diumenge, 30 de maig de 2021

Adolfo Eraso

Primer campamento en la sima Lepineux (V Jornadas Vasconavarras de Espeleología / Expedición EDF, 1960). De izquierda a derecha: Georges Lepineux, José Bidegain, X, Adolfo Eraso, Isaac Santesteban.     Foto: Juan San Martin Ortiz de Zarate

 M'acaben d'informar que l'Adolfo ja no està entre nosaltres. Descansi en pau dins les seves coves i les glaceres, sense impediments d'edat ni de patiments.

En data 29 de juny del 2014 i com a notícia de la seva estada a Barcelona, vaig presentar un escrit a l'Espeleoblog. Ara, em permeto reproduir-lo literalment, com a mostra de la gran persona que va ser i de les moltes influències deixades dins els estudis kàrstics. No es va dedicar a la Bioespeleologia, però ara, això no té importància; s'especialitzà en temes tant o més importants.

diumenge, 29 de juny de 2014

Projecte GLAKMA

Adolfo Eraso, en una de les conferències dels seus projectes

La publicació El mensual de 20 minutos nº 21, maig de 2014, inclou una entrevista d’ Ángeles Berjerano a l’Adolfo Eraso (pp 18-21), el contingut de la qual s’edita textualment en aquest post.

 L’Adolfo Eraso Romero, sempre l’anomanem l'Eraso, és un vell conegut pels espeleolegs que ja tenim una certa edat. De sempre ha estat en el punt més alt d’estudis, activitats, docència i relacio amb els estaments: primer del Comité, i després de la Federació Española d’Espeleología.

Amb un molt breu resum del seu currículum,veurem que no vaig desencaminat:

-Neix a Estella l’any 1934

-El primer contacte amb l’espeleologia va ser a prop de la seva ciutat natal quan tenia només 12 anys.

-Llicenciat en Ciències Químiques i Doctor en Geologia per la Complutense de Madrid

-Profesor titular de Hidrogeología de la Universidad Politécnica de Madrid,

-Va ser President del primer Comité Nacional de Espeleología (1967-1973)

-1973 a 1977: President de la Comissió Internacional de Física i Química del Carst, de l’UIS. (Unió Internacional d’Espeleologia) - Premi Extraordinari a la millor tesi doctoral, que va rebre el 1976, y la Medalla d’Or de la Societat Tcheca d’Espeleologia

-Director del Departament Cientific de l’U.I.S. ( 19771981)
 -Va ser President de l’UIS 1981-1986

-1985 inicia la seva dedicació a l’estudi de les regions polars i en particular les glaceres

- Des del 1989 presideix la Comissió Internacional per a l’estudi de les coves glacials i el carst en regions polars

-L’any 2010, amb Mª del Carmen Domínguez, creen l’Associació GLACKMA (GLAciares, CrioKarst y Medio Ambiente). L’Adolfo n’és el president

-Ha publicat més de 300 articles científics i també 12 llibres

-Més de 80 expedicions d’investigació polar: Alaska, Alps, Andes Centrals, Antàrtida, Caucas, Xina, Groenlàndia, Islàndia, Noruega, Patagònia, Urals, Sibèria, etc.



Foto editada dins de l'article. Peu de foto: El hidrogeólogo Adolfo Eraso durante una de sus expediciones en Islandia. Foto: Karmenka-Glakma 



Adolfo (a la dreta) i Karmenka, explorant una glaçera. Foto: Projecte Glakma



Adolfo i Karmenka. Foto: Projecte Glakma

L'Adolfo Eraso amb la seva inseparable pipa. Foto editada dins de l'article.  (Sense peu de foto)

Foto editada dins de l'article. Peu de foto: Eraso en la Antártida. Suele hacer una expedición anual a este continente. Foto: Karmenka-Glakma 

L'embut d'entrada a les xarxes sub-glaciars. Foto del Projecte Glakma

L'Eraso en una foto del bloc ELHUYAR zientzia eta teknologia.
Foto: Marisol Ramírez/ARGAZKI PRESS

Com a conseqüència de l'escalfament global del planeta a causa de l’augment gradual de la temperatura ambient, la massa de gel dels casquets i altres masses glacials disminueix per la seva progressiva fusió. És el que es denomina Descarrega Líquida Glacial.

El Projecte GLACKMA es posa en marxa el 2001 amb l’objectiu d’utilitzar les glaceres com a sensors naturals per estudiar l'escalfament global, mesurant la Descàrrega Líquida en determinades xarxes glacials.

Per desenvolupar les expedicions i extreure'n els resultats, disposen, entre l’àrtic i l’antàrtic, d’un total de set estacions fixes de mesurament que es visiten cada any, permetent el control comparatiu de la descàrrega glacial segons l’evolució del clima.

Els desitjem molts anys més amb aquests interessants treballs.

Amb el meu respecte i admiració...a la seva gran persona... i a la seva inseparable pipa.




dimarts, 25 de maig de 2021

Fauna subterrània amenaçada de l’illa de Lanzarote

El cranc cec, característic del Jameo del Agua, Lanzarote
NOTA: les fotografies inserides, són tretes del vídeo, com a escena fixe.


El nostre habitual col·laborador, en Pere Oromí, ens ha fet arribar la notícia d'un reportatge de la televisió canària, sobre alguns espècimens de fauna de Lanzarote, a les illes Canàries, precisament els més amenaçats, on apareix el grup subterrani colonitzador del Jameo del Agua i el Túnel de la Atlántida.

El programa emissor és Los últimos del Paraíso-Noche de reporteros, 05-05-2021, You Tube, i l'enllaç, per si voleu veure-ho tot, cosa que us recomano:

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=1zSSggaK4ik&fbclid=IwAR2Y0RzQtWoY-JtvvbVzJakSeIVpxocjImWcA05ttUUyRx01RwP6oAlkGoU

El presentador és l'Armiche Díaz. Dins del capítol III és on es fa una entrevista al Pere Oromí, dins del Jameo del Agua.

El presentador del programa

El Dr. Pere Oromí, gran especialista en fauna subterrània, durant l'entrevista 

El Dr. Pere Oromí Masoliver, catedràtic de zoologia de la Universitat de La Laguna, explica les particularitats de la presència d'una fauna molt particular i altament especialitzada d'aquest entorn. Tot seguit, fem un resum de què ens explica el Pere en el reportatje:
Situació del volcà de la Corona, orígen dels Jameos i del tub de l'Atlàntida

El tunel de l'Atlàntida passa pel Jameo i s'endinsa al mar

Canàries, posseeix unes 18.000 espècies entre flora i fauna, de les que 14.000 són endèmiques de les illes. Unes 80 estan catalogades com exposades amb perill d'extinció.
En una de les èpoques d'activitat, el volcà La Corona va llençar un torrent de lava que va ultrapassar la costa del mar, formant uns tubs volcànics que crearen uns conductes de gran desenvolupament. Quan el sostre es va ensorrar en alguns trams, van originar-se els Jameos, obertures que comuniquen l'exterior amb les galeries. Quan aquests ensorraments tenen lloc al nivell del mar, podem veure l'aigua salobre que ocupa les sales, formant llacs denominats anquialins, per la composició de l'aigua.

Una clàssica vista del Jameo

La part de galeries submergides sota el nivell del mar, es denomina el Túnel de la Atlántida, estimat com a una de les entrades a la ciutat perduda del mateix nom. El seu desenvolupament és d'uns 1.600 m, arribant a la profunditat d'uns -64 m.


Les galeries per sota del nivell del mar

Tant als llacs visibles com als túnels submergits, s'hi desenvolupa una fauna molt especialitzada en aquests ambients, caracteritzats per l'absència de llum (o penombra en els Jameos), subministraments tròfics a base d'algues, diatomees i uns pocs restes orgànics aportats pels corrents marins.

La duna de sorra
A uns 700 m de l'inici del túnel, que s'inicia en el Jameo del Agua, hi ha una gran duna de sorra, infiltrada del fons marí a través de fissures i que constitueix un biòtop n s'hi agrupen moltes espècies adaptades al medi.

La cavitat es va formar fa uns 20.000 anys, quan el nivell del mar ara molt inferior i hi viuen més de trenta espècies, de les quals, tres són endèmiques i estan amenaçades en perill d'extinció.                                                                                                                .

El crustàci decàpode Munidopsis polymorpha, descrit l'any 1892

Els petits crustàcis cecs remipedis: (Remipedia) (20 a 30 mm de longitud)

-El cranc cec: Munidopsis polimorpha, l'atracció de les visites al llac del Jameo.
-Un cuc poliquet nedador
-El Remiped, amb aspecte de centpeus, també bon nadador, que habiten en zones del Carib, Canàries i Austràlia, en cavitats anquialines.


La conservació del medi és difícil: s'ha d'evitar algicides, contaminacions pels visitants i, un fet típic que consisteix en el llançament de monedes a l'aigua, ja que esdevenen un verí directe per la fauna endèmica.


Quan un ecosistema té tota una complexa sèrie d'espècies, l'ecosistema és més sostenible i es defensa millor de les agressions externes i del deteriorament.
Parlant de la covid-19, podria ser que la transferència del virus dels animals a l'home, sigui a conseqüència d'una pèrdua de biodiversitat.


Per més lleis que es dictaminin i per més espais naturals protegits que acotem, si després la vigilància i el manteniment d'aquests espais no és efectiu, no arribarem gaire lluny.
 
Aconsellem la consulta del magnífic treball Guía interpretativa de los ecosistemas anquialinos de Los Jameos del Agua y Túnel de la Atlántida. Autores: Alejandro Martínez, Brett C. Gonzalez, Jorge Núñez, Horst Wilkens, Pedro Oromí, Thomas M. Iliffe y Katrine Worsaae. Cabildo de Lanzarote, 2016, en què s'exposa tot el contingut de fauna coneguda al lloc. L'enllaç és el següent:


http://www.geoparquelanzarote.org/wp-content/uploads/2016/01/Guia-interpretativa-ecosistemas-anquialinos-ES.pdf

dijous, 6 de maig de 2021

Avaluació de l’estat de la fauna subterrània al P.N. del Montseny i al Parc del Montnegre/Corredor

 

Parcs de Catalunya

Xarxa de Parcs Naturals      



A les pàgines del DIBA: Parcs de Catalunya, Xarxa de Parcs Naturals, L'Informatiu dels Parcs, s'acaba de publicar una notícia dels resultats d'un treball conjunt entre el DIBA, BIOSP, Museu de C. Naturals de Barcelona i Federació Catalana d'Espeleologia, per comprovar l'estat de la fauna subterrània que colonitza les cavitats del Montnegre i Montseny. S'insereix l'article complet. L'enllaç és:

https://parcs.diba.cat/web/l-informatiu/-/montseny-un-estudi-constata-el-bon-estat-dels-artr%C3%B2podes-del-medi-hipogeu-al-parc-natural-del-montseny-i-al-parc-del-montnegre-i-el-corredor

Un estudi constata el bon estat dels artròpodes del medi hipogeu al Parc Natural del Montseny i al Parc del Montnegre i el Corredor.

Es confirma la presència de dues espècies amenaçades a les cavitats dels dos parcs i que al Montseny una d'elles ha esdevingut una espècie nova.

Investigadors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) i de l’Associació Catalana de Bioespeleologia (BIOSP) amb el suport de la Federació Catalana d'Espeleologia (FCE) i de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona han avaluat la presència de dues espècies de coleòpters leiòdids, troglòbies estrictes, endèmiques de les serralades litorals catalanes i citades en projectes o propostes de protecció: Parvospeonomus canyellesi (Lagar, 1974), i Parvospeonomus urgellesi (Español, 1964) al Parc Natural del Montseny i al Parc del Montnegre i el Corredor. Després de l'estudi, recentment s'ha descobert que al Montseny aquesta darrera és una espècie nova: Parvospeonomus cruillensis.

La fauna troglòbia d’invertebrats a Catalunya suporta diferents graus d’amenaça i per això es fa del tot necessari actualitzar les dades sobre les distribucions actuals per tal de recolzar i, si cal, ampliar les propostes de decrets de protecció del seu hàbitat. L’estudi l’han portat a terme els investigadors Glòria Masó, Sergi Gago, Miguel Prieto, Jorge Mederos, Neus Brañas, Floren Fadrique, Lluís Auroux i Berta Caballero-López. (Nota de l’autor d'aquest post: També hi van participar  en Jordi Comas i l’Agustí Meseguer, membres de l’Associació Catalana de Bioespeleologia)

Com a addenda recent, Comas (2021) confirma l’estudi genètic amb un estudi morfològic dels Parvoespeonomus urgellesi del Montseny i del Montnegre, on se’n destaca que l’espècie distribuïda a cavitats del Parc Natural del Montseny ha esdevingut una nova espècie: Parvospeonomus cruillensis nv. sp. Comas, 2021. L’espècie P. urgellesi (Español, 1964), doncs, queda actualment, només circumscrita a la seva localitat típica (Av. de les Aranyes) al Parc del Montnegre i el Corredor.

L’avaluació es va dur a terme a set cavitats del Parc Natural del Montseny, tres al municipi de Gualba (Avenc de les Pedreres, Forat núm. 1 ½ de les Pedreres i Forat núm. 2 de les Pedreres), tres a Aiguafreda (Cova del Moro o Cova Cruïlles, Cova de l’Ermita i Cova de l'Infern), i una a Tagamanent (Cova Trencada). Al  Parc del Montnegre i el Corredor, es va triar una cavitat (Avenc de les Aranyes). El segon objectiu va ser el d’ampliar coneixements sobre la biocenosi d’artròpodes existent a les cavitats visitades.

Com a resultats principals d’aquesta campanya, els espècimens de Parvospeonomus canyellesi es van localitzar a les tres cavitats triades de Gualba, confirmant doncs, la seva presència a la localitat típica (Av. de les Pedreres), reafirmant-la al forat nº 2 de les Pedreres, d’on ja teníem cites antigues a la col·lecció del MCNB i afegint-hi una nova cita, al Forat núm. 1 ½ de les Pedreres. En quant a Parvospeonomus urgellesi, va ser localitzat a les tres cavitats triades d’Aiguafreda, afegint, així, una nova cita a la cova de l’Infern. No es va observar a la cavitat de Tagamanent d’on, també, hi havia cites anteriors. Al Parc del Montnegre i el Corredor, es va poder confirmar la seva presència actual a la seva localitat típica (Av. de les Aranyes).  

Parvospeonomus urgellesi a l'Avenc Aranyes, al Parc del Montnegre i el Corredor. Autor: Sergi Gago

La recol·lecció de nous exemplars de P. urgellesi, tant a la localitat típica, com a cavitats del Montseny, va permetre que uns pocs exemplars, de les dues poblacions, s’analitzessin a nivell molecular, per l’equip del Dr. M. Arnedo de la UB, obtenint un resultat de divergència genètica prou significativa, del 12.5-14.2%, el que podia recolzar la hipòtesi de que es tractessin de dues espècies ben diferenciades.    

Com a resultat del segon objectiu de l’estudi, després de processar tot el material recol·lectat a les vuit cavitats visitades, es va comptabilitzar un total de 367 espècimens, pertanyents a 17 grans tàxons d’artròpodes. A banda de les dues espècies diana, es van trobar 35 tàxons d’artròpodes, que s’engloben en 25 famílies, 17 ordres i 6 classes (Arachnida, Chilopoda, Crustacea, Diplopoda, Entognatha i Insecta). 

Totes les mostres recol·lectades es preserven i amplien el fons ja existent de la col·lecció d’artròpodes del MCNB, i contribuiran a millorar el coneixement sobre la biocenosi (comunitat biòtica o comunitat ecològica) a les cavitats visitades del Parc Natural del Montseny i a la cavitat del Parc del Montnegre i el Corredor.






divendres, 9 d’abril de 2021

Estudi de la fauna hipogea de Sant Llorenç del Munt

 

 Nova espècie descoberta durant la visita a l'avenc del Davi, dins les visites d'aquest estudi.

Foto: J. Mederos. Aquesta foto s'ha afegit a l'escrit que presentem. No estava en l'original. 

A la pàgina web de la Diputació de Barcelona, Parcs de Catalunya (La Xarxa), s'ha publicat un article que dóna a conèixer una gestió per al coneixement de la biodiversitat subterrània.

 

Un conveni d'estudi de la fauna hipogea del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, ha permès avaluar l'estat d'algunes espècies destacades que colonitzen moltes de les seves cavitats. Els estaments que hi han intervingut són: el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Departament d'Artròpodes); l'Associació Catalana de Bioespeleologia -BIOSP-; la Federació Catalana d'Espeleologia i la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. S'insereix la publicació completa, havent-hi afegit de la nostra mà dues fotografies complementaries.

Article publicat:

Sant Llorenç-Obac. Avaluen la presència de dues espècies protegides pel decret del PEIN

Preservar les cavitats de més fàcil accés controlant el grau de freqüentació, recomanació de l’estudi sobre artròpodes hipogeus al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

 

 

        

                             Stenasellus virei a les coves d'en Carner. Autor: Sergi Gago.

 

08/04/2021.

Preservar les cavitats més horitzontals i/o de fàcil accés controlant el grau de freqüentació a aquestes cavitats per no augmentar el nivell de degradació incipient que presenten. És la recomanació de l’equip tècnic del Departament d’Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) i membres col·laboradors de l’Associació Catalana de Bioespeleologia (BIOSP), que han fet el seguiment de poblacions d'artròpodes hipogeus en coves i avencs del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. S’han centrat en avaluar la presència de dues espècies protegides pel decret del PEIN.

L’estudi, fet en sis coves i avencs, està emmarcat en el conveni per cooperar en projectes de recerca en ambients càrstics i de patrimoni de col·leccions entre el Museu, BIOSP, la Federació Catalana d'Espeleologia i la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, que es porta a terme des del 2018. Hi van participar  els investigadors Berta Caballero, Sergi Gago, Miguel Prieto, Jorge Mederos, Neus Brañas, Floren Fadrique, Lluís Auroux i Glòria Masó, sota la coordinació del biòleg del Parc, Daniel Pons.

La fauna troglòbia d’invertebrats a Catalunya suporta diferents graus d’amenaça a la seva supervivència, i per això es fa del tot necessari actualitzar les dades sobre les distribucions per tal de recolzar i, si cal, ampliar les propostes de decrets de protecció del seu hàbitat. 

L’objectiu principal d’aquest estudi fou avaluar la presència de dues espècies d’artròpodes del medi hipogeu i protegides pel decret del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): el coleòpter leiòdid Troglocharinus kiesenwetteri sanllorensi (Zariquiey, 1924), subespècie endèmica del massís, i el crustaci isòpode, de vida aquàtica, Stenasellus virei (Dollfus, 1897), espècie endèmica del nord-est ibèric. L’avaluació es va dur a terme a sis cavitats del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, espai encerclat dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): Coves d’en Carner (Castellar del Vallès), Avenc de la Canal de Mura (Vacarisses), Avenc de la Codoleda (Matadepera) i Cova Simanya, Cova Simanya Petita i Avenc del Daví que pertanyen al terme municipal de Sant Llorenç Savall. Aquestes cavitats van ser escollides per tenir dades bibliogràfiques de presencia d’aigua.                           

 

                             Troglocharinus kiesenwetteri santllorensi. Foto: Agustí Meseguer.

                             Aquesta foto s'ha afegit a l'escrit que presentem. No estava en l'original. 

El segon objectiu va ser el d’ampliar coneixements sobre la biocenosi invertebrada existent en les cavitats visitades. Per estudiar les espècies es van combinar dos mètodes de recol·lecció: la captura directa, i les trampes de caiguda. Es van realitzar dues visites a cada una de les sis cavitats, en l’interval temporal del 28 de febrer al 25 de juliol de 2019 i amb un decalatge d’un mes entre les dues visites a cada cova, període en el que les trampes van estar actives.
 
Com a resultats principals, en la campanya es van localitzar espècimens de Troglocharinus kiesenwetteri sanllorensi a cinc de les sis cavitats triades. Es confirma la seva presència actual a totes les coves de les que prèviament ja hi havia cites. En canvi, Stenasellus virei, espècie aquàtica, molt lligada a condicionants ambientals i molt més difícil de localitzar, fou observada, únicament, a les coves d’en Carner. La seva presència a la cova Simanya i a l’avenc de la Canal de Mura es basa en les citacions aportades o recopilades per Escolà (1978) i Flaquer (1978). 
 
A part de les dues espècies diana, van trobar quaranta espècies d’artròpodes que s’engloben en vint-i-nou famílies, setze ordres i sis classes (Arachnida, Chilopoda, Crustacea, Diplopoda, Entognatha, Insecta). Les mostres recol·lectades enguany s’afegeixen al fons ja existent, a la col·lecció d’artròpodes del Museu i contribuiran a millorar el coneixement sobre la biocenosi a les cavitats visitades del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

dijous, 1 d’abril de 2021

Dos nous coleòpters Parvospeonomus de cavitats del Vallès Oriental

La cova de Cruïlles, també coneguda com a la cova del Moro. Foto treta de l'article Cova del Moro. Aiguafreda, de l'Espeleoblog del dia 2 de noviembre del 2015. Una de les cavitats amb una nova espècie de Parvospeonomus.

 Speonomus urgellesi, ser una espècie de coleòpter cavernícola descoberta l'any 1963 per Isidre Gonzalez Urgellés a l’avenc de les Aranyes i descrita per Español l'any 1965. Al cap d'uns anys, el 1977, en Xavier Bellés i l'Oleguer Escolà van crear un nou subgènere de Speonomus: Parvospeonomus, dins del que va quedar situada, amb el que el nom de l'espècie va passar a dir-se Speonomus (Parvospeonomus) urgellesi. Molts anys més tard, l'any 1998, en Javier Fresneda el va passar de subgènere a gènere, quedant definitivament (per ara) com Parvospeonomus urgellesi.

Tot i haver intentat retrobar més exemplars a la mateixa cavitat i a pesar de les moltes vegades que s'hi va anar (activitats de l'Associació Catalana de Bioespeleologia, BIOSP), no ha estat possible obtenir-ne més fins fa poc temps, el juny del 2020; han hagut de passar cinquanta-cinc anys! El fet que la cavitat sigui petita i que a conseqüència d'haver destapat una segona boca amb motiu de prospeccions paleontològiques, ha propiciat que les seves condicions climàtiques esdevinguin a molt seca. L'any passat, que hi va haver un elevat règim de pluges es va recuperar l'elevada humitat, amb el que la fauna retorna cap a les zones properes a superfície, facilitant la seva captura. Així s'han pogut aconseguir més exemplars per poder fer aquest estudi.

                                         Parvospeonomus urgellesi.  Foto: Agustí Meseguer

La importància, podríem dir històrica d'aquesta espècie, està en el fet que va ser la primera que es va descobrir en una nova etapa de la bioespeleologia catalana. Ho expliquem.

Pels anys 60, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, estava dirigit per Francesc Español i Coll, una persona entusiasta de l'entomologia i de l'estudi de la biologia subterrània. Español havia iniciat els treballs sobre bioespeleologia l'any 1934. El seu interès el va portar a envoltar-se d'un grup d'espeleòlegs col·laboradors que, en principi, juntament amb ell, recollien fauna durant les seves exploracions i la portaven al museu. No tot el que recollien podia ser estudiat, només els coleòpters i alguns altres grups que eren enviats als pocs especialistes que també estaven interessats en els representants del sota terra: Diplòpodes, opilions, mol·luscs, isòpodes, amfípodes i poc més.

Als inicis dels anys 60, es va iniciar una etapa crucial per als interessos de la ciència catalana: la creació del Laboratori de Bioespeleologia, un "ens" dins del museu, que es cuidava d'acollir totes les aportacions dels que recollien fauna de les cavitats, i incorporant-les a un arxiu. També s'organitzaven cursos de bioespeleologia i xerrades, tant al museu com als cursets d'iniciació a l'espeleologia. Va ser un moment molt important; l'arxiu emmagatzemava i controlava el material fent fitxes de les captures; el conservava en tubs de vidre amb tap de suro (més endavant es van canviar per taps de goma) i convenientment etiquetats per conèixer totes les dades de les captures. Aquesta tasca la va iniciar precisament l'Isidre Gonzàlez Urgellés, un espeleòleg que pertanyia al Grup d'Investigacions Espeleològiques (el GIE) del Club Excursionista de Gràcia. Español era el "mestre", mentre que l'Isidre va ser la persona que va organitzar la "mecànica" del Laboratori i que coordinava els col·laboradors.

L'Isidre tenia un bé molt apreciat en aquella època: un cotxe!, i a més, portava tant al mateix Español com als membres del GIE, com Armando Àvalo, Eugeni Marigot, Manel Arnau, Jordi Amat, un servidor, etc., i també a components d'altres grups per fer "sortides de diumenge" o bé campanyes de més durada.

A finals de l'any 1965, en una sortida als relleus del Montnegre, sobre Calella-Pineda, dins l'avenc de les Aranyes (una "primera"), va recollir uns exemplars de coleòpters que van resultar ser una nova espècie. Va ser el seu primer descobriment i Español la va descriure com Speonomus urgellesi. Aquell fet va engrescar el grup de col·laboradors del museu, que al cap de poc, també van anar descobrint altres noves espècies, principalment per Catalunya i Castelló.

De moment, l'espècie només era coneguda de l'avenc de les Aranyes, una petita cavitat, sense interès per als espeleòlegs "esportius" i, a més, situat en una zona on no hi ha més cavitats naturals, ja que es tracta d'una petita illa de calcàries molt poc karstificada. És per això que l'avenc va quedar, podríem dir que "oblidat" i només referenciat als catàlegs de cavitats de Catalunya i citat als treballs bioespeleològics especialitzats.

Durant molt de temps s'ha anat visitant la zona per veure de localitzar altres possibles cavitats que poguessin estar colonitzades per aquesta espècie, però només amb el resultat d'algunes mines en terrenys no karstificables, sense colonització de fauna adaptada.

          Inici de l'article d'en Jordi Comas a la revista de la Institució Catalana d'Historia Natural

Al llarg dels anys, es van anar localitzant altres cavitats amb colonització que es creia de la mateixa espècie, però geogràficament molt allunyades de la típica. Així es coneixia d'unes quantes coves de la cara oest del Montseny (Figaró i Aiguafreda); a dos avencs del Sot del Bac, a St. Martí de Centelles: l'avenc del Toni i l'avenc del Bac; a dues coves del Farell a Caldes de Montbui i a tres cavitats de la zona de Solanes, a Sant Feliu de Codines.

Fins fa poc es considerava que tot pertanyia a la mateixa espècie (P. urgellesi). Tot i que mai s'havia aprofundit molt en l'estudi, semblava que no hi havia grans diferències morfològiques entre els individus de cada zona, però ara que es disposa de més material de comparació, en Jordi Comas ha continuat el seu estudi, traient-ne novetats.

                          Mapa de distribució de les quatre espècies motiu d'aquest escrit: 

-P. urgellesi. L'avenc de les Aranyes (nº 1) s'obra en uns illots calcaris, envoltats de materials granítics i, a més, la vall del riu Tordera l'aïlla de les dues noves espècies

-P. canyellesi. Els tres avecs de les Pedreres (nº 2), en marbres, a Gualba

-P. cruillensis. Una de les noves. Les cavitats d'Aiguafreda (nº 3) en calcàries, també han quedat confinades entre el massís del Montseny i el riu Congost

-P. garrigai. La segona nova espècie. Les cavitats del Figaró, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines (nº 3-4-5), en calcàries, queden separades del Montseny per fenòmens geològics i el riu Congost.

 

Entremig de la 1 i les 3-4-5, hi ha una espècie diferent (nº 4): Parvospeonomus canyellesi, descrit per l’Àngel Lagar 1974, clarament diferenciada d'urgellesi i confinada en uns illots, en aquest cas de marbres, de les pedreres de Gualba.

                                           Parvospeonomus canyellensis.  Foto: Agustí Meseguer

No seria la primera vegada que una espècie estigués en aquestes condicions d'ocupar una àrea tan estesa i de geologia tan variada, però, aquest cas no semblava lògic; ja no ho semblava fa anys, però no es va passar de suposicions.

El resultat del profund estudi del Jordi, ha permès la descripció de dues noves espècies.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona també va col·laborar en diverses visites a l'avenc de les Aranyes, així com en visites a algunes coves d'Aiguafreda per obtenir més material, objectius exitosos i ha encarregat fer l'anàlisi de l'ADN per conèixer si són provinents d'un tronc comú, així com en quines eres geològiques es van adaptar a la vida subterrània. Encara no es tenen els resultats.

D'aquestes espècies d'un mateix grup, que han anat evolucionant de forma diferent per raons que han quedat geogràficament aïllades, se'n diu especiació al·lopàtrica. Aquest aïllament pot ser degut a rius que han excavat profundament la seva base; materials intercalats no karstificables, falles geològiques, etc., que són el motiu que poblacions veïnes o relativament properes no puguin creuar-se i en trobar-se en ambients diferents evolucionen per línies distintes. 

                                    P. cruillensis (b) i P. garrigai (c). Fotos: Agustí Meseguer

Les dues noves espècies descrites són:

-Parvospeonomus cruillensis: població localitzada a la zona d'Aiguafreda, a les següents cavitats: Cova Cruïlles (o del Moro), cova de l'Infern i cova de l'Ermita. Hi ha cites d'aquest mateix coleòpter capturat els anys 70 en altres coves de la zona d'Aiguafreda i Figaró, però ara no ha estat possible localitzar-lo.

Etimologia del nom cruillensis: de la cova de Cruïlles.

-Parvospeonomus garrigai: població localitzada a l'avenc del Bac i l'avenc d'en Toni, al Sot del Bac, Figaró, estenent-se fins a Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines a les següents cavitats: Caldes: Cova dels Ermitans i cova nº 2 dels Ermitans. Sant Feliu: cova de Solanes (o del Toixó), cau dels Llimbs i el forat Calent (o forat del Fum).

        En Martí Garriga junt a una de les vitrines amb restes arqueològiques de la cova de Solanes

Etimologia del nom garrigai: espècie dedicada a Martí Garriga i Argullós (Sant Feliu de Codines 1925-2012). Arqueòleg d'afició que, juntament amb els components del Grup Talp van fer grans descobriments en les excavacions del Vallès Oriental, sent el fundador, l'any 1970, del Museu can Xifreda de Sant Feliu de Codines.

El Laboratori d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, va encarregar l'anàlisi ADN de les tres poblacions; P. urgellesi i les dues noves espècies. Aquest estudi s'ha fet per comprovar si hi ha un distanciament genètic entre elles. Tot i que es diferencien per una sèrie de detalls, les tres són d'una morfologia externa molt semblant, per la qual cosa l'ADN pot confirmar que es tracta d'espècies "independents", com així ha estat.

Un excel·lent treball del nostre amic i company, el Jordi, que ha acabat amb els dubtes que presentava el grup dels P. urgellesi.