Nº 424 C. E. Sistemàtica i adaptació de la fauna a la vida subterrània

 Aquest article es va publicar al bloc Espeleobloc. Pel seu interès, s'ha estimat la seva reproducció en aquest bloc. La seva presentació en vistes de Power-point, el fa de fàcil lectura i comprensió.

divendres, 23 de desembre del 2016

Sistemàtica i adaptació de la vida subterrània

Nº 419 C. E. Evolució de la fauna subterrània

 Aquest article el va publicar el J. M. Victoria, tret d'un interessant treball d'en Carlos Galán.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Evolución de la fauna cavernícola

Evolución de la fauna cavernícola: mecanismos y procesos que explican el origen de las especies troglobias.
Carlos Galán (2010)

Podeu descarregar-vos el pdf original en aquesta adreça:

http://www.aranzadi.eus/fileadmin/docs/espeleologia/BioEvol.Total.pdf

Nº 422. Ha mort l'Isidre, un pioner de la Biologia Subterrània de l’era moderna

L’Isidre González Urgellés ens va deixar aquest mes de juliol passat.

Estava ingressat en una residència de Castelldefels, població on va viure molts anys. 

Va ser un important referent de la bioespeleologia catalana. Va entrar a formar part dels col·laboradors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona allà per l’any 1960, organitzant el primer laboratori d’estudis de fauna subterrània de l’estament. Des de la seva incorporació, va treballar intensament amb el Dr. Francesc Español, qui el tenia com a un gran amic. Treballava a la fàbrica Olivetti. La seva feina li permetia prendre's temps lliure i, quasi cada dia anava al museu per organitzar el departament.

Als seus inicis dins l'espeleologia, pertanyia al GIE de Gràcia, a on va formar un grupet d'interessats per la fauna de les coves. El primer col·laborador va ser l’Armando Ávalo, amb qui va realitzar moltes campanyes per Catalunya i Castelló.

L’Isidre tenia un cotxe, un Ford de grans dimensions, un clàssic cotxe americà, que compartia amb els seus amics i cercadors de fauna, la qual cosa suposava una gran facilitat per a fer visites a llocs llunyans quan pocs espeleòlegs jovenets tenien un cotxe a la mà.

Va descobrir diverses noves espècies de coleòpters, a les que Español i altres especialistes com Besuchet, li va dedicar el nom: Speonomus urgellesi (ara, Parvospeonomus urgellesi), del relleu costaner del Montnegre; Anillochlamys urgellesi (ara, Paranillochlamys urgellesi) d’una cova del Montsià i Thychobythinus urgellesi, d’una cova de Castelló.

                                                    L'Isidre a la cova del Tendo, Montsià.

També estava especialitzat en la fotografia subterrània, amb gran dedicació a les col·leccions del museu. Va experimentar amb fonts d’il·luminació de diferent ona d’espectre i amb models d’aspiradors per a la fauna.

Descansa en pau, amic Isidre.

Nº 421. C. E. Rescat a les coves de Villanúa (1972)

 NOTA.

Tot i que aquest article, publicat al bloc Espeleobloc no té relació amb la bioespeleologia, s'ha inserit per recordar un fet extraordinari: el salvament d'un espeleòleg francès després que els seus companys d'exploració subaquàtica el donessin per mort. Un equip català, que no veien que, amb seguretat estès mort, el va rescatar viu.

Un dia, al local de la Federació Catalana d'Espeleologia del carrer Girona, el Pau Pérez em va explicar aquest fet. Li vaig insistir en el fet que en fes divulgació, ja que havia quedat en l'oblit. Per fi, entre el Pau i el Paco Miret, ho van fer públic.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Rescat a les coves de Villanúa (1972)

L'amic Miret m'ha demanat que li expliqui el rescat de l'espeleòleg francès Serge Viaud a les coves de Villanúa, al Pirineu Aragonès.

Segurament que després del temps transcorregut des d'aquest accident tingui més d'una llacuna doncs amb els anys, la memòria es va perdent.

La primera consideració que sí m'agradaria fer, sempre sota la meva opinió, és que aquest rescat va ser força important pel grup de socors del Comitè Català d'Espeleologia. Veníem d'uns antecedents on lamentablement els rescats eren de companys morts. Com el cas de l'avenc del Castellsapera que a l'arribar a la boca de la cavitat i veure la corda l'identifiques amb la del teu club i mal penses i, per desgràcia, l'encertes. També teníem el record de la Fou de Bor, en que un espeleòleg francès va rescatar el cos d'un espeleòleg català.

El dia 7 d’abril de 1972, espeleòlegs del grup Frères Pompey de Nancy inicien l'exploració de la cueva (vieja) de Villanúa amb la intenció de passar el seu sifó que semblava, per les informacions que disposaven, que sols s'inundava en determinades ocasions. Passen les hores i els espeleòlegs no tornen, l'equip exterior sol•licita l'ajut de l'equip de l'espeleosocors francès, que capitaneja Ruben Gomes (sí, amb s, no amb z), de la gendarmeria francesa de muntanya i també es dóna avís a les autoritats espanyoles, Guàrdia Civil i ajuntament de Villanúa.

Durant la seva actuació, rescaten el cos de Jean Pierre Vilmint, de 18 anys, i donen per fet que l'altre espeleòleg també és mort i que quan baixin les aigües després de l'hivern vindran a buscar el cos.

La Guàrdia Civil dóna avís a la Federació Aragonesa de Muntanyisme i aquesta al seu Comitè d'Espeleologia. Sobre les 13,30 del dia següent, el president del Comitè Aragonès d’Espeleologia truca a Jaume Corbella, president de Comitè Català, demanant l'actuació dels espeleòlegs catalans i li diu: “sois los únicos que podeis ayudar con eficacia”. Corbella truca a Antoni Torné, responsable del grup de rescats del Comitè Català.

El primer que vam fer va ser informar-nos sobre la situació real de l'accident. Ens diuen que l'equip francès ha tornat a entrar però que ha sortir sense novetats de l'altre espeleòleg, i que es necessitaran bombes per a buidar el sifó i material d'immersions.

Es contacta amb Esteve Petit i amb els bombers de la Diputació de Barcelona, també amb Francesc Sas, Lacayo i Figueras, tots ells amb amplis coneixements d'immersió en cavitats.

A les 16 hores surt un primer equip que arriba a Villanúa sobre les 12 hores de la nit. Els bombers i els companys de Tarragona arriben sobre les 4 hores del matí.

Comproven que els equips francesos, porten la iniciativa, donen per perdut a Serge i volen marxar al matí. Nosaltres decidim descansar.

A primeres hores del matí esperem l'actitud dels francesos que estan decidits a marxar. Nosaltres comencem a muntar el nostre pla que posem en marxa sobre les 11 hores amb un equip d'immersió format per Petit, Lacayo i Figueras i un segon equip amb Torné, Pau i un company de Tarragona que seguiríem riu amunt i altres galeries per tal de superar el sifó.

El nostre equip d'immersió va demanar col•laboració a l’equip francès i aquests es van negar a facilitar-la.

L'operació terrestre de superar el sifó no va donar el resultat que buscàvem, el seguiment per la galeria del riu es complicava a l'augmentar progressivament el cabal de l'aigua, tanmateix des de l'exterior ens van avisar que estava plovent, i per un pas estret.

Els tres submarinistes passen el primer sifó, dos d'ells es queden i Petit passa el segon, a l'altra costat una trista llum li fa descobrir a Serge, tenia mig cos a l'aigua i només fa que preguntar pel seu company Jean.

La sortida de Petit a l'exterior commociona l'ambient, els companys d'expedició salten d'alegria, mentre els membres dels equips de rescat francesos es queden perplexos i atònits. En aquest moment es produeix una de les anècdotes més interessants que he viscut en el món de l'espeleologia. El cap de l'espeleosocors francès, Gomes, es vol fer càrrec de l'organització del rescat, però l'Antoni Torner, amb un català clar i brillant, l'envia a la boca de la cavitat i com dubte mira a un guàrdia civil que immediatament se l'emporta.

Ara sí, dos bussejadors francesos acompanyen a Petit a la recerca de Serge, també l'acompanya Lacayo i Figueres. Porten un maniguet unit a un tub que des de l'exterior subministra l'oxigen que utilitzarà Serge, al qual també se li administra una bona dosi de glucosa.

Sobre les 18 hores surten tots a la boca del sifó. Serge continua demanant pel seu company; més tard, a l'hospital francès, l'informan del què ha succeït.

Un altre fet curiós i de bona educació que ens va deixar a tots, com es diu vulgarment, amb la boca oberta, és quan surt Serge i a peu del sifó se li dona un got de llet. Fa un primer xarrup i diu: ¿queréis?
Un helicòpter espera a Serge per traslladar-lo a Pau, prèviament passa un reconeixement  mèdic a l'ajuntament de Villanúa.

Consideracions: sembla ser que les causes d'aquest incident-accident es deuen a diverses circumstàncies, possiblement un consum d'oxigen més alt del previst, determina que Jaen Pierre intenti sortir amb les dues ampolles en busca d'ajut. Possiblement la turbulència de les aigües comporta que Jean Pierre es perdi en una galeria que és un cul de sac. Aquí és on el troben l'equip francès de rescat.

Aquesta circumstància és la que no es compren, per què al trobar-ho amb les dues ampolles no van pensar el mateix que nosaltres vam suposar des del primer moment?

Tampoc s'entén perquè l'equip francès no va voler col•laborar amb nosaltres en el primer moment, dient que marxaven i en canvi després quan es va saber que Serge era viu, volien tenir un protagonisme que no els corresponia.

Els mitjans de comunicació del dia 9 van publicar la mort dels dos espeleòlegs. El dia 10 van rectificar.

Amb el temps algú va comentar que els retornaven el favor que ens van fer a la Fou de Bor. Jo personalment no vaig estar a la Fou i no puc valorar-ho, aquell any em vaig comprar per primera vegada un casc d'espeleologia, amb el corresponent disgust familiar.


Pau Pérez de Pedro

Nº 420. Catàleg dels coleòpters cavernícoles "Tipus" del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

 L’amic i company Jordi Comas, m’ha notificat la publicació d’un article d’interès, tant pels especialistes en la bioespeleologia com pels que tenim relació amb el Museu.

El problema és que el dit treball, publicat a la revista Zootaxa, no es pot descarregar d’internet. Està protegit i s’hauria de pagar una certa quantitat per tenir-lo. Així i tot, sempre serà consultable a la biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Per això, només es pot incloure el títol i el resum.

RESUM: (1)

S’exposa un catàleg dels tipus (2) d'espècimens dels Leptodirini ibèrics (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae) dipositats a la col·lecció entomològica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Aquesta col·lecció de tipus representa els fruits del treball bioespeleològic fet pel Museu a partir del primer terç del segle XX, que es centra sobretot en la taxonomia i els estudis faunístics dels escarabats subterranis. A més del material recollit per entomòlegs vinculats al Museu, aquesta col·lecció també alberga tipus d'espècimens donats per altres especialistes i institucions, tant de dins com de fora de l'estat espanyol (3). La majoria dels tipus d’espècimens són espècies hipogees que provenen, en gran manera, del nord i nord-est de la península Ibèrica, amb una prevalença d'espècimens de les regions bioespeleològiques pirinenca, catalana i cantàbrica. A finals de 2023, aquesta col·lecció tipus constava de 3.807 espècimens agrupats en 1.339 registres.

(1)-El resum de l’article ve en anglès. S’ha procedit a la seva traducció.

(2)- S'entén per “tipus”, l’exemplar d’on s’ha descrit una nova espècie, en aquest cas, d’insectes coleòpters cavernícoles. Tota la descripció d’una nova espècie es fonamenta en un sòl individu. En cas que hi hagi una sèrie d’exemplars tinguts en compte dins de l’estudi, se n'escolleig un com a “tipus” i la resta es denomina “paratipus”.  

(3)- Hi ha casos en què l’especialista que descriu una nova espècie (o gènere i espècie), és estranger i, a vegades cedeix el tipus al Museu de Barcelona. També els que són d’aquí, també els dipositen al Museu, encara que no sempre.

Nº 418. Un nou gènere de coleòpter cavernícola de Jaén i Almería: Gadorites.

 

                                                 Localització dels dos gèneres

L’any 1997, el Dr. Joaquim Mateu va descriure un nou gènere i espècie de coleòpter de cavitats de Jaén: el Tinautius troglophylus, de serralades de Jaén. Al cap de quatre anys, el 2001, descrigué una segona espècie: Tinautius exilis, de l’Alpujarra almerienca. Recentment, s’ha reestudiat el grup, resultant que s’han apreciat prou diferenciacions entre les dues espècies que ha permès separar-les, creant un nou gènere: Gadorites.

La classificació actual és:

Tinautius troglophylus.

Gadorites exilis (abans, T. exilis).

Els detalls que han justificat la diferenciació de gèneres es basen en detalls morfològics de les potes (protíbies, extremitats distals de les mesotíbies, fémurs…), així com l’estadística de les mesures de certes peces del cos, principalment el cap i el tòrax.

Els dos gèneres presenten adaptacions ben diferenciades al medi subterrani; mentre T. troglophylus és considerat troglòfil, el nou G. exilis és del tot troglobi. Així i tot, aquests caràcters no han influenciat en la divisió i s’han exclòs de l’estudi, ja que es consideren adaptacions a l’hàbitat.

T. exilis, era el més recent, per tant, és el que pot canviar de nomenclatura per a la creació d’un nou gènere: Gadorites. Com a característica, aquesta espècie també s’ha trobat al Medi Subterrani Superficial.

A internet, no es pot descarregar l’article complet, només el títol i el resum, que tot seguit reproduïm.

Els dibuixos s’han tret d’anteriors treballs, quan encara era un sòl gènere.

                                                Gadorites exilis                     Tinautius troglophylus

Résumé

Révision du genre Tinautius Mateu, 1997 (Coleoptera : Carabidae : Pterostichini), proposition d'un nouveau genre et extension des connaissances chorologiques et autoécologiques.

Le genre endémique ibérique Tinautius Mateu, 1997 (Carabidae : Pterostichinae: Pterostichini) est réparti dans les habitats souterrains des systèmes bétiques (sud-est de l'Espagne). Il est représenté par deux espèces hypogées présentant différents degrés de troglobiomorphisme: Tinautius troglophilus Mateu, 1997 et T. exilis Mateu, 2001. De nouveaux signalements sont fournis pour les deux espèces. Dans le cas de T. exilis, c'est la première fois qu'elle est signalée du milieu souterrain superficiel (MSS) de la Sierra de Gádor. Les différences morphologiques et morphométriques entre les espèces sont soigneusement évaluées et comparées à partir de matériel collecté dans les localités-types et dans de nouvelles localités (grottes et MSS). Les résultats soutiennent la ségrégation des deux espèces dans des genres différents. Le genre Gadorites n. gen. est proposé, dans lequel Gadorites exilis (Mateu, 2001) n. comb. est placé. Les caractères d'importance taxonomique sont décrits et illustrés en détail. Les similitudes et les différences avec les Pterostichini souterrains du Caucase sont discutées. Les implications de la présence de G. exilis n. comb. dans le MSS sont exposées.