dilluns, 30 de desembre de 2013

Escrits d’altres temps

Fotografia i signatura del Dr. F. Español, del llibre Francesc Español, 50 anys d'obra biospeleològica
Seguim amb la divulgació d’escrits de grans personatges del món de la biospeleologia, que ens ajudaran a comprendre les característiques socials dels anys en què aquesta ciència estava, quasi, en les seves primeres etapes.

En una remodelació del Laboratori de Biospeleologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, es van trobar i arxivar tota una serie de documents i d’escrits, alguns d’ells de gran interès, que van passar a formar part de l’Arxiu Històric del Museu. Ja en anteriors posts n’havíem editat alguns.

Avui mostrem un escrit autògraf del Dr. Francesc Español, segurament l’esborrany d’una posterior carta, ja que no hi ha capçalada ni signatura, en què demanava dades per fer una visita a una cova. Tot i que a l’escrit no hi consta la data, per un altre document de l’informe anual dels treballs i de les activitats de l’any 1934 (informe que es presentava cada any), ho podem datar dels principis de l’any 1934, tot i que també podria ser de finals del 1933, ja que la visita es va fer l’abril del 1934. Pel cas que parlem, no sembla que això tingui massa importància.

Fragment de la memòria d'activitats de l'any 1934, amb inclusió de la visita a la cova (d'una pàgina diferent)

Es tracta d'un full de 213 x 158 mm escrit amb estilogràfica i tinta negra, que aquí es presenta dividit en dues parts, amb la finalitat de que pugui veure's más ampliat.


En aquells anys, anar d’excursió a la cova, representava tota una complicació, a menys de disposar de cotxe, que no era el cas d’Español en aquells temps.

Aquesta cova, Español la cita com a Cova de la Serra de can Virella, possiblement la primera vegada que es dóna a conèixer en un escrit, posteriorment ha anat canviant a diferents noms, per acabar actualment com a Cova de la Censada Nova. Veure tots els detalls al bloc espeleoindex.com

dimarts, 24 de desembre de 2013

La Nadala 2013 de l'Associació


Com cada any, el nostre company Agustí Meseguer ha creat una nadala amb motius biospeleològics.

Un detall de la seva afició per la fotografia, és que ens presenta la fauna viva i en el seu medi natural, cosa de molta dificultat d'obtenir, donat el tamany molt petit dels insectes, i els inconvenients dels seus ràpids moviments i els del medi subterrani amb la brutícia, humitat, foscor, etc.

Tot això vol dir que la obtenció de bones tomes no és gens fàcil. Aquest any el motiu són els coleòpters cavernícoles. Hi podem veure representants dels gèneres Parvospeonomus; Troglocharinus; Aphaenops i Paraphaenops.

BONES FESTES a tots i a totes.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Descobriment de l’ADN humà més antic

La Sima de los Huesos.    Foto. Extreta del bloc  http://oikia-pompeu.blogspot.com.es
El femur humà d'on s'ha extret l'ADN.  Foto: article de La Vanguardia

  El passat dijous 5 de desembre, va aparèixer al diari La Vanguardia (apartat Tendencias),  un artícle que dóna a conèixer uns recents estudis que han permès reconstruir l’ADN d’un os humà datat en 400.000 anys d’antiguitat. Pel seu interés, s’ha reproduït literalment en castellà, que és com ha arribat a les meves mans.

L’article, d’en Josep Corbella, parla d’un treball publicat a la prestigiosa revista Nature. Un dels coautors, en Juan Luis Arsuaga, explica a Josep Corbella, tota una serie de detalls sobre el que representa aquest avenç científic, en especial pel coneixement dels orígens de la raça pre-humana, o potser ja humana, y la relació entre els homínids Homo antecesor; pre-Neandertals; Neandertals i Homo sapiens.

L'article, amb les columnes totes seguides

Ara es troben que els representants més propers d’aquest ADN són originaris de la Sibèria i no d’Europa, segons es creia. Encara s’hauran de fer molts més anàlisi per conèixer amb més precisió la línia filètica dels homínids, però sembla que van pel bon camí.

Posició dels jaciments d'Atapuerca i Denísova.   Del mateix article de La Vanguardia

Aquesta situació, sense voler-ne fer comparances, és el mateix que ens trobem amb la fauna cavernícola. A vegades, dues espècies molt distanciades, que viuen a diferents continents, resulta que estan íntimament relacionades pel seu ADN, el que indica un origen comú abans de la deriva dels continents. Aquests casos són molt més antics, parlem de centenars de milions d’anys. En canvi, en els homínids, només parlem, com a màxim, d’un milió d’anys. Pel cas, tant ens fa, del que es tracta és de la similitud dels casos.Per l’extracció de l’ADN de la fauna cavernícola, els especialistes de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona, sempre ens han dit que necessiten fauna obtinguda en unes condicions determinades: capturada viva, i morta i conservada en alcohol de 96º. Resulta que si hem trobat un exemplar mort, l’aigua (o humitat) de l’entorn, altera de tal manera l’ADN que ja no permet l’extracció i anàlisi en bones condicions, o bé complica molt la operació.

El cas de la Sima de los Huesos d’Atapuerca, tanmateix que qualsevol altre cavitat, no és l’ideal; la seva conservació al llarg de 400.000 anys dins la cova, tot i mantenir-se a una temperatura poc menys que estable, deixa les mostres en un estat que per trobar l’ADN sencer s’han de fer múltiples anàlisi i anar aprofitant de cadascun d’ells la part de la cadena que s’hagí pogut conservar. Al final, ajuntant tots els trams obtinguts en sortirà el complet. Aquest procés és molt costós i només està a l’abast de pocs estaments científics, no dels nostres que estudien artròpodes.

Esperem més novetats.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Biospeleologia a la Fou de Bor

Els quatre components de la sortida, a la primera sala de la Fou. D'esquerra a dreta: Jordi Comas; Agustí Meseguer: Lluís Auroux i Floren Fadrique
El clàssic contrallum a la boca d'entrada de la Tuta Gran.      Foto: F. Fadrique

Hi ha instaurat un grup de treball dedicat a l’estudi de la fauna cavernícola, format per: Javier Fresneda (Catalunya); Arnaud Faille (França) i Charles Bourdeau (França), que s’han especialitzat en els coleòpters que colonitzen les cavitats dels Pirineus. Des de ja fa molts anys, han portat a terme nombroses campanyes a la serralada, tant del costat francès com del nostre.

Els especialistes actuals en biospeleologia, no solament publiquen noves espècies, sinó que, a vegades, complementen els treballs amb la revisió del grup de la novetat. Això dóna molta més feina, però també dóna més qualitat i posa al dia l’estat de coneixement del gènere, família, etc.

Una altra de les novetats és l’estudi de l’ADN dels individus cavernícoles. Fins fa poc temps, les diferenciacions entre espècies, es basaven en les distintes formes exteriors: la morfologia. A partir d’un moment determinat, en van començar a estudiar diversos òrgans interns, principalment els òrgans sexuals masculins, el que ajudava a diferenciar espècies que posseïen un aspecte exterior quasi igual. Però a mida que s’anaven descobrint més noves espècies, va arribar un moment que amb això tampoc n’hi havia prou. Després, a més dels òrgans sexuals masculins, també en van començar a comparar els femenins, donant molta més informació i criteri a l’hora de separar espècies i gèneres.

L'última “novetat”, des d'uns pocs anys, és la comparació de l’ADN de les espècies, el que ens dóna informació del seu origen i a partir de quant de temps es va iniciar la seva evolució que les va anar modificant fins a assolir unes característiques que permeten classificables com a espècies diferents. De moment, no es descriuen espècies només pel seu ADN diferenciat, se segueix amb les diferencies d’aspecte (morfològiques) tant externes com internes, però proporciona més dades, que en un pròxim futur potser sí que permetrà la seva separació.
Al tram final abans d'arribar a la Fou, hi ha unes cordes fixes. Normalment no fan falta, però amb el pendent
 nevat i a -7º, van anar bé.  Foto: F. Fadrique

Tot i el complert equip de recol·lecció, no vam trobar el Geotrechus.   Foto: F. Fadrique

El problema dels estudis genètics és que no estan a l’abast de tothom, és necessari un equipament científic altament especialitzat. això no es pot tenir particularment, pel que és precís col·laborar amb algun estament oficial tipus CSIC, universitat, etc. L’equip abans esmentat d’en Javier, Arnaud i Charles, estan en aquestes modernes línies de treball. Descriuen noves espècies, revisen i actualitzen els gèneres i treballen també amb l’ADN. A part de precisar la col·laboració amb estaments que puguin extreure l’ADN, és necessari disposar de fauna capturada en condicions adequades i conservada en líquids adients com l’alcohol etílic de 96º o propilenglicol. No serveixen els antics exemplars de les col·leccions del museu o particulars, ja que per les seves condicions de preparació, amb el temps perden l’ADN. (això no és ben bé així, ja que també es podria arribar a obtenir encara que amb uns costos prohibitius pels estudiosos particulars).
Una de les noves espècies de Geotrechus que encara està en estudi
L’agost del 2008, membres de la nostra Associació van descobrir a Catalunya una nova espècie de coleòpter cavernícola del gènere Geotrechus. Ho vam comentar amb l’Arnaud, resultant que precisament havien també trobat algunes novetats del mateix gènere i estaven fent la revisió general del grup, pel que prenerem la determinació de cedir-los la novetat per afegir-la al seu estudi i fer un treball més complert. Vam conservar un exemplar amb alcohol de 96º i aquí va acabar la nostre feina… pel moment!

Per la banda de l’equip dels tres, volien fer l'anàlisi genètics de totes les espècies de Geotrechus catalans, pel que van iniciar una serie de campanyes per obtenir exemplars en bones condicions per l’estudi.

A Catalunya, fins aquest moment hi ha descrites les següents espècies:

-Geotrechus ubachi. Descobert l’any 1964 a la zona del Boumort i descrit per F. Español el 1965

-Geotrechus seijasi. Descobert l’any 1965 a la cova de la Fou de Bor, a la Cerdanya i descrita per F. Español el 1969

-Geotrechus puigmalensis. Descobert l’any 1973 a la cova de les Encantades, al Puigmal i descrita per A. Lagar el 1981

Lepidòpter de la fauna parietal de la Fou.   Foto: Agustí Meseguer

Lepidòpter de la fauna parietal de la Fou.   Foto: A. Meseguer

A més de les visites a diferents cavitats per obtenir les noves espècies, van tenir que re-descobrir les cavitats a on es va trobar el G. ubachi, quasi oblidades durant molts anys. Per part nostra, també hi vam col·laborar recol·lectant per a ells material a la cova de les Encantades. Només els en faltava un: el de la Fou de Bor. L’objectiu semblava fàcil, ja que és una cavitat a l’abast de tothom. Ells hi van anar en diferents ocasions… i res de res. Tot i que són gent molt experimentada en recerca i captura, no n’han pogut trobar ni un exemplar, sembla que hi hagin fugit tots. També han col·locar trampes, amb el mateix resultat.

Dins la nostra Associació, vam decidir també intentar-ho. Molt seria que no en trobéssim cap. Per això hem organitzat una sortida a la Fou. Avançant-nos al desenllaç, hem de dir que ha estat un fracàs total. Hem tornat sense èxit. El dimarts 10 de dessembre d’enguany, hi hem anat en Floren Fadrique; Jordi Comas; Agustí Meseguer i Lluís Auroux. (Tots quatre, membres de la SIE i de l'Associació Catalana de Biospeleologia)

La Fou de Bor sempre ha estat una cova amb poca fauna visible (sempre en comparació a altres cavitats biològicament més actives). De fauna se’n veu, però sempre molts pocs exemplars, i és que sembla que no hi hagi materia organica. És un cas semblant del qual ja n’hem parlat en altres ocasions, de les cavitats d’alta muntanya (encara que la Fou només està a 1.170 m snm.) amb baixes temperatures i pocs recursos alimentaris (encara que la Fou disposa exteriorment d’una bona cobertura vegetal que podría donar aquests recurssos). Hem trobat material divers, sempre interessant, però no l’objectiu que havíem anat a buscar.
Diplòpode cavernícola de la Fou: Hispaniosoma racovitzai.    Foto: Agustí Meseguer
De la Fou s’han descrit troglobis molt interessants, com el cent-peus Hispaniosoma racovitzai, Ribaut 1913 descobert durant una visita l’any 1910, d’en Jeannel i en Racovitza; el ja comentat G. seijasi i el col·lèmbol Onychiurus borensis descrit per E. Beruete; J.I. Arbea i R. Jordana, l’any1994. També hi viu un coleòpter leiodid: Ceretophyes cenarroi, descobert per F. Español l’any 1950 al proper Forat de les Gralles i descrit per ell mateix l’any 1955.

Durant la nostra visita hem deixat diverses trampes i hi tornarem en el termini d’un mes. 

Desitjeu-nos més sort! 

dilluns, 9 de desembre de 2013

Fauna als tubs volcànics de les Illes Canàries

La montaña d'Aslobas, una pirámide basáltica, a l'illa de Gran Canaria

El nostre col·laborador habitual a les Illes Canàries, company d'Associació i amic, el Dr. Pere Oromí de la Universitat de La Laguna, Tenerife, ens ha enviat un article sobre noves cavitats volcàniques de l'illa de Gran Canaria, amb novetats de fauna, que tot seguit inserim en el format original de l'article del diari. L'article ha estat editat a la web del diari digital Canarias Ahora.

Les troballes de fauna cavernícola a Canàries són molt habituals. El grup de treball fa molts anys que explora i estudia la particular fauna subterrània de les seves illes volcàniques. L'enclau i origen de les illes confereix unes característiques molt peculiars a les formes de vida animal del seu sota terra, sobretot pel seu enclau geogràfic, del tot aïllat, i també per la naturalesa geològica de materials eruptius.

Jo encara recordo quan iniciava les meves visites al Museu de Barcelona, que el Dr. Español ens comentava que "La fauna cavernícola només es pot desenvolupar dins de terrenys càrstics de calcàries, conglomerats ... i poc més". El perquè d'aquesta teoria, era que es considerava que en materials volcànics no hi havia hagut les condicions perquè la fauna podés penetrar sota terra (recordem que l'origen de la fauna cavernícola sempre ha estat en les migracions de la fauna exterior cap el sota terra).

Al poc temps, es van iniciar les descobertes en els túnels que constitueixen les cavitats dins les coves de lava solidificada. També hi havia vida subterrània, i a més, molt evolucionada i adaptada a aquest nou medi. A partir d'aquí, una vegada conegudes les primeres cites, es va anar trobant més i més fauna, fins avui dia en que les recerques estan molt desenvolupades.

Canarias/Gran Canaria |   21 de noviembre de 2013 (13:41 h.)
Descubierto en La Aldea uno de los tubos volcánicos más antiguos del mundo. EFE
El tubo se encuentra en la montaña de Aslobas, una pirámide basáltica entre los barrancos de Tasarte y Tasartico. (EFE)
Este hallazgo supone toda una revolución para este tipo de formaciones volcánicas, ya que su antigüedad se remonta mucho más atrás que la atribuida hasta ahora.
Un grupo de montañeros y biólogos ha descubierto en el municipio de La Aldea, en la Reserva de la Biosfera de Gran Canaria, uno de los tubos volcánicos más antiguos del mundo, formado hace 14 millones de años, en el que han proliferado dos especies de insectos desconocidas hasta la fecha.

Este hallazgo, hecho público este jueves por el Cabildo de Gran Canaria, supone toda una revolución para este tipo de formaciones volcánicas, ya que su antigüedad se remonta mucho más atrás que la atribuida al que hasta ahora se consideraba como el más antiguo de España: la cueva del Llano, en Fuerteventura, que tiene un millón de años.

El tubo se encuentra en la montaña de Aslobas -una pirámide basáltica casi perfecta que se levanta entre los barrancos de Tasarte y Tasartico-, tiene 47 metros de desarrollo y está habitado por dos especies de insectos adaptadas a una vida en completa oscuridad y casi sin nutrientes, no catalogadas hasta ahora.

El biólogo Manuel Naranjo, portavoz de la Sociedad Entomológica Canaria Melansis, la agrupación responsable del descubrimiento, ha explicado este jueves que la datación que se otorga a este tubo lo sitúa en los momentos en los que se formó el escudo volcánico que dio origen a la isla de Gran Canaria, durante el Mioceno.

Además, ha recalcado que apenas se conocen otros tubos volcánicos de más antigüedad en todo el mundo, con la salvedad de algunas formaciones en Australia a las que se calculan 30 millones de años.

Esta sociedad científica ya publicó hace unos años un catálogo sobre la fauna cavernícola de Gran Canaria, tras un trabajo de inspección de diversas grutas que apenas tocó los barrancos de la Reserva de la Biosfera, al oeste de la isla, porque se consideraba que, por sus características geológicas, se trataba de un terreno muy poco propicio para el desarrollo de este tipo de vida.

Sin embargo, sus responsables decidieron explorar la montaña de Aslobas tras haber sido avisados por un grupo de montañeros de la existencia de una cueva, con apariencia volcánica y humedad, elemento este clave para que se instalan especies animales.

Allí se encontraron con un pequeño tubo no muy largo, pero con un desarrollo laberíntico que sugiere que puede ser el último vestigio de una formación volcánica mucho más larga, "kilométrica".

En un ambiente con 24 grados de temperatura y 94% de humedad relativa, constataron la presencia de dos nuevas especies de invertebrados: una pequeña cucaracha completamente ciega (Symploce sp.n) y una cochinilla despigmentada, adaptadas ambas a sobrevivir con los pocos nutrientes que arrastran las filtraciones de agua.

También hallaron una zona de antiguas arcillas de las que han tomado muestras para analizar, porque creen que cabe la posibilidad de que en ellas estén atrapados granos de polen que revelen información sobre cuál era la flora que existía en Gran Canaria en los momentos iniciales de formación de la isla.


Además, han recuperado fragmentos de cerámica, presumiblemente prehispánica, y restos óseos de lagartos gigantes, conejos y ratas comunes, así como de la extinta rata gigante de Gran Canaria.

El presidente del Cabildo de Gran Canaria, José Miguel Bravo de Laguna, ha subrayado la importancia de este descubrimiento y ha recordado que se ha producido dentro de las distintas actividades puestas en marcha para reactivar la Reserva de la Biosfera.

Bravo de Laguna ha señalado que el Cabildo está abierto a que grupos de las dos universidades canarias y de otros organismos científicos del resto de España participen en el estudio de este tubo volcánico y de las distintas líneas de trabajo que se abren.

Esperem rebre més bones notícies d’aquestes magnífiques illes, i de les seves particulars cavitats.

dilluns, 2 de desembre de 2013

Com projectem i realitzem les expedicions biospeleològiques al Marroc 3(3)

Floren Fadrique carregant el remolc

Tercera i darrera part:

Com a continuació de l’anterior post, seguim amb les explicacions i comentaris sobre les nostres activitats al Marroc.

Punts de partida aplicats a les nostres expedicions biospeleològiques:

-Tenir un objectiu ben definit, en principi partint d’informacions d’articles publicats, i més endavant, de les dades que s’hagin pogut anar recopilant de pròpia ma

-Comptar amb un mínim de participants amb ganes d’anar-hi i de treballar en un projecte continuat

-Cobrir una part de les despeses amb financiació (això en el cas de voler donar continuïtat a un projecte a mig o llarg termini)

Necessitats:

Deprès d’assolides aquestes necessitats, i sota el supòsit que el desplaçament es realitza amb cotxe des de Catalunya, és necessari:

-Comptar amb la tarja federativa de la FCE i de l’ampliació per sortides al Marroc

-Assegurar-se que tots els components disposin de passaport vàlid

-Obtenir la reserva dels passatges anada-tornada per la travessa Península-Àfrica. Això ens evitarà problemes en les dates de juliol i agost en què els transbordadors van saturats pels emigrants que van a casa seva per vacances.

-Acordar si el menjar es porta des d’aquí; es compra en destí, etc.

-Acordar el tema de material personal, material d’exploració necessari, tendes pel campament, estris de cuina, etc.

-Disposar de moneda marroquí, tot i que també es pot obtenir en destí canviant euros directament en els caixers dels principals bancs

Previsions de seguretat personal:

El país el podem considerar com a segur. Això mai es pot jurar, però hem de tenir un mínim de fe per afrontar les expedicions. Només en una ocasió, el juliol de l’any 2003 (la tercera expedició) i per raons de l’atemptat de Casablanca, els nostres contactes al Marroc ens van suggerir actuar en una zona com més allunyada possible, per tal d’evitar els problemes inherents a aquesta situació.

A part de la política general, nosaltres sempre hem confiat en la gent quant a no prendre mesures de seguretat exagerades en deixar el cotxe al mig de la muntanya, o deixar el campament sense vigilància durant les nostres excursions. Procurem contactar amb alguna de les persones que sempre et trobes, tot i ser un lloc aïllat, dient-li que es quedi al càrrec del vehicle o de les tendes, pagant-li després una mòdica quantitat.  Tot i així, també hem tingut algun problema de petits furts, i fins i tot una motxilla sencera, però sempre s’han arreglat les coses. 

Des del moment que ja coneixem el calendari definitiu i els objectius de l’expedició, ho posem en coneixement de:

-Dr. Mamoune Amrani Marrakchi de la Universidad Hasan II de Casablanca, complint amb l’acord de col·laboració, afegint una invitació perquè ell o algun membre del seu equip s’afegeixi a la nostra comitiva. Alguns anys aquesta col·laboració s’ha portat a terme, acompanyant-nos una part de l’expedició

-De Miguel Ulpiano, del Consolat Espanyol d’Agadir i amb el que hi tenim molt bona relació. Així ens assegurem que com a mínim aquesta persona i el Consolat estan al corrent de la nostra presència al Marroc, i de les nostres activitats. En Miguel havia practicat espeleologia al Marroc, havent participat en expedicions a la Win Timdouin. De fet, també en alguna ocasió hem gaudit amb la seva participació en alguna de les nostres expedicions.

- Ens inscrivim en el Registro de Viajeros del MAEC  (Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación), el que en teoria permet una més fàcil localització al Marroc en cas de greus problemes

-Donem part a la Federació Catalana d’Espeleologia, qui a la vegada ho comunica a la corresponent mútua asseguradora.
Més fotos de la depressió Daya Chiker, a Taza, inundada l'hivern

Vista de la represa artificial a la boca de la cova Grotte Chiker, amb la Daya inundada

L'altre boca de la Grotte Chiker, amb el remolí de l'aigua que engoleix. Diàmetre aprox. de l'embut, uns 3 metres

Col·laboradors dins el Marroc:

En moltes ocasions ens ha acompanyat durant tota la nostra estada al Marroc alguna persona coneguda, com poden ser membres d’algun dels components dels pocs grups espeleològics que hi ha (Association Marocaine de Spéléologie Taza;  Association Marocaine de Spéléologie Casablanca; Association Spéléologique d’Agadir; Association Sportive et de Spéléologie d’Agadir; Association de spéléologie du Plateaux des Akhsass). També algun membre de les universitats de Marrakech i de Casablanca; algun guia titulat de muntanya; guies de la Grotte Friouato, i fins i tot, algun familiar de les cases que ens ha acollit en algunes de les poblacions (Magoo, Taguelf, etc). En aquestes ocasions de guies, no es paguen els seus serveis, ja que se’ls inclou com a un de més entre nosaltres, pel menjar, lloc a la tenda, transport, etc., i a canvi fa d’interpret. En el cas de persones particulars, per no tenir problemes, sempre s’ha d’acordar abans, en quines condicions venen amb nosaltres.

Al Marroc es parlen dues llengües principals: l’àrab i l’amazic, aquest darrer amb tres variants. L’àrab es parla a les grans ciutats i a la zona costanera de l’Atlàntic. A les regions que nosaltres freqüentem, la majoria parlen Amazic, en especial les petites poblacions de mitja i alta muntanya, però no per norma, pel que si es porta un guia, el millor és que ho conegui tot, encara que hi ha diversos dialectes al llarg del país.

La recerca dins del Marroc, per persones o grups estrangers:
Marroc no permet les activitats científiques a persones o grups estrangers, sense un permís de la seva part, i molt menys la recol·lecció de fauna bé sigui a l’exterior o interior de cavitats. És per això que després de molts tràmits vam poder establir un acord de treball entre la nostra Associació BIOSP i l’Universitat de Marrakech, amb el Dr. Mamoune Amrani Marrakchi.

 Tot i això, recol·lectar fauna és un tema molt dedicat i és millor no fer-ne molts comentaris a la gent dels pobles i molt menys a les autoritats locals, doncs tot i poder-los presentar una autorització, les difícils comunicacions i l’època estiuenca en què generalment es porten a terme les expedicions, allargarien molt els tràmits de comprovació d’aquest acord. En un parell d’ocasions, presentar una còpia dels acords, ens ha permès obtenir tot el suport per part dels governadors regionals (Caïd) sense cap verificació, però no podem confiar-hi sempre.

Objectius ....
A mida que s’ha anat portant a terme més expedicions i ampliant  les zones visitades, la planificació ja exigeix uns objectius més concrets i determinats. Un d’aquests objectius és delimitar les àrees de distribució de diferents espècies, particularment de coleòpters. En aquest cas, cal fer la recerca en una zona delimitada visitant el nombre més gran possible de cavitats per tal de definir l’àmbit de distribució d’un gènere o espècie en concret. Altres objectius són visitar cavitats d´on ja s’han descrit noves espècies i que, o bé al Museu no n’hi ha cap exemplar, o bé només es coneix el tipus, que és femella i no ens permet establir rel·lacions i comparances amb les noves espècies trobades per nosaltres. Cal explicar que la dedicació més important es basa en els coleòpters donada l´existència de bons especialistes entre els membres. El material d’altres ordres (Miriàpodes; Isòpodes; Aràcnids, etc.) es distribueix a altres estudiosos per a la seva determinació.
Dinant a Aït Mehammed

Algun d'aquests són els tajins que hem dinat

Comprant fruita i verdures al mercat d'Azilal

Tema del menjar:
Tenim el costum de portar amb nosaltres la majoria dels queviures necessaris per a tota l’expedició. Aquesta és una de les moltes avantatges d’anar amb un gran remolc. Això no vol dir que també es vagi comprant el pa, fruita i alguna cosa més que potser ens hem oblidat, però amb el que portem es podrien passar tots els dies. De tant en tant també es fa algun àpat en els, podríem dir restaurants, que hi ha quasi en totes les poblacions.

L’aigua sí que es va comprant, sempre embotellada, procurant disposar d’una certa reserva per imprevistos, ja sigui perquè a vegades les pistes esdevenen massa llargues o una exploració s’ha complicat i has de fer nit en un lloc imprevist. D’això també en tenim una certa experiència. Les condicions higièniques de les fonts i rius la desaconsellen per ús de boca. Tot i aquestes mínimes mesures, més sovint del que ens agradaria hem patit descomposicions intestinals, algunes d’elles importants, pel que es recomana portar algun remei tipus Fortasec
Les principals cavitats del Marroc, en quant a desnivell/recorregut

En acabar cada jornada d'exploracions, cal netejar, etiquetar i emmagatzemar el material assolit

Farmaciola:
-Aspirines. Sempre acaben en mans de la gent que en demana. Però s’ha de portar aspirina, ja que desconfien dels medicaments genèrics que no porten imprès aquest nom. No acaben de creure’s que sigui el mateix.

-Algun remei en cas de descomposició

-Urbason pels cassos de picades greus

-Material de cures: sutures, guants, venes, gasses, cotó fluix, esparadrap, Betadine, pinces i tisores. Per l’alcohol no hi ha mai problema, ja que sempre en portem per a la conservació de la fauna

És molt habitual que la gent de petits poblets ens ensenyin els seus mals i ens demani alguna medecina: pomada antibiòtica, col·liris pels ulls, analgèsics, algun remei pel mal d’estomac, etc. Per això, en Floren sempre porta articles de sobres previstos per tals necessitats.

Material de captura i conservació de la fauna trobada:
A més dels aspiradors personals, sempre se’n porten uns quants més pel cas de perdre’l o que es trenqui. També tenim la previsió de portar-ne alguns per poder donar-los a determinada gent que sembli que poden tenir algun interés en recol·lectar fauna pel seu comte i enviar-nos-la o guardar-la fins a una altra trobada amb ells. Dels diversos casos que hem viscut, la veritat és que mai hem tingut cap resposta, però per provar-ho que no quedi...

-Alcohol de 70º per conservar la majoria de fauna (tret de papallones que es guarden mortes sense cap conservant; coleòpters de mida gran, de l’exterior, i poca cosa més)

-Alcohol de 96º per la conservació de la fauna destinada a futurs anàlisi d’ADN

-Materials conservants per deixar trampes a mig o llarg termini. A vegades, durant el recorregut d’anada, es deixen trampes en alguna cavitat interessant per recollir-les a la tornada, i també per deixar-les i tornar a buscar-les al cap d’un any, a la propera expedició.

-Esquers: Vinagre, formatge, sobrassada són els que més es fan servir. En algun cas, com aquest any 2013, si hem d’estar dies en un mateix lloc, sol ser productiu col·locar trampes. En uns dos o tres dies, poden donar alguns resultats, tot i que per anar bé, el mínim de temps recomanable per aquestes trampes és d’una setmana.
En cada expedició es reparteix roba i calçat a persones de petites poblacions, que estan molt necessitades

Aquests escrits pretenen donar unes idees als interessats en seguir els nostres passos. També als que només vulguin explorar cavitats i fer activitats d’espeleologia tècnica (que també és molt important!).

Estem oberts a donar moltes més explicacions i parlar de la nostra experiència d’aquestes setze expedicions, en que han participat un total de setanta-set persones i visitat unes dues-centes cavitats.            

dilluns, 18 de novembre de 2013

Com projectem i realitzem les expedicions biospeleològiques al Marroc 2(3)

En Floren Fadrique donant assistència farmaceutica a un infant 

Segona part:

Com a continuació de l’anterior post, seguim amb les explicacions i comentaris sobre les nostres activitats al Marroc.

Un tema important: el pressupost:

Mostrem tot seguit els costos reals resultants d’una expedició de tres setmanes de durada i quatre components, amb sortida i arribada a Catalunya i punt més llunyà Aït Mehammed o Agadir.

-Carburant: Realitzats en total (entre anada + tornada): 5.000 km. Total despeses de Gas-Oil, peatges autopistes

-Ferri pas del Mediterrani, Almeria-Melilla: Un vehicle tot-terreny i un remolc (anada + tornada). Passatge pels quatre participant (anada + tornada)

 -Menjar comprat a l’origen i altres despeses per compra d’aliments frescos al Marroc i d’àpats en restaurants.

TOTAL, 2.000 Euros
 
Dins les bodegues del transbordador
En aquestes despeses no es tenen en compte el cost per km de manteniment, desgast del vehicle, assegurança, amortització, etc. Per cert, totes aquestes despeses sempre han estat a càrrec de  l’amic Floren Fadrique que sempre ha cedit el vehicle i el remolc. Mai ha volgut cobrar-les, tot i que representen molts diners. Des d’aquí, el nostre més gran reconeixement per aquest mecenatge.

La gran depresió càrstica Daya Chiker (Taza) en època estiuenca.
La X senyalala situació del gran avenc Gouffre Friouato, on està feta la foto del paisatge nevat

La mateixa depressió en època de plujes

La entrada de la Gouffre Friouato nevada, cavitat habilitada al turisme, en ple hivern

Dates del viatge:

Un aspecte de gran importància és lèpoca d'anar-hi. Si es vol visitar l’Atlas, la majoria de cavitats estan pels 1.600 a 2.000 m snm. Els hiverns són molt durs, amb neu segura. Si hi anem a l’estiu, les temperatures són molt agradables, fins i tot amb fred a la nit (només en aquestes altures). El problema està en la primavera i tardor, en què les pluges ens poden deixar aïllats pels talls de camins i pistes, o el pitjor: que s’inundin les cavitats (ja en tenim males experiències!). Les zones del nord, el Rif i la Djebala, segueixen paràmetres de pluges semblants, però amb menys fred a l’hivern (també hi neva) i més calor a l’estiu. Total, els millors mesos per anar-hi són de mitjans de juny a finals de juliol. Això no vol dir que seguim aquesta norma, ja que si bé alguns de nosaltres ja no tenim les limitacions d’haver-hi d’anar en temps de vacances del treball, altres companys sí que les tenen i obliga a modificar el calendari ideal. Per altres zones a menys alçada, haurem de suportar un sol de rigor i temperatures extremadament caloroses.
Carreteres tallades i pobles inondats. Finals de setembre
Època del “Ramadan”:

Un altre tema que aconsellable anar-hi en aquesta època. El fet del desdejuni altera molt el funcionament general de la societat. Algun any ens hi hem trobat i es torna dificultosa la relació amb la gent, amb les botigues i els comerços en general, i també amb les autoritats, doncs el país sembla que s’aletargui (encara més de l’habitual). Com sigui que els nostres calendaris no coincideixen, cada any el Ramadan, la durada del qual és d’uns 30 dies, salta aproximadament un mes endarrere, cosa que ens obliga a tenir present aquesta data per la nostra organització.
Campament en mig del camp
Allotjament:

La previsió és muntar campaments amb tendes Mai hem tingut problemes en parar a mitja carretera i buscar un recó, o si és en un poble, demanar permís per acampar. A vegades ens han ofert alguna casa per dormir, en principi de franc, tot i que al final sempre acaben demanant diners, sovint quantitats desorbitades, situació que s’arregla sempre amb un “estira i afluixa”. Alguns dies que ens ha enxampat la pluja , o bé que hem arribat ja de nit, hem buscat una “gîte d’etape”, una mena de refugi rural en què, per preus mòdics, a més d’allotjament, també poden oferir els àpats. També, poques vegades, hem estat en un càmping, però no se’n troben a menys que sigui en un lloc molt important o turístic.

Risc d’hipòxia:

Un advertiment important: Ens hem trobat cavitats amb problemes d’hipòxia. No solament avencs, sinó també en coves. En l’expedició de l’any 2005, ens vam trobar en dos avencs a la zona de Taguelf, i una cova a Tiffert Ait Hamza, al nord de Beni Mellal, amb aquest problema. Aquest any, a la zona d’Oujda, s’ha repetit l’experiència en un avenc. A més, al catàleg espeleològic de l’any 1981, també hi ha cites de cavitats amb aquest problema.


El material personal va a càrrec de cadascú. A la foto: Carles Fontgivell
A la vertical del pou d'entrada, amb el bot pneumàtic. Avenc Ifri Bouglemane
Material tècnic necessari:

No hi ha cap diferència del que s’ha d’utilitzar en qualsevol altre lloc, en tot cas, amb la previsió que si ens falta quelcom, no podrem tornar-hi el proper cap de setmana. Cadascú s'emporta l’equip personal i en Floren s’encarrega de les cordes i material d’instal·lació. De tot se’n porta de sobres, pensant també sempre en una hipotètica acció de socors, així com poder deixar equip a alguns dels col·laboradors afegits al
 Marroc.

El tema de cavitats amb aigua el solucionem portant un bot pneumàtic, tot i que a vegades, algun membre també hi ha inclòs en el seu equip un neoprè. Les cavitats presenten unes característiques molt diferents segons el règim de pluges. Per exemple, la Grotte du Caïd es pot visitar en condicions “seques”, entenent que només et mulles fins als genolls, però en condicions “d’aigua”, ja es necessita bot des de la mateixa entrada, a menys de voler nedar en aigua plena de suc de guano. A més, algunes zones les trobarem sifonant. El cas de la Ifri N’Taouya no és tan extrem, però també passa per haver-te de mullar fins la cintura, en regim sec, a haver-ho de fer fins al coll, suposant que no sifoni. També parlant de la mateixa zona d’Aït Mehammed, l’Ifri Bouglehmane, un avenc amb un primer i únic pou de 35 m, les seves condicions són molt extremes, ja que a l’estiu el riu interior només presenta la dificultat que el final del rapel del pou d’entrada et deixa just sobre un llac d’uns 2 m de fondària, però sota intenses pluges, arriba a sortir l’aigua per la boca, inundant els 500 m de recorregut i les grans sales interiors. La sort és que en tots els casos, la temperatura de les aigües sol ser bastant benigna. Altres cavitats, per exemple l’Aztec Tartare tenen el problema que al poc de l’entrada hi ha alguna gatera que pot sifonar amb les pluges. Aquí ja no hi valen ni bot ni neoprè. En alguna de les nostres visites no hi hem pogut accedir.

Material d’il·luminació:

És recomanable un frontal de certa potencia. Les grans sales i galeries així ho recomanen. També pel fet que en la majoria de cavitats tot presenta un color marronós fosc que no permet reflectir la llum, donant sempre a pensar que portem una il·luminació deficient. També hi ha qui encara porta carbur, però els resultats no milloren. Per cert, parlant del carbur, hem de saber que al Marroc en podem comprar. Ho vaig demanar en una botiga d’Azilal, dient-me que sí que en tenien, però el seu ús avui dia només és per a la soldadura oxiacetilènica. Tenir present la recàrrega de les bateries dels frontals, telèfons mòbils, càmeres de foto i vídeo, etc. Si anem de campament, només trobarem connexió elèctrica en les cases dels pobles. En el nostre cas, el cotxe d’en Floren incorpora un equip convertidor cc/ca que permet totes les recàrregues necessàries.
Les sis noves espècies de coleòpters cavernícoles del gènere Trechus, trobades al llarg de les nostres visites al Marroc
Punt de vista biospeleològic:

Tot i les moltes novetats trobades al Marroc encara està, podríem dir, quasi desconegut. La majoria d’expedicions no recullen fauna. Els cent-mil km2 de terrenys calcaris amb les grans divisions geològiques i orogràfiques, han afavorit moltes especiacions diferents. Les cites de fauna subterrània corresponen a les èpoques dels anys 1950 en què encara hi havia els francesos, al Marroc hi havia diversos especialistes que sí tenien interès en el tema, tot i que la majoria només tocaven els coleòpters (Antoine, Rotrou, Kocher, etc.). A partir de l’època de la independència amb el deslligam d’Espanya i França, ja no hi va haver continuïtat en aquests estudis fins a la dècada dels anys 60 en què es reinicien les activitats en diferents universitats de Casablanca, Marrakech i Agadir, si bé la seva dedicació en fauna subterrània no és gaire extensa, basant-se en la fauna aquàtica. El fet d’aquest desconeixement, no deixa de ser una avantatja per nosaltres. Qualsevol cavitat, gran o petita, cova o avenc amb unes condicions adequades, ja pot donar-nos fauna interessant.

Per internet es poden trobar moltes referències d’expedicions al Marroc. També d’aquí ens han sortit moltes dades interessants per nosaltres. Darrerament inclouen les coordenades GPS de les cavitats. Per exemple, aquest any 2013, hem seguit les dades d’unes publicacions de Spélé Oc del Midi-Pirenées, que els anys 2005 i 2007 van estat a la zona d’Aït Mehammed, permetent-nos ampliar les nostres exploracions, entre altres, fins Açamane i l’Azourki. El disposar de mapes i coordenades, ens permet planificar les activitats, marcant la posició de les cavitats, i preveure les dificultats d’aproximació.

Cartografia:

A més dels mapes de carreteres (Michelin, etc), nosaltres disposem de la cartografia de quasi totes les zones que visitem. Són mapes geogràfics a escala 1:50.000 editats al Marroc l’any 1977 i referenciats en coordenades Lambert i també en graus. No tenim problemes en aquest aspecte.
Mapa 1:50.000 d'Aït Mehammed. Un exemple de la cartografia del Marroc
Mapa geològic parcial del Marroc
Tot i que hi ha mapes geològics més o menys detallats, sempre és difícil situar-nos en un punt determinat. El mapa de les regions calcàries ens indicarà on hi ha més possibilitats de localitzar cavitats, però també ens haurem de basar en l’aspecte dels relleus a mida que anem fent el camí d’aproximació amb el vehicle.

Localització de cavitats:

Encara que puguem portar dades de l’emplaçament d’una cavitat, a menys que ja hi hagis estat abans, acabes demanant-ho. Demanar a la gent va bé, va bé si hi pots tenir una conversa. Als poblets relativament petits sempre trobes gent que parla (o mig parla) francès. Sempre pots contractar algú que t’acompanyi, o això és el que creus… El sí i el no, i la responsabilitat és un tema molt delicat. El pitjor és quan el teu interlocutor coneix menys que tu el francès. Sempre t’acaba responent “oui” sota la pregunta que si coneix a on està una determinada cova. A la consegüent pregunta nostra de si està molt lluny, llavors la resposta és sempre “no, n’est pas loin”. Acabes volent entendre, és un dir, que n'hi ha per una mitja hora. A l’hora de la veritat, pot ser que després de tres hores de donar voltes, el guia no trobi la cavitat. Però això sí: Vol cobrar! Per sort no sempre és així.

Continuarà en el proper post.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Com projectem i realitzem les expedicions biospeleològiques al Marroc 1(3)

Primer tram de la cova Ifri Caïd, a Aït Mehammed, en època d'estiatje

Des de l’any 2001, la nostra Associació Catalana de Biospeleologia porta a terme una expedició anual al Marroc, alguns anys, dues, sota el nom de Projecte de Biospeleologia Atlas al Marroc, que és com es denomina oficialment aquesta activitat. Tot i que porta el nom d’Atlas, també es visiten altres massissos com el Rif, etc.

Fins l'any 2013 inclòs, el total d’expedicions ha estat de setze.

En aquests dos posts, explicarem de quina manera preparem cada any aquestes activitats, sempre tenint present les nostres possibilitats i les característiques del país veí. Això pot servir a altres grups que desitgin conèixer aquest país des del punt de vista d’exploració espeleològica. Donada l’extensió total de l’article, es presentarà dividit en tres post consecutius.
Durant la primera expedició, l'any 2001
En Floren Fadrique va ser l’iniciador de les expedicions. El primer any, el 2001, partint de les informacions de les expedicions catalanes dels anys 60-70, va organitzar un grup format per set participants catalans més dos marroquins i van visitar les zones d’Azrou, Aït Mehammed i  Bou  Denib. De seguida es va donar comte de l’interès que tenia el Marroc des del punt de vista de la seva especialitat: la Biospeleologia. En aquesta primera sortida ja en van descobrir dues noves espècies de coleòpters cavernícoles: Trechus fadriquei (Ifri Friouato) i Torneuma  troglodytis  (Kef Aziza).
El coleòpter cavernícola Torneuma troglodytis, de la cova Kef Aziza, Tazzouguert, Boudenib, una de les dues novetats de l'expedició del 2001

Aquest bon inici va suggerir la continuïtat dels viatges al Marroc tot creant un grup estable de treball d’organització de les campanyes i de l’estudi del material obtingut: el Projecte de Biospeleologia Atlas al Marroc. Des de llavors, ja es porten 16 expedicions. Quasi cada any, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha subvencionat part de les despeses, fet que ha permés aquesta activitat continuada.

-Introducció:

Precedents històrics:

Les primeres exploracions al Marroc amb un caire ja científic, van iniciar-les el juny de l’any1934 el matrimoni Casteret: Norbert i Elisabeth. Les autoritats de Taza van encarregar un estudi pel subministrament d’aigua a la ciutat, així com les possibilitats d’explotació turística d’algunes cavitats, Aquesta expedició va tenir una durada d’un mes i mig. Les principals cavitats explorades van ser: Kef Friouato (- 125 m),   Kef el Sao (- 144 m), Ouled Ayad (- 117 m) i la Grotte du Chiker, (3.700 m).
Casteret a la boca de la Ifri Friouato, Taza, l'any 1934
Cova Kef Aziza. Expedició de la SAS de l'any 1968
Les primeres expedicions espeleològiques d’entitats catalanes al Marroc, es van iniciar l’any 1966 a càrrec de l’ERE, quan van visitar la zona d’Aït Mehammed, a la serralada del Gran Atlas. Llavors al grup ja hi havia especialistes en recol·lecció de fauna cavernícola, que van obtenir molt bones troballes. Aquest èxit va propiciar el seguiment de les activitats catalanes en aquest país veí.

La cronologia inicial d’aquestes primeres expedicions és la següent:

-1966: ERE del CEC: Aït Mehammed
-1968: ERE del CEC: Agoudal, Bou Denib
-1968: SAS del CGB: Aït Mehammed*
-1968: GES del CMB: Taza
-1970: SAS del CGB: Taza; Aït Mehammed i Bou Denib
-1970: GEB de Badalona: Taza; Aït Mehammed i Bou Denib

*Aquesta expedició, organitzada per la Delegació de la Federació Catalana de Muntanyisme a Tarragona, a més de la SAS, encarregada de les tasques de recerca biospeleològica, hi participaren: L’Agrupació Excursionista Ginesta de Tarragona i el Grup de Recerques Espelològiques de la Secció de Muntanya de l'AAEEMI de Valls.

A partir d’aquí, s’inicien les expedicions d’altres grups de la península, també sovintejades per altres catalanes (això per no parlar dels francesos, belgues, etc).

-Planificació i preparació de les activitats:

Per fer una activitat biospeleològica, primer de tot s’ha d’explorar o visitar una cavitat amb les tècniques espeleològiques. A partir d’aquí, podem, si tenim sort,  recol·lectar  fauna cavernícola, però sempre sota les necessitats d’utilització dels coneixements, tècniques i materials que ens permeten les exploracions des d’un punt de vista físic. És per això, que sempre que parlem de biospeleologia, hem d’iniciar la tasca mitjançant l’espeleologia.

Al Marroc, com a tot arreu, hi ha moltes cavitats que són de fàcil accés, sense  necessitar gaires tècniques d’exploració. Altres són més complicades per l’aigua o pels pous verticals i exigeixen procediments més tecnificats.
Les divisions de l'Atlas
Atlas és el nom de la principal cordillera del Marroc. Es tracta d’una sèrie de cadenes muntanyosses que només al Marroc ja mesuren uns 1.600 km de llargada. S’inicia al sud d’Agadir, una de les principals poblacions del sud-oest del país i travessa en diagonal tot el Marroc, Algèria i Tunísia, tocant una gran part de la costa mediterrània del nord d’aquests tres països. També hi ha altres relleus importants, entre altres, les serralades del Rif, al nord del Marroc i tocant la mediterrània.

Tret d’algunes zones muntanyoses que no són calcàries, la gran majoria estan   carstificades, amb més o menys proliferació de cavitats, però que obliga a una intensa labor de prospecció si es vol sortir de les clàssiques cites espeleològiques de les poques publicacions existents, la majoria molt antigues. Aquestes dades són les que encara avui s’utilitzen per preparar noves expedicions.

Principals publicacions de referència:

L’any 1953 L'any la Societé  Speleologique du Maroc edita Cinc années  d’explorations souterraines au Maroc, en que exposen les 77 cavitats conegudes pels espeleòlegs, fent menció també de la bibliografia dels treballs publicats sobre fauna cavernícola.
La principal publicació de referència per les expedicions al Marroc: La del 1981
L’any 1956, la mateixa Societé publica l’Essai d’Index bibliographique sur   les  grottes du Maroc, que ens dóna a conèixer els primers treballs. Fins l’any 1981 no s’amplia aquest primer catàleg, apareixent l’Inventaire Spéléologique du Maroc, Rabat 1981, en què el territori marroquí es divideix en deu zones (des de l’A fins la J), amb unes posteriors subdivisions: A.a, A.b, etc i unes altres divisions secundàries: A.a.1, A.a.2, etc, dins les quals es presenten les cavitats explorades, el que facilita el treball de manipulació de dades. També s’indica si una cavitat determinada no ha estat acabada d’explorar. En total, 543 cavitats, quantitat que, com sigui que segurament són una mínima part de les reals, ja ens dóna a pensar en les grans possibilitats que ofereix el Marroc.
Les 10 divisions en que es van dividir les zones càrstiques del Marroc 

Seguirà al proper post.