dissabte, 9 de febrer de 2019

Sis noves espècies de coleòpters subterranis d'Astúries

Tres de les noves espècies descrites en el treball:  Trechus spp., habitus. 5, T. pongensis n. sp. (Pico Pierzu). 6, T. riberai n. sp. (El Boo). 7, T. riberai n. sp. (Cardosina).

De nou un interessant article sobre noves espècies de coleòpters hipogeus i endogeus d'Astúries. Es tracta de sis nous taxons del gran gènere Trechus.

El grup de tres grans autors especialistes en coleòpters que ja ens tenen acostumats amb els seus amplis treballs de noves espècies i de revisió de gèneres, com són el Javier Fresneda, en Charles Bourdeau i l'Arnaud Faille, sempre que publiquen algun treball ens l'envien i nosaltres procurem donar-ne coneixement al blog.


En aquesta ocasió a l’equip de treball s'ha afegit un quart component: l'Enrique Valenzuela, d'Astúries. En Valenzuela fa anys que col·labora amb el grup de treball del Fresneda. Es un apasionat de la fauna subterrània, gran coneixedor dels relleus asturians i els diferents ambients on es troben aquests animals que també pot identificar a la perfecció. Ha descobert nombroses espècies noves de la serralada Cantàbrica, sobretot d'Astúries com per exemple Trechus bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille 2015, i inclús una espècie porta el seu nom, Trechus valenzuelai Fresneda, Bourdeau & Faille 2015, de la Serra de Cuera. Una de les primeres novetats trobades va ser l'ara descrit com Trechus odontopeos que, per cert, és l'únic dels sis recol·lectat en ambient hipogeu, en una cavitat subterrània. Els cinc restants poden clasificar-se com endogeus.

L'article s'ha publicat a la prestigiosa revista Annales de la Société entomologique de France (N.S.). International Journal of Entomology.


Resum. (traduït i adaptat per l'autor del post)


Es descriuen sis noves espècies de coleòpters: Trechus odontopeos n. sp., T. croceus n. sp., T. hyperythros n. sp., T. enedaphos n. sp., T. pongensis n. sp., i T. riberai n. sp., de la serralada Cantàbrica, Astúries, Espanya.


Aquestes espècies van ser recollides, unes en el Medi Subterrani Profund i altres en el Medi Endogeu. L'anàlisi morfològic mostra que les noves espècies estan emparentades i formen part del grup (clado o branca) del Trechus saxicola Putzeys, 1870.


L'estudi molecular indica que el clado de Trechus saxicola està compost per les sis noves espècies aquí descrites i, a més, per T. apoduvalipenis Salgado, Ortuño, 1998; T. bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille, 2015; T. marcilhaci Pham, 1987 i T. saxicola.


Es discuteix la taxonomia del grup i es presenten les diferències morfològiques entre aquestes espècies, així com dades i comentaris sobre la seva distribució biogeogràfica.


La distribució actual del grup sembla ser resultat de múltiples fenòmens de vicariància (aillament entre poblacions que evolucionen de forma divergent).

Zona geogràfica i distribució de les espècies integrants del treball


L'origen de la diversificació d'aquest clado sembla lligada als primers canvis del clima del Plistocè, que conduirien a la fragmentació d'una primitiva població original fins arribar a formar diverses espècies que es van aïllar i van quedar confinades en àrees de refugi kàrstic.


Es suggereix la colonització per transport passiu (els rius Navia i Sella) i un probable cas d'hibridació entre dues espècies.  Segons Fresneda, la zona cantàbrica és, geològicament, de les més antigues de la península. Molts materials són de l'era Primària, amb un seguit d'intercalacions de capes de poc gruix de materials calcaris, margosos, pissarrosos, de gresos i quarsites, amb el que hi ha un aïllament geològic que no permet l'intercanvi entre les poblacions que han ocupat i colonitzat els diferents estrats calcaris karstificats, el que ha donat lloc a evolucions particularitzades i en conseqüència, espècies diferents, tot i que geogràficament molt properes.

Complexitat geològica de la zona estudiada


Seqüència dels estrats d'oest a est. En negreta els estrats silícics:


Calcàries i margues pissarroses de l'Emsianà i Eifelià: Trechus hyperythros n. sp.

Calcàries, dolomies i pissarres de Lochkovien (= Gedinnià) i Emsiana

Gres ferruginós i pissarra de Wenlock i Lochkovien

Pissarra Negra i gres del Silúric

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra negra i gres Càmbric mitjà

Calcàries rosades i dolomies de Càmbric inferior

Pissarres negres i gres Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus odontopeos n. sp.

Calcàries roses i radiculars del Visean

Calcàries Blanques de la Famennien Superior i Tournaisien

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries i marges de pissarra de l'Emsien i Eifelià

Calcària, dolomia i pissarra de Lochkovien i Emsià

Gres ferruginós i pissarra de Wenlockià i Lochkovien

Pissarres negres i gres del Silúric inferior i superior

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra Negra i gres del Silúric

Gres ferruginós i pissarra del Wenlockià i Lochkovien

Calcària, dolomies i pissarra de Lochkovien i Emsien

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsien i Eifelià

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries blanques de Famennien Superior i Tournaisien

Calcàries roses i radiculars de Visean

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp.

Pissarres i gres del Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus bourdeaui.


Sembla existir una certa correlació entre la distribució de les diferents espècies i l'estructura geològica: una alternança entre materials carbonatats (kàrstics) i silícics (no karstificables) que els aïllen de l'intercanvi genètic amb els seus veïns: Les "illes" calcàries posseeixen la seva pròpia fauna específica i diferenciada. Una explicació que també donen per a la dispersió d'espècies és el que en diuen Transport Passiu, referint-se que l'ocupació d'àrees més o menys llunyanes es pot produir pels efectes de l'arrossegament de molts individus, sobretot endogeus, quan hi ha grans pluges que s'emporten el sòl i la cobertura vegetal i la terra que és on es troba aquesta fauna.


Un cas molt concret és el del Trechus saxicola, que colonitza les altures dels relleus del massís asturià en cotes d'uns 1.000 m i que, curiosament també es localitza al final dels rius Navia i Sella, quasi a nivell del mar. No és l'únic cas. N'expliquen altres. Aquest transport s'ha demostrat a França, on després de grans pluges s'ha recollit fauna hipogea i endogea en els corrents de rius. També es podria donar aquest cas en els corrents marins, d'on es diu que els coleòpters del gènere Domene de les Illes Canàries podrien haver arribat des de l'actual Marroc. Un tema més d'estudi...

Zones diferenciades de la població del T. saxicola. La gran àrea inferior correspon
 a la "població de muntanya", tota ella a més de 1.000 n snm., i les dos petits cercles són
 localitats al nivell del mar, en les desembocadures dels rius Navia i Sella, rius que podrien
 ser els responsables d'un "Transport Passiu"  


Trechus spp., habitus. 3, T. hyperythros n. sp. (Vicenturo).
 4, T. enedaphos n. sp. (Dolina de las Forcadas).

Quasi totes aquestes noves espècies descrites s'han capturat en el fons de dolines, sota grans pedres encastades en l'argila, en canvi, no s'han trobat en el medi subterràni profund. Segons m'explica el Fresneda, aquesta zona sembla ser un limit entre l’ambient endogeu i el medi subterràni i, si les condicions d'humitat es mantenen, aquesta fauna pot desenvolupar-se perfectament en aquest indret, on també freqüentment hi ha recursos alimentaris.

Distribució de les  espècies de la branca “Trechus apoduvalipenis” relacionada amb els models d’edeagus (organ reproductor masculí), i l'arbre molecular resultant dels anàlisi d' ADN: a, T. riberai n. sp.; b, T. croceus x T. riberai (híbrid); c, T. croceus n. sp.; d, T. enedaphos n. sp.; e, T. apoduvalipenis; f, T.pongensis n. sp.
Detall de l'arbre de l'ADN: a, T. riberai. c, T. crocerus. b, híbrid entre els dos anteriors

Una cosa que jo no recordo haver llegit mai, és que entre els coleòpters hipogeus es donessin hibridacions (veure figura superior). Els Trechus riberai (a) i els Trechus croceus (c) s'han creuat donant híbrids (b). Resulta que en l'anàlisi de l'ADN, aquest pressumpte hibrid té les seqüèncias d'ADN de T. riberai, però el seu òrgan genital correspon a T. croceus (c). També m'explica el Fresneda que si no fos per l'ADN, al tenir l'òrgan sexual masculí igual al T croceus, s'hauria considerat pertanyent a aquesta espècie: en general hi ha acord a considerar que diferents models d’edeagus corresponen a diferents espècies.

La hibridació és un tema complex. Generalment s'entén que un híbrid no té possibilitats de tenir descendència. En aquest cas sembla que es tracta d’una població interfecunda d’hibrids, una peculiaritat que ja s’ha descrit en altres grups zoològics com motor d’especiació.

Nota final: Donada la complexitat del treball i que jo hi havia afegit alguns comentaris i aclariments, vaig demanar a Javier Fresneda que hi fes un repàs, el que li agreeixo molt, per haver aportat correccions amb bon criteri. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada