Nº 187. Com projectem i realitzem les expedicions biospeleològiques al Marroc 2(3)

En Floren Fadrique donant assistència farmaceutica a un infant 

Segona part:

Com a continuació de l’anterior post, seguim amb les explicacions i comentaris sobre les nostres activitats al Marroc.

Un tema important: el pressupost:

Mostrem tot seguit els costos reals resultants d’una expedició de tres setmanes de durada i quatre components, amb sortida i arribada a Catalunya i punt més llunyà Aït Mehammed o Agadir.

-Carburant: Realitzats en total (entre anada + tornada): 5.000 km. Total despeses de Gas-Oil, peatges autopistes

-Ferri pas del Mediterrani, Almeria-Melilla: Un vehicle tot-terreny i un remolc (anada + tornada). Passatge pels quatre participant (anada + tornada)

 -Menjar comprat a l’origen i altres despeses per compra d’aliments frescos al Marroc i d’àpats en restaurants.

TOTAL, 2.000 Euros

 

Dins les bodegues del transbordador

En aquestes despeses no es tenen en compte el cost per km de manteniment, desgast del vehicle, assegurança, amortització, etc. Per cert, totes aquestes despeses sempre han estat a càrrec de  l’amic Floren Fadrique que sempre ha cedit el vehicle i el remolc. Mai ha volgut cobrar-les, tot i que representen molts diners. Des d’aquí, el nostre més gran reconeixement per aquest mecenatge.

La gran depresió càrstica Daya Chiker (Taza) en època estiuenca.
La X senyalala situació del gran avenc Gouffre Friouato, on està feta la foto del paisatge nevat

La mateixa depressió en època de plujes

La entrada de la Gouffre Friouato nevada, cavitat habilitada al turisme, en ple hivern

Dates del viatge:

Un aspecte de gran importància és lèpoca d'anar-hi. Si es vol visitar l’Atlas, la majoria de cavitats estan pels 1.600 a 2.000 m snm. Els hiverns són molt durs, amb neu segura. Si hi anem a l’estiu, les temperatures són molt agradables, fins i tot amb fred a la nit (només en aquestes altures). El problema està en la primavera i tardor, en què les pluges ens poden deixar aïllats pels talls de camins i pistes, o el pitjor: que s’inundin les cavitats (ja en tenim males experiències!). Les zones del nord, el Rif i la Djebala, segueixen paràmetres de pluges semblants, però amb menys fred a l’hivern (també hi neva) i més calor a l’estiu. Total, els millors mesos per anar-hi són de mitjans de juny a finals de juliol. Això no vol dir que seguim aquesta norma, ja que si bé alguns de nosaltres ja no tenim les limitacions d’haver-hi d’anar en temps de vacances del treball, altres companys sí que les tenen i obliga a modificar el calendari ideal. Per altres zones a menys alçada, haurem de suportar un sol de rigor i temperatures extremadament caloroses.

Carreteres tallades i pobles inondats. Finals de setembre

Època del “Ramadan”:

Un altre tema que aconsellable anar-hi en aquesta època. El fet del desdejuni altera molt el funcionament general de la societat. Algun any ens hi hem trobat i es torna dificultosa la relació amb la gent, amb les botigues i els comerços en general, i també amb les autoritats, doncs el país sembla que s’aletargui (encara més de l’habitual). Com sigui que els nostres calendaris no coincideixen, cada any el Ramadan, la durada del qual és d’uns 30 dies, salta aproximadament un mes endarrere, cosa que ens obliga a tenir present aquesta data per la nostra organització.

Campament en mig del camp

Allotjament:

La previsió és muntar campaments amb tendes Mai hem tingut problemes en parar a mitja carretera i buscar un recó, o si és en un poble, demanar permís per acampar. A vegades ens han ofert alguna casa per dormir, en principi de franc, tot i que al final sempre acaben demanant diners, sovint quantitats desorbitades, situació que s’arregla sempre amb un “estira i afluixa”. Alguns dies que ens ha enxampat la pluja , o bé que hem arribat ja de nit, hem buscat una “gîte d’etape”, una mena de refugi rural en què, per preus mòdics, a més d’allotjament, també poden oferir els àpats. També, poques vegades, hem estat en un càmping, però no se’n troben a menys que sigui en un lloc molt important o turístic.

Risc d’hipòxia:

Un advertiment important: Ens hem trobat cavitats amb problemes d’hipòxia. No solament avencs, sinó també en coves. En l’expedició de l’any 2005, ens vam trobar en dos avencs a la zona de Taguelf, i una cova a Tiffert Ait Hamza, al nord de Beni Mellal, amb aquest problema. Aquest any, a la zona d’Oujda, s’ha repetit l’experiència en un avenc. A més, al catàleg espeleològic de l’any 1981, també hi ha cites de cavitats amb aquest problema.

El material personal va a càrrec de cadascú. A la foto: Carles Fontgivell

A la vertical del pou d'entrada, amb el bot pneumàtic. Avenc Ifri Bouglemane

Material tècnic necessari:

No hi ha cap diferència del que s’ha d’utilitzar en qualsevol altre lloc, en tot cas, amb la previsió que si ens falta quelcom, no podrem tornar-hi el proper cap de setmana. Cadascú s'emporta l’equip personal i en Floren s’encarrega de les cordes i material d’instal·lació. De tot se’n porta de sobres, pensant també sempre en una hipotètica acció de socors, així com poder deixar equip a alguns dels col·laboradors afegits al

 Marroc.

El tema de cavitats amb aigua el solucionem portant un bot pneumàtic, tot i que a vegades, algun membre també hi ha inclòs en el seu equip un neoprè. Les cavitats presenten unes característiques molt diferents segons el règim de pluges. Per exemple, la Grotte du Caïd es pot visitar en condicions “seques”, entenent que només et mulles fins als genolls, però en condicions “d’aigua”, ja es necessita bot des de la mateixa entrada, a menys de voler nedar en aigua plena de suc de guano. A més, algunes zones les trobarem sifonant. El cas de la Ifri N’Taouya no és tan extrem, però també passa per haver-te de mullar fins la cintura, en regim sec, a haver-ho de fer fins al coll, suposant que no sifoni. També parlant de la mateixa zona d’Aït Mehammed, l’Ifri Bouglehmane, un avenc amb un primer i únic pou de 35 m, les seves condicions són molt extremes, ja que a l’estiu el riu interior només presenta la dificultat que el final del rapel del pou d’entrada et deixa just sobre un llac d’uns 2 m de fondària, però sota intenses pluges, arriba a sortir l’aigua per la boca, inundant els 500 m de recorregut i les grans sales interiors. La sort és que en tots els casos, la temperatura de les aigües sol ser bastant benigna. Altres cavitats, per exemple l’Aztec Tartare tenen el problema que al poc de l’entrada hi ha alguna gatera que pot sifonar amb les pluges. Aquí ja no hi valen ni bot ni neoprè. En alguna de les nostres visites no hi hem pogut accedir.

Material d’il·luminació:

És recomanable un frontal de certa potencia. Les grans sales i galeries així ho recomanen. També pel fet que en la majoria de cavitats tot presenta un color marronós fosc que no permet reflectir la llum, donant sempre a pensar que portem una il·luminació deficient. També hi ha qui encara porta carbur, però els resultats no milloren. Per cert, parlant del carbur, hem de saber que al Marroc en podem comprar. Ho vaig demanar en una botiga d’Azilal, dient-me que sí que en tenien, però el seu ús avui dia només és per a la soldadura oxiacetilènica. Tenir present la recàrrega de les bateries dels frontals, telèfons mòbils, càmeres de foto i vídeo, etc. Si anem de campament, només trobarem connexió elèctrica en les cases dels pobles. En el nostre cas, el cotxe d’en Floren incorpora un equip convertidor cc/ca que permet totes les recàrregues necessàries.

Les sis noves espècies de coleòpters cavernícoles del gènere Trechus, trobades al llarg de les nostres visites al Marroc

Punt de vista biospeleològic:

Tot i les moltes novetats trobades al Marroc encara està, podríem dir, quasi desconegut. La majoria d’expedicions no recullen fauna. Els cent-mil km² de terrenys calcaris amb les grans divisions geològiques i orogràfiques, han afavorit moltes especiacions diferents. Les cites de fauna subterrània corresponen a les èpoques dels anys 1950 en què encara hi havia els francesos, al Marroc hi havia diversos especialistes que sí tenien interès en el tema, tot i que la majoria només tocaven els coleòpters (Antoine, Rotrou, Kocher, etc.). A partir de l’època de la independència amb el deslligam d’Espanya i França, ja no hi va haver continuïtat en aquests estudis fins a la dècada dels anys 60 en què es reinicien les activitats en diferents universitats de Casablanca, Marrakech i Agadir, si bé la seva dedicació en fauna subterrània no és gaire extensa, basant-se en la fauna aquàtica. El fet d’aquest desconeixement, no deixa de ser una avantatja per nosaltres. Qualsevol cavitat, gran o petita, cova o avenc amb unes condicions adequades, ja pot donar-nos fauna interessant.

Per internet es poden trobar moltes referències d’expedicions al Marroc. També d’aquí ens han sortit moltes dades interessants per nosaltres. Darrerament inclouen les coordenades GPS de les cavitats. Per exemple, aquest any 2013, hem seguit les dades d’unes publicacions de Spélé Oc del Midi-Pirenées, que els anys 2005 i 2007 van estat a la zona d’Aït Mehammed, permetent-nos ampliar les nostres exploracions, entre altres, fins Açamane i l’Azourki. El disposar de mapes i coordenades, ens permet planificar les activitats, marcant la posició de les cavitats, i preveure les dificultats d’aproximació.

Cartografia:

A més dels mapes de carreteres (Michelin, etc), nosaltres disposem de la cartografia de quasi totes les zones que visitem. Són mapes geogràfics a escala 1:50.000 editats al Marroc l’any 1977 i referenciats en coordenades Lambert i també en graus. No tenim problemes en aquest aspecte.

Mapa 1:50.000 d'Aït Mehammed. Un exemple de la cartografia del Marroc

Mapa geològic parcial del Marroc

Tot i que hi ha mapes geològics més o menys detallats, sempre és difícil situar-nos en un punt determinat. El mapa de les regions calcàries ens indicarà on hi ha més possibilitats de localitzar cavitats, però també ens haurem de basar en l’aspecte dels relleus a mida que anem fent el camí d’aproximació amb el vehicle.

Localització de cavitats:

Encara que puguem portar dades de l’emplaçament d’una cavitat, a menys que ja hi hagis estat abans, acabes demanant-ho. Demanar a la gent va bé, va bé si hi pots tenir una conversa. Als poblets relativament petits sempre trobes gent que parla (o mig parla) francès. Sempre pots contractar algú que t’acompanyi, o això és el que creus… El sí i el no, i la responsabilitat és un tema molt delicat. El pitjor és quan el teu interlocutor coneix menys que tu el francès. Sempre t’acaba responent “oui” sota la pregunta que si coneix a on està una determinada cova. A la consegüent pregunta nostra de si està molt lluny, llavors la resposta és sempre “no, n’est pas loin”. Acabes volent entendre, és un dir, que n'hi ha per una mitja hora. A l’hora de la veritat, pot ser que després de tres hores de donar voltes, el guia no trobi la cavitat. Però això sí: Vol cobrar! Per sort no sempre és així.

Continuarà en el proper post.