A principis dels anys 1900 hi va estar entre altres, Simón, Racovitza i Jeannel i van fer descobertes de noves espècies de fauna, però encara en van quedar varies esperant a que s'hi tornés. Segur que en aquesta cova encara no està tot descobert.
L'any 1972 hi varem trobar un nou coleòpter pselàfid, el Bathybythus bleyi, un nou gènere i nova espècie dedicada a Jaume Bley.
L'any 1973 en Xavier Bellés va trobar un nou mol•lusc cavernícola, el Zospeum bellesi.
També el 1973 trobem un nou coleòpter cavernícola, la Bellesia espanyoli, espècie dedicada al nostre mestre el Dr. Francesc Español.
I tot això d’abans a què ve? Doncs que tot just fa tres dies que per primera vegada he sigut avi per part de la meva filla Marta. La família Marta Auroux - Toni Mumbrú han estat pares d'un nen, el Martí.
Bé, i què? Doncs que he buscat records de quan la meva esposa Lluïsa encara portava la Marta dins seu i anàvem a la cova d'Aso dels poblets Vió i Sercué d'Osca; de quan la Marta tot just començava a caminar i ens acompanyava a l'esquena dins una motxilla per les galeries de la mateixa cova d'Aso o també pel Forat de l'Or del Montsec de Rubies, al Pallars Jussà.
A mi això de ser avi podríem dir que no em ve de nou. Quan sortíem d'espeleo amb el grup, el Francesc Sas i el Jaume Bley els anys 1970 ja em deien el iaio com a motiu. La veritat és que llavors, encara no era ni pare i no sé per què m'ho deien, ja que tampoc era el de més edat de la colla, però això són les coses dels motius, que surten per generació espontània i moltes vegades sense un motiu aparent.
En un mail des de Canàries, el Pere Oromí em diu: Jo també en tinc -de nets-, i la veritat és que resulta molt agradable, i qui digui que se't posa cara de iaio i et fa vell, està ben equivocat!
Crec que té tota la raó. A mi tot això dels anys pel moment no m'amuina, només veig que poc a poc al fer quatre passes un es va cansant més i se'm va fent més panxa, però quin remei toca, ens anirem adaptant a l'avui dia.
Els anys passen, i d'aquella generació que fèiem entrar a les coves sense demanant-los la seva opinió, ja n'ha sortit una següent generació.
En un mail des de Canàries, el Pere Oromí em diu: Jo també en tinc -de nets-, i la veritat és que resulta molt agradable, i qui digui que se't posa cara de iaio i et fa vell, està ben equivocat!
Crec que té tota la raó. A mi tot això dels anys pel moment no m'amuina, només veig que poc a poc al fer quatre passes un es va cansant més i se'm va fent més panxa, però quin remei toca, ens anirem adaptant a l'avui dia.
Els anys passen, i d'aquella generació que fèiem entrar a les coves sense demanant-los la seva opinió, ja n'ha sortit una següent generació.La vida segueix. Només desitjo que sigui per bé.
