divendres, 13 de febrer de 2009

Dos nous coleòpters cavernícoles del Marroc

Noves descobertes del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc

Dins del Projecte Atlas i durant l’expedició de l’abril de l’any 2007 a la zona nord del Marroc, entre la fauna recol·lectada i una vegada estudiat el grup dels coleòpters, ha resultat que s’han descobert dues noves espècies de coleòpters cavernícoles del gènere Antoinella, pel que ja se’n coneixen un total de nou espècies. De les nou, sis han estat trobades durant les nou expedicions del Projecte, mentre que les altres tres són les que ja es coneixien abans.
El material ha estat estudiat per dos especialistes ben coneguts per nosaltres i que ja fa molt temps que treballen en equip. Es tracta del Dr Joaquim Mateu i del nostre company de la S.I.E. Jordi Comas. Ells acaben de publicar les descripcions de les dues noves espècies a la prestigiosa publicació Heteropterus Revista de Entomología.
Una curiositat: Les cavitats hàbitat de les dues espècies estan molt properes, fet no gaire habitual en la fauna cavernícola, excepció feta de que hi hagin importants barreres de materials geològics, com sembla ser en aquest cas i que permeten una evolució diferenciada independent de la proximitat, ja que no s’arriben a barrejar.

Al preparar la expedició volíem visitar diverses cavitats de Bab-Taza, però al arribar-hi vam contactar amb Youssef Hssain, un xicot d’un poble molt proper, Maggou, amb qui vam establir una bona amistat i ens va acompanyar tots els dies. Ens va oferir dormir a casa seva i ens va fer de guia juntament amb algun familiar seu per una serie de cavitats que estan situades als voltants del poble.
A tots els camps de les rodalies d'aquells pobles hi ha plantacions de cannabis, la coneguda "maria". És el negoci de tota la gent de la zona. Quan l'expedició de l'abril del 2007 les plantes eren molt petites, però en el següent viatge, el juliol del mateix any, totes assolien ja els dos metres i a més, els camins passen pel mig de les plantacions. Realment al caminar-hi semblava que un estés al mig d’una exuberant selva.

Les dues noves espècies descrites són:

-Antoinella sendrai, Comas&Mateu. Espècie dedicada al Dr. Alberto Sendra, del Museu Valencià d’Història Natural (Fundació Entomològica Torres Sala), especialista en l’ordre dels Diplurs i que va ser un dels membres de la expedició en que es va fer de la troballa i amb el que habitualment fem tasques bioespeleològiques. Trobada a l’avenc Fouk Maggou.

-Antoinella djebalica, Comas&Mateu. Aquesta espècie s’ha dedicat a la regió visitada, la Djebala (que també la podem trobar escrita Jebala o Yebala). Trobada a l’avenc Saf Lahmar V.

Les 3 espècies conegudes abans d’iniciar les campanyes del Projecte Atlas l'any 2001 eren (veure el planell):

A- Antoinella groubei groubei

B- A. groubei salibai

C- A. gigoni
Les sis noves espècies (i a més un subgènere) trobades al llarg de les nou campanyes entre els anys 2001 - 2007 són:
1- Antoinella fadriquei

2- A. espanyoli

3- A. iblanensis

4- A. (Irinea) aurouxi (nou subgènere)

5- A. sendrai

6- A. djebalica Tot i haver-hi estat dues vegades, a ben segur que encara ens queden moltes coses a descubrir com sembla indicar-ho la gran varietat de fauna d’aquesta regió. El Marroc ens espera!

F. Fadrique, J. Comas, Ll. Auroux

dijous, 12 de febrer de 2009

Coleòpters cavernícoles de Catalunya

Nova classificació dels coleòpters cavernícoles de la família dels Leiodidae de Catalunya

Els coleòpters cavernícoles que habiten les coves que visitem, pot ser és la fauna hipogea, o sigui la que viu a les cavitats, més estudiada i coneguda, sense menyspreu de tants altres ordres com les aranyes, o les papallones, per citar-ne alguns dels que més veiem sota terra.

Entre altres, els afectats són el clàssic Speophilus kiessenweteri de la muntanya de Montserrat o el Speonomus delarouzeei d'àmplia distribució pel nord de Catalunya. Un dels pocs que s'ha quedat com abans és un vell amic, el Troglocharinus ferreri del massís del Garraf. També unes poques espècies han estat eliminades per considerar-se que són sinonímies, o sigui, que són tant semblants a d'altres espècies ja descrites abans, que no es poden mantenir com una espècie distinta. Aquestes sinonímies ja no hi són en aquest recull.

El planell indica les zones poblades pels diferens gèneres. És una delimitació aproximada, doncs n’hi ha de molt àmplia dispersió. Els noms corresponen a les quatre primeres lletres de cada gènere. P. ex., TROG és indicatiu de Troglocharinus. En realitat es pot dir que aquesta gran reestructuració ha estat motivada perquè ara es tenen en comte més factors a l'hora de separar espècies. Abans, els detalls comparatius motiu de selecció eren gairebé només dos: La forma externa de l'insecte i la forma de l'òrgan copulador, tots dos només dels individus mascles. Actualment s'ha vist que també tenen tant o més valor altres factors con són entre altres les estructures del sac intern del edeagus (òrgan copulador masculí) i de l’espermateca de l'aparell genital femení. També s'està treballant en estudis de genómica per conèixer les estructures de la cadena de DNA, encara que només en grau de família o superior. Com a orientatiu, Veure l'article de l'Espeleobloc El Dr. Xavier Bellés i Ros, nou Acadèmic

En la primera línia de cada apartat, la indicació Gènere indica el nom del mateix (que s'ha d'escriure en cursiva i negreta) i el de l'autor, seguit de l'any de la publicació. Per exemple, el primer és: Gènere Paranillochlamys Zariquiey 1940. El gènere és Paranillochlamys i l'autor va ser el Dr Ricardo Zariquiey l'any 1940. També hi ha el cas de les subespècies. El que trobem primer és dins del gènere Bathysciola, l'espècie B. zariquieyi, subespècie serratensis. Es denominen subespècies en el cas que hi ha poques diferències entre elles i no s'arriba a poder descriure'l com a nova espècie.

En la segona línia ja es menciona la primera espècie del gènere, Paranillochlamys catalonicus (Jeannel 1913) T. L'espècie és catalonicus i l'autor i any corresponen a (Jeannel, 1910). El fet d'estar entre parèntesi indica que l'espècie es va descriure d'un altre gènere. En aquest cas la primera descripció va ser com Anillochlamys catalonicus. Per fi, la lletra final indica la o les províncies a on es troba. La primera, T, és Tarragona.

Llistat de tots els gèneres i espècies de Catalunya, actualitzat a data d'avui VII-2008:
Gènere Paranillochlamys Zariquiey, 1940

Paranillochlamys catalonicus
(Jeannel, 1913). T
P. urgellesi (Español, 1964). T
P. velox Zariquiey, 1940. T
Gènere Pseudospeonomus Comas&Fresneda&Salgado, 2006

Pseudospeonomus raholai
(Zariquiey, 1940). Gi

Gènere Bathysciola Jeannel, 1910

Bathysciola grenieri
(Saulcy, 1872). Gi

B. madoni
Jeannel, 1923. B-Gi
B. ovata aragonica Coiffait, 1959. Ll
B. ovata catalana Coiffait, 1959. Gi
B. ovata ovata (Kiesenweter, 1850). Ll
B. penicillata Jeannel, 1924. Ll-B
B. schioedtei (Kiesenweter, 1850). Ll
B. zariquieyi serratensis Coiffait, 1959. B
B. zariquieyi zariquieyi Bolivar, 1919. B
B. aranesis Coiffait, 1959. Ll
Gènere Ceretophyes Comas & Escolà, 1989

Ceretophyes cenarroi
(Español, 1955). Ll
Ceretophyes riberai (Español, 1967). Gi
Gènere Lagaria Fresneda1998

Lagaria colominasi
(Zariquiey, 1924). Ll
Gènere Pallaresiella Fresneda, 1998
Pallaresiella pallaresanus (Jeannel, 1911). Ll
Gènere Parvospeonomus Escolà & Bellés, 1977

Parvospeonomus canyellesi
(Lagar, 1974). B
P. delarouzeei catalonicus (Jeannel, 1910). B-Gi
P. delarouzeei esponellai (Zariquiey, 1940). Gi
P. delarouzeei faurai (Jeannel, 1910). Gi
P. urgellesi (Español, 1965). B
P. vilarrubiasi (Zariquiey, 1940). Gi
Gènere Perriniella Jeannel, 1910

Perriniella bofilli
Zariquiey, 1924. Gi
Perriniella faurai Jeannel, 1910. Gi
Gènere Speonomites Jeannel, 1910

Speonomites antemi
(Escolà, 1972). Ll
S. aurouxi (Español, 1966). Ll
S. crypticola (Jeannel, 1910). Ll
S. kyrophilos Fresneda & Hernando, 1991. Ll
S. mengeli (Jeannel, 1910). Ll
S. nitens Jeannel, 1910. Ll
S. tincatincensis (Escolà & Bellés & Comas, 1985). Ll
S. torresi Fresneda & Hernando, 1990. Ll
S. velox Jeannel, 1910. Ll

Gènere Stygiophyes Fresneda, 1998

Stygiophyes akarsticus
(Escolà, 1980). Ll
S. aldomai Fresneda & Hernando, 1988, Ll
S. latebricola elongatus (Jeannel, 1911). Ll
S. latebricola latebricola (Jeannel, 1911). Ll
S. puncticollis latrunculus (Jeannel, 1910). Ll
S. puncticollis puncticollis (Jeannel, 1910). Ll
S. ribagorzanus (Jeannel, 1911). Ll
S. saforensis (Escolà & Bellés & Comas, 1985. Ll
S. sanctigervasi (Jeannel 1911). Ll
Gènere Troglocharinus (s.str.) Reitter, 1908

Troglocharinus espanoli
(Jeannel, 1930). T
T. ferreri abadi Lagar, 1981. B
T. ferreri ferreri Reitter, 1908. B
T. ferreri pallaresi Bellés, 1973. B
T. fonti fonti (Jeannel, 1910). Ll
T. fonti infernus (Jeannel, 1911). Ll
T. fonti schuettei (Español, 1955). Ll
T. fonti zariquieyi (Jeannel, 1924). Ll
T. hustachei (Jeannel, 1911). Ll
T. impellitierii (Español, 1955). Ll
T. jacasi (Lagar, 1966). B
T. kiessenwetteri kiessenwetteri (Dieck, 1869). B
T. kiessenwetteri andresi (Escolà, 1966). B
T. kiessenwetteri sanllorensi (Zariquiey, 1924). B
T. ludovici Bellés & Deliot, 1983. Ll
T. olerdolai Lagar, 1952. B
T. patracoi (Zariquiey, 1922). B
T. quadricollis (Jeannel, 1911). Ll
T. schibii (Español, 1972). B
T. senenti Escolà, 1966). Ll
T. subilsi (Español, 1966). Ll
T. variabilis abenzai Lagar, 1972. B
T. variabilis variabilis Bellés, 1978. B
T. variabilis mateui (Zariquiey, 1950). B
T. variabilis ollai (Zariquiey, 1950). B
T. variabilis pinyareti (Zariquiey, 1950). B
T. variabilis portai (Zariquiey, 1950). B
T. vinyasi (Escolà, 1971). Ll
Gènere Troglocharinus subgènere (Antrocharidius) Jeannel, 1910
Antrocharidius orcinus acebedoi (Español, 1953). T
A. orcinus lagari (Español, 1953). T
A. orcinus orcinus (Jeannel, 1910). T
A més del llistat, hi ha algunes espècies que després de la seva descripció no han estat retrobades i que possiblement siguin d'una procedència errònia. Aquest cas científicament s'anomena Incertae sedis i n'hi ha dos: Speonomus ellipticus Jeannel, 1924. Ll; Speonomus fugitivus Reitter, 1885. B.
Si no fos per qué aquesta nota és seriosa, us explicaria aquell clàssic acudit que diu... Ara que ja sé dir "pilícula" resulta que en diuen "flim". Doncs sí tot ha canviat, però per bé.

Jordi Comas i Lluís Auroux

dimecres, 11 de febrer de 2009

Fauna endèmica de la Comunitat Valenciana

Un important llibre: Invertebrados endémicos de la Comunitat Valenciana, un llibre de consulta però també per introduir-nos, a més de la fauna exterior, en el coneixement de moltes formes de fauna cavernícola i en les particularitats dels endemismes.Sota la coordinació de Jordi Domingo Calabuig, Sergio Montagut Alario i Alberto Sendra Mocholí, un equip de 43 autors més 33 autors-consultors han fet un gran treball de catalogació de la fauna endèmica d'invertebrats, molts dels quals necessiten mesures de protecció. És una publicació de la Conselleria de Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana. Molt bon treball fotogràfic, ja que quasi la totalitat de les fotos s'han fet amb fauna viva! Una gran feina. Aquí se n'han seleccionat algunes mostres.
La comunitat té una extensió de 23.258 km2, amb un repartiment molt paral·lel al Mediterrani i un traçat marcadament vertical nord-sud. No hi ha grans barreres geogràfiques ni geològiques que l'aïllin de la resta de la península, però tot i així, conté una important fauna endèmica, en particular la subterrània gracies a les grans extensions de relleus calcaris i de guixos que omplen més del 50 % del territori.

Quan parlem d'endemismes s'han de tenir presents una serie de factors i de teories. La descripció més senzilla és que una determinada espècie és endèmica si se la coneix exclusivament d'una àrea geogràfica ben delimitada, i pel general, reduïda. Pot ser que un endemisme sigui originari d'una espècie que hagi esdevingut nova per una recent evolució i que estigui en una etapa inicial d'expansió. També pot ser a l'inrevés, que sigui la resta d'una antiga espècie que a causa d'una involució s'hagi anant reduint la seva població fins a quedar confinada a una petita zona.

Hem de tenir present que les línies divisòries d'aquesta comunitat, i en general de totes, no té res a veure amb unes possibles barreres naturals, tres de la zona est, negada pel mar, per tant, i amb bon criteri, en aquest treball s'ha optat per incloure totes les espècies exclusivament confinades dins les delimitacions polítiques, més les espècies que també s'estenen per continuacions geogràfiques, conques orogràfiques o aqüífers de zones properes que ja pertanyen a d'altres comunitats veïnes.

Explica el llibre que...Un total de 166 tàxons són considerats com a veritables endemismes valencians. La majoria són invertebrats artròpodes, que suposen més del 85 % del total de tàxons endèmics, en comparació a prop d'un 15 % de no artròpodes. Només els insectes ja omplen 84 tàxons endèmics, dels que 80 corresponen a coleòpters de diferents famílies: caràbids, estafilinids, tenebriònids, curculiònids i leiòdids, entre altres de menor nombre d'elements endèmics. A més, s'afegeixen 91 tàxons inclosos en la categoria de "probablement endèmics". Els 166 tàxons endèmics comprenen 97 gèneres diferents dels que 11 són exclusius de la Comunitat Valenciana. Aquests gèneres inclouen aràcnids, crustacis, i insectes coleòpters. D'aquests 11 gèneres endèmics, 10 tenen una sola espècie i 1 dues espècies. Els representants de tots aquests gèneres endèmics viuen exclusivament en el medi subterrani valencià.També hi ha menció d’espècies adaptades, al Medi-Subterràni-Superficial, abreviat, MSS, un hàbitat encara poc conegut, però que des dels inicis dels estudis està donant interessants troballes. Es tracta de la zona que trobarem sota la primera capa prima de terra i composta de pedres petites i mitjanes soltes, una mena de grava, que pot ser derivada de la descomposició o fragmentació de la roca base o, per exemple, d'una tartera o torrentera que s'ha anat recobrint de terra.
Parlant exclusivament de la fauna cavernícola profunda i del medi MSS, hi ha un total de 60 tàxons (38 % del total dels 166 endèmics), dels que 54 són terrestres (troglobis) i 6 aquàtics (estigobis), i a tots aquests, n'hi podem afegir 18 més de tendència troglòfila, el que donaria en total 78 tàxons, gairebé un 47 % dels 166, el que demostra el gran predomini de la fauna cavernícola valenciana. El llibre complet es pot descarregar lliurement d’Internet des de l’adressa del Museu Valencià d’Història Natural http://www.naturamuseo.org/ entrant a l’apartat Investigación i desprès Publicaciones. Són 12 Mb, però és una eina important de coneixement i consulta.