dilluns, 1 de setembre de 2014

La importància de recollir fauna cavernícola

En Salvador Vives, entremig de l'Hilari Moreno i en David Sarró, l'any 2009 durant els actes de
 commemoració dels 30 anys de la Federació Catalana d'Espeleologia

El tema d’aquest post va sorgir d’unes converses via mail entre l’amic i company d’activitats, en Salvador Vives i Jorba, i jo, Lluís. Tractarà de quina importància té la recollida de fauna subterrània dins les cavitats que visitem els espeleòlegs.

A conseqüència d’un comentari en un post inserit a l’Espeleobloc: dilluns 25 d’agost 2014, Un nou opilió cavernícola al Maestrat Terolenc, vaig contactar amb el ja esmentat Salvador, demanant-li unes dades a propòsit de la seva descoberta d’un nou centpeus, un miriàpode quilòpode del gènere Lithobius, més concretament el Lithobius jorbai, descrit per l’Antoni Serra l’any 1977 de la cova del Pla de Cervera, a Cinctorres, Castelló.

En Salvador va ser el descobridor, el dia de Reis de l’any 1974, tot i que, com en moltes ocasions, no n’era conscient de la troballa, fins que el material va arribar a mans d’un especialista capaç d’estudiar-ho, l’Antoni Serra en aquest cas, que ho va publicar el 1977 a la revista Speleon nº 23.


El dia 25 d’aquest agost, a la meva pregunta de si era ell qui havia recollit el centpeus (jo no ho sabia del cert), em respon que, efectivament va ser ell.

Hola Lluís: Sí, crec que era cap allà el 1977 que el Toni Serra va descriure un miriàpode que vaig trobar a una cova de Castelló. Va sortir un escrit a la revista del poble de Cinctorres. Guardo el retall perquè me'l va donar la secretària de la feina, que és d'allà i va ser la que ens va ensenyar la cavitat.
L'encapçalament del treball en que es va descriure la nova espècie, i la cita del material i la dedicatòria

El mateix 25 d’agost, vaig afegir un comentari al bloc, confirmant que havia estat en Salvador el qui havia trobat la nova espècie.

En Salvador em diu en un posterior mail del mateix dia:


Hola Lluís: Ara he vist el teu comentari al post de l'Espeleobloc d'avui. Gràcies per l'observació i l'aclariment però també t'haig de dir que la verdadera importància d'una troballa la té qui en fa el corresponent estudi, no pas qui fa la troballa. Tu ja saps que en aquelles èpoques dels anys seixanta i setanta, recollir fauna cavernícola era una tasca més a fer quan es feia una exploració o una campanya espeleològica. Vaja, que formava part d'un "paquet" de coses que s'havien de fer: la descripció, la topografia, alguna fotografia i, perquè no, recollir la fauna. Llavors, amb tota la il·lusió, entregaves els bitxos a un especialista. Ara, malauradament, la filosofia de molts espeleòlegs ha canviat. Per aquest motiu admiro a persones que han continuat des de fa molts anys la labor d'estudi i divulgació de la fauna cavernícola i també d'altres aspectes relacionats amb el món subterrani. Alguns solament vam fer una tasca recol·lectora i poca cosa més. I això té poca importància. 


En veure el mail, em van venir ganes de “filosofar” sobre el tema dels espeleòlegs que, en aquells anys, recollien fauna en les cavitats, en moltes ocasions sense ser conscients de la importància de la labor que feien. Li vaig demanar permís al Salvador, per editar els seus mails, cosa que va acceptar.

Un dia més tard, el 26, m’amplia els seus comentaris:

Hola Lluís: Nosaltres vam tenir una gran sort, doncs a més de conèixer gent molt destacada dins el món de la biospeleologia (Español, Escolà, Bellés, Auroux, Marina Blas, Cristina Vicente,... entre d'altres), teníem a casa nostra persones com el Joan Vives, l'Eduard Vives, el Toni Serra,... que eren els nostres "guies".

Per tant, la fauna cavernícola era per al nostre grup una cosa propera i gens estranya. En una paraula: la "vivíem". I, a més, sabíem distingir un coleòpter, un miriàpode, un aràcnid... perquè ens ho ensenyaven contínuament. Ens fabricàvem els nostres aspiradors ("xupòmetres") i sabíem com s'havia de recollir la fauna, guardar i a qui entregar. En els cursos d'iniciació, a part de la classe teòrica es feia una sortida pràctica i una de posterior on se'ns explicava què s'havia de fer amb tot allò que recollíem a la sortida.

També cal dir que l'organització d'un simpòsium dedicat exclusivament a la biospeleologia l'any 1977 va acabar de fer el pes.

Han passat molts anys, però els que encara estem mig "actius", com els Badiella, l'Indurain, Pladeveya, Pallisé... seguim recordant aquelles persones que abans he anomenat i que tant ens van ensenyar.

Actualment, sembla que retorni una mica aquell esperit de coneixement de la fauna cavernícola però, per la raó que sigui, darrerament s'ha imposat més la geologia. De llicenciats en tenim sis i, per tant, no és d'estranyar que els treballs que ara publiquem en sobresurtin més els aspectes geològics que biològics.


Resumint, crec que és important inculcar a cada persona que s'iniciï al món de l'espeleologia que, a part dels aspectes tècnics i de "descobriment", també hi ha altres aspectes importants a tenir en compte, com, per exemple, la biospeleologia. Però també cal un entorn propici i que il·lusioni a qui s'hi vulgui introduir. Anant de cara la resposta al teu escrit et comento: Quan dic que no té importància recollir fauna ho dic només en el sentit de recollir per recollir. La recollida no condueix a res si no hi ha un entorn favorable i, també, uns certs coneixements. L'entorn és saber a qui s'ha d'entregar les bestioles. Naturalment que sempre és d'agrair que algú es dediqui a buscar!, però a partir d'aquí hi ha tota una sèrie de coses que fan que la recerca es pugui convertir en una cosa positiva.

En aquelles èpoques, tal com t'he comentat abans, la majoria de nosaltres donàvem la fauna recollida al Toni Serra (si eren "centpeus") i tot l'altre a l'Eduard Vives. Ells ja es cuidaven d'estudiar-ho o d'entregar-ho a qui fos convenient. En el meu cas, el Lithobius de Castelló el vaig donar al Toni Serra, suposo que junt amb altres bitxos recollits aquell dia.

És ben cert que als primers temps d’iniciar-nos en l’espeleo, fèiem de tot una mica: topo, foto, bio, etc., però sempre passava el mateix: la gent se n’atipava i es saturava de fer i de veure fer sempre el mateix. Només anaven quedant-se els que s’anaven especialitzant en una temàtica determinada: la que fos, però aprofundint en una especialitat, o més d’una.

El meu cas va ser el de, quasi des del principi d’entrar al sota terra, dedicar-me bàsicament a la bio, complementant amb la foto i la topo.

L'espectacular Troglobisium
L'isòpode aquàtic Stenasellus virei
Jo recordo al 1964, als inicis de recollir tot el que veia que bellugava dins d’una cavitat, que no era conscient si el que trobava podia o no ser interessant. Per exemple, l’octubre del 1964, a l’avenc dels Bessons de Garraf, vaig trobar el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai i el gener del 1965, a l’avenc dels Pouetons, vaig trobar l’isòpode aquàtic Stenasellus virei, que en els dos casos eren primeres cites a Catalunya. En cap moment vaig ser conscient que podien ser localitzacions importants.

Un altre exemple: a finals del 1964 vam fer una sortida al Montsec de Rubies i la Serra de Llimiana. A Sant Miquel de la Vall, a l’Escletxa d’en Minguera, entre altres coses van sortir coleòpters cavernícoles que va resultar ser una nova espècie. Doncs tampoc en vam ser conscients durant la recol·lecció.
Cueva de Agudín, Palencia. Una de tantes cavitats en que s'han trobat noves espècies
Les curioses concrecions modelades pel corrent d'aire, a la Cueva de Aso, a Osca.
També és una cavitat amb varies descobertes de noves espècies
Ildobates neboti.    Foto: Sergi Montagut
Com els exemples citats se’n podrien escriure moltes pàgines. Com a cloenda, el cas del coleòpter cavernícola Ildobates neboti, trobat a finals de l’any 1965 a Cabanes, Castelló, i que segons Francesc Español, va ser “una de les descobertes biospeleològiques més importants del segle”. Doncs bé, resulta que quan el van caçar dins l’avenc d’en Serenge, el van guardar sense gaires miraments dins d’una capseta, sense adonar-se de la meravella que havien trobat.

Per aquells anys la consigna era agafar-ho tot i emmagatzemar-ho en condicions per poder-ho remetre als diferents especialistes, ja que al museu, llavors només s’estudiaven els coleòpters i quasi res més.

Al museu hi havia el Dr.Español, que coordinava tot el tema de recol·leccions, i el material es distribuïa a diversos especialistes: Entre els principals hi havia en R. Margalef (amfípodes i altra fauna aquàtica); E. Ortiz (fauna aquàtica i miriàpodes); C. Altimira,Vilella i M. Bech (mol·luscs gasteròpodes); Mª Rambla (opilions); E. Balcells (quiròpters); D. Selga (col·lèmbols); C. Vicente (diplòpodes).

A certs especialistes estrangers, també s’enviaven lots de material: Vandel (isópodes); V. Mahnert (pseudoescorpins); J. P. Mauries (diplòpodes), etc.

Amb els anys van anant sortint més i més especialistes, fins que avui dia, són nombrosos els doctors, professors, biòlegs i aficionats entre els nostres catalans i els de València; Alacant; Madrid; País Basc, etc., que ens poden estudiar gairebé tots els grups representats dins les cavitats, tot i que encara s’ha de demanar col·laboració a alguns estrangers.


Com a conclusió, sempre que sigui possible, en cada sortida algú s'hauria d'encarregar de recollir fauna. Pot semblar que ningú estudiarà el material, però no és així. La tasca sempre tindrà un fruit. 

1 comentari:

  1. No puedo estar más de acuerdo con este post. Enhorabuena, sencillamente genial. Un abrazo amigos.

    ResponElimina