Nº 316. Una nova espècie cavernícola a l'illa de Sicília

La cavitat on s'ha trobat la nova espècie: la grotta Villasmundo.
Foto: Centro Speleologico Etneo, Catania

L'amic i company d'exploracions, l'Alberto Sendra, de València, especialista en l'àmbit mundial d'insectes campodeids, principalment de la fauna subterrània, ens ha fet saber que acaba de publicar el descobriment d'una nova espècie d'insecte, un campodeid de l'illa de Sícilia. Són uns petits animalons que de cos poden tenir aprox., entre 3 i 12 mm i que tant al seu davant com al darrera posseeixen dos apèndixs que moltes vegades són molt més llargs que el seu cos i que són blancs com la neu.

L'interès del treball, a més d'haver descobert una nova espècie, està en les consideracions paleobiogràfiques, que ens explica com eren els territoris en èpoques anteriors i quins lligams tenien entre ells per permetre l'expansió i evolució específica.

Dues fotos (en viu) de la nova espècie: Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei

S'ha publicat a la revista Zootaxa 4679 (2), 2019, pàgines 297–317. Es reprodueixen alguns capítols, no tot el treball. el Resum; Introducció i Consideracions biogeogràfiques, traduits al català i amb algun detall canviat per donar un to més aclaridor.

Cal esmentar que les fotos de la cavitat i de la nova espècie són inèdites, no estan tretes del treball. L'Alberto Sendra les va demanar especialment per aquest post, detall que li agraïm, tant a ell com als membres del club.

Fauna subterrània de Campodeidae de Sicilia (Diplura): El seu interés biogeogràfic, amb la descripció d'una nova espècie de Plusiocampa

Autors:Alberto Sendra; Giuseppe Nicolosi & Elena Amore

RESUM

Es descriu una nova espècie, biogeogràficament molt interessant, de Campodeidae (Diplura): Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei sp. nov., una espècie troglòbia trobada a les coves de Villasmundo i Scrivilleri, a l'illa de Sicília. Es tracta de la segona espècie subterrània coneguda de tres cavitats del nord-oest de Sicília, a prop de Palerm. També s'estudia Campodea (Campodea) majorica sicula Condé, 1957. Les dues espècies es van "escanejar" amb microscopi electrònic. Cada espècie pertany a un diferent grup monofilètic:

-Plusiocampa s. str. , grup que posseeix macrosetes posteriors medials toràciques

-Campodea (Campodea) grassi Silvestri, 1912

Els dos grups estan àmpliament distribuïts a gairebé totes les illes del Mediterrani occidental. No obstant això, si bé aquests dos grups monofilètics tenen un origen diferent, durant l'època messiniana i a causa de la desaparició temporal del mar, tots dos es podien dispersar per terra entre la part continental i les illes i arribar a coincidir. Aquest nou descobriment mostra el gran valor de les coves sicilianes, que contenen espècies amb característiques singulars i d'alta significació biogeogràfica.

INTRODUCCIÓ

Tot i que Sicília té una varietat espeleològica de coves formades dins de roques calcàries, volcàniques o de guixos, però la seva fauna subterrània encara és poc coneguda. Aquest és el cas de Diplura, un grup d'invertebrats, insectes, ben representat en la fauna rupestre terrestre de la regió mediterrània. A Sicília, els Diplura subterranis estaven representats per una sola espècie: Campula (Campodea) majorica sicula i com va assenyalar el gran especialista Condé, està estretament relacionada amb altres espècies rupestres de la Mediterrània occidental. Tres espècies troglomòrfiques del grup de Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 viuen als espais subterranis de totes les grans illes de la regió, excepte Menorca i Eivissa, i tampoc en una petita àrea kàrstica de l'est de la península Ibèrica.

Recol·leccions recents a dues coves de Siracusa, al sud-est de Sicília, han donat lloc al descobriment d'una nova espècie del gènere Plusiocampa. Aquest descobriment ofereix un escenari més comprensible de la biogeografia històrica dels campodeids subterranis del Mediterrani occidental.

FIGURA 49. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani occidental amb la 

distribució dels tàxons del grup monofilètic Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 

FIGURA 50. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani

 occidental amb la distribució de les diferents espècies del grup monofilètic

Plusiocampa s. str. on s'inclou la nova espècie presentada

CONSIDERACIONS BIOGEOGRÀFIQUES:

Sicília es troba a poca distància de la península italiana; de Sardenya i de les costes de Tunísia. Antics enllaços entre les illes i les regions circumdants han permès la dispersió durant el Cenozoic, principalment durant l'època quaternària, gràcies a la presència d'aigües relativament baixes i als continus fenòmens de regressió i oscil·lacions per efecte glacial.

L'obertura de l'estret de Messina es va produir recentment, fa uns 20-30 mil anys, quan les condicions de Sicília eren ben diferents del seu estat actual i noves entrades de fauna no haurien estat possibles. Tot i això, hi ha altres connexions més antigues; Al Paleogen hauria format part d'una gran terra sorgida anomenada Tirrenià, que hauria ocupat la zona de l'actual mar Tirrenid. Aquesta hipòtesi està corroborada per les nombroses afinitats faunístiques existents entre Sardenya, Còrsega, sud França, Illes Balears i Península Ibèrica per un costat; entre el nord d'Àfrica i la península Ibèrica, i entre el nord d'Àfrica i Sicília. A més, el tancament de les comunicacions entre l'Atlàntic i el Mediterrani, i la dessecació d'aquest últim durant el Messinià, han facilitat els intercanvis de vida entre el nord d'Àfrica i Sicília.

Malgrat que el limitat coneixement de la fauna siciliana, sembla confirmar-se l'evidència d'una antiga connexió territorial de Sicília amb la resta de la conca mediterrània. S'han identificat tres models de poblacions sobre la base de l'estudi dels coleòpters Cholevinae sicilians:

-la presència de tàxons que es distribueixen entre Europa i Itàlia que, a través de la cadena dels Apenins penetra cap a Sicília

-elements amb origen del Magreb que penetren del sud

-elements provinents dels Balcans que van arribar a través de penetracions trans-adriàtiques o trans-jòniques.

A més, l'anàlisi de les poblacions rupestres d'espècies suggereix el seu origen principalment tirrinenc, com ho demostra la presència de diferents gèneres amb distribució mediterrània-occidental, presents localment al Marroc, Algèria, Sàhara del Nord i Illes Balears, el sud d'Espanya, Sicília i les illes dels voltants de Sicília. Aquesta distribució és particularment evident per a alguns tàxons, com Isopoda del gènere Spelaeoniscus, que tenen una distribució al sud-oest de la mediterrània, confirmant una filogènia notablement antiga dels tàxons que probablement es van originar al nord d'Àfrica.

La distribució del sòl i dels campodeids sicilians subterranis encaixa amb aquest escenari paleobiogeogràfic del Cenozoic i amb la hipòtesi de dispersió suggerida dels Cholevinae i dels isòpodes Spelaeoniscus, tots dos tenen una àmplia distribució al voltant de les regions del karst del mediterrani occidental, a les illes i a les zones continentals. A més, aquesta àrea de distribució s'estén per tota la conca del Mediterrani. Final del treball descriptiu de la nova espècie. 

Es presenten (copiats de l'original en castellà) dos capítols d'un altre treball, a manera de complement, sobre el tema dels canvis de nivell soferts al Mediterrani i, que quan aquest nivell era baix, entre Europa i Àfrica hi havia una comunicació terrestre que permetia migracions de fauna (en el nostre cas, d'artròpodes), fauna que una vegada el nivell va pujar, va quedar aïllada en continents i illes, evolucionant diferent i creant especies particularment adaptades.

Soria, Jesús M. (2007). La crisis de salinidad del Messiniense.

Enseñanza de las ciencias de la tierra: Revista de la Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, ISSN 1132-9157, Vol. 15, Nº. 1, 2007, pags. 47-55.

CAUSAS Y EDAD DEL INICIO Y FINAL DE LA CRISIS (pp53)

Durante el Mioceno superior el Mediterráneo mantuvo una comunicación con el Atlántico a través de dos vías marinas -pasillos Bético y Rifeño localizadas en el interior de las cordilleras Bética y Rifeña (Fig 10). Como consecuencia del levantamiento post-orogénico de ambas cordilleras tales pasillos se fueron cerrando progresivamente, hasta el punto de que el Mediterráneo quedó completamente aislado del Atlántico. Fue este el momento en el que Mediterráneo quedó en déficit   hidrológico; la evaporación no fue compensada con entrada de agua atlántica y descendió en nivel del mar, iniciándose la crisis de salinidad. El cierre de ambas vías marinas, como causa de la crisis, no fue simultáneo; primero ocurrió en el pasillo Bético a finales del Tortoniense, o posiblemente a inicios del Messiniense, y después en el pasillo Rifeño a mediados del Messiniense. Por criterios biostratigráficos y magnetostratigráficos se ha determinado que el inicio de las precipitación evaporítica en Sorbas, Sicilia y Grecia ocurrió a los 5.9 millones de años, terminando a los 5.5 millones de años. Durante este lapso de tiempo debió existir una entrada intermitente de agua atlántica hacia el Mediterráneo, seguida de episodios de desecación, necesaria para precipitar el gran volumen de evaporitas (más de 1 millón de km3) registradas en el centro del Mediterráneo. Se estima que una sola desecación generaría una secuencia evaporítica de no más de 30 metros de espesor. La crisis de salinidad termina con la reinundación del Mediterráneo como consecuencia de la apertura de una nueva vía marina –el Estrecho de Gibraltar- en el arco Bético-Rifeño (Fig 10). Originalmente, en los estudios derivados del Leg 13 se consideró que el Estrecho de Gibraltar fue un pasillo erosivo con cataratas en la vertiente mediterránea causado por la diferencia de nivel de base respecto al Atlántico. Estudios recientes sobre la evolución del Mar de Alborán sostienen que dicho estrecho se abrió por causas tectónicas locales, en concreto por la actuación de fallas de salto en dirección de orientación E-O en la parte occidental de Alborán.

Fig. 10. Evolución paleogeográfica del Mediterráneo desde el Mioceno superior. El inicio de la crisis de salinidad tuvo lugar como consecuencia del cierre de los pasillos Bético y Rifeño, cuando el Mediterráneo quedó aislado del Atlántico; en este momento se labraron cañones erosivos en los márgenes (indicados como flechas). El final de la crisis se produjo por la apertura del Estrecho de Gibraltar, quedando el Mediterráneo inundado por aguas atlánticas y con una fisiografía similar a la actual.
Nota de l'autor del blog: Al mapa del T. Superior, podem veure les dues comunicacions entre Atlantic i Mediterrani que, al principi eren una efectiva barrera geogràfica que evitava el pas de la petita fauna

CONSIDERACIONES FINALES pp54

La crisis de salinidad del Messiniense representa un acontecimiento de notable interés para ilustrar cambios ambientales excepcionales tanto en el dominio Mediterráneo como a escala global. Si bien su importancia ha sido considerada mayoritariamente en los aspectos puramente científicos, algunos estudios han enfocado su tratamiento en campo de la divulgación geológica. Este evento, asumiendo que fue consecuencia de una caída del nivel del mar del orden de 1500 metros, debe ser contemplado como una excepción a las oscilaciones eustáticas, cuyo rango alcanza como mucho 400 metros. El enorme volumen de evaporitas precipitadas (más 1 millón de km3) en el centro del Mediterráneo redujo en un 6% la salinidad del océano global, lo cual cambió las condiciones de vida marina antes y después de la crisis. Durante el lapso temporal en el cual el Mediterráneo quedó desecado (ca. 400.000 años) el clima tuvo necesariamente que verse alterado, al tiempo que se crearon nuevas vías de migración de organismos terrestres entre Africa y Europa. La cuenca mediterránea desecada ocupó un área de 2,5 millones de km2, representado un escenario sin ejemplos comparables en la actualidad. La incógnita sobre la naturaleza de la mayor parte de las evaporitas del centro del Mediterráneo aún está pendiente de resolver. Esto constituye un reto para la comunidad científica, dado que las claves para conocer el significado real de la crisis de salinidad se encuentran dentro de la secuencia evaporítica detectada por geofísica en las llanuras abisales del Mediterráneo. Interesa señalar que varios grupos de investigación están planteando diversas alternativas para la perforación completa de las evaporitas abisales en el marco del Integrated Ocean Drilling Program (IODP). Habrá que esperar hasta esta futura actuación para dar un salto sustancial en el progreso de los conocimientos sobre este singular evento que acaeció en el Mediterráneo hace 6 millones de años.