divendres, 30 de gener de 2009

Un nou coleòpter cavernícola: Bathysciola fadriquei

Article d'en Josep Manel Victoria, publicat a Espeleobloc el 31 / desembre / 2007



El nostre company Jordi Comas, juntament amb en Javier Fresneda ha publicat a la prestigiosa revista Graellsia la descripció d’una nova espècie de coleòpter cavernícola, dedicada al Floren Fadrique, que ha estat recol·lectada per rastreig i amb trampes de caiguda a dues cavitats de la zona de Vernera.
Localitzat a l’Espelunga de Mediodía i la Cova de Lizara. D'aquesta darrera és d’on es descriu l’holotip. Aquesta nova espècie es diferencia d’altres bathyscioles... per les seves característiques genitals!
Ens congratulem per la troballa, tant pel que representa de recompensa de l’esforç dels nostres companys bioespeleòlegs, com per ser un element més de la contribució de la SIE al coneixement d’aquest relleu d’Aragüés del Puerto que ve sent objecte de les nostres campanyes espeleològiques des de ja fa quinze anys.


dimarts, 27 de gener de 2009

Estudis genètics de la fauna subterrània

Mètode de comparació de les seqüències d'ADN en coleòpters cavernícoles

Introducció: He tingut la sort de poder contactar amb científics, alguns d'ells espeleòlegs, que estan treballant al C.S.I.C., dins de l'Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona. El Dr. Ignacio Ribera és el cap d'investigació, entre altres, del projecte Filogènia i Biogeografia dels coleòpters cavernícoles i endogeus de la Mediterrània (es poden consultar els projectes i els treballs publicats a la pàgina web http://molevol.cmima.csic.es/ribera/cave.html), en que a més dels aspectes externs dels espècimens, també es comparen els genètics: Els seus ADN. Un dels seus col.laboradors és el Dr Arnaud Faille, un biòleg-espeleòleg francés del Muséum National d'Histoire Naturelle (Paris), que està fent un estudi post-grau sobre l'Evolució de les espècies cavernícoles Ibèriques dels Trechinae i Leptodirini. En el post Expedició Win Timdouine 2008 del 22-gen-2008, ja hi havien referències d'aquest investigador i del seu projecte. Es va demanar permís, que molt amablement concediren, per poder fer un reportatge "in situ" de com s'elabora pràcticament el procés d'obtenció i estudi de l'ADN.
Tradicionalment, l'estudi de molts artròpodes s'havia anat fent, primer per la comparació de les formes de diferents òrgans, mides, proporcions geomètriques, per anar entrant a finals del segle XIX amb els estudis de la forma de l'orgue copulador del mascle i més recentment del sac vaginal de la femella, o sigui, que sempre ha estat el que es diu un estudi morfològic. Recentment s'estan canviant els sistemes de comparació, s'ha donat un salt en la investigació, entrant dins la part més profunda de qualsevol individu: El seu "codi genètic". Així doncs, ara es poden agrupar espècies que des de fora es veuen molt distants o pel contrari separar-ne algunes que semblen molt properes.

L'Arnaud ha fet un escrit, que he traduït i adaptat a un grau de fàcil comprensió pels que no som científics.

Fauna subterrània i estudi genètic:

Els organismes troglobis sovint són citats a títol d'exemple per il·lustrar els fenòmens de convergència de la seva forma externa, es a dir, els caràcters considerats com adaptacions morfològiques al medi subterrani. Però quina és la part real de la convergència en el conjunt de les semblances externes dels insectes? Com identificar els lligams de parentesc entre aquest animals si les seves formes reals estan dissimulades per les adaptacions a la vida subterrània? Llavors és de gran utilitat tenir el recurs de l'ADN.

L'estudi del material genètic d'aquests organismes permet trobar la genealogia de les espècies, i al mateix temps identificar la importància real de la convergència dins les similituds dels animals cavernícoles. Nosaltres treballem, entre altres, sobre dos grans grups de coleòpters que s'han anat diversificant dins del medi subterrani: La subfamília Trechinae i la tribu Leptodirini.


Les espècies amb que treballem estan en la seva gran majoria molt localitzades o molt difícils de recol·lectar, com és molt habitual en un gran nombre d'organismes subterranis. És necessari visitar moltes vegades les cavitats d'on estan citats i tot i així, moltes encara es resisteixen a ser capturades o només se'n troba un. Així doncs, per extreure l'ADN apliquem un mètode no destructiu que permet la conservació intacte de l'espècimen pel seu posteriors estudi morfològic o per passar a enriquir el material de les col·leccions entomològiques. A més, amb un sol exemplar, indistintament mascle o femella, és suficient.

Procés d'obtenció de l'ADN:

1- Si es captura viu l'insecte, immediatament se l’ha d'introduir en un tub amb alcohol (etanol) de 95 o 96º, per preservar l'ADN. També es pot seguir el sistema de cacera amb trampes de líquid especial que també conserva l'ADN. Com en tota recol·lecció entomològica, recordem que sempre s'ha de referenciar la captura escrivint les dades de lloc de la troballa, data, nom del reco lector i de molta utilitat són també l'altitud del lloc, coordenades GPS amb indicació del "datum" en que han estat preses i condicions de l'hàbitat.
2- Ja al laboratori, amb molta delicadesa a l'espècimen se li practica una petita incisió entre els segments abdominals amb la finalitat de que els enzim digestius puguin accedir amb més facilitat als teixits interns. Acte seguit s'asseca i es diposita sencer durant tota una nit a una temperatura d'uns 55º dins d'un bany a base d'un tampó de digestió i de l'enzim Proteinasa K. Aquest aparell rep el nom d'Estufa de digestió, ja que els enzims del bany es mengen i digereixen la grassa i la proteïna, deixant tot l'ADN de la mostra dissolt al bany i deixant intacte tota la cutícula, la part externa de l'insecte. L'endemà l'insecte ja ha perdut la rigidesa provocada per la seva primera conservació en alcohol de 96º. Es deixa assecar i tot seguit ja es pot preparar encolat sobre una cartolina pels eventuals estudis morfològics.

3- L'ADN ja ha quedat extret de l'insecte i ha passat al bany. El líquid resultant es tracta per ser purificat, separant-li les restes de proteïnes i altres molècules. S'obté l'ADN pur que es pot conservar dins d'un congelador a temperatura d'uns -20º i repetir assaigs en altres segments, donar-ne a altres centres d'estudi, etc.

4- Ara és necessari crear una gran quantitat de còpies del gen que es vol estudiar o comparar. Segons el motiu de l'estudi; (afinitats entre dues poblacions d'una mateixa espècie, entre dos gèneres diferents, etc.), s'analitzen segments de diferents zones de l'ADN. No tots els gens evolucionen a la mateixa velocitat i per això s'ha d'escollir quins es volen estudiar. Per això, s'utilitza la tècnica de la Polymerase Chain Reaction (PCR) dins d'un aparell anomenat "Termociclador" que reprodueix un cicle programat a temps i temperatures variables.

5- Obtingudes les múltiples còpies dels segments desitjats, s'ha de verificar que, en efecte, aquesta operació s'ha fet amb èxit. Es comprova amb un equip d'electroforèsi i un gel d'agarosa. Si la operació és correcta, apareixen les bandes genètiques que són visibles sota la incidència de llum d'una determinada freqüència i poden ser fotografiades.

6- Els segments amplificats s'envien a laboratoris especialitzats que mitjança la introducció d'uns marcadors i lectura per làser, ens proporcionen una serie de quatre gràfics corresponents a la distribució dels seus quatre elements constituents: Adenina, Timina, Guanina i Citosina (ATGC).

7- Amb un programa informàtic es comprova si hi ha errors o ambigüitats i després s'obté la seqüència final. Les seqüències del mateix fragment de gen dels diversos exemplars es combinen en una única matriu de caràcters que es la que s'utilitzarà en els programes d'anàlisi filogenètics per establir les relaciones evolutives entre diferents poblacions, especies, gèneres, etc. segons es desitgi estudiar. També es poden combinar els resultats moleculars i morfològics en un únic anàlisi conjunt.

Al final s'obté un arbre amb la filogenia molecular dels diferents grups estudiats amb les indicacions de proximitat (línies horitzontals més llargues indiquen més separació genètica).

Tots hi podem col·laborar:

Una de les principals dificultats d'obtenir fauna subterrània, és la recol·lecció del material dins del seu ambient, el medi subterrani. Des d'aquí fem una crida a la col·laboració de tots els espeleòlegs interessats en aquest tema. Si voleu conèixer quins animals viuen dins d'una cavitat que esteu explorant, si durant un temps d'espera a l'extrem de la corda per la que pujareu o assentats aprop d'un sifó ple d'aigua veieu passar algun petit animaló que us pot semblar un insecte cavernícola, el preneu i poseu dins d'un petit tub! Nosaltres estem particularment interessats en els espècimens que podrien ser recol·lectats durant les exploracions esportives a les xarxes de les grans cavitats, ja que és una zona en que la fauna és molt poc coneguda pel fet de les altes dificultats tècniques d'accés.

No hi ha problema amb el material de cacera. Podem subministrar lliurement tubs amb alcohol i d'altre material si se n's demana. Arnaud Faille. Institut de Biologia Evolutiva (CSIC)Passeig Marítim de la Barceloneta 37-49, 08003 Barcelona

A.C.B

dilluns, 26 de gener de 2009

Recol•lecció de fauna dins de cavitats

Trampes, paranys i esquers


Introducció: Quan anem a una cavitat, cal aprofitar la ocasió i fer quelcom més que entrar, fer una topo, alguna foto i sortir. Si poden fer moltes més coses com poden ser observacions i presa de dades de la morfologia i evolució de la cavitat, medicions climàtiques, observació de parets i superfície del terra per veure senyals de gravats, pintures o senyals de possibles restes arqueològics i una de tantes feines pot ser també la recollida de la fauna que habita la cavitat per contribuir al seu coneixement. No és tant difícil!

Per l'estudi de la fauna cavernícola, primer és necessari capturar els exemplars. El sistema més directe és el de rastreig, o sigui, anar de quatre potes pel terra de la cavitat i remenar-ho tot, guardant la fauna trobada, amb la cura de tornar-ho a deixar tot el més semblant possible a com ho hem trobat.Els estris imprescindibles que necessitarem són un aspirador i uns tubs amb alcohol de 70º a on anirem abocant tot el que recollim. A mida que ens vagi interessant més la bio, podrem fer servir més estris i més líquids conservants, cadascun adequat als diferents tipus de fauna. Però de moment ja és suficient per a iniciar-se.

Hi ha cavitats que per ser una època de sequera, falta de nutrients o altres raons, la fauna és escassa o hi és absent. Per estudiar i determinar les espècies són necessaris varis individus, que hi hagin mascles i si pot ser, també femelles, que siguin adults, que estiguin en bon estat de conservació, etc. En moltes ocasions es captura una quantitat insuficient i llavors queden dues opcions: o bé tornar-hi i que hi hagi sort, o deixar-hi trampes per atreure la fauna. De les dues maneres s'hi ha de tornar, però amb les trampes sempre hi ha més possibilitats de capturar més fauna, ja que treballen les 24 hores sense desgast.

L'aroma de l'esquer atrau la fauna que queda als voltants de la zona mentre hi ha emissió d'aromes. Hi ha molts tipus de trampes. La elecció dependrà en primer cas del temps que ha de passar fins la recollida, doncs hi ha llocs que s'hi pot tornar quan un vol i d'altres que no es pot tornar fins la campanya de l'any següent. També hi ha variants segons sigui fauna terrestre o aquàtica i també poden estar especialitzades segons el tipus de fauna que volem recollir.

Explicarem les més usuals:

Per la fauna terrestre: Per tornar-hi a curt termini (començen a ser eficaces a partir de les 48 hores); una setmana o dues com a molt, l'esquer pot ser una pell de fruita, un tros de formatge, un cargol xafat, herba fresca, un retall de pernil, etc. També pot ser suficient refregar formatge sobre una pedra i deixar-la al terra en un racó humit o al costat d'una zona amb guano.

Les trampes sempre s'han de recobrir amb unes quantes pedres per evitar que s'ho pugui menjar algun petit rosegador. No està de més marcar el lloc amb una fita de pedres o un senyal per recordar l'indret de la trampa o fins i tot per si és una altre persona la que torna a recollir-les i que pugui trobar-les. Al tornar-hi hem d'anar treien les pedres, mirar-les bé una a una per sobre i per sota fins arribar a l'esquer.

Amb l'aspirador recollirem el que anem trobant. Un altre sistema és el de fer un farcell d'herba ben humida, col·locant al seu interior un dels esquers citats abans i també tapant-ho amb pedres. Al recollir-lo (abans hem de comprovar si hi ha fauna al voltant) prendrem el farcell sencer, sense obrir, el guardarem dins d'una bossa amb la boca ben lligada i no l'obrirem fins haver sortit de la cavitat. També es pot fer a dins la cavitat, però així sembla més fàcil. Llavors, sempre amb l'aspirador a punt, anirem obrint l'herba i capturant tot el que belluga.
També hi ha trampes amb líquid. Es pren un petit recipient de vidre o plàstic, amb tap i li tirem un raig de cervesa que serà l'esquer. Temps efectiu, una o dues setmanes. Per tornar-hi a mig o llarg termini, de varis mesos a un any, ja és necessari que la fauna caigui dins d'un líquid que els conservi desprès de morts, de manera que no es podreixin. I a més, l'esquer ha de ser actiu i perdurable al llarg de tot de temps. El problema d'aquest tipus de trampes és que si no s'hi torna, seguiran actuant i poden provocar una gran mortalitat. Per això aquest sistema només l'ha d'utilitzar gent especialitzada i amb la garantia que seran retirades.

Per fauna aquàtica: També es poden col·locar trampes dins l'aigua per atraure la fauna aquàtica. Si són aigües tranquil·les serà suficient deixar un tros de carn, gamba salada, sobrassada o bacallà al fons. Si són aigües en moviment, l'esquer s'ha de deixar fixat. També es pot utilitzar una mànega assegurada al fons amb l'esquer dins. Senyalitzar la zona per retrobar-les. El termini en aquest cas és curt, doncs l'esquer es descompon en poc temps, com a molt, una setmana. Per capturar el que trobem als voltants podem fer servir l'aspirador (ull que xuclarem també aigua!) o millor una petita mànega com por ser un colador de cuina de malla ben espessa. Un tipus de trampa que permet entrar però no sortir la fauna, és una nansa que recorda les de pesca, però a escala reduïda. Un petit pot de plàstic amb la tapa travessada per un tub ens servirà.

Unes pedretes a dins evitaran que el corrent de l'aigua se l'endugui i un esquer a l'interior, un tros de carn, gamba, etc. atraurà els isòpodes, crustacis, copèpodes, etc. Al recollir-la treure'm la tapa amb tub i posarem la tapa cega que ens permetrà el seu transport. No poseu trampes grans, no sigui el cas que hi caigui algun ésser amb casc i mono!

BIOSP

Descobriment (1965) del coleòpter cavernícola Ildobates neboti

Fa poc temps, el Dr. Alberto Sendra, del Museu Valencià d'Història Natural, em va demanar unes dades sobre la troballa del coleòpter cavernícola Ildobates neboti, l'any 1965 a Castelló i em deia que... "les coses, si no s'escriuen es van perdent o van canviant de versió" i em va animar a explicar aquesta nota històrica.He parlat amb el protagonista, en Miquel Nebot, que m'ha proporcionat les quatre primeres fotos, i després ho he completat amb coses meves. En quant a les fotos, més que la seva qualitat, hi hem de veure l'interés "històric" de les primeres exploracions i de la troballa. El Miquel m'ha explicat que "l'any 1963 es va crear el G.E.P. (Grup Espeleològic Pedraforca) a Barcelona. I com tot grup d'aquella època calia fer "campanya". La meva avia era de Cabanes, un poble de Castelló i m'explicava coses dels seus "alvencs" i de les coves que coneixia de quan era petita. Al poble hi vivia encara una germana de l'avia, així que aprofitant l'infraestructura familiar iniciarem aquestes campanyes, que batejarem com a "Operació Castelló" (quasi res per aquella època!).

A la primera estada, l'agost de 1964, ja varem explorar l'avenc de Serenge. I tornarem per Cap d'Any de 1965 i per l'abril del 65 durant la Setmana Santa. A l'estiu del mateix any 65 no havia gent disposada a tornar-hi, però vaig poder animar al Salvador Martell perquè m'acompanyes i m'ajudés a topografiar. Tots dos sols varem fer la campanya i és en aquesta que varem trobar "el bitxo". Els nostres pocs coneixements de la fauna, no ens van permetre saber el que havíem recollit. Sols quan ho varem entregar al Dr. Español varem saber que era un coleòpter molt interessant. L'anècdota és que al moment de trobar-lo, estàvem fent la topo i no teníem a ma cap tub, pel que, de moment i com que era un bitxo relativament gran, l'havíem posat en una caixeta de llumins fins arribar a l'exterior a on el vam condicionar".

Acabada la Setmana Santa del 1965, en Nebot va portar al Museu tot el material recollit en la campanya. L'Español sempre donava un cop d'ull al que hi havia als tubs abans de separar el material i fer les fitxes de captures. En aquella ocasió no va canviar l'hàbit, només va canviar la seva expressió i la seva veu. Bé, més que veu va ser un fort crit, un Oh!, Quina meravella! I acte seguit: D'on ho has tret això? El Miquel va explicar que d'un avenc de Castelló, una cavitat d'una zona faunisticament desconeguda fins llavors. El motiu era un coleòpter com mai se n'havia vist mai per aquí. Ni idea del que podia ser, no entrava ni de bon tros en cap dels nombrosos grups coneguts.

Va resultar ser un nou coleòpter, un nou gènere i espècie, una cosa excepcional, la troballa més important en molts anys. Era una femella, el bitxo. Això és perfecte, tot parlant de la nostra raça, però llavors en el cas d'un escarabat n'era un problema, doncs el 99 % dels caràcters comparatius i descriptius de les espècies es basaven en detalls de la morfologia dels mascles i encara més en aquest cas que fins i tot es dubtava de a quina subfamília podia pertànyer la troballa. Primer, Español deia que era un Zuphiinae, i de fet ja tenia previst el nom de Speleozuphium, però pel fet de que el grup, llavors no tenia representants cavernícoles i també per les consultes amb altres entomòlegs, va canviar d'opinió i al final el va descriure col·locant-lo dins dels Dryptinae. L’Español tenia bones raons, doncs, com explicarem més endevant, ara sembla ser que en realitat és un Zuphiini.
Es va preparar una expedició per trobar-ne més exemplars, sobretot algun mascle. El 31 d'octubre i 1 de novembre de 1965 formem un grup amb Español, Gonzàlez Urgellés, Nebot i jo. No deixem indret per mirar, però el bitxo no apareix. Tot i això va seu un èxit, doncs entre la molta fauna recollida van aparèixer varis exemplars d'un coleòpter que també va resultar ser una nova espècie i que Español va tenir la deferència de dedicar-me. Deixem trampes i haurem de tornar en el termini de 15 dies. Al sortir també visitem un altre avenc del costat, l'avenc d'en Soria, amb el mateix èxit: res de res. Per recollir les trampes, aquell dia només podíem tornar-hi el Nebot i jo i a més, no disposàvem de cap cotxe. Les trampes no podien deixar-se més dies ja que es floririen y no serien efectives. Així doncs vam decidir anar-hi en tren (llavors tota una aventura). El dia 14 de novembre del 1965 vam prendre el tren, sortint el dissabte al vespre i arribant a Castelló el diumenge de bon matí. Un taxi ens porta fins Cabanes i l'anem guiant fins el Mas d'en Serenge. L'avenc està molt a prop del Mas, pot ser a uns 500 m, per tant en poca estona ja som dins. Mentrestant el taxi s'espera per tornar-nos abans del migdia a Castelló, hora en que teníem que prendre el tren de tornada. Total que només podem estar-nos dins l'avenc un parell d'hores i com a límit dues i mitja. El temps just per recollir les trampes i poc més.

Les trampes havien complert bé, hi havia fauna, però no de la que cercàvem, així doncs esgotem el temps tornant a escorcollar alguns racons. La sort ens va ser favorable. Sota una pedra en vaig trobar un, solament un però de moment, si fos un mascle, ja n'hi hauria prou. La cacera ens va "pagar" moralment la sortida; la nit al tren, les presses de l'exploració, el neguit perquè el taxi torni a l'hora pel tren, les moltes hores de tren de tornada, etc. Recordo que els dos anàvem mirant el tub al contrallum de la finestra del tren, tots dos li veiem, o millor dit li desitjàvem veure detalls de mascle, si bé la veritat no la sabríem fins el dia següent, dilluns al matí, al portar-lo al Museu. No patiu més! Sí, era un mascle, i com deia Español, un mascle com una casa! Amb ell es va poder fer la descripció completa del gènere i de l'espècie. Per cert, les despeses del viatge les va pagar el Museu.

Aquesta espècie és difícil de trobar, de fet, despres del Serenge, el 1969 es va trobar a l'avenc de l'Indi. Desprès s'ha tornat moltes vegades a la zona, però al llarg d'uns deu anys no es va poder caçar cap més exemplar. Més recentment membres del Museu Valencià, en Jordi Comas i en Floren Fadrique, membres de l'Associació Catalana de Bioespeleologia, n'han pogut recollir més exemplars.Aquesta troballa és un dels més important descobriments bioespeleològics a l'estat espanyol, en quant a coleòpters es refereix, tal vegada comparable amb una de molt més recent, el Dalyat mirabilis, descrit pel nostre entranyable Dr. Joaquim Mateu l'any 2002 de cavitats d'Almeria. Un coleòpter que té els seus parents més propers a l'Àfrica del Sud i Amèrica del Nord i que fins i tot, a més de nou gènere i espècie, ha sigut necessari descriure una nova subfamília, Dalyatinae, per poder-lo classificar, fet que es pot considerar del tot extraordinari.

L'Ildobates només s'ha trobat en quatre cavitats, totes a Castelló: a l'avenc d'en Serenge i els propers avencs de l'Indi i del Mas de la Cova i a la més allunyada cova dels Encenalls, a Sant Mateo. Actualment és un coleòpter de la família Carabidae, subfamília Harpalinae, i estudis més recents de l'orgue copulador masculí així com genètics de l'ADN semblen demostrar que no pertany als Dryptiinae (actualment Dryptitae) com originalment va ser descrit i l'han re-posicionat dins la tribu dels Zuphiini. L’Español va tenir bon ull!

Lluís Auroux

Expedició bioespeleològica Win Timdouine 2008

Primers resultats coneguts


Del 10 de juliol al 10 d'agost de 2008, es va portar a terme una gran l'expedició, de caire eminentment bioespeleològic, a la cova Win Timdouine (cova dels llacs), a la zona marroquina d'Agadir, amb la participació d'una quarantena d'espeleòlegs, entre francesos i marroquins. Ja s'han començat a publicar alguns resultats, començant per una serie d'àlbums amb un total de més de 300 magnífiques fotografies fetes durant els treballs de les que n'incluim algunes a tall de mostra.

Els autors són Marie-Sophie Gessat, Frédéric Pruneau, Jean-François Fabriol i Jean-Michel Bichain. Aquestes fotos i les informacions generals de l'expedició es poden consultar a la pàgina web http://wittamdoun.free.fr/. També hem tingut la oportunitat de conèixer, tot i que no oficialment, algunes de les noves troballes de fauna cavernícola.
La Win Timdouine és pràcticament la única surgència permanent de la zona i proporciona aigua a la gent que viu a les rodalies. La zona superior d'absorció, el Plateau Tasroukght, és d'una gran extensió i calculant la superfície i el règim pluviomètric, es recull molta més aigua que la que surt per la Win Timdouine. Apart d'algunes altres surgències que actuen en els moments de fortes pluges, hi ha d'haver altres vies de sortida que pel moment es desconeixen i aquesta també era una de les finalitats de l'expedició, intentar trobar nivells inferiors actius que puguin ser aprofitats pels habitants de la regió.

En primer lloc va treballar-hi durant 6 dies l'equip d'estudi dels ratpenats. A més de treballar dins la cova, a l'exterior, es van estendre xarxes per capturar i estudiar els petits mamífers en el moment que volaven per entrar o sortir de la cavitat.

Acabada la primera etapa, es va posar a treballar l'equip bioespeleològic conjuntat amb el d'exploració-topografia.

Les troballes de fauna han estat importants tant en el medi aquàtic com en el terrestre. Varis coleòpters i alguns amfípodes ja es pot dir que seran descrits com a noves espècies
L'equip d'exploració i topografia ha aconseguit, sembla, confirmar un desenvolupament de 20 km de galeries, així com reposicionar la orientació general de la cova mitjançà l'equip localitzador amb el que des de l'exterior es pot detectar el punt exacte de la vertical a on hi ha un emissor de senyals situat en una zona determinada dins de la cavitat.
La foto mostra en un muntatge, a la part superior el marc quadrat del receptor extern i a la part inferior la col·locació de l'emissor dins una galeria. Per cert que la escalada dins la galeria que mostra la foto és real i es va tenir que fer perquè amb l'emissor al nivell del terra no es captava la senyal des de l'exterior. Al pujar uns 15 m l'emissor fins el sostre de la galeria, llavors ja es va poder detectar el senyal. Les comunicacions parlades entre interior i exterior van ser possibles per la utilització d'un equip telefònic NICOLA, amb el sistema d'emissió-recepció de senyals directament a través del sol, amb uns elèctrodes clavats al terra. El sistema no es comunica per ones de radio sinó elèctricament a través del gruix de pedra-terra que separa els dos punts d'intercomunicació.
Un dels bioespeleolegs que han participat a l'expedició, és el francès Dr. Arnaud Faille, biòleg amb el que ja han col·laborat els nostres companys Jordi Comas i Floren Fadrique en fer estudis i activitats conjuntes per algunes zones de Catalunya. Precisament l'Arnaud està treballant durant una llarga temporada a Barcelona, a l'Institut de Biologia Evolutiva amb l'equip del Dr Ignacio Ribera que, per la seva gentilesa hem tingut la oportunitat de fer una visita al seu laboratori de treball en que estudien les cadenes de l'ADN, que per cert, explicarem en un futur post. Hem pogut veure i "tocar" algunes de les importants troballes marroquines que ell s'ha portat pel seu estudi!
Em perdonareu el no donar més explicacions biològiques. Han de ser els responsables de l'expedició els que, en el seu dia, facin públics els resultats definitius.

Lluís Auroux