és l'únic cas. N'expliquen altres. Aquest transport s'ha demostrat a França, on després de grans pluges s'ha recollit fauna hipogea i endogea en els corrents de rius. També es podria donar aquest cas en els corrents marins, d'on es diu que els coleòpters del gènere Domene de les Illes Canàries podrien haver arribat des de l'actual Marroc. Un tema més d'estudi...

Zones diferenciades de la població del T. saxicola. La gran àrea inferior correspon
 a la "població de muntanya", tota ella a més de 1.000 n snm., i les dos petits cercles són
 localitats al nivell del mar, en les desembocadures dels rius Navia i Sella, rius que podrien
 ser els responsables d'un "Transport Passiu"  


Trechus spp., habitus. 3, T. hyperythros n. sp. (Vicenturo).
 4, T. enedaphos n. sp. (Dolina de las Forcadas).

Quasi totes aquestes noves espècies descrites s'han capturat en el fons de dolines, sota grans pedres encastades en l'argila, en canvi, no s'han trobat en el medi subterràni profund. Segons m'explica el Fresneda, aquesta zona sembla ser un limit entre l’ambient endogeu i el medi subterràni i, si les condicions d'humitat es mantenen, aquesta fauna pot desenvolupar-se perfectament en aquest indret, on també freqüentment hi ha recursos alimentaris.

Distribució de les  espècies de la branca “Trechus apoduvalipenis” relacionada amb els models d’edeagus (organ reproductor masculí), i l'arbre molecular resultant dels anàlisi d' ADN: a, T. riberai n. sp.; b, T. croceus x T. riberai (híbrid); c, T. croceus n. sp.; d, T. enedaphos n. sp.; e, T. apoduvalipenis; f, T.pongensis n. sp.
Detall de l'arbre de l'ADN: a, T. riberai. c, T. crocerus. b, híbrid entre els dos anteriors

Una cosa que jo no recordo haver llegit mai, és que entre els coleòpters hipogeus es donessin hibridacions (veure figura superior). Els Trechus riberai (a) i els Trechus croceus (c) s'han creuat donant híbrids (b). Resulta que en l'anàlisi de l'ADN, aquest pressumpte hibrid té les seqüèncias d'ADN de T. riberai, però el seu òrgan genital correspon a T. croceus (c). També m'explica el Fresneda que si no fos per l'ADN, al tenir l'òrgan sexual masculí igual al T croceus, s'hauria considerat pertanyent a aquesta espècie: en general hi ha acord a considerar que diferents models d’edeagus corresponen a diferents espècies.

La hibridació és un tema complex. Generalment s'entén que un híbrid no té possibilitats de tenir descendència. En aquest cas sembla que es tracta d’una població interfecunda d’hibrids, una peculiaritat que ja s’ha descrit en altres grups zoològics com motor d’especiació.

Nota final: Donada la complexitat del treball i que jo hi havia afegit alguns comentaris i aclariments, vaig demanar a Javier Fresneda que hi fes un repàs, el que li agreeixo molt, per haver aportat correccions amb bon criteri. 

dilluns, 4 de febrer de 2019

VI Congreso Internacional de Entomología, Madrid 1935


Una foto que val el seu pes en or!

Remenant per internet m'ha sortit una fotografia que, per mi, té un valor incalculable. Es tracta dels assistents al VI Congreso Internacional de Entomología, que va tenir lloc a Madrid, al setembre de l'any 1935.

Fins aquí, res de nou, però si repassem els noms, que amb molt bon criteri els varen referenciar perfectament al peu de la foto, el cor em va bategar a més ritme.
Poques ocasions tindrem, un al costat de l'altre, grans personatges de l'entomologia i sobretot de la bioespeleologia, el nostre tema favorit, que no l'únic, d'aquest blog.

El fet que apareguin els noms i la referència dins la foto, és una bona pràctica, així queda per a la història. Hi ha una persona, la nº 39, que no s'indica el seu nom. A veure si algú la reconeix.

La fotografia és de Wikipedia i de l'arxiu de l'Eugenio Morales Agacino, un conegut naturalista que va estar amb en Joaquim Mateu al Sàhara occidental (quan era espanyol), els anys 1942 i 1943. Per poder-la veure més ampliada, s’ha dividit en sis parts.
1ª part: esquerra de la foto completa




2ª part




3ª part



4ª part



5ª part


6ª part. Zona de la dreta de la foto completa

D'entre els 124 participants, onze cal remarcar-los per la seva importància en la bioespeleologia o per altres branques relacionades de l'entomologia. Si anem seguint la numeració, hi trobem:


-6: Domènec Ventalló. Aràcnids; Lepidòpters 
-18: René Jeannel: Coleòpters
-20 Ignacio Bolivar Urrutia: Ortòpters
-45: F. García del Cid: Entomòleg i altres
-46: Francesc Español: Coleòpters
-47: Ricardo Zariquiey Álvarez: Coleòpters; Crustàcis
-82: Ramón Agenjo: Lepidòpters
-95: Cándido Bolívar Pieltáin: Coleòpters i altres
-104: Eugenio Morales Agacino: Entomòleg i naturalista
-107: Max Beier: Pseudoescorpins
-123: Lucien Chopard: Ortòpters



Aquí tenim una referència d'Español i el Congrés, publicada a Quaderns de Vilaniu Nº 14. Valls 1988, de l'autor Arturo Compte Sart, sota el títol Relacions de Francesc Español amb el Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. (Part de l'article)


...La primera relació directa d'Español amb el Museu de Madrid va tenir lloc l'any 1935, amb motiu del VI Congrés Internacional d'Entomologia, celebrat en aquesta ciutat durant els dies 6 al 12 de setembre de 1935. Español, que per cert s'havia inscrit amb el número 172, d'un total de 400 congressistes de tot el món, presentava una comunicació titulada «Un nuevo Pselaphus ibérico», que en el programa del Congrés figura, dins la Secció «d'Entomologia general», a la tarda del diumenge dia 8 de setembre a celebrar a l'Institut d'Ensenyament Secundari de «El Escorial», sota la presidència de A. Avinoff, del Carnege Museum, de Pittsburg. El treball d'Español donava a conèixer una nova espècie, ara anomenada Geopselaphus catalonicus, que havia descobert, feia poc, en una de les seves campanyes d'exploració de la Serra de Prades. La guerra civil espanyola retardaria la publicació del treball fins al 1940, en què aparegueren les actes del Congrés (volum I, pp. 111-112), que configuraren llavors la seva publicació número 22...


Aquest congrés va tenir lloc poc abans d'esclatar la rebel·lió franquista que va portar a la dolorosa guerra civil i això va provocar que les actes no aparegueren fins cinc anys més tard. Deixem que ens ho expliqui l'Oleguer Escolà en un article que va publicar a la revista Espeleòleg 26-27, 1978 i que porta per títol Oreosigenus enolensis, víctima de la guerra civil. Espeleòleg 26/27: 485-487.



La carta original d'en Cándido Bolívar Pieltain a Ricardo Zariquiey Àlvarez

Y aqui acaba aquesta història.

dijous, 24 de gener de 2019

Un nou llibre d'Ecologia Subterrània

Acaba d'aparèixer el llibre d'ecologia dels ambients i vida subterrània Cave Ecology
 Editors: Moldovan, Oana Teodora, Kováč, Ľubomír, Halse, Stuart (Eds.).

Un dels seus autors, en Pere Oromí de la Universitat de La Laguna, a Tenerife, ens ha fet arribar alguns detalls d'aquest llibre. Com sigui que els editors han dit que no es poden divulgar els articles que el componen, només podrem mostrar l'índex.

Només donant-li una ullada, se'ns farà "la boca aigua" pel gran interès que deixa entreveure i per les seves cinc-centes quaranta-cinc pàgines. El contingut del llibre es presenta en sis amplis capítols, mentre que cadascun d'ells es subdivideix en diversos treballs sobre el tema corresponent, resultant-ne un total de vint-i-quatre. El fet que cada treball sigui d'un (o varis) especialista en el tema, fa que el contingut tingui un valor afegit, a què si només fos d'un sol autor. En realitat el llibre podria ser les actes d'un congrés.

Es tracta d'una gran obra que ha aplegat a nombrosos especialistes i que ens permet aprofundir en les qüestions de més interès sobre la vida subterrània. El problema és l'elevat cost del llibre, entre 150 i 200 €, tot i que, si només ens interessa un capítol, el podem adquirir per uns 25 €.

La temàtica és molt diversa, abastant , entre altres, Conservació i Protecció; Biodiversitat; Genètica; Alimentació; Diversitat microbiana, etc., i un dedicat als Ecosistemes Subterranis més singulars, com: Gel; Volcànics; Medis Anquihalins; Materials ferruginosos; Sulfúrics, etc., als que, normalment, no hi podem tenir massa accés.

A més del Pere, que s'ha encarregat del capítol IV, tema 17: Recerques en Tubs de Lava. També hi trobarem altres autors coneguts per nosaltres, que han col·laborat en moltes ocasions en articles per al nostre blog, com són l'Ignacio Ribera; l'Arnaud Faille i en Javier Fresneda que s'han encarregat del capítol II, tema 10: Factors Històrics i Ecològics que han determinat la Diversitat Subterrània.

Quan tinguem possibilitats d'exposar-ne quelcom més, així ho farem. 

dimecres, 23 de gener de 2019

Cuentos del Sahara: El Maharrero

En Joaquim Mateu a finals de l'any 2013. Toni Pérez; Lluís Auroux; J. Mateu i Floren Fadrique.
La última foto que tenim d'ell

Aquest és el segon conte d’en Joaquim Mateu Sanpere que publiquem. El primer va ser una vivència seva en tota l’extensió de la paraula; en va ser un dels seus protagonistes.

En aquest segon conte, en Joaquim va ser un dels oients del conte que va explicar el caporal Mahfud als components del campament en mig del terreny desèrtic però, a més de transmetre'ns el que va sentir, ens fa una bona introducció de l’ambient militar, de la flora dels voltants i dels costums. També ens explica la tasca que feia: recollir fauna, minerals, fòssils, i les seves observacions. Tampoc, en aquest cas, tenim referències de la data, que possiblement també podria ser entre els anys 1941 i 1945. Quan al lloc dels esdeveniments tampoc en tenim cap dada, tot i que hauria de ser dins la zona indicada en el mapa
Mapa inclós en l'article de l'estudi dels caràbids. El lloc probable hauria de ser per a la part superior del mapa 

Estic convençut que en Joaquim s’ha recreat amb literatura pròpia a la part central del conte, quan l’Emhámed està buscant “sbáa” (lleó) perquè l’ajudi. Els paratges que descriu són explicats amb termes físics i geològics que, molt bé, podrien ser de la seva collita. O així m’ho sembla…


Com a complement, s’insereix a l’inici, una petita part del seu treball entomològic (de 164 pàgines) sobre els coleòpters caràbids del “Sahara Español”, en el que, com a introducció, ens explica les zones on va treballar entre els anys 1941 i 1945, on també podem conèixer amb qui col·laborava i dins de quins estaments estava "treballant”, paraula no adequada, ja que millor podríem dir que… estava gaudint de la seva recerca! 

Mantenim l’escrit en castellà, segons està a l’original. Mínimament s’ha corregit gramaticalment per adaptar-ho a les normes actuals. Es va publicar a la revista EOS XXIII, 1947  164 pp + 5 làmines

Mantenim l’escrit en castellà, segons està l’original. Mínimament s’ha corregit gramaticalment per adaptar-ho a les normes actuals.

CUENTOS DEL SAHARA:  EL MAHARRERO (1)


(1) Los "maharreros" son, entre los saharianos, los artesanos que se dedican a toda clase de oficios manuales, siendo por este motivo despreciados y considerados como una casta aparte)


Poco antes del “mogreb” (Oración de la tarde), al atardecer de un día tibio y tranquilo, llegamos al campamento de regreso de un largo paseo por los alrededores, paseo que, como siempre, había sido pródigo en resultados: Insectos, plantas y fósiles del desierto llenaban por completo el zurrón. Los interesantes materiales recogidos y las no menos interesantes observaciones realizadas, henchían nuestro espíritu de alegría y optimismo. La labor había sido buena, y la satisfacción de haber cumplido a conciencia nuestro deber justificaba esta euforia.

Una vez acondicionado el fruto de nuestras pesquisas, nos acercamos al grupo formado por los “áskaris” (Soldados indígenas) de la escolta, quienes, anticipándose, tenían preparado ya un confortable sitial, arreglado con varias mantas y azaleas para que pudiésemos saborear el té de ritual tumbados cómodamente. El sol estaba en su ocaso y sus oblicuos rayos llameaban vivamente en el horizonte en una espléndida apoteosis de luz.
Sus destellos, sin embargo, apenas llegaban a la “grara” (Depresión del terreno en donde se acumula arcilla y el agua después de las lluvias originando una vegetación más densa que la de los alrededores) en donde estábamos acampados desde hacía unas horas, por impedirlo la tupida vegetación arbustiva que nos rodeaba.

La brisa de la tarde, perfumada por los efluvios del “exdari” (Rhus oxyacantha, nombre indígena de un arbusto muy útil por su madera dura y compacta), en flor, y por el penetrante aroma, un tanto exótico, de las flores de ciertas compuestas pintadas de azul, adormecía los sentidos cual maravillosa bálsamo vertido por las manos de alguna saharauilla de aterciopelados ojos, profundos y brillantes como las noches de enero. La hoguera crepitaba, y la vieja cafetera colgada sobre las ascuas barboteaba entre humaredas y silbidos su jadeante runruneo de vieja asmática. En el centro del corro la bandeja de cobre, bruñida por la arena y por el sol, lanzaba opacos reflejos dorados que se descomponían, al espejarse en los vasos, en apagadas irisaciones tenues y agrisadas en medio de la penumbra que lentamente nos envolvía. A nuestra derecha, y en un claro de la vegetación, a contraluz, la absurda silueta de un camello recortándose sobre el cárdeno celaje del fondo comunicaba al paisaje un no sé qué fabuloso, de otros tiempos, ya muy remotos, perdidos en las nebulosas edades del pasado, En aquellas épocas otros muchos animales de formas extrañas y gigantescas como aquél recorrían, seguramente, lo que hoy es el mayor desierto del globo, barzoneando por sus praderas y dilatadas sabanas, iluminados por esta misma claridad crepuscular. El sol, ayer como hoy, inmutable y permanente, les enviaba al ponerse, la firme promesa de volver al día siguiente, y al otro, y así hasta la consumación de los siglos, ¿Quién sabe?, quizás, cuando, nuestro pobre planeta haya devuelto al caos lo que del caos ha salido. Helios seguirá enviando a la tierra desierta sus ya inútiles rayos de luz. Nada pues, ni hombres, ni animales, ni plantas, ni materia viviente alguna puede eludir este retorno al abismo y al no ser.

Sin embargo, hoy por hoy podemos aún gozar del efímero ensueño de la vida con sus pasajeros goces y sus largas amarguras, sin acordarnos siquiera que este sol que nos alumbra y calienta iluminará en breve nuestra tumba, ultima y definitiva morada de nuestro deambular por la tierra.

Duerman, no obstante, las remembranzas del pasado y las brumas de lo porvenir y dejémonos mecer por el recuerdo de aquella paz solemne y patriarcal, que solo puede gustarse hasta la saciedad en el mar sin límites de las llanuras saharianas donde se percibe, casi como algo tangible, material.

Mientras, la achatada esfera solar había transpuesto la lejana línea del horizonte. Los saharauis humillaban ya sus frentes en acto de adoración y reverencia al Supremo Hacedor del Universo todo. ¡Alah el kebir! ¡Alah el kebir! (Dios es grande). Lamento del alma mahometana! Estas palabras resuenan y se arrastran por el infinito desde el extremo occidental de África, junto a las aguas inquietas del Océano Atlántico, hasta la fabulosa Asia en el corazón de la jungla indostánica. Las miradas del Islam convergen hacia la sagrada ciudad de la Meca, símbolo y pilar de la religión musulmana, implorando del cielo el perdón, la piedad y la misericordia, gracia que todos los hombres sea cual fuere su nacionalidad, raza o religión, piden a Dios para consuelo de los males que afligen a la humanidad.

Terminado el rezo, la conversación se generalizó en nuestro reducido grupo. A la vez que se paladeaba el té en pequeños y ruidosos sorbos -única forma de ingerir la hirviente y azucarada infusión -, se comentaban a grandes voces (natural modo de hablar de los saharianos), los incidentes del día: Se discutía de camellos, de los pastos, de razzias, de combates ya pretéritos, y de los menudos problemas que constituyen la base de las tertulias saharianas. El corto crepúsculo característico de las regiones próximas a los trópicos, había dado paso a la suave obscuridad nocturna, y en el cielo, de un verde esmeralda muy profundo, se encendían, una tras otra, las titilantes estrellas. Igual que las lamparillas bajo las altas bóvedas de los templos veíaselas al principio, temblar convulsivas cual si fueran a apagarse por completo; luego, las llamitas se reafirmaban, los guiños eran más regulares y el brillo más intenso. Su luz tamizada por los vacíos espacios siderales, esparcía sobre la silente tierra una débil polvareda de plata. Después de los comadres siguieron los cantos, y a poco las voces guturales de los indígenas pusieron a prueba la resistencia de nuestros tímpanos. Solamente amortiguábase la baraunda cuando el Hebib entonaba una cancioncilla con dulce voz de falsete de un registro muy alto. Finalmente, cuando las melopeas del desierto cesaron de atronar los oídos, el cabo Mahfud, con su empaque de hombre de una “familia grande", nos anunció sin más preámbulos que iba a relatarnos para divertirnos una antigua conseja del Sahara, en la cual, la figura de un pérfido “maharrero” jugaba un papel principalísimo. Al mismo tiempo, el cuento, demostraría una vez más la mezquindad y malicia que son inherentes a tales individuos, repudiados, con razón, por todos los buenos musulmanes del Sáhara. Y empezó así:
“Hace muchos años (periodo de tiempo que para un saharaui puede abarcar lo mismo treinta años que trescientos), marchaba un “hassani” (Llámanse así los hombres de las tribus guerreras, descendientes, según ellos, de los Beni-Hasan, tribu de origen árabe que conquistó el Sahara) llamado Emhámed en dirección a un pozo innominado del sur del gran desierto. Hombre previsor, caso raro entre los nómadas, iba provisto de cuerdas de cuero trenzado para poder extraer con facilidad el agua de las profundidades del “bir” (pozo). Llegado que hubo al sitio en cuestión fue a dar una ojeada previa al pozo para preparar la instalación. Al asomarse al agujero, ¡Alah!, sus ojos contemplaron un espectáculo inaudito: en el fondo del “bir”, el “sbáa” (león), el “dbáa” (hiena), el “djibb”(chacal), el “hanisch” (serpiente), el “far” (ratón), y por último un ser humano, un “maharrero”, convivían en revuelta mescolanza. Al verle empezaron a suplicarle, todos a la una, que se apiadase de ellos y les sacase del pozo donde habían caído la noche anterior ¡Qué de promesas, qué de gemidos y ruegos!

Compadecido Emhámed de aquellos seres que en tan grave aprieto se encontraban, se dedicó acto seguido a rescatarlos de su prisión. El león fue el primero en salir a la luz del día -no en vano es el rey de los animales-. Muy emocionado dio las gracias a su salvador a quien manifestó que si en alguna ocasión podía serle útil, no dudase en recabar su ayuda pues quedaría en extremo complacido de poder demostrarle su gratitud. Al retirarse ya, le hizo esta advertencia: Saca a todos los que sufren en el fondo del pozo, pero recuerda: NO SALVES AL “MAHARRERO”.
Maharrero.   Foto: Hernández Gil, de internet
La hiena, el chacal, la serpiente y el ratón, fueron extraídos sucesivamente de las tinieblas. Todos sin excepción, le expresaron su agradecimiento y ofreciéronse al compasivo saharaui para cualquier momento en que su ayuda pudiese serle necesaria. También, con unanimidad de criterio, le aconsejaron que abandonase al “maharrero”, desconfiando de sus promesas y haciendo caso omiso de sus ruegos y demandas.

No obstante, el buen Emhámed no pudo resistir largo tiempo las súplicas del desdichado y al poco rato salía éste del pozo sano y salvo. Las demostraciones de afecto del tal individuo fueron múltiples; juró y perjuró que jamás olvidaría tan señalado favor, y que siempre más pediría al cielo le brindase una ocasión para demostrar su inmensa gratitud a su bondadoso bienhechor.

Pasó el tiempo, nuestro amigo Emhamed vivía feliz en su “jaima” (Tienda indígena de pelo de camello y cabra) rodeado de sus servidores y amigos bendiciendo a Dios por la tranquilidad y sosiego de su apacible existencia. Fiel cumplidor de las enseñanzas de Sidi Mohamed (Mahoma), cumplía el Corán al pie de la letra y así su vida, era manantial de paz y dulzura.

Pero como nada hay eterno en el mundo… Entre sus rebaños de cabras y ovejas empezaron a faltar diariamente algunas cabezas. Y la cosa no paró aquí, sino que fue en aumento de un modo alarmante. Por la mañana los despojos frescos de las víctimas indicaban la tragedia ocurrida durante las foscas horas de la noche: Los chacales habían celebrado un buen festín a expensas de sus reses. Inútiles fueron cuantas precauciones se tomaron; hombres y perros vigilaban atentos sin poder sorprender a los nocturnos visitantes que proseguían a más y mejor su destructora labor. Los días se obscurecían para nuestro amigo, el cielo parecía sordo a sus ruegos, y su corazón llenábase de pesadumbre.

Dispuesto a terminar con aquellas matanzas Emhamed salió al campo en busca del chacal a quien librara de la muerte. Hallóle al fin, y el chacal, gozoso al verle, se le acercó diciendo:

-Aquí estoy amigo. ¿Qué deseas de mí?

-Quiero, respondió el saharaui, que me ayudes a librarme de aquéllos de tus hermanos que se ceban en mis ganados, produciendo, por lo tanto gran perjuicio a mi hacienda.

-Lo haré gustoso replicó el “djibb”, pero para conseguir tus deseos necesitaré la ayuda de alguien fuerte y decidido. Tal vez el “dbáa” que conmigo cayó al pozo quiera
 ayudarnos, pues de otra forma yo no podría enfrentarme solo con todos los chacales que degollan tus ovejas.


Partió el animal y al poco rato regresó acompañado de la hiena. Emhamed rogó a esta secundase los planes del “djibb” para acabar con los depredadores de su ganado. Accedió complaciente el “dbáa” y puesto de acuerdo con el "djib” cayeron aquella misma noche sobre los chacales asesinos matando a los más audaces e imponiendo el respeto a los restantes, a quienes advirtieron que en lo sucesivo se abstuviesen de atacar los rebaños a de su amigo bajo pena de entendérselas con ellos. Y como la fuerza y el valor siempre se imponen, desde aquél momento cesaron para siempre las degollinas del ganado. La hiena y el chacal pagaron así la deuda de gratitud que contrajeron tiempo atrás con el generoso saharaui.


Nuevamente la estrella de la suerte brilló para nuestro amigo. Las lluvias vivificaron las resecas llanuras, y la hierba fresca y jugosa en-gordó presto a sus camellos, cabras y ovejas. La leche manaba a raudales de las hinchadas ubres; la cebada crecía y prometía una cosecha ubérrima; la caza se prodigaba por doquier, y los rebaños de gacelas, antílopes y avestruces pululaban por todo el desierto, El Sáhara vertía a manos llenas el cuerno de la abundancia y por todas partes la alegría y la prosperidad eran bien patentes. Desde la mañana hasta la noche el “Handulilah” (Alabado sea Dios) resonaba en todas las “jaimas”, incluso en las más humildes.


Pasados un par de años, la sequía causó terribles estragos en aquellas zonas. Los pastos se agotaron, los pozos se secaron, y el calor y la sed se adueñaron del Sáhara. Ni una brizna de hierba, ni un sorbo de agua en centenares de kilómetros cuadrados. El sol implacable calcinaba la escasa vida del desierto. De día en día el calor aumentaba y los ramalazos ardientes del “irifi” (viento cálido del sur) cubrían de arena los innumerables cadáveres de los animales, que víctimas del hambre y de la sed jalonaban, con sus carroñas y blancas osamentas, las desiertas rutas caravaneras como símbolos mudos de un inquietante más allá. El cielo luminoso de un azul aurado recortaba con cruda nitidez los tristes despojos de los que sucumbían a las terribles embestidas del desierto. Solamente se amortiguaba su brillo cuando el ventarrón caliente removía las inmensas nubes de arena de un color amarillo ocre, que en los atardeceres tornábase de un rojo sangre, antes que las sombras de la noche cubriesen la tierra con sus tintas oscuras que todo lo uniforman e igualan.


¡Pobres saharianos obstinados en vivir en un suelo tan árido y hostil! Unos años así, y todas sus riquezas desaparecen impotentes para impedirlo como se esfuman en la mente los recuerdos del pasado e incluso los del cercano ayer.


Decíamos, pues, que la sequía acabó con la paz y la tranquilidad de los habitantes del desierto, y, como tantos otros, también Emhámed quedó sumido en la mayor pobreza. Solo, abatido y sin objetivo en su vida, anduvo errante y hambriento hacia el Sudán en donde los daños producidos por la sequía habían sido menores. Cierto día, vagando por las cercanías del mar, vio a lo lejos un grupo de muchachitas negras que holgaban en la linde de la playa. Una de ellas especialmente sobresalía de las demás por la belleza y la pureza de sus formas, así como por la magnificencia de sus ropas y joyas que denotaban a primera vista la calidad y prosapia de su propietaria. A los pocos momentos la alegre muchachada despojándose de sus vestidos y aderezos y corría hacia el mar a disfrutar de las aguas tibias sobre las carnes jóvenes, tersas y prietas como el ébano pulido.

La ambición y el deseo se apoderaron del corazón del hijo del desierto. Misteriosos impulsos heredados de sus antepasados guerreros, héroes en cien correrías de pillaje y destrucción, renacían en él en forma violenta y perturbadora. ¡Si pudiese apropiarse de aquellas alhajas! Solamente con algunas rehacía de golpe su perdida fortuna. Mas… ¿Cómo hacerse con ellas sin ser visto y sin levantar sospechas? Largo rato estuvo sumido en tales cogitaciones hasta que una idea luminosa cruzó por su cerebro. Sin embargo, para ponerla en práctica era precisa la ayuda de un ser bravo, fuerte y poderoso, y, ¿Quién mejor para ello que su amigo el “sbáa” que tantas protestas de gratitud le hiciera cuando lo rescato de las profundidades del “bir”? Si el chacal y la hiena se portaron tan bien con él cuando los necesitó, fácil sería que el león no se quedase atrás en esta ocasión.

Animado por estos pensamientos se encaminó hacia los montes cercanos, sede del “sbáa”, y empezó a recorrerlos concienzudamente llamándole a grandes voces. Escaló las descarnadas cumbres, caóticos montones de obscuras rocas colocadas sin orden alguno, unas sobre otras, como prueba fehaciente de los trastornos geológicos de la corteza terrestre ocurridos en los albores de la historia de nuestro planeta. Visitó los profundos y escarpados valles, en el fondo de los cuales grandes cantidades de bloques desprendidos de las laderas yacían dislocados adoptando las formas más diversas y asombrosas. Tan pronto eran espeluznantes monstruos que parecían quererle aplastar entre sus pétreas moles, como lejanos castillos levantando al cielo sus ilusorias almenas, difuso todo por la superposición de las peñas y riscos, con un algo de fantasmagórico en su concepción, avivada dicha imagen, si cabe, por las columnas de arena que el viento que en loco torbellino presto impelía con furia sobre las supuestas fortalezas. En lontananza, el polvo en suspensión dibujaba siniestras volutas de un color amarillo turbio que vistas a distancia aparentaban brotar del atormentado paisaje. Algunas acacias de espinas blancas y de retorcido tronco salpicaban aquí y allá las tétricas vallonadas, acompañadas por la inevitable corte de resecas y esmirriadas matas de color uniforme, gris parduzco. Sus tallos desprovistos de hoja y erizados de largas púas mostraban el ambiente de aquellas inhóspitas regiones en la semi-penumbra de la tarde, a tono, ciertamente, con las turbias intenciones del infeliz Enhámed.

Cuando el sol descendía ya al ocaso, un alegre rugido advirtió al pícaro nómada la presencia del león. Después de saludarse con agrado, Enhámed le espetó a renglón seguido, las cuitas que le atosigaban y el remedio que había imaginado para poner fin a tan precaria situación, a cuyo fin necesitaba su incondicional ayuda. El león avino a prestársela y determinaron que al siguiente día darían el golpe que Enhámed tenía planeado.

Por la mañana se pusieron al acecho de las jóvenes bañistas, y cuando estas salieron del mar dando por terminado el baño, apareció el león rugiendo con ferocidad y azotándose furiosamente los flancos con su cola de serpiente. Las muchachas despavoridas huyeron en desbandada. Entretanto Enhamed, aprovechando la confusión de los primeros instantes, se apoderó de las joyas que habían quedado sobre la playa. Eran de oro. Al verlas el león le advirtió, para su buen gobierno, que en aquel país el uso del áureo metal era prerrogativa exclusiva de la familia del rey, debiendo procurar no le viesen con el oro encima, pues las consecuencias podrían ser fatales. Emhámed prometió ser discreto, y el “sbáa”, satisfecho de haber cancelado la deuda contraída tiempo atrás, regresó de nuevo a sus montañas donde tenía importantes asuntos que resolver.

Recordando las últimas palabras de su amigo, decidió Emhámed entrevistarse con el “maharrero” al que salvara la vida –cuya casa estaba en el poblado cercano-, para rogarle quisiera fundirle las joyas y convertirlas en un simple lingote, cosa menos llamativa y más fácil de esconder. Fuese, pues, a la casa del “maharrero” que pareció, por lo pronto, encantado al verle y contento de poderle prestar tan pequeño servicio. Por la tarde podría pasar a recoger el lingote.

Así lo hizo el saharaui, pero he aquí que al llegar a la casa del "maharrero" varios soldados del rey salieron del interior acompañados por el truhán, y le detuvieron antes de poder pensar en la huida.

-Este es el ladrón de las joyas de la princesa, gritó el “maharrero” detenedle y lleváoslo. Yo iré luego a palacio a recoger la recompensa ofrecida por el rey a quien descubriese al ladrón que robó las alhajas de su hija.

Emhámed quedó aterrado. Jamás imaginó una traición semejante. Ahora ¡ay! tenía que deplorar no haber escuchado los consejos del león, de la hiena y de los otros animales que sacó del pozo. ¡Cuánta perfidia! ¡Cuánta ingratitud! en el negro corazón del “maharrero”. Por un puñado de "kaulis” (Moneda antigua y en desuso) entregaba a la justicia a su salvador.

Sumido en tan penosas reflexiones fue llevado a palacio donde cubierto de cadenas y grillos tenía que esperar la terrible sentencia dictada por el rey. Su ambición le había perdido. Los bienes mal adquiridos no merecen la aprobación del cielo, y Alah se apartaba de él abandonándole a su triste suerte. Una muerte cruel al cabo de unas horas. Al despuntar la aurora pletórica de luz y de vida, todo concluiría para él; su cuerpo tornaría, a la tierra, pues de tierra y barro fue hecho; su alma…¡Oh vida, detente! ¡Oh sol párate!, dejadme empezar de nuevo, dejadme rectificar. No es justo que por un momento malo, por una traición todo termine y la muerte me anonade para siempre.

Al oír tales lamentos, un ratón que por allí correteaba se detuvo y mirando al prisionero a los ojos le dijo:

-Un día no muy lejano tú me auxiliaste librándome de la muerte horrenda que me esperaba en las profundidades de un “bir” perdido en el desierto. No he olvidado tu acción y de buen grado quisiera librarte del peligro en que te hallas. Dime: ¿Qué puedo hacer por ti?

-Ratón buen ratón, tu alma es blanca y mejor que la de muchos de nosotros; si pudieses avisar al “hanisch” que contigo estuvo en el pozo y explicarle mi apurada situación, estoy seguro de que hallaría algún medio para librarme de este aprieto. Ya sabes que las serpientes son sabias y prudentes.

Marchó el ratón reapareciendo al poco rato acompañado del “hanisch”. Este reptó hasta el hombro de Emhámed y suavemente le silbó al oído: -Escúchame con atención: A estas horas el príncipe heredero duerme la siesta en sus habitaciones tendido sobre mullidos almohadones; la guardia, amodorrada por el calor, dormita también, y los esclavos comen su frugal yantar. Aprovecharé, pues, este momento para introducirme en la cámara y me colocaré con sigilo encima del príncipe, de modo que mi cabeza quede sobre su rostro. Cuando entren a despertarlo me verán los criados, pero por miedo a que yo hinque en su cuerpo mis venenosos colmillos, se abstendrán de llamarle o de tocarme tan siquiera. Habrá gran revuelo en palacio. Entonces tú di a los guardianes que conoces la manera de que yo abandone la estancia sin causar daño alguno al príncipe, si bien para lograrlo necesitas el seso de un “maharrero”. Inútil decir que si salvas al joven príncipe, el rey su padre te perdonará y colmará de honores. Por otra parte, yo no me moveré hasta que me des un pedazo de seso del “maharrero” que te ha vendido. De este modo quedarás vengado y ya jamás el traidor podrá causar daño a nadie.

Todo se realizó como el “hanisch” había previsto. Pregoneros reales recorrían las plazas y callejas anunciando que si alguien conseguía librar al príncipe del peligro mortal en que se hallaba, el rey le nombraría alto dignatario de la corte, además de concederle la mano de una de sus hijas.

El arrepentido Enhámed llamó a sus guardianes comunicándoles su intención de salvar al príncipe. Acto seguido fue llevado a presencia del rey e hincado de rodillas respetuosamente le expuso su plan. El monarca se avino a probar lo dicho por Emhámed, no sin antes advertirle que de fracasar la muerte entre espantosos suplicios sería el pago. Si, por el contrario, conseguía salvar la vida de su hijo muy amado, le perdonaría y cumpliría lo que sus soldados pregonaban.

Pidió nuestro amigo el seso de un “maharrero”, y al momento fueron detenidos todos los de la ciudad. Mataron al primero, y Emhámed cortando un pedazo de seso se lo ofreció a la serpiente. Esta denegó con la cabeza. -No quiere este seso, dijo Emhámed, que maten a otro. Sacrificaron, pues, al siguiente y a varios más, hasta que le llegó el turno a su enemigo cuyo seso se comió el “hanisch” con avidez, que desapareció a los pocos instantes por una grieta de la pared. ¡El príncipe se había salvado!Poco tiempo después celebráronse las bodas de Emhámed con la princesa, y desde entonces vivió para siempre en paz, rodeado de hijos, riquezas y honores.

Y aquí concluye el cuento de Mahfud.

Los “áskaris” chasquearon la lengua en señal de aprobación, y sus chasquidos parecían decir: Cualquiera se fía de un “maharrero”, si hasta el más ruin de los animales es mejor que todos ellos.

Luego el silencio planeó otra vez sobre nosotros. Las estrellas, brillantes como nunca, parpadearon asombradas. El aroma de las flores era más y más penetrante, y la brisa nocturna refrescaba el cálido ambiente. Silencio, silencio profundo en la noche sahariana, solamente interrumpido, de tarde en tarde, por el manso rumiar de los camellos o por el tímido canto de un grillo que alteraba.

¡Calma pura edénica y reconfortante después de los trajines del día!

Sumergido en la dulce lasitud del momento busqué la moraleja de la ingenua historieta relatada por Mahfud con su ronca voz. Era curioso, pero no podía menos que recordar con cierta simpatía a los vilipendiados “maharreros” que tan despreciados se ven por la comunidad musulmana. No, no son tan malos como dicen los saharauis. A fin de cuentas, ¿qué sería de estos sin su inapreciable ayuda? Véase si no ¿Quién construye las cómodas y fuertes “rahlas” (Monturas de camello)?, ¿Quién labra la plata y el cobre, suprema delicia de la coquetería sahariana?, ¿Quién curte las pieles, confecciona sandalias, adorna los cuerpos con polícromos colores y variados dibujos, y trabaja la madera y el hierro? En resumen ¿Quién provee a los saharauis de todo aquello que constituye el ajuar doméstico y sus equipos de caza, guerra y pastoreo? El “maharrero”. Los hijos del desierto con su proverbial desprecio por los trabajos manuales propios de los “maharreros”, esclavos y mujeres, son incapaces de procurarse los más elementales instrumentos de utilidad o de adorno. Si es cierto que en algunas ocasiones cometen aquellos alguna picardía, no menos cierto es también que nadie hay en el mundo exento de defectos y tentaciones, y los “maharreros” no son realmente mejores ni peores que cualquier hombre, moro o cristiano, esclavo o liberto.

FI
El primer full de l'original d'en Joaquim Mateu

dilluns, 14 de gener de 2019

Fauna subterrània de l'Aragó

Portada del num. 35 de la revista

 Molts articles ens ha proporcionat Alberto Sendra Mocholí, de València. Ara ens parla de la interessant fauna subterrània de l'Aragó. L'article es va publicar el desembre del 2018 al núm. 35 de la revista Naturaleza Aragonesa.


L'enclau geogràfic de la regió aragonesa es troba entremig de la fauna mediterrània i la cantàbrica, i a més, influenciada per la nombrosa fauna pirinenca pròpia i la d'origen del vessant francès, el que ens dóna una gran riquesa en grups faunístics i d'espècies diferenciades. Però a més, l'Aragó té un desenvolupament geogràfic molt allargat en vertical; des dels Pirineus al nord, fins als relleus del Maestrat Terolenc al sud, amb moltes formacions calcàries que es troben aïllades entre si per intercalacions de materials no karstificables i que impedeixen una relació i intercanvi genètic entre les "illes" colonitzades per fauna subterrània, portant a una evolució independent en cadascuna d'aquestes zones. Així, tenim tres àrees principals: Al nord els Pirineus; al centre els relleus de Saragossa, i al sud, el Maestrat, cadascuna amb fauna diferenciada per l'aïllament geològic.


Però deixem que ens ho expliqui millor del que dic jo, l'Alberto.






Enhorabona per aquest treball, que ens permet conèixer aquesta interessant fauna, i el nostra agraïment per permetre la divulgació de l'article. 

dijous, 10 de gener de 2019

Un nou coleòpter cavernícola del Marroc

Expedició de l'any 2005.  Preparant-nos per treballar

Introducció:


A vegades hi han de passar molts anys per poder descriure amb totes garanties una nova espècie. Aquest és el cas d'una de les dues noves espècies de coleòpters que es descriuen del Marroc. Us ho explico.


L'any 2001 es van iniciar les expedicions espeleològiques del Projecte de Bioespeleologia Atlas, gràcies a l'empenta del nostre Floren Fadrique. L'any 2005 vaig començar a treballar amb el grup del Marroc. Era la sisena activitat en aquest meravellós país. Jo ja hi havia estat fent espeleo i bio allà pels anys 1968-1970, però les sortides del Projecte ja eren una cosa més especialitzada i només dedicades a la recol·lecció i a l'estudi de la fauna subterrània marroquí.


Aquell any es va tornar a la zona de Tagleft, lloc on ja s'hi havia estat en l'expedició de l'any 2004 i ja se'n tenien alguns contactes i una certa amistat amb Said Maouni, que era funcionari i ajudant del Caid i que vivia en una edificació que havia estat un quarter de l'exèrcit francès quan tenien la zona ocupada. En Maouni tenia uns quants fills i filles, i un dels nois, l'Abdelaziz, es va incorporar al grup nostre i ens va acompanyar i fer de traductor, ja que si bé gairebé tothom en ciutats i pobles importants parlen francès, no és així a les zones de muntanya amb petits llogarets quasi aïllats de la civilització, en què no hi ha cap manera d'entendres. Els components érem en Floren Fadrique, el seu fill Noel, en Jordi Comas i jo, en Lluís Auroux.

Al transbordador, tornant de l'expedició de l'any 2005

Va ser una activitat que va donar molts bons resultats. (va per les que no s'ha fet "ni cinc de calaix"). Es van descobrir dues noves espècies de coleòpters: un nou subgènere de Trechus: (Irinea), que ja es va publicar l'any 2006 i la novetat que es descriu en aquest treball. Han passat quasi catorze anys d'aquesta segona! Us explico els motius d'aquest ajornament. L'altra nova espècie que es descriu, no ha estat trobada en cap cavitat.


En tornar del Marroc a finals de juliol del 2015, el Jordi Comas ja va observar diversos detalls en la morfologia del Speonemadus, que el va portar a considerar que es tractava d'una nova espècie. Ah!, però a vegades les coses no són tan senzilles. Resulta que, l'únic exemplar capturat no estava en les bones condicions que ens hauria agradat, doncs li faltava una tíbia de les potes del darrer, així com l'últim artell d'una antena, i tenia l'edeagus (òrgan copulador masculí) evaginat, que vol dir que el sac intern està sortit de la seva posició de repòs, el que podria ocasionar-li alguna deformació i la seva forma no podria estimar-se com a real. L'única sort que vam tenir va ser que l'ùnic exemplar que es tenia, era un mascle, "petit, però gran detall" que podia permetre la descripció.



El Jordi va fer la descripció, classificant-lo dins del gènere Anemadus i ho va presentar a la revista Animal Biodiversity and Conservation, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Abans de publicar un treball, els editors el fan repassar per un o dos especialistes en el tema tractat. S'anomenen "réferis", fent al·lusió a àrbitres. La decisió del/s "réferi/s" va ser que no es considerava correcte descriure-ho dins del gènere Anemadus. El Jordi ho va assumir i no va ser dels que ho envia a una altra revista per veure si ho accepten. A l'espera d'aconseguir més exemplars, el tema va quedar-se "al calaix".

La "gran" cova on va sortir la nova espècie
La cova Iri Adar Nyighil. Foto de la publicació

En posteriors expedicions, es va visitar de nou la cavitat per tal d'aconseguir més exemplars, però sense poder-ne localitzar cap més. La cova és de molt petites dimensions, no tindrà més de deu metres i sembla haver actuat d'engolidor vist la gran quantitat de sediments de terra i fullaraca que quasi la reomplia. Precisament aquestes condicions de matèria orgànica vegetal són un biòtop ideal per aquests coleòpters, que si bé són trogloxens, habitualment es troben en caus de mamífers i també sovint en les zones d'entrada de cavitats. I així han anat passant els anys...


La cova es trobava a peu de pista. El mateix any 2005 s'iniciaren unes grans obres de millora d'aquesta, i en una recent visita, sembla que l'eixamplament de la pista ha provocat la desaparició de la petita cavitat. Fa un cert temps, un dels autors de l'article va comunicar al Jordi la seva intenció de fer una revisió del gènere Speonemadus i que si volia, estudiaria de nou l'exemplar. Tan malament no devia estar l'exemplar, quan l'han pogut descriure.

Aquesta nova espècie és una troballa important, ja que, ho diuen a la descripció, pels seus caràcters no encaixa exactament ni dins dels Anemadus ni dels Speonemadus, tot i que s'ha considerat incloure'l en aquest últim gènere. Tampoc anava tan errat el Jordi! Pot ser (opinió meva) que dins d'un temps se'n fagi un nou subgènere?


L'expedició de l'any 2015 va tenir molt bones anècdotes:


-Al pas fronterer de Ceuta, ja dins el Marroc, ens van retenir per filmar en vídeo en un lloc que no està permès. Després d'un parell d'hores, pagar una multa i haver d'esborrar les escenes gravades, vam poder seguir el viatge.-Ens vam trobar amb quatre cavitats amb hipòxia


-Vam estar en una casa de banys, en què hi havien uns escarbats (dels de cuina, no coleòpters) que per caçar-los es necessitava escopeta-Ens les vam tenir amb les autoritats per no portar permís per fer espeleo-Vam fer centenars de quilòmetres per pistes "intransitables"


-Durant la nostra estada a Tagleft, dos nois del poble es van ofegar al riu i tothom estava de dol, i els laments dels familiars es van deixar sentir dia i nit


Any 2005: campament dins una dolina
Un bon foc de camp; una orquestra local i dins d'una dolina. Què més es pot demanar?


-Una nit vam acampar en una gran dolina, i un grup de joves d'algun llogaret proper se’ns van acostar i amb les seves flautes i panderetes ens van fer gaudir d'un concert i una nit inoblidable


-Anant cap Anergui, a dues o tres hores lluny de qualsevol poble, ens paren uns pastors (creiem que ho eren) i ens demanen si ens poden donar diners per pagar a una persona determinada un deute que tenien. Encara no sé com ens vam entendre! Vàrem prendre els diners i van complir la petició. Crec que nosaltres no tindríem aquesta confiança, oi?


I així podríem estar hores explicant les vivències d'aquest any. Però… és que cada any n'hi ha de noves!


Bé, ara anen ja al treball de revisió i filogènia dels Speonemadus que s’ha publicat molt recentment a la revista Zootaxa nº 4543 (1): pp 001–036


A molecular phylogeny of Speonemadus Jeannel, 1922 with description of two new species from Morocco (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae: Anemadini)

Autors:

JAVIER FRESNEDA 1, 4, 5; ARNAUD FAILLE 2, 3; HANS FERY 3, 4 & IGNACIO RIBERA 2, 4, 5

1)            Ca de Massa, 25526 Llesp—El Pont de Suert, Lleida, Spain / Museu de Ciències Naturals (Zoologia), Passeig Picasso s/n, 08003 Barcelona, Spain. E-mail: ffresned@gmail.com
2)            Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra), Passeig Maritim de la Barceloneta 37-49, 08003 Barcelona, Spain. E-mails: ignacio.ribera@ibe.upf-csic.es; arnaud.faille@smns-bw.de
3)            Stuttgart State Museum of Natural History, Rosenstein 1, 70191 Stuttgart, Germany
4)            Räuschstraße 73, D-13509 Berlin, Germany
5)            Corresponding authors

RESUM DEL TREBALL (Traduït al català)


El gènere Speonemadus Jeannel 1922, fins ara incloïa 12 espècies distribuïdes per la Mediterrània Occidental (Península Ibèrica, Àfrica del Nord, Sicília i Itàlia continental). Dues noves espècies es descriuen del Marroc: S. brusteli sp. n. del Rif i S. comasi sp. n. de l'Alt Atlas. El primer, S. brusteli, pertany al grup d'espècies (1) del S. vandalitiae, mentre que el segon es queda en una posició aïllada dins del gènere, ja que té uns caràcters molt particulars. Dues espècies també són ressuscitats de la sinonímia (2): S. pulchellus (Reitter, 1885), antic sinònim de S. orchesioides (Fairmaire, 1879) i S. gracilis (Kraatz, 1870), antic sinònim de S. vandalitiae (Heyden, 1870), elevant el nombre total d'espècies del gènere fins a 16 en l'actualitat. Es designen els Lectotips (3) per Anemadus pulchellus Reitter, 1885, i Anemadus tenuipes Peyerimhoff, 1917. Es presenta una filogènia molecular (4) del gènere Speonemadus, basada en una combinació de gens mitocondrials i nuclears i que inclou set de les actuals espècies reconegudes; una de les recentment descrites (S. brusteli sp. n.) i els dos tàxons reintegrats. S'estima que el gènere s'ha diversificat des del final del Miocè (Tortonià), amb successius esdeveniments cladogenètics relacionats amb l'aïllament de les masses terrestres entre Ibèria i el nord d'Àfrica, inclosa l'obertura de l'Estret de Gibraltar al final del Messinià. La distribució d'algunes de les espècies de Speonemadus segueix sent incerta, a causa de la seva freqüent identificació errònia i a problemes amb el seu estatus taxonòmic.


Notes de l'autor del post:

-1- Quan es diu que una espècie pertany a un grup d'espècies, es refereix a que tenen unes característiques morfològiques amb similituts, tot i que cadascuna conserva les seves particularitats que la mantenen com a espècie diferent

-2- Es refereix al fet que hi ha espècies descrites que, per error o per disposar de més material de comparació, es determina que pertanyen a una altra espècie, quedant eliminat el primer nom. També pot succeir, com és aquest cas, que una espècie que va ser passada a una altra, torna a recuperar el seu estatus d'especie diferent


-3- Es refereix a una espècie de la qual no es coneixia l'exemplar sobre el qual s'havia fet la descripció: no es citava; s'havia extraviat; havia desaparegut..., i que s'agafa un altre exemplar per complir aquesta finalitat


-4- Es refereix a la comparació de les anàlisis d'ADN entre diferents espècies, podent veure des de quin punt (generalment milions d'anys) es va iniciar la seva evolució diferenciada. Expliquen que només s'ha pogut fer l'anàlisi de set de les espècies estudiades en aquest treball de revisió del gènere Speonemadus. El motiu està en el fet que no se solen fer anàlisi d'exemplars que no han estat conservats en les condicions necessàries a partir de la seva captura (es podria fer, però el cost, normalment, sobrepassa les possibilitats dels projectes), i aquest deu ser el cas de la resta no analitzada.
Speonemadus comasi, nova espècie dedicada a un dels seus descobridors, en Jordi Comas. Aquesta foto ha estat retocada de la que apareix al treball, per mostrar al complet algunes parts que li faltaven
Àrea de distribució de les espècies estudiades de Speonemadus. De la publicació