diumenge, 22 de febrer de 2009

Anècdotes amb Francesc Español

Al llarg d'anys de coneixença, explico algunes de les anècdotes viscudes amb el meu mestre

Autodidacta o "gramática parda"

Per la Setmana Santa del 1965, del 15 al 19 d'abril, el Museu de Ciències naturals de Barcelona va organitzar una campanya bioespeleològica pels relleus càrstics del nord de València i oest de Castelló. L’expedició la formàvem quatre: Francesc Español; F. Pablos; Isidro G.Urgellés i jo, en Lluís. El segon dia d'activitat, varem anar a parar al poble de Matet, prop de la Serra d’Espadan i allà ens van dir que a cosa d'una hora de camí hi havia la cova de la Moma. En preguntar-los el significat d'aquest nom, va resultar que localment moma vol dir dona, afegint-nos llavors que momo volia dir home.Ens acompanyà un senyor del poble, anant-nos preguntant què hi fèiem per aquells indrets, que si esperàvem trobar algun tresor a la cova, en fi, el mateix que tantes i tantes vegades ens han preguntat arreu on hem anat. Pel camí l'Español ens anava dient, com era costum en ell i que tant ens ha fet aprendre, els noms científics de les diferents espècies d'animalons que anàvem trobant. L'home se'l mirava tot estranyat; primer de que conegués tot allò que bellugava i després de que els noms que ell sentia, possiblement no eren els mateixos que coneixia. Ell també ho anava remenant tot per localitzar fauna. Sota d'una pedra va trobar un niu d'una mena de formiguetes blanques, que evidentment les devia de conèixer molt bé, doncs a l'instant aixecà el cap i es va tombar, preguntant-li, en castellà, a l'Español, amb el to de qui fa una pregunta però que ja sap la resposta: ¿Sabe qué son estos bichos? Español s´acosta, s'ho mira i sense necessitat d´agupir-se gaire li respon: ¡Sí hombre sí! i puntualitza: Oh i tant! Això es un niu de tèrmits! Referint-se al que vulgarment en diem "termites" (Isòpters tèrmits).

L'home se'l mirà tot dibuixant un lleuger somriure als llavis. Llavors, obrint molt els ulls ens va anar mirant a tots al temps que digué en veu molt alta: ¡No señor! i insistí, ¡Nooo! En aquell moment l'home es va sentir, i amb això no vull mai dir que no ho era, superior a tots nosaltres. Ahora les voy a dar a estos sabilondos de ciudad, una lección que nunca van a olvidar. Estos se creen que lo saben todo i no saben nada, deuria pensar. Nosaltres no crèiem el que sentíem, no podia ser que l'Español s'equivoqués. ¡No señor! ¡No! va repetir afegint tot seguit: ¡Estos son unos bichos que se comen la madera! I l'home es va quedar tan ample... i molt satisfet.
Salvament d'un gat

En aquest cas la situació no té res a veure amb l'ambient de l'espeleo, pot ser només pel material utilitzat. Lluís! et demanen al telèfon, és el Dr. Español. Aixó deuria ser l’any 1966 o 67. M'explica que des del dia abans no es deixen de sentir els crits d'un gat al pati interior de casa seva, i que si podia ser que hi anés per intentar de treure'l. La família Español vivia llavors en un entresòl del carrer Mallorca amb cantonada Casanova i al pati interior de l´illa de casses, just sota d'una de les seves finestres hi havia un espai tancat, amb accés només pel carrer i encimbellat de fustes, runes i trastos vells. Sí, en efecte, abans d'obrir la finestra ja es senten els crits, que semblen d'un gatet molt petit. Español em demana si es possible baixar-hi i fer-lo fugir o fins i tot, treure'l, doncs l´animalet deu haver quedat atrapat sota una fusta o caigut dins algun caixó sense saber-ne sortir. Per telefon m'havia dit que no portés res de material, que ell ja en tenia. Español sempre guardava a casa seva una escala de 20 metres de les anomenades "elektron" i una corda d'uns 30 metres per quan feia alguna activitat espeleològica. Sempre a punt!
Despenjem l'escala, la lliguem i baixo al pati tot mirant el meu voltant, mig amagant-me per si em veia algun veí que podia creure que estava fent un robatori. A baix semblava una escena de terratrèmol. Segur que feia molts anys des de l'última vegada que algú hi havia entrat. Quasi no es podia passar de les muntanyes de tot el que hi havia. El vaig trobar entremig de fustes i pots buits. No estava atrapat però encara era massa petit per enfilar-se per les parets i sortir. El van pujar amb la corda dins d'un cistell que m'havien despenjat. La veritat es que no em recordo que van fer amb el gatet, però l'afició de la família Español pels gats encara es manté avui dia, ja que en tenen més d'un.

Lluís Auroux

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada