Nº 195. Fauna subterrània en cavitats artificials

Coleòpter cavernícola del gènere Paraphaenops, d'una mina artificial als Ports.    Foto: A. Meseguer. Exemplar viu

Estem acostumats a parlar de la fauna cavernícola tot referint-nos a coves i avencs, diem-ne cavitats naturals. Aquesta colonització de fauna no és exclusiva dels fenòmens càrstics. A les cavitats obertes artificialment, com les mines i els túnels, els pous i altres perforacions, sempre que les condicions climatològiques siguin bones, també n’hi viu i no tenen cap diferència amb qui habita les cavitats naturals.

En cavitats artificials també si han trobat noves espècies. Aquest és el cas, per exemple, del Stygiophyes akarsticus, un coleòpter cavernícola descrit l’any 1980 com Speonomus akarsticus per l’Oleguer Escolà de la Mina dels Cubilars, a Torre de Cabdella, excavada en materials no calcaris. (1)

Stygiophies akarsticus. Dibuix extret de la descripció

També en una mina de Cervelló, a la mateixa riera de Cervelló, sobre la que es va fer una bona recol·lecció faunística, en què es van localitzar molts espècimens, alguns d’ells troglobis (amfípodes aquàtics Pseudoniphargus africanus), i que va donar lloc a un article a la revista del GEFOMA. (2)

Part final de la mina de Cervelló. Llac terminal amb fauna troglobia

Un altre exemple són les galeries artificials d’accés a la Sala de la Verna, en que també hi viu una part de la mateixa fauna que colonitza la Pedra de San Martí. En una visita vam poder veure pel túnel, els magnífics coleòpters troglobis Aphaenops.

També a les mines de Can Palomeres, a Malgrat, on durant una serie d’anys extreien ferro i manganès, a més de les colònies de ratpenats hi ha representació d’invertebrats, tot i que no sembla ser fauna estrictament cavernícola.

Un miriàpode de les mines de Can Palomeres.      Foto: A. Meseguer. Exemplar viu

Galeries artificials de la mina de Can Palomeres

Un recent cas de pou, dels que antigament hi treien aigua, és el de Can Jep Collet (Josep Mumbrú), a Sant Feliu de Codines, que s’obre al celler de la casa. A baix del pou de 6 m de fondària, hi ha una mina d’uns 10 m de recorregut amb algunes depressions on s’acumula aigua permanentment. Es localitzaren isòpodes aquàtics Stenasellus virei i un altre tipus d’isòpode que encara està per determinar.

El pou de Can Jep Collet

Un tram de la galeria de la mina, dins del pou

Per què hi ha fauna especialitzada en una cavitat artificial? L’explicació és ben senzilla: La fauna no està en una cavitat per art de màgia. Inicialment ha de venir d’un altre lloc. Es va escampant la seva distribució a base de “emigrar” viatjant per les fissures del terreny i anar colonitzant cavitats properes. Sempre hem de recordar que per nosaltres una cavitat s’acaba quan ja no podem passar per ser massa estreta o massa baixa. La fauna té unes mides que permeten el seu pas a través de la immensa xarxa de microfisures que comuniquen interiorment muntanyes i massissos.

Una limitació en el desplaçament de la fauna per sota terra és la composició geològica dels terrenys. Si hi ha intercalats estrats impermeables o no carstificables, aquests són un impediment, la fauna quedarà aturada. Si amb els anys les erosions deixen illots carstificables aïllats, la fauna que hi podés haver al seu interior no tindrà la possibilitat ni de rebre congèneres ni de traslladar-se. Si es tracta d’una zona prou gran, o hi ha prou individus, podran anar vivint i evolucionant, però si no és així o perquè l’àrea no tingui prou aportacions hídriques, aquesta fauna no tindrà continuïtat.

En el cas de mines, en moltes ocasions els terrenys no afavoreixen la presència de fauna. Solen ser materials poc carstificables, amb intercalació de capes minerals de ferro, carbó, plom, etc, que no permeten la continuïtat de les xarxes de fissures, però tot i així, en moltes ocasions, si són carstificables, sí que n’hi trobarem.

El cas dels pous és més complexe. Molts d’ells estan oberts en materials no carstificables i per tant la seva presència dependrà de la capacitat de fissuració de la roca, si hi ha nivells de graves, etc. La fauna que solem trobar en els clàssics pous de treure aigua, sol ser aquàtica. Si en un pou hi ha aigua les possibilitats d’haver-hi fauna són molt elevades, ja que hi ha organismes, com els copèpodes, que mesuren només unes poques dècimes de mil·límetre i per tant es poden traslladar fàcilment pels nivells freàtics. D’altres, tot i ser més grans, poden estar entre un i tres mm i tampoc tindran moltes dificultats per a la seva locomoció. El límit l’establirà la granulometria dels sediments que puguin envoltar la situació del pou.

També hi ha el cas de les perforacions a gran profunditat per reconeixements geològics, per prospeccions d’aigua, de gas o de petroli, etc. Aquests conductes permeten accedir a les xarxes més profundes per mitjà de baixar-hi un fil amb un esquer, i recuperar l’estri passat un temps determinat. Per les perforacions molt fondes, que poden ser de 200 m i més, s’utilitza una canya de pescar.

En Floren Fadrique treient la trampa d'una perforació

En resum: Podem trobar interessant i important representació de fauna en qualsevol tipus de cavitat, bé sigui natural o artificial.

Referències bibliogràfiques:
(1) Escolà, O., 1980. Speonomus akarsticus n. sp. (Col. Catopidae, Bathysciinae) del Pirineo del Pallars (Catalunya). Speleon, 25: 27-29

(2) Auroux, Ll.; Pallarès, J., 1974 Observaciones espeleológicas en una cavidad artificial. Gours, 2 (pàgines sense numerar)

Nº 194. Recol·lecció de fauna a distància

La Bòfia del Port del Comte, cavitat molt propera al tema del post d'avui.  
Foto: J. Pastor, extreta d'Espeleobloc, post del 3 d'octubre del 2011 

Seguim amb la divulgació d’escrits fets per, o adreçats a grans personatges del món de la biospeleologia, partint de material consultat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Ara es tracta d’una carta enviada al Dr. Ricardo Zariquiey, donant-li explicacions sobre la tramesa d’unes trampes col·locades en dues coves properes a Sant Llorenç de Morunys.

En aquells temps, en què les comunicacions, en aquest cas al Prepirineu, eren més aviat difícils. En Zariquiey enviava, per correu o recader, caixetes amb esquers de manera que algú s’encarregava de col·locar-les dins d’alguna cavitat. Generalment era una persona del tipus pastor, caçador, etc., que es coneixia bé els camins i els forats del terme. La mateixa persona les recollia al cap d’uns dies i es retornava el material amb les possibles captures al seu interior. Aquesta feina es pagava en proporció a la distància de la cova, amb mig jornal, o un de sencer.

En Zariquiey contactava amb gent a qui moltes vegades no coneixia i que normalment no era ella mateixa qui feia la feina de posar i treure les trampes, sinó que havia d'encarregar-ho a algun conegut. Aquest n’és un cas. Va contactar amb José Rovira Cabanas, de Sant Llorenç de Morunys, qui va fer posar i recollir les trampes.

Parlant amb el Museu del Patronat de la Vall de Lord, m’expliquen que en Rovira era una personalitat del lloc. Tenia el títol de Baró d’Ancies (a la carta hi diu Ancías), i era amo de moltes terres que el permetien viure de les seves rendes.

La carta s’ha transcrit literalment, per tant, procurant conservar les paraules i la ortografia original, cosa que es fa difícil en algunes ocasions.

L’original està escrit en una sola cara, a mà, amb estilogràfica i tinta negra, sobre un full de paper ratllat per les dues cares, de mides 273 x 214 mm. La capçalada amb el nom, població i espai per la data, està impresa.

Transcripció de la carta:

San Lorenzo de Morunys 30 de Diciembre de 1923

Sr. Dr Ricardo Zariquiey

Barcelona

Muy Sr. mio: Por este mismo correo le mando los 4 paquetes certificados. Esta mañana me los han llevado y han estado en las cuevas 6 dias. En la cueva de Algara se han perdido dos cajas no se si es devido á alguna fiera ó á algun pastor. Dentro de las bolsas van los nombres de las cuevas. La cueva del Algara, dicha Espluga de l’Afrau está situada en la vertiente de la Sierra de “Prat d’Estaquas” cerca ó á unos 100 metros de la Ribera de Canalda, de cara á Oeste, término municipal de Oden, provincia de Lérida, Baronía de Ancías y de mi propiedad.

La cueva dicha Las Mesquitas esta situada en la vertiente de la Montaña de la Pedra encarada al Norte, en el término municipal de Pedra y Coma, provincia de Lérida enclavada en la propiedad “La Plana” cuyo propietario es D. Luís Viñas residente en Manresa dista de San Lorenzo unos 7 Klm.

La cueva del Algara dista de San Lorenzo unos 15 Klm.

Recibí las 25 ptas pero no he recibido el sobre monedero

De V. atto y S.S. q.e.s.m.

Jose de Rovira

Nota: actualitzant l'IPC, les 25 pta del 1923, avui dia serien uns 60 euros.

Portada d'un llibre escrit pel mateix autor de la carta, Josep de Rovira Cabanas

En algun proper post, parlarem dels dos Ricardo Zariquiey (pare i fill), que tant van fer per la biospeleologia catalana.

Nº 193. Escrits d’altres temps

Fotografia i signatura del Dr. F. Español, del llibre Francesc Español, 50 anys d'obra biospeleològica

Seguim amb la divulgació d’escrits de grans personatges del món de la biospeleologia, que ens ajudaran a comprendre les característiques socials dels anys en què aquesta ciència estava, quasi, en les seves primeres etapes.

En una remodelació del Laboratori de Biospeleologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, es van trobar i arxivar tota una serie de documents i d’escrits, alguns d’ells de gran interès, que van passar a formar part de l’Arxiu Històric del Museu. Ja en anteriors posts n’havíem editat alguns.

Avui mostrem un escrit autògraf del Dr. Francesc Español, segurament l’esborrany d’una posterior carta, ja que no hi ha capçalada ni signatura, en què demanava dades per fer una visita a una cova. Tot i que a l’escrit no hi consta la data, per un altre document de l’informe anual dels treballs i de les activitats de l’any 1934 (informe que es presentava cada any), ho podem datar dels principis de l’any 1934, tot i que també podria ser de finals del 1933, ja que la visita es va fer l’abril del 1934. Pel cas que parlem, no sembla que això tingui massa importància.

Fragment de la memòria d'activitats de l'any 1934, amb inclusió de la visita a la cova (d'una pàgina diferent)

Es tracta d'un full de 213 x 158 mm escrit amb estilogràfica i tinta negra, que aquí es presenta dividit en dues parts, amb la finalitat de que pugui veure's más ampliat.

En aquells anys, anar d’excursió a la cova, representava tota una complicació, a menys de disposar de cotxe, que no era el cas d’Español en aquells temps.

Aquesta cova, Español la cita com a Cova de la Serra de can Virella, possiblement la primera vegada que es dóna a conèixer en un escrit, posteriorment ha anat canviant a diferents noms, per acabar actualment com a Cova de la Censada Nova. Veure tots els detalls al bloc espeleoindex.com

Nº 192. La Nadala 2013 de l'Associació

Com cada any, el nostre company Agustí Meseguer ha creat una nadala amb motius biospeleològics.

Un detall de la seva afició per la fotografia, és que ens presenta la fauna viva i en el seu medi natural, cosa de molta dificultat d'obtenir, donat el tamany molt petit dels insectes, i els inconvenients dels seus ràpids moviments i els del medi subterrani amb la brutícia, humitat, foscor, etc.

Tot això vol dir que la obtenció de bones tomes no és gens fàcil. Aquest any el motiu són els coleòpters cavernícoles. Hi podem veure representants dels gèneres Parvospeonomus; Troglocharinus; Aphaenops i Paraphaenops.

BONES FESTES a tots i a totes.

Nº 191. Descobriment de l’ADN humà més antic

La Sima de los Huesos.    Foto. Extreta del bloc  http://oikia-pompeu.blogspot.com.es

El femur humà d'on s'ha extret l'ADN.  Foto: article de La Vanguardia

  El passat dijous 5 de desembre, va aparèixer al diari La Vanguardia (apartat Tendencias),  un artícle que dóna a conèixer uns recents estudis que han permès reconstruir l’ADN d’un os humà datat en 400.000 anys d’antiguitat. Pel seu interés, s’ha reproduït literalment en castellà, que és com ha arribat a les meves mans.

L’article, d’en Josep Corbella, parla d’un treball publicat a la prestigiosa revista Nature. Un dels coautors, en Juan Luis Arsuaga, explica a Josep Corbella, tota una serie de detalls sobre el que representa aquest avenç científic, en especial pel coneixement dels orígens de la raça pre-humana, o potser ja humana, y la relació entre els homínids Homo antecesor; pre-Neandertals; Neandertals i Homo sapiens.

L'article, amb les columnes totes seguides

Ara es troben que els representants més propers d’aquest ADN són originaris de la Sibèria i no d’Europa, segons es creia. Encara s’hauran de fer molts més anàlisi per conèixer amb més precisió la línia filètica dels homínids, però sembla que van pel bon camí.

Posició dels jaciments d'Atapuerca i Denísova.   Del mateix article de La Vanguardia

Aquesta situació, sense voler-ne fer comparances, és el mateix que ens trobem amb la fauna cavernícola. A vegades, dues espècies molt distanciades, que viuen a diferents continents, resulta que estan íntimament relacionades pel seu ADN, el que indica un origen comú abans de la deriva dels continents. Aquests casos són molt més antics, parlem de centenars de milions d’anys. En canvi, en els homínids, només parlem, com a màxim, d’un milió d’anys. Pel cas, tant ens fa, del que es tracta és de la similitud dels casos.Per l’extracció de l’ADN de la fauna cavernícola, els especialistes de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona, sempre ens han dit que necessiten fauna obtinguda en unes condicions determinades: capturada viva, i morta i conservada en alcohol de 96º. Resulta que si hem trobat un exemplar mort, l’aigua (o humitat) de l’entorn, altera de tal manera l’ADN que ja no permet l’extracció i anàlisi en bones condicions, o bé complica molt la operació.

El cas de la Sima de los Huesos d’Atapuerca, tanmateix que qualsevol altre cavitat, no és l’ideal; la seva conservació al llarg de 400.000 anys dins la cova, tot i mantenir-se a una temperatura poc menys que estable, deixa les mostres en un estat que per trobar l’ADN sencer s’han de fer múltiples anàlisi i anar aprofitant de cadascun d’ells la part de la cadena que s’hagí pogut conservar. Al final, ajuntant tots els trams obtinguts en sortirà el complet. Aquest procés és molt costós i només està a l’abast de pocs estaments científics, no dels nostres que estudien artròpodes.

Esperem més novetats.

Nº 190: Biospeleologia a la Fou de Bor

Els quatre components de la sortida, a la primera sala de la Fou. D'esquerra a dreta: Jordi Comas; Agustí Meseguer: Lluís Auroux i Floren Fadrique

El clàssic contrallum a la boca d'entrada de la Tuta Gran.      Foto: F. Fadrique

Hi ha instaurat un grup de treball dedicat a l’estudi de la fauna cavernícola, format per: Javier Fresneda (Catalunya); Arnaud Faille (França) i Charles Bourdeau (França), que s’han especialitzat en els coleòpters que colonitzen les cavitats dels Pirineus. Des de ja fa molts anys, han portat a terme nombroses campanyes a la serralada, tant del costat francès com del nostre.

Els especialistes actuals en biospeleologia, no solament publiquen noves espècies, sinó que, a vegades, complementen els treballs amb la revisió del grup de la novetat. Això dóna molta més feina, però també dóna més qualitat i posa al dia l’estat de coneixement del gènere, família, etc.

Una altra de les novetats és l’estudi de l’ADN dels individus cavernícoles. Fins fa poc temps, les diferenciacions entre espècies, es basaven en les distintes formes exteriors: la morfologia. A partir d’un moment determinat, en van començar a estudiar diversos òrgans interns, principalment els òrgans sexuals masculins, el que ajudava a diferenciar espècies que posseïen un aspecte exterior quasi igual. Però a mida que s’anaven descobrint més noves espècies, va arribar un moment que amb això tampoc n’hi havia prou. Després, a més dels òrgans sexuals masculins, també en van començar a comparar els femenins, donant molta més informació i criteri a l’hora de separar espècies i gèneres.

L'última “novetat”, des d'uns pocs anys, és la comparació de l’ADN de les espècies, el que ens dóna informació del seu origen i a partir de quant de temps es va iniciar la seva evolució que les va anar modificant fins a assolir unes característiques que permeten classificables com a espècies diferents. De moment, no es descriuen espècies només pel seu ADN diferenciat, se segueix amb les diferencies d’aspecte (morfològiques) tant externes com internes, però proporciona més dades, que en un pròxim futur potser sí que permetrà la seva separació.

Al tram final abans d'arribar a la Fou, hi ha unes cordes fixes. Normalment no fan falta, però amb el pendent
 nevat i a -7º, van anar bé.  Foto: F. Fadrique

Tot i el complert equip de recol·lecció, no vam trobar el Geotrechus.   Foto: F. Fadrique

El problema dels estudis genètics és que no estan a l’abast de tothom, és necessari un equipament científic altament especialitzat. això no es pot tenir particularment, pel que és precís col·laborar amb algun estament oficial tipus CSIC, universitat, etc. L’equip abans esmentat d’en Javier, Arnaud i Charles, estan en aquestes modernes línies de treball. Descriuen noves espècies, revisen i actualitzen els gèneres i treballen també amb l’ADN. A part de precisar la col·laboració amb estaments que puguin extreure l’ADN, és necessari disposar de fauna capturada en condicions adequades i conservada en líquids adients com l’alcohol etílic de 96º o propilenglicol. No serveixen els antics exemplars de les col·leccions del museu o particulars, ja que per les seves condicions de preparació, amb el temps perden l’ADN. (això no és ben bé així, ja que també es podria arribar a obtenir encara que amb uns costos prohibitius pels estudiosos particulars).

Una de les noves espècies de Geotrechus que encara està en estudi

L’agost del 2008, membres de la nostra Associació van descobrir a Catalunya una nova espècie de coleòpter cavernícola del gènere Geotrechus. Ho vam comentar amb l’Arnaud, resultant que precisament havien també trobat algunes novetats del mateix gènere i estaven fent la revisió general del grup, pel que prenerem la determinació de cedir-los la novetat per afegir-la al seu estudi i fer un treball més complert. Vam conservar un exemplar amb alcohol de 96º i aquí va acabar la nostre feina… pel moment!

Per la banda de l’equip dels tres, volien fer l'anàlisi genètics de totes les espècies de Geotrechus catalans, pel que van iniciar una serie de campanyes per obtenir exemplars en bones condicions per l’estudi.

A Catalunya, fins aquest moment hi ha descrites les següents espècies:

-Geotrechus ubachi. Descobert l’any 1964 a la zona del Boumort i descrit per F. Español el 1965

-Geotrechus seijasi. Descobert l’any 1965 a la cova de la Fou de Bor, a la Cerdanya i descrita per F. Español el 1969

-Geotrechus puigmalensis. Descobert l’any 1973 a la cova de les Encantades, al Puigmal i descrita per A. Lagar el 1981

Lepidòpter de la fauna parietal de la Fou.   Foto: Agustí Meseguer

Lepidòpter de la fauna parietal de la Fou.   Foto: A. Meseguer

A més de les visites a diferents cavitats per obtenir les noves espècies, van tenir que re-descobrir les cavitats a on es va trobar el G. ubachi, quasi oblidades durant molts anys. Per part nostra, també hi vam col·laborar recol·lectant per a ells material a la cova de les Encantades. Només els en faltava un: el de la Fou de Bor. L’objectiu semblava fàcil, ja que és una cavitat a l’abast de tothom. Ells hi van anar en diferents ocasions… i res de res. Tot i que són gent molt experimentada en recerca i captura, no n’han pogut trobar ni un exemplar, sembla que hi hagin fugit tots. També han col·locar trampes, amb el mateix resultat.

Dins la nostra Associació, vam decidir també intentar-ho. Molt seria que no en trobéssim cap. Per això hem organitzat una sortida a la Fou. Avançant-nos al desenllaç, hem de dir que ha estat un fracàs total. Hem tornat sense èxit. El dimarts 10 de dessembre d’enguany, hi hem anat en Floren Fadrique; Jordi Comas; Agustí Meseguer i Lluís Auroux. (Tots quatre, membres de la SIE i de l'Associació Catalana de Biospeleologia)

La Fou de Bor sempre ha estat una cova amb poca fauna visible (sempre en comparació a altres cavitats biològicament més actives). De fauna se’n veu, però sempre molts pocs exemplars, i és que sembla que no hi hagi materia organica. És un cas semblant del qual ja n’hem parlat en altres ocasions, de les cavitats d’alta muntanya (encara que la Fou només està a 1.170 m snm.) amb baixes temperatures i pocs recursos alimentaris (encara que la Fou disposa exteriorment d’una bona cobertura vegetal que podría donar aquests recurssos). Hem trobat material divers, sempre interessant, però no l’objectiu que havíem anat a buscar.

Diplòpode cavernícola de la Fou: Hispaniosoma racovitzai.    Foto: Agustí Meseguer

De la Fou s’han descrit troglobis molt interessants, com el cent-peus Hispaniosoma racovitzai, Ribaut 1913 descobert durant una visita l’any 1910, d’en Jeannel i en Racovitza; el ja comentat G. seijasi i el col·lèmbol Onychiurus borensis descrit per E. Beruete; J.I. Arbea i R. Jordana, l’any1994. També hi viu un coleòpter leiodid: Ceretophyes cenarroi, descobert per F. Español l’any 1950 al proper Forat de les Gralles i descrit per ell mateix l’any 1955.

Durant la nostra visita hem deixat diverses trampes i hi tornarem en el termini d’un mes. 

Desitjeu-nos més sort! 

Nº 189. Fauna als tubs volcànics de les Illes Canàries

La montaña d'Aslobas, una pirámide basáltica, a l'illa de Gran Canaria

El nostre col·laborador habitual a les Illes Canàries, company d'Associació i amic, el Dr. Pere Oromí de la Universitat de La Laguna, Tenerife, ens ha enviat un article sobre noves cavitats volcàniques de l'illa de Gran Canaria, amb novetats de fauna, que tot seguit inserim en el format original de l'article del diari. L'article ha estat editat a la web del diari digital Canarias Ahora.

Les troballes de fauna cavernícola a Canàries són molt habituals. El grup de treball fa molts anys que explora i estudia la particular fauna subterrània de les seves illes volcàniques. L'enclau i origen de les illes confereix unes característiques molt peculiars a les formes de vida animal del seu sota terra, sobretot pel seu enclau geogràfic, del tot aïllat, i també per la naturalesa geològica de materials eruptius.

Jo encara recordo quan iniciava les meves visites al Museu de Barcelona, que el Dr. Español ens comentava que "La fauna cavernícola només es pot desenvolupar dins de terrenys càrstics de calcàries, conglomerats ... i poc més". El perquè d'aquesta teoria, era que es considerava que en materials volcànics no hi havia hagut les condicions perquè la fauna podés penetrar sota terra (recordem que l'origen de la fauna cavernícola sempre ha estat en les migracions de la fauna exterior cap el sota terra).

Al poc temps, es van iniciar les descobertes en els túnels que constitueixen les cavitats dins les coves de lava solidificada. També hi havia vida subterrània, i a més, molt evolucionada i adaptada a aquest nou medi. A partir d'aquí, una vegada conegudes les primeres cites, es va anar trobant més i més fauna, fins avui dia en que les recerques estan molt desenvolupades.

Canarias/Gran Canaria |   21 de noviembre de 2013 (13:41 h.)

Descubierto en La Aldea uno de los tubos volcánicos más antiguos del mundo. EFE

El tubo se encuentra en la montaña de Aslobas, una pirámide basáltica entre los barrancos de Tasarte y Tasartico. (EFE)

Este hallazgo supone toda una revolución para este tipo de formaciones volcánicas, ya que su antigüedad se remonta mucho más atrás que la atribuida hasta ahora.

Un grupo de montañeros y biólogos ha descubierto en el municipio de La Aldea, en la Reserva de la Biosfera de Gran Canaria, uno de los tubos volcánicos más antiguos del mundo, formado hace 14 millones de años, en el que han proliferado dos especies de insectos desconocidas hasta la fecha.

Este hallazgo, hecho público este jueves por el Cabildo de Gran Canaria, supone toda una revolución para este tipo de formaciones volcánicas, ya que su antigüedad se remonta mucho más atrás que la atribuida al que hasta ahora se consideraba como el más antiguo de España: la cueva del Llano, en Fuerteventura, que tiene un millón de años.

El tubo se encuentra en la montaña de Aslobas -una pirámide basáltica casi perfecta que se levanta entre los barrancos de Tasarte y Tasartico-, tiene 47 metros de desarrollo y está habitado por dos especies de insectos adaptadas a una vida en completa oscuridad y casi sin nutrientes, no catalogadas hasta ahora.

El biólogo Manuel Naranjo, portavoz de la Sociedad Entomológica Canaria Melansis, la agrupación responsable del descubrimiento, ha explicado este jueves que la datación que se otorga a este tubo lo sitúa en los momentos en los que se formó el escudo volcánico que dio origen a la isla de Gran Canaria, durante el Mioceno.

Además, ha recalcado que apenas se conocen otros tubos volcánicos de más antigüedad en todo el mundo, con la salvedad de algunas formaciones en Australia a las que se calculan 30 millones de años.

Esta sociedad científica ya publicó hace unos años un catálogo sobre la fauna cavernícola de Gran Canaria, tras un trabajo de inspección de diversas grutas que apenas tocó los barrancos de la Reserva de la Biosfera, al oeste de la isla, porque se consideraba que, por sus características geológicas, se trataba de un terreno muy poco propicio para el desarrollo de este tipo de vida.

Sin embargo, sus responsables decidieron explorar la montaña de Aslobas tras haber sido avisados por un grupo de montañeros de la existencia de una cueva, con apariencia volcánica y humedad, elemento este clave para que se instalan especies animales.

Allí se encontraron con un pequeño tubo no muy largo, pero con un desarrollo laberíntico que sugiere que puede ser el último vestigio de una formación volcánica mucho más larga, "kilométrica".

En un ambiente con 24 grados de temperatura y 94% de humedad relativa, constataron la presencia de dos nuevas especies de invertebrados: una pequeña cucaracha completamente ciega (Symploce sp.n) y una cochinilla despigmentada, adaptadas ambas a sobrevivir con los pocos nutrientes que arrastran las filtraciones de agua.

También hallaron una zona de antiguas arcillas de las que han tomado muestras para analizar, porque creen que cabe la posibilidad de que en ellas estén atrapados granos de polen que revelen información sobre cuál era la flora que existía en Gran Canaria en los momentos iniciales de formación de la isla.

Además, han recuperado fragmentos de cerámica, presumiblemente prehispánica, y restos óseos de lagartos gigantes, conejos y ratas comunes, así como de la extinta rata gigante de Gran Canaria.

El presidente del Cabildo de Gran Canaria, José Miguel Bravo de Laguna, ha subrayado la importancia de este descubrimiento y ha recordado que se ha producido dentro de las distintas actividades puestas en marcha para reactivar la Reserva de la Biosfera.

Bravo de Laguna ha señalado que el Cabildo está abierto a que grupos de las dos universidades canarias y de otros organismos científicos del resto de España participen en el estudio de este tubo volcánico y de las distintas líneas de trabajo que se abren.

Esperem rebre més bones notícies d’aquestes magnífiques illes, i de les seves particulars cavitats.