Nº 200: Història del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Part 1 (2)

La façana del Museu Martorell, per l'interior del Parc de la Ciutadella

Primera part:

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb el que treballem els de la nostra Associació BIOSP, actualment dins de l’edifici del Castell dels tres Dragons del Parc de la Ciutadella, no sempre ha estat en aquest lloc. En parlem molt, del museu, en aquest bloc, però crec que convé seguir el seu camí des del principi. Segurament molts de nosaltres no en sabem la seva història. Ara en parlem.

Tot i que aquest capítol no tracta directament de biospeleologia, és d’interès per conèixer els seus inicis i saber com hi ha anat evolucionant, a Barcelona, des dels orígens.

Portada del primer dels dos llibres sobre els que s'ha basat aquest article 

Pàgina nº 3 del primer llibre, amb les dades completes de l'edició

Portada del segon llibre consultat, de l'autora Alícia Masriera, llavors Directora del museu 

El primer museu de ciències naturals, va ser el Museu Martorell, de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889) situat al costat del Museu de Ciències Naturals, també dins del Parc de la Ciutadella. Va ser el primer museu públic de Barcelona. El nom Martorell prové de la persona que va fer possible la construcció de l’edifici i les col·leccions que contenia als seus principis.

Pàgina nº 12 del primer llibre. Repartiment de les instal·lacions dins del Parc de la Ciutadella

Detall ampliat de la foto anterior

Francesc Martorell i Peña (1822 - 1878). (S’insereix un resum tret de l’enciclopèdia lliure Viquipèdia en català).

Va ser un català corredor reial de canvis i comerciant/antiquari de professió. També fou viatger, estudiós de la numismàtica, naturalista aficionat (especialment a la malacologia), arqueòleg de nom (pioner estudiós de l'arqueologia balear i dels seus monuments megalítics). El 1868 va visitar l'Alguer per estudiar els nurags sards i hi descobrí la supervivència de la llengua catalana.

Al llarg de la seva vida va reunir una gran col·lecció d'objectes, una miscel·lània típica de l'època, incloent-hi espècimens d'història natural -zoologia, botànica, geologia, fòssils- objectes arqueològics, llibres i numismàtica.

A la seva mort, amb només 56 anys (1878), per evitar que les col·leccions que havia reunit es dispersessin, va donar a la ciutat de Barcelona el conjunt de les seves col·leccions d’història natural, arqueologia i etnologia i la seva biblioteca, a més d’una dotació econòmica de 125.000 pessetes per conservar totes les peces.

Quatre anys després de la seva mort, el 1882, es va inaugurar el Museu Martorell, el primer museu de titularitat pública de Catalunya i el primer edifici de Barcelona dissenyat per complir la funció de museu, i que junt amb l’Hivernacle i l'Umbracle, aquest també finançat per Martorell, van formar el nucli original de l'actual Museu de Ciències Naturals.

Retrat a l'oli de Francesc Martorell (1904). Autor, Mateu Balasch i Mateu. Pàgina nº 30 del segon llibre

Dependències del Museu Martorell, l'any 1917. Pàgina nº 24 del primer llibre

Pàgina nº 73 del primer llibre

Sala d'exposicions de zoologia i botànica del Museu Martorell (1917). Amb una X, l'esquelet de la balena, 16,8 m de longitud, que després va estar exposada al veí museu del Castell dels tres dragons, i que en l'actualitat es pot veure al Museu Blau del Fórum. Pàgina nº 60 del segon llibre

Evolució dels museus:

1878 - 1882: Període de construcció. Inauguració del Museu Martorell l’any 1882. En una primera etapa, el Museu Martorell era d’Arqueologia i Ciències Naturals. Quant al Museu d'Arqueologia de Catalunya, situat a l'antic Palau d'Arts Gràfiques, construït a la muntanya de Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, sempre ha seguit una altra línia independent dels museus que avui tractem.

1888: l’arquitecte Lluís Domenec i Montaner crea un dels edificis aixecats amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, destinat a ser restaurant. Es coneix popularment com el Castell dels Tres Dragons,

Una altre vista de la mateixa sala de la foto anterior

La sala de Paleontologia del Museu Martorell, l'any de l'edició del segon llibre (2006). Pàgina nº 114

1891: el Museu Martorell va passar a ser de Ciències Naturals

1906: Els laboratoris de recerca del Martorell s’instal·len a l’edifici del Castell dels Tres Dragons, mentre que les instal·lacions de recerca i exposició es mantenen al Museu Martorell

1916: Es constitueix la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, sota el patronat de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona. Les instal·lacions de la Junta, totes dins del recinte del Parc de la Ciutadella, eren: (noms extrets de la Guia de les instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals del 1917)

Pàgina nº  134 del primer llibre

En una segona part parlarem de la resta.

Nº 199. Assemblea de l’Associació Catalana de Biospeleologia

Un dels projectes de la nostra Associació: l'estudi de la biodiversitat cavernícola de la cova del Toll, a Moià.  L'Agustí Meseguer amb els estris d'estudi, a la plataforma de fusta sobre el riu

Recordatori de l’Assemblea de l’any 2014

Recordem que demà dimarts dia 18 de febrer, a les 18 h i al Museu Blau (Fòrum), tindrà lloc l’Assemblea de l’Associació Catalana de Biospeleologia –BIOSP-, corresponent a l’exercici 2013-2014.

Com sempre, esperem la vostra presència, tant per retrobar-nos, com per escoltar els vostres suggeriments.

Fins demà dimarts!

Nº 198. Ricardo Zariquiey Álvarez

Ricardo Zariquiey Àlvarez

Els inicis de la biospeleologia a Catalunya.

  Avui parlarem d’en Ricardo Zariquiey Àlvarez, fill d’en Ricardo Zariquiey Cenarro, del que vam fer un escrit en l’anterior post.

Tanmateix que el pare, també va dedicar una part molt important de la seva recerca entomològica a l’estudi de la fauna subterrània, particularment dels coleòpters.

Amb tota seguretat, el més important descobriment d’en Zariquiey fill va ser sense dubtes la Zariquieya troglodytes. Un nou gènere de coleòpter caràbid cavernícola de característiques excepcionals, trobat l’any 1923 en el decurs d’una exploració a la Bauma de Brugués. L’únic exemplar que va poder caçar, el va enviar a René Jeannel, qui de seguida va contestar, dient que…Estic estupefacte al veure aquest magnífic caràbid que vostè ha descobert. Ben aviat li diré el que en penso. A primera vista, crec que és un nou gènere proper a Troglorites.

La publicació va tenir lloc l’any 1924 per René Jeannel: Coleopteres nouveaux de Catalogne: Trabajos del Museo de Ciéncias Naturales de Barcelona, 4 : 1-18. En principi es va descriure com Molops (Zariquieya) troglodytes, però després d’uns anys va ser elevat a la categoría de gènere, quedant com a Zariquieya troglodytes Jeann. 1924.

Zariquieya troglodytes Jeannel 1924

Coneixent que a prop de la Balma de Brugués hi havia una altra cavitat, la Balma de Taleixà, en Zariquiey es va fer construir una escala de corda per davallar-hi. La va donar al Sr. Vilanova que era el guia que l’acompanyava en les seves exploracions per Terrades, per que hi anés fent visites. El resultat va ser que a finals del 1924, va trobar quatre exemplars més del codiciat coleòpter (només se’n coneixia un exemplar). I no va ser fins a l’any 1942 què Francesc Español va retrobar-lo a la mateixa cavitat.

D’aquest personatge en podríem dir més coses, però en les dues necrològiques que va escriure Francesc Español amb motiu de la seva mort, ja s’expliquen moltes coses interessants i no cal repetir-les. Inserim el de la revista Suplemento Informativo y Bibliográfico de Miscelánea Zoológica Vol 2 fasc 1 1964-1965

R.Z.A va ser la persona que inicià Francesc Español en la recerca biospeleològica. L’any 1917 en Ricardo ja sovintejava el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i va ser l’any 1923 quan Español hi va començar les seves col·laboracions, coincidint els dos en els laboratoris. Per Español, en Zariquiey era una gran personatge que el va acollir i ensenyar els difícils inicis de la biologia. L’hi estava molt reconegut i recordo que sempre parlava d’ell amb molt de respecte.

Valgui aquest paràgraf escrit per Español: Por lo que a mí se refiere le conocí en 1923 en el laboratorio de Entomología de este Museo que regentaba en aquellas fechas el inolvidable Sr. Codina; pronto entablamos una sólida amistad aumentada, si cabe, en el curso de los años; su hondo humanismo hizo profunda huella en mí y me llevó a secundar primero y a proseguir después sus actividades biospeleológicas; fue mi maestro en estas lides, con él realicé innumerables campañas de prospección biológica en diferentes zonas del carst peninsular y por no disponer de otra posibilidad sacrificaba a menudo largas horas de su descanso nocturno paro atender mis reiteradas consultas o las de cuantos colegas se interesaban por sus estudios o deseaban conocer su valiosa colección de catópidos cavernícolas.

Cercant per internet, he trobat una curiositat: una carta sobre suport de postal, escrita per Emil Racovitza i adreçada a Ricardo Zariquiey fill, dient que encara no ha rebut els dos paquets que en Zariquiey li havia enviat a l’Institut d’Espeleologia de la Universitat de Cluj i que reclamarà al servei de correus. Sens dubte es tractava de fauna cavernícola. Afegia que, pel mateix correu l’hi envia una separata d’una publicació seva sobre la cacera dins les cavernes.

El problema a l’hora d’escriure els dos articles sobre aquests personatges, ha estat l’absència de material gràfic. Només ha estat possible recuperar una fotografia de cadascun, les editades en les necrològiques, i que deixen molt que desitjar. No se n’ha trobat cap més.

Nº 197. Ricardo Zariquiey Cenarro

El Doctor Ricardo Zariquiey Cenarro

Ricardo Zariquiey Cenarro: Un dels iniciadors de la biospeleologia a Catalunya.

Els primers estudis biospeleològics coneguts de Catalunya, podrien ser els de Ignacio Bolívar. L’any 1880 va treballar amb els ortòpters del gènere Dolichopoda, una mena de grills amb llagues antenes i potes que, entre altres països, dues espècies colonitzen diverses cavitats de Catalunya.

A partir de l'any 1907, Racovitza i Jeannel inicien les seves exploracions sota el projecte Biospeologica, fet que va interessar a altres especialistes espanyols a partir de l’any 1911, com Cándido Bolívar que va interessar-se en més grups cavernícoles i, a partir del 1917 en Ricardo Zariquiey Cenarro (1870-1943) i més endavant el seu fill Ricardo Zariquiey Álvarez (1897-1965). Es dona la circumstancia que durant uns anys, els dos van arribar a treballar conjuntament el temes de fauna cavernícola.

A l’hora d'interpretar les activitats dels Zariquiey pare i fill, en moltes ocasions apareixen dubtes sobre l’autoria, ja que si bé en signar els seus treballs sempre indicaven el segon nom, quan altres autors parlaven d’ells no solien fer aquesta diferenciació. L’any 1917, quan els dos es dedicaven a biospeleologia, el pare, Cenarro, tenia 47 anys i el fill, Álvarez, 20 anys. Fins a l’any 1942, la majoria de recerques les podia haver fet tant un com l’altre.

En Ricardo Zariquiey Cenarro, va néixer a Navarra, però va cursar la carrera de medecina a Barcelona i ja sempre es va quedar a Catalunya. Va ser un reconegut pediatra. La seva residencia estava a Arenys de Munt, lloc en què es va fer construir una gran mansió que era coneguda com a Can Zariquiey i que avui dia encara es conserva, la casa i el nom.

L’any 1955, el Dr. Francesc Español li va dedicar una nova espècie de coleòpter cavernícola que havia descobert en l’exploració d’una nova cavitat: l’avenc de les Gralles, cavitat propera a la Fou de Bor, a la Cerdanya. La visita va ser durant una campanya, el juny del 1950, en què hi van participar en Joaquim Monturiol; en Francesc Vicens i en Francesc Español. El nom de la nova espècie va ser Speophilus cenarroi i en la descripció Español va escriure: Pláceme dedicar esta especie al que fue distinguido entomólogo español y activo explorador del dominio hipogeo catalán doctor Ricardo Zariquiey Cenarro.

L’any 1944 Español va escriure la seva necrològica: Español, F.: Ricardo Zariquiey Cenarro 1870-1943 (nota necrológica). Graellsia. 2, 1 (1944), 27-31. S'insereix tot seguit.

No és necessari escriure més. Trobarem tota la seva vida i les les seves descobertes en aquest escrit d'Español. En un proper post, parlarem del seu fill.

Nº 196. Convocatoria de l'Assemblea de BIOSP del 2014

Diplòpode polidesmid. Cova del Toll, Moià.    Foto: Agustí Meseguer 

CONVOCATÒRIA D’ASSEMBLEA

D’acord amb l’art. 10 dels Estatuts de l’Associació Catalana de Biospeleologia, es convoca l’Assemblea General anual que tindrà lloc en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Museu Blau), Plaça Leonardo da Vinci 4-5, el pròxim dimarts dia divuit de febrer del 2014 a les 18 hores en primera convocatòria y a les 18,30 hores en segona convocatòria.

L’Assemblea constarà de l’Ordre del dia següent:

1 .- Lectura de  l’Acta anterior i la seva submissió a votació per ser ratificada.

2 .- Exposició per part del Sr. President de les activitats dutes a terme durant l’any 2013 i  projectes pel 2014.

3 .- Presentació de l’estat de comptes de l’Associació i pressupost previst per al 2014.

4 .- Votació dels projectes i pressupost per al 2014.

5 .- Els acords es prendran per majoria simple dels vots del socis presents o representats.

6 .- Torn obert de paraules.

                                      L’Hospitalet de l’Infant 15 de Gener de 2014.

Us hi esperem!

Nº 195. Fauna subterrània en cavitats artificials

Coleòpter cavernícola del gènere Paraphaenops, d'una mina artificial als Ports.    Foto: A. Meseguer. Exemplar viu

Estem acostumats a parlar de la fauna cavernícola tot referint-nos a coves i avencs, diem-ne cavitats naturals. Aquesta colonització de fauna no és exclusiva dels fenòmens càrstics. A les cavitats obertes artificialment, com les mines i els túnels, els pous i altres perforacions, sempre que les condicions climatològiques siguin bones, també n’hi viu i no tenen cap diferència amb qui habita les cavitats naturals.

En cavitats artificials també si han trobat noves espècies. Aquest és el cas, per exemple, del Stygiophyes akarsticus, un coleòpter cavernícola descrit l’any 1980 com Speonomus akarsticus per l’Oleguer Escolà de la Mina dels Cubilars, a Torre de Cabdella, excavada en materials no calcaris. (1)

Stygiophies akarsticus. Dibuix extret de la descripció

També en una mina de Cervelló, a la mateixa riera de Cervelló, sobre la que es va fer una bona recol·lecció faunística, en què es van localitzar molts espècimens, alguns d’ells troglobis (amfípodes aquàtics Pseudoniphargus africanus), i que va donar lloc a un article a la revista del GEFOMA. (2)

Part final de la mina de Cervelló. Llac terminal amb fauna troglobia

Un altre exemple són les galeries artificials d’accés a la Sala de la Verna, en que també hi viu una part de la mateixa fauna que colonitza la Pedra de San Martí. En una visita vam poder veure pel túnel, els magnífics coleòpters troglobis Aphaenops.

També a les mines de Can Palomeres, a Malgrat, on durant una serie d’anys extreien ferro i manganès, a més de les colònies de ratpenats hi ha representació d’invertebrats, tot i que no sembla ser fauna estrictament cavernícola.

Un miriàpode de les mines de Can Palomeres.      Foto: A. Meseguer. Exemplar viu

Galeries artificials de la mina de Can Palomeres

Un recent cas de pou, dels que antigament hi treien aigua, és el de Can Jep Collet (Josep Mumbrú), a Sant Feliu de Codines, que s’obre al celler de la casa. A baix del pou de 6 m de fondària, hi ha una mina d’uns 10 m de recorregut amb algunes depressions on s’acumula aigua permanentment. Es localitzaren isòpodes aquàtics Stenasellus virei i un altre tipus d’isòpode que encara està per determinar.

El pou de Can Jep Collet

Un tram de la galeria de la mina, dins del pou

Per què hi ha fauna especialitzada en una cavitat artificial? L’explicació és ben senzilla: La fauna no està en una cavitat per art de màgia. Inicialment ha de venir d’un altre lloc. Es va escampant la seva distribució a base de “emigrar” viatjant per les fissures del terreny i anar colonitzant cavitats properes. Sempre hem de recordar que per nosaltres una cavitat s’acaba quan ja no podem passar per ser massa estreta o massa baixa. La fauna té unes mides que permeten el seu pas a través de la immensa xarxa de microfisures que comuniquen interiorment muntanyes i massissos.

Una limitació en el desplaçament de la fauna per sota terra és la composició geològica dels terrenys. Si hi ha intercalats estrats impermeables o no carstificables, aquests són un impediment, la fauna quedarà aturada. Si amb els anys les erosions deixen illots carstificables aïllats, la fauna que hi podés haver al seu interior no tindrà la possibilitat ni de rebre congèneres ni de traslladar-se. Si es tracta d’una zona prou gran, o hi ha prou individus, podran anar vivint i evolucionant, però si no és així o perquè l’àrea no tingui prou aportacions hídriques, aquesta fauna no tindrà continuïtat.

En el cas de mines, en moltes ocasions els terrenys no afavoreixen la presència de fauna. Solen ser materials poc carstificables, amb intercalació de capes minerals de ferro, carbó, plom, etc, que no permeten la continuïtat de les xarxes de fissures, però tot i així, en moltes ocasions, si són carstificables, sí que n’hi trobarem.

El cas dels pous és més complexe. Molts d’ells estan oberts en materials no carstificables i per tant la seva presència dependrà de la capacitat de fissuració de la roca, si hi ha nivells de graves, etc. La fauna que solem trobar en els clàssics pous de treure aigua, sol ser aquàtica. Si en un pou hi ha aigua les possibilitats d’haver-hi fauna són molt elevades, ja que hi ha organismes, com els copèpodes, que mesuren només unes poques dècimes de mil·límetre i per tant es poden traslladar fàcilment pels nivells freàtics. D’altres, tot i ser més grans, poden estar entre un i tres mm i tampoc tindran moltes dificultats per a la seva locomoció. El límit l’establirà la granulometria dels sediments que puguin envoltar la situació del pou.

També hi ha el cas de les perforacions a gran profunditat per reconeixements geològics, per prospeccions d’aigua, de gas o de petroli, etc. Aquests conductes permeten accedir a les xarxes més profundes per mitjà de baixar-hi un fil amb un esquer, i recuperar l’estri passat un temps determinat. Per les perforacions molt fondes, que poden ser de 200 m i més, s’utilitza una canya de pescar.

En Floren Fadrique treient la trampa d'una perforació

En resum: Podem trobar interessant i important representació de fauna en qualsevol tipus de cavitat, bé sigui natural o artificial.

Referències bibliogràfiques:
(1) Escolà, O., 1980. Speonomus akarsticus n. sp. (Col. Catopidae, Bathysciinae) del Pirineo del Pallars (Catalunya). Speleon, 25: 27-29

(2) Auroux, Ll.; Pallarès, J., 1974 Observaciones espeleológicas en una cavidad artificial. Gours, 2 (pàgines sense numerar)

Nº 194. Recol·lecció de fauna a distància

La Bòfia del Port del Comte, cavitat molt propera al tema del post d'avui.  
Foto: J. Pastor, extreta d'Espeleobloc, post del 3 d'octubre del 2011 

Seguim amb la divulgació d’escrits fets per, o adreçats a grans personatges del món de la biospeleologia, partint de material consultat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Ara es tracta d’una carta enviada al Dr. Ricardo Zariquiey, donant-li explicacions sobre la tramesa d’unes trampes col·locades en dues coves properes a Sant Llorenç de Morunys.

En aquells temps, en què les comunicacions, en aquest cas al Prepirineu, eren més aviat difícils. En Zariquiey enviava, per correu o recader, caixetes amb esquers de manera que algú s’encarregava de col·locar-les dins d’alguna cavitat. Generalment era una persona del tipus pastor, caçador, etc., que es coneixia bé els camins i els forats del terme. La mateixa persona les recollia al cap d’uns dies i es retornava el material amb les possibles captures al seu interior. Aquesta feina es pagava en proporció a la distància de la cova, amb mig jornal, o un de sencer.

En Zariquiey contactava amb gent a qui moltes vegades no coneixia i que normalment no era ella mateixa qui feia la feina de posar i treure les trampes, sinó que havia d'encarregar-ho a algun conegut. Aquest n’és un cas. Va contactar amb José Rovira Cabanas, de Sant Llorenç de Morunys, qui va fer posar i recollir les trampes.

Parlant amb el Museu del Patronat de la Vall de Lord, m’expliquen que en Rovira era una personalitat del lloc. Tenia el títol de Baró d’Ancies (a la carta hi diu Ancías), i era amo de moltes terres que el permetien viure de les seves rendes.

La carta s’ha transcrit literalment, per tant, procurant conservar les paraules i la ortografia original, cosa que es fa difícil en algunes ocasions.

L’original està escrit en una sola cara, a mà, amb estilogràfica i tinta negra, sobre un full de paper ratllat per les dues cares, de mides 273 x 214 mm. La capçalada amb el nom, població i espai per la data, està impresa.

Transcripció de la carta:

San Lorenzo de Morunys 30 de Diciembre de 1923

Sr. Dr Ricardo Zariquiey

Barcelona

Muy Sr. mio: Por este mismo correo le mando los 4 paquetes certificados. Esta mañana me los han llevado y han estado en las cuevas 6 dias. En la cueva de Algara se han perdido dos cajas no se si es devido á alguna fiera ó á algun pastor. Dentro de las bolsas van los nombres de las cuevas. La cueva del Algara, dicha Espluga de l’Afrau está situada en la vertiente de la Sierra de “Prat d’Estaquas” cerca ó á unos 100 metros de la Ribera de Canalda, de cara á Oeste, término municipal de Oden, provincia de Lérida, Baronía de Ancías y de mi propiedad.

La cueva dicha Las Mesquitas esta situada en la vertiente de la Montaña de la Pedra encarada al Norte, en el término municipal de Pedra y Coma, provincia de Lérida enclavada en la propiedad “La Plana” cuyo propietario es D. Luís Viñas residente en Manresa dista de San Lorenzo unos 7 Klm.

La cueva del Algara dista de San Lorenzo unos 15 Klm.

Recibí las 25 ptas pero no he recibido el sobre monedero

De V. atto y S.S. q.e.s.m.

Jose de Rovira

Nota: actualitzant l'IPC, les 25 pta del 1923, avui dia serien uns 60 euros.

Portada d'un llibre escrit pel mateix autor de la carta, Josep de Rovira Cabanas

En algun proper post, parlarem dels dos Ricardo Zariquiey (pare i fill), que tant van fer per la biospeleologia catalana.