Nº 413. C. E. Grans personatges de la Bioespeleologia. E. Racovitza

 Grans personatjes de la Bioespeleologia

Émil Racovitza (Iasi 1868 – Cluj 1947)

Aquesta biografia ha estat traduïda i resumida per donar-hi un enfoc més particular a la Bioespeleologia. S'ha partit de diverses fonts. D'Internet per un article del Dr. Gheorghe Racovitza i del llibre Assaig sobre els problemes bioespeleològics, una traducció al català del nostre company el Dr Xavier Bellés.

Emil Racovitza va néixer a Iasi (Romania) el 15 de novembre de 1868. La seva infància va transcórrer a la casa familiar de Sonaresti, a la província de Vaslui i es va educar a Iasi amb el professor i escriptor Ion Creaga. Va seguir els seus estudis a l'Institut Unite, lloc a on el professor Griore Cobalesco va despertar el seu interès i encara més, la seva passió en les ciències naturals i el coneixement de la naturalesa.

Seguint els desitjos del seu pare, va seguir els estudis a la Facultat de Dret de París, tot i que va preferir seguir la seva pròpia vocació assistint i graduant-se a la Facultat de Ciències de la Sorbona, a on va tenir com a professor de zoologia a l'Henri de Lacaze-Duthiers. Es va graduar l'any 1891, assolint el doctorat el 1896 amb un alt grau que el va fer molt conegut entre els científics europeus.

Donats els seus mèrits científics i els grans coneixements naturalistes, va ser seleccionat per participar com a biòleg a l'expedició Antàrtida, embarcat en el vaixell Bèlgica, durant els anys 1897-1899, sota el comandament del capità Adrien de Gerlache. Aquesta activitat va ser el començament de la seva carrera científica. A la tornada de l'expedició, va portar al laboratori de Banyuls un important volum de material pel seu estudi, una col·lecció de 800 mostres botàniques i 1200 de zoològiques.

Al tornar de L'Antàrtida té una gran dedicació a l'estudi de la flora y de la fauna de Romania però a més de les espècies en particular com a fet aïllat, especialment sota l'aspecte de l'entorn i iniciador de l'etologia, un fet innovador a l'època, ja que encara no es parlava d'ecologia, sinó d'economia natural.

A finals de l'any 1900, el llavors director del laboratori oceanogràfic Arago de Banyuls Henri de Lacaze-Duthiers, que ell mateix havia fundat 20 anys abans i el mateix que uns quinze anys abans havia estat un dels professors de l'Émil, va preveure que l'Émil Racovitza podria ser el seu successor per a la direcció del Laboratori pel que el va nomenat Director Adjunt.

El 15-7-1904 el vaixell oceanogràfic francès Roland, pertanyent al Laboratori Arago de Banyuls, fa escala a Porto Cristo dins d'una campanya per les Balears. Els investigadors Emil Racovitza, Georges Pruvot, i Odón de Buena van visitar la cova del Drac, molt coneguda i comentada pels resultats de les exploracions portades a terme el 1896 per l'espeleòleg francès Martel (veure post del 29 maig 08). Racovitza va trobar dins dels llacs un isòpode aquàtic que ell mateix va descriure com un nou gènere i nova espècie: la Typhlocirolana moraguesi (per dedicació a l'amo dels terrenys de la cova, en Ricard Moragues).

Aquesta visita va esdevenir un punt clau per la història de la biologia subterrània en veure les grans possibilitats que podia donar l'estudi de la fauna de l'enclau subterrani, per les seves modificacions, per l'adaptació al medi, el seu parentiu amb formes marines, etc. Tant el va interessar, que deixà les seves tasques oceanogràfiques i es dedica exclusivament a l'estudi del domini cavernícola. Fins el moment, la fauna cavernícola havia estat si no , deixada en un racó, sí posicionada a l'esglaó més baix dels llocs a on hi podia haver traces de fauna.

Al poc temps, el 1907, ja exposa una serie de principis i bases per la biologia del món subterrani en la seva obra Essai sur les problèmes biospéologiques, un text bàsic considerat com l'iniciador d'una nova ciència, la bioespeleologia i que a més, tot i els més de cent anys de la seva publicació, cal dir que els seus principis encara són vigent en molts sentits.

Nota: Aquesta obra, segons ja es deia al principi, s'ha traduït al català i a més inclou l'edició facsímil original en francès. Ha estat editada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 2004. Una obra bàsica i fàcilment comprensible que no pot faltar a tots els interessats en la vida subterrània. Es pot comprar a l'IEC al preu de 15 euros.

En Racovitza havia creat l'any 1905 la institució Biospeologica, destinada a la recerca de cavitats, exploració, captura, estudi de la fauna cavernícola i publicació dels resultats. Aquesta institució s'inicià, a partir de les seves exploracions a la cova del Drac de Mallorca l'any 1904 Poc després s'hi afegeix en Jeannel (veure la biografia d'en Jeannel al post del 10 de setembre del 2008) i creen la revista Biospeologica per editar els treballs sobre fauna cavernícola. Inicien també una serie de metòdiques campanyes a les zones càrstiques de la meitat nord d'Espanya. La primera va ser el mateix 1905 al Pirineu d'Osca.

Va iniciar el programa internacional Biospéologica el 1905, destinat a la recerca de cavitats, exploració, cacera, estudi i publicació de resultats sobre la fauna subterrània Si bé en principi aquesta activitat era d'un caire podríem dir-ne "privat", aconseguí l'any 1920 un reconeixement oficial per part de la Universitat Romana de Cluj, pel que va tornar a Romania per crear l'Institut Espeleològic a la capital de Transilvània.

L'any 1914, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, Racovitza es trobava, junt amb en Jeannel, a Espanya realitzant una campanya al Pirineu, a la zona aragonesa i van tornar tot de pressa a Banyuls. En Jeannel va ser mobilitzat com a metge-cirurgià, mentre en Racovitza, que era estranger i per tant exempt de tota obligació militar, es va quedar treballant a Banyuls. Però el Laboratori va ser adaptat com a hospital per rebre els ferits del front. L'Émil va prendre les funcions de Director i es va dedicar en cos i ànima a l'hospital, deixant pel moment les investigacions biològiques. L'any 1919, acabada la guerra, des de Romania se'l va demanar que tornés a Cluj per organitzar la Universitat, tasca que va acceptar i a més hi va crear, l'abril del 1920 el primer Institut d'Espeleologia del món.

Els resultats del programa Biospéologica van ser excepcionals. Un total de 1200 cavitats explorades, dins l'àmbit d'Europa i Àfrica. Una col·lecció de 50.000 exemplars de fauna capturada en cavitats i un total de 66 publicacions sobre fauna cavernícola que totalitzen quasi 6.000 pàgines. Fins llavors la biologia mai havia tingut una dedicació tant important. Racovitza va aconseguir el seu objectiu: la divulgació i comprensió de la biologia de l'àmbit subterrani
Les seves activitats espeleològiques es van perllongar fins l'any 1923, quan ell en tenia 55 anys, deixant aquestes feines de camp als seus companys i deixebles, en particular van ser Jeannel i Chappuis que el van anar reemplaçant.

Durant els 20 anys de permanència d'en Racovitza a Cluj, fins l'inici de la segona guerra mundial, es va caracteritzar per una gran diversificació dels seus treballs i dedicacions: Va ser Senador en representació de la Universitat de Cluj en el període 1922-1926; Rector de la Universitat de Cluj entre 1929 i 1930; President de L'Acadèmia Romana de Ciències entre 1926 i 1929; Director de l'Institut Espeleològic entre 1920 i 1947, així com membre de diverses associacions científiques

Després de la guerra, l'any 1940 i com a conseqüència del Pacte de Viena, Romania va ser obligada a cedir tota la part nord-est de Transilvania a Hongria, el que incloïa la Universitat de Cluj i l'Institut Espeleològic. Els dos estaments es van exiliar a Timisoara, mentre en Chappuis es va quedar personalment a la cura de l'Institut, logrant conservar i salvar tot el material de treballs, biblioteca i col·leccions, tot i que durant quatre anys no es va poder realitzar cap activitat científica en aquests estaments.

L'any 1945, quan Racovitza ja pot tornar a Cluj ho troba tot físicament intacte i comença de nou a reorganitzar l'Institut, però per poc temps. El novembre de l'any 1947 l'Emil mor a Cluj a conseqüència d'una pneumònia

Nº 412. C. E. Grans personatges de la Bioespeleologia. René Jeannel

 Article copiat de l'aparegut a l'Espeleobloc, el 10 de setembre del 2008.

Grans personatges de la Bioespeleologia

René Jeannel (París 1879 - París 1965)

Va ser un dels pares de la Bioespeleologia, recent ciència iniciada fa poc més de cent anys i també un dels entomòlegs més eminents del segle XX, amb una gran reputació internacional en la biologia subterrània.

Aquesta biografia l'he traduït, i resumit per donar-hi un enfocament més particular a la Bioespeleologia, doncs va ser una persona molt polifacètica que ens ocuparia molt espai. S'ha partit de l'article (trobat a Internet) publicat en francès a la revista L'Internat de París, nº 42 (2005). Els autors són la seva filla Jacqueline i un net d'en Jeannel, en Jean-Marie. Si es vol coneixer la biografia original, cercar a http://www.aaihp.fr/IllustreAncien/JEANNEL.html

En René Gabriel Jeannel va néixer a París el març del 1879 a la Caserna dels Célestins, al barri de l'Arsenal durant l'època en que el seu pare, Maurice Jeannel, metge de la Guàrdia Republicana era cirurgià a Toulouse. El seu avi Julien-François Jeannel, era el cap del Departament de Farmàcia de la Guàrdia Imperial d'en Napoleon III.

Cursa els seus estudis secundaris a Toulouse. El seu professor de ciències naturals, Bernard Lamounette, va ser qui va despertar la seva vocació, tant d'espeleologia com de la fauna subterrània. El va portar a la Grotte d'Oxybar als Baixos Pirineus i René fa la seva primera cacera, uns coleòpters Aphaenops, tenint la sort de que captura dues noves espècies que van ser estudiades i descrites per Elzéar Abeille de Perrin.

Després del batxillerat inicia a Toulouse els estudis de medecina, però es trasllada a París per continuar-los, al mateix temps que estudia Ciències Naturals a la Sorbona. Acaba els estudis de medecina el 1903 assolint-ne el doctorat el 1907.

Nota de detall. La foto de la portada de la revista i la del quadre és la mateixa, però la real és aquesta darrera, ja que a l'editar la revista la van publicar voltejada en horitzontal.

El 1905 fa la seva primera comunicació científica a la Société Française d'Entomologie sobre el coleòpter Carabus splendens. Després d'un temps a París, René es nomenat preparador al Laboratori de Banyuls, que depenia d'en Pruvot, que havia sigut professor seu a la Sorbona. A Banyuls ja hi treballava l´Emile Racovitza, un romanès que ja tenia una gran reputació científica com a oceanògraf i explorador de l'Antàrtida, establint-se una forta amistat entre ells.

En Racovitza havia creat l'any 1905 la institució Biospeologica, destinada a la recerca de cavitats, exploració, captura, estudi de la fauna cavernícola i publicació dels resultats. Aquesta institució s'inicià, a partir de les seves exploracions a la cova del Drac de Mallorca l'any 1904 (veure el post Exploracions d'en Martel a les Coves del Drac, del 29 de maig del 2008 a l'Espeleobloc). Poc després s'hi afegeix en Jeannel i creen la revista Biospeologica per editar els treballs sobre fauna cavernícola. Inicien també una serie de metòdiques campanyes a les zones càrstiques de la meitat nord d'Espanya. La primera va ser el mateix 1905 al Pirineu d'Osca.

Obté la llicenciatura en Ciències l'any 1908, el mateix any que descobreix els 106 frescos paleolítics a la Grotte du Portel, als Pirineus i que van ser estudiats per l'abat H. Breuil. Aquests anys prepara la seva tesi de Ciències sobre els coleòpters cavernícoles Bathysciinae i la presenta l'any 1911. Es tracta d'una important obra de 641 pàgines que esdevindrà la base als futurs estudiosos d'aquests insectes cavernícoles.

Els anys de la Gran Guerra, 1914-1918, en Jeannel retorna a la bata blanca i al bisturí, passant tota la guerra com a cirurgià d'ambulància i participant a les pitjors batalles; Verdun, Somme, Èparges, etc, amb la sort de sortir-ne sempre indemne.

 

Després de la primera guerra mundial, Romania assoleix la independència, moment en que es crea la Universitat de Cluj. Emil Racovitza hi accedeix l'any 1921 i nomena Jeannel professor de biologia general a la Facultat de Medecina de Cluj, pel que la família Jeannel es trasllada a viure a Romania.

El 1923 el govern francès nomena Jeannel Chevalier de la Légion d'Honneur i al poc, a Romania se'l nomena membre de la Real Acadèmia. L'any 1924, entre Racovitza, Jeannel i el suís Pierre-Alfred Chappuis, creen l'Institut Mundial d'Espeleologia. Sovintejaven els viatges entre Cluj i França. Eren necessàries vuit jornades pel desplaçament en cotxe. Cada vegada es prenia un itinerari diferent per visitar altres científics, museus o cavitats de les zones per on passaven. El trajecte Cluj-Viena s'havia de fer per pistes de muntanya ja que no hi havien carreteres. Els rius s'havien de passar pels guals, no hi havien ponts i la gent dels pocs poblets que trobaven, encara no havien vist mai un automòbil. Si es necessitava ajuda pel cotxe, el tenien que remolcar amb búfals.

La seva obra Faune Cavernicole de France va ser publicada el 1926. Va ser l'inici d'una nova ciència: la Bioespeleologia, que ha anat prenent una gran importància pel fet que aquestes espècies antigues, conservades dins d'un medi estable són veritables « fòssils vivents » i que la seva distribució geogràfica permet reconstruir la història de la Terra. Va ser el pioner en la Biogeografia, nova ciència que li va permetre, partint de les àrees de distribució de les espècies, acabar amb la teoria dels ponts intercontinentals i confirmar la teoria d'en Wegener de la dinàmica de les derives dels continents.

En 1927, René deixa Romania i torna al Museu d'Història Natural de París per crear un vivari, però cada any viatja a Cluj a on hi resta dos ó tres mesos per impartir els seus cursos a la Facultat de Medecina. René deixa definitivament les seves ocupacions a Romania l'any 1931 per fer-se carreg de la càtedra d'Entomologia del Museu de París, del que va arribar a ser-ne director. El 1935 en René és nomenat Oficial de la Legió d'Honor en ocasió del tri-centenari del Museu.

 La producció científica d'en René va en augment. Naturalista complet, zoòleg, botànic, geòleg, paleontòleg, prehistoriador, explorador i biogeògraf. Com a bon ecologista, ja llavors deia: L'home, fill dels boscos i pare dels deserts, és el pitjor dels elements destructius de la natura. A més de moltes altres, l'any 1942 publica L'origen de la fauna terrestre i el 1943 Els fòssils vivents de les cavernes.

L'any 1950, conjuntament amb Albert Vandel, professor de Zoologia a Toulouse, creen el Laboratori Subterrani de Moulis, a l'Ariege, per l'estudi dels cavernícoles en el seu propi medi natural. Al cap de dos anys, el 1952, en Jeannel es jubila.

El seu llegat és molt important: 511 treballs que totalitzen més de 20.000 pàgines impreses. El 1965 mor a París a l'edat de 86 anys.

Un important testimoni de primera mà: El nostre estimat Dr. Joaquim Mateu el va conèixer personalment, van treballar junts a Museu Nacional d'Historia Natural deParís i explica que "En Jeannel era una persona d'una gran amabilitat. A mi em tenia una bona estima i moltes vegades em demanava dades i opinions sobre diverses qüestions de fauna. Tenia una activitat increïble, però era una persona poc accessible, procurava no distreure's del que estava treballant. Tenia un col·laborador, una mena de secretari, en Gui Colas, amb qui organitzava les visites i reunions amb la gent que volia contactar personalment amb ell. Pel matí es pot dir que no rebia a ningú, en canvi la tarda ja la tenia més oberta per les visites. Tot i la seva amabilitat, era d'un caràcter "aixut", tenia molt pocs amics de debò, por ser el que més, en Pierre Basilewsky, un especialiste en coleòpters. Jo vaig tenir la sort de coincidir amb en René durant tres anys al Museu de París, des del 1949 al 1952, any en que en Jeannel es va jubilar. Teníem els llocs de treball molt propers, dins del mateix museu. Després de la seva jubilació ell seguia anant al museu per continuar els seus treballs d'entomologia".

Nº 411. C. E. La Bioespeleologia al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. 1960-1970

 Copiat del bloc Espeleobloc, entrada del 27 d'abril del 2008

Bioespeleologia al Museu

El Departament de Bioespeleologia del Museu de Ciències Naturals -Zoologia- de Barcelona. Etapa 1960-1970.

El primer Laboratori d'Entomologia del Museu. Foto: Instalacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals. Barcelona 1917

Breu història de la tradició bioespeleològica a Barcelona

Els inicis a Catalunya, s’han d´establir el 1869 amb una troballa puntual. L’alemany G. Dieck va descobrir a la Cova del Salnitre de Montserrat un nou coleòpter troglobi que va descriure ell mateix, el Speophylus kiessenwetteri, el primer troglobi català.

L’any 1907, M. Faura i Sans descubreix un nou coleòpter cavernícola, descrit per l’alemany E. Reitter el 1908 com el Troglocharinus ferreri.

Els primer treball bioespeleològic fet per gent catalana va ser un estudi de conjunt dels coleòpters cavernícoles catalans del Dr. Ricardo Zariquiey Cenarro l´any 1917, un metge que va ser actiu col·laborador del museu.

L´any 1923 el nostre sempre recordat Francesc Español va descobrir el seu primer insecte cavernícola nou, un coleòpter que va ser descrit l’any 1930 per Jeannel com Speophylus españoli (ara, Troglocharinus espanoli) i també és l’any que coneix al Dr. Zariquiey. Tot això va ser l´impuls que l´inicià en el món de la bioespeleologia. L´any 1932 Español va entrar a treballar al Museu i l´any 1934 ja va fer el seu primer treball de fauna subterrània amb un estudi dels coleòpters cavernícoles de St. Llorenç del Munt.

El trist període 1936-1940 va ser d´inactivitat, amb motiu de la guerra. El període 1940-1960 es va iniciar amb un ressorgiment per acabar fent un grup estable de col·laboradors, amb moltes campanyes, estudis i publicacions de resultats. Noms com C. Altimira, E. Balcells, M. Bech, M. Gonzàlez, A. Lagar, R. Margalef, J. Mateu, J. Negre, M. Rambla, A. Villarrubia, J. Vives, (alguns ja hi eren abans) van ser les bases i referències pels que varem venir després

 

                   El primer magatzem-arxiu de fauna cavernícola (1964)

El Departament de Bioespeleologia al Museu: Període 1960 al 1970

La creació oficial del Departament va tenir lloc l´any 1960 sota l´impuls de Francesc Español, que llavors encara tenia el càrrec de conservador, tot i que feia totes les tasques de Director. El Departament, físicament no existia, era un ens, un grup de persones dedicades majoritariament a la bioespeleologia, que es reunien al Museu per poder-hi trobar els companys i fer-hi estudis. El lloc de reunió era el mateix espai del Laboratori d´Entomologia, una saleta de no més de 30 m2 que era el lloc habitual de treball d’Español, al segon pis del Museu i dins d´una de les quatre torres de l´edifici, la d’en front del carrer de la Princesa.

A més dels col·laboradors que ja feia anys que freqüentaven el Museu, l´any 1960 es produeix un important fet: La incorporació de nova gent: L´Oleguer Escolà, en Joan Senent, l´Isidre Gonzàlez Urgellés, l´Armando Ávalo, el Carles Ribera, en Ramón Viñas, i d´altres, una serie de persones que pel moment no són especialistes en cap grup de fauna, són espeleòlegs interessats en buscar i capturar fauna cavernícola tot aprofitant les seves sortides. La gran quantitat de material recollit obliga a crear un arxiu per emmagatzemar i conservar la fauna recollida.

Va ser l´Isidre Gonzàlez Urgellés qui em va iniciar en les reunions i treballs del Museu a finals de 1963. Jo acabava d´entrar al G.I.E. del Club Excursionista de Gràcia, precisament d´on també n´era soci l´Isidro. Quan ell em va explicar que dins de les cavitats hi recollia mostres de la fauna que hi habita, m´hi vaig interessar molt. Em va proposar anar al Museu per conèixer d´aprop tot aquest món d´estudi i especialització que tant m´atreia. Hi vaig anar. Semblava que parlessin en no sé pas quina llengua, doncs no hi entenia res de res. Tot eren noms científics i tecnicismes que m´eren aliens. Que si un bathyscinae, que si l´aparell genital tenia els estils més curts, que si l´alcohol s´ha de rebaixar amb aigua destil·lada, que si la falsa fisogàstria i més coses per parlar-ne dos díes sencers.

A les poques sortides d’espeleo ja em dedico plenament a la recerca i captura i entro a formar part del Departament. Español, llavors encara no era el director del museu, però en feia les tasques, ho portava tot, si bé s´ha de dir que la burocràcia no era cosa del seu interès i fer de director i haver d´anar sovint a l´Ajuntament i rebre visites que no fossin del món entomològic el posava nerviós, deia que “Aixó és perdre el temps“, no el deixaven fer el que més li agrada: estudiar els seus coleòpters. Per sort hi havia la Sra. Sofia, podem dir-ne la seva secretaria, que li estalviava de fer tota la paperassa oficial.

Taulell de treball del Departament d'Entomologia (1964)

Amb l´Español hi treballava la Sra. Conxita, que era una màquina de fer feina, feia de tot… i més. Era la Bibliotecària, s´havia d´enfilar per les fosques i estretes escales de fusta per pujar als altells i al pis dels armàris dels llibres. Era la preparadora dels insectes, una feina que exigeix bona vista, bones mans i sobre tot, molta paciència. S´hi passava moltes hores amb els ulls sobre la lupa binocular i amb una serie de pinzellets i agulles per retornar les petites bestioles a la seva postura original i encolar-les sobre trocets de cartolina. Sempre es queixava, deia que ja no tenia edat ni vista per fer-ho, però sempre acabava bé la seva feina.

L’Isidre Gonzalez i jo ens dedicàvem a l´arxiu, tant dels bitxos com de les fitxes del material existent. El cicle començava per prendre un tub que ens havia portat algú i del que s´havien de separar un per un tots els bitxets, netejar-los i agrupar-los en tubs nous amb alcohol net, ben etiquetats i ben tapats. Periòdicament es repassava tot per reomplir l´alcohol, reapretar els taps i revisar els tubs, doncs de tant en tant n´apareixien d´esquerdats.

Pel 1964 Español tenia la ideia d´ampliar el Departament i fer un Laboratori amb cara i ulls, o sigui, dedicar un espai exclusiu per a les activitats bioespeleològiques i tant es així que començà a buscar una persona per posar-la al front de la tasca. M´ho va proposar a mí, dient-me que jo era una persona amb molt futur en aquest camp, que em sería fàcil anar estudiant la carrera de Biològiques al mateix temps que treballava al Museu, que ser funcionari de l´Ajuntament era una feina “vitalícia”, etc., això sí, em prevenia de que el sou no era gaire alt. Jo ja treballava en feines tècniques de mecànica i electricitat i el canvi el veia molt sobtat.

Tot i això ho vaig reflexionar molt… i no m´hi vaig atrevir. Español en va tenir un disgust, m´insistí molt, la veritat és que em tenia molta estima i li feia il·lusió poder-me tenir al Museu.

                     El Dr. Francesc Español a la seva taula-despatx dins del Departament d´Entomologia.

L´inici del Laboratori va arrivar l´any 1965 el día que l´Español ens proposa aprofitar un nou despatx i traslladar-hi tot el material. El lloc escollit va ser al mateix pis però en una altre costat de l´edifici, la torre de sobre la entrada principal del museu, lloc a on segueix avui dia. La sala no s´havia utilitzat des de feia molts anys. Estava encimbellada de caixes, mobles vells, armaris mig plens de papers. Molta cosa per llençar. Varem començar fent neteja i portant-hi alguns mobles útils; taula i cadires, per poder-hi estar i treballar.

Un problema va ser que la instal·lació elèctrica que hi havia estava en molt mal estat, així que jo mateix vaig comprar tot el necessari i vaig fer la nova instal·lació. Com sigui que no es podien justificar les despesses del material elèctric, se´l va pagar com a subvenció per una sortida de camp… i tots tant contents.

Per aquells anys, el museu era un lloc un tant llòbrec, doncs tret de les escales de l´entrada i de les sales principals, la resta tot eren passadissos estrets i foscos, plens d´animals dissecats sense condicions per estar exposats.

Al nivell més alt de l´edifici hi havia, una sèrie de grans espais que també emmagatzemaven caixes i més caixes d´insectes guardats en sec. La labor de conservar en bon estat aquestes col·leccions, obligava periòdicament a revisar caixa per caixa i reposar els conservants; les pastilletes de Paradiclor, o l´essència de Nirvana. En ocasions i per falta de temps per revisar-ho bé, s´amuntegaven les caixes dins d´un gran bagul i es ruixaven amb sulfur de carboni, deixant-ho ben tancat durant uns dies. Això ho matava tot.

També els anys 1965 al 66 hi van haver més i molt importants novetats: Les incorporacions de gent com Miquel Nebot, Joan Seijas, Jordi Comas i finalment Xavier Bellés i que el 1966 Español va assolir el càrrec oficial de Director del Museu.

                         Actual Laboratori de Bioespeleologia amb el seu responsable Oleguer Escolà (2007)

 L´any 1967, l´Oleguer Escolà va entrar a treballar al Museu, fent-se càrrec del Laboratori de Bioespeleologia, avui dia encara en actiu funcionament.

L´Español, el 24-4-69 és nomenat Membre Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Lluís Auroux

Nº 410. C. E. Descobriment (1965) del coleòpter cavernícola Ildobates neboti

 Copia de l'article publicat al bloc Espeleobloc el 31/12/2008.

Fa poc temps, el Dr. Alberto Sendra, del Museu Valencià d'Història Natural, em va demanar unes dades sobre la troballa del coleòpter cavernícola Ildobates neboti, l'any 1965 a Castelló i em deia que... "les coses, si no s'escriuen es van perdent o van canviant de versió" i em va animar a explicar aquesta nota històrica

He parlat amb el protagonista, el Miquel Nebot, que m'ha proporcionat les quatre primeres fotos, i després ho he completat amb coses meves. En quant a les fotos, més que la seva qualitat, hi hem de veure l'interés "històric" de les primeres exploracions i de la troballa

El Miquel m'ha explicat que "l'any 1963 es va crear el G.E.P. (Grup Espeleològic Pedraforca) a Barcelona. I com tot grup d'aquella època calia fer "campanya". La meva àvia era de Cabanes, un poble de Castelló i m'explicava coses dels seus "alvencs" i de les coves que coneixia de quan era petita. Al poble hi vivia encara una germana de l'àvia, així que aprofitant la infraestructura familiar iniciarem aquestes campanyes, que batejarem com a "Operació Castelló" (quasi res per aquella època!).

A la primera estada, l'agost de 1964, ja vàrem explorar l'avenc de Serenge. I tornarem per Cap d'Any de 1965 i per l'abril del 65 durant la Setmana Santa. A l'estiu del mateix any 65 no havia gent disposada a tornar-hi, però vaig poder animar al Salvador Martell perquè m'acompanyes i m'ajudés a topografiar. Tots dos sols vàrem fer la campanya i és en aquesta que varem trobar "el bitxo". Els nostres pocs coneixements de la fauna, no ens van permetre saber el que havíem recollit. Sols quan ho varem entregar al Dr. Español varem saber que era un coleòpter molt interessant. L'anècdota és que al moment de trobar-lo, estàvem fent la topo i no teníem a mà cap tub, pel que, de moment i com que era un bitxo relativament gran, l'havíem posat en una caixeta de llumins fins a arribar a l'exterior a on el vam condicionar".

Acabada la Setmana Santa del 1965, en Nebot va portar al Museu tot el material recollit en la campanya. L'Español sempre donava un cop d'ull al que hi havia als tubs abans de separar el material i fer les fitxes de captures. En aquella ocasió no va canviar l'hàbit, només va canviar la seva expressió i la seva veu. Bé, més que veu va ser un fort crit, un Oh!, Quina meravella! I tot seguit: D'on ho has tret això? El Miquel va explicar que d'un avenc de Castelló, una cavitat d'una zona faunísticament desconeguda fins llavors. El motiu era un coleòpter com mai se n'havia vist mai per aquí. Ni idea del que podia ser, no entrava ni de bon tros en cap dels nombrosos grups coneguts.

Va resultar ser un nou coleòpter, un nou gènere i espècie, una cosa excepcional, la troballa més important en molts anys. Era una femella, el bitxo. Això és perfecte, tot parlant de la nostra raça, però llavors, en el cas d'un escarabat n'era un problema, doncs el 99 % dels caràcters comparatius i descriptius de les espècies es basaven en detalls de la morfologia dels mascles i encara més en aquest cas que fins i tot es dubtava de a quina subfamília podia pertànyer la troballa. Primer, Español deia que era un Zuphiinae, i de fet ja tenia previst el nom de Speleozuphium, però pel fet de que el grup, llavors, no tenia representants cavernícoles i també per les consultes amb altres entomòlegs, va canviar d'opinió i al final el va descriure col·locant-lo dins dels Dryptinae. L’Español tenia bones raons, doncs, com explicarem més endavant, ara sembla ser que en realitat és un Zuphiini.

Es va preparar una expedició per trobar-ne més exemplars, sobretot algun mascle. El 31 d'octubre i 1 de novembre de 1965 formem un grup amb Español, Gonzàlez Urgellés, Nebot i jo. No deixem indret per mirar, però el bitxo no apareix. Tot i això va ser un èxit, doncs entre la molta fauna recollida van aparèixer varis exemplars d'un coleòpter que també va resultar ser una nova espècie i que Español va tenir la deferència de dedicar-me. Deixem trampes i haurem de tornar en el termini de 15 dies. Al sortir també visitem un altre avenc del costat, L'avenc d'en Soria, amb el mateix èxit: res de res.

Per recollir les trampes, aquell dia només podíem tornar-hi el Nebot i jo i, a més, no disposàvem de cap cotxe. Les trampes no podien deixar-se més dies ja que es floririen y no serien efectives. Així doncs vam decidir anar-hi en tren (llavors tota una aventura). El dia 14 de novembre del 1965 vam prendre el tren, sortint el dissabte al vespre i arribant a Castelló el diumenge de bon matí. Un taxi ens porta fins Cabanes i l'anem guiant fins el Mas d'en Serenge. L'avenc està molt a prop del mas, pot ser a uns 500 m, per tant en poca estona ja som dins. Mentrestant el taxi s'espera per tornar-nos abans del migdia a Castelló, hora en que teníem que prendre el tren de tornada. Total que només podem estar-nos dins l'avenc un parell d'hores i com a límit dues i mitja. El temps just per recollir les trampes i poc més.

Les trampes havien complert bé, hi havia fauna, però no de la que cercàvem, així doncs esgotem el temps tornant a escorcollar alguns racons. La sort ens va ser favorable. Sota una pedra en vaig trobar un, solament un però de moment, si fos un mascle, ja n'hi hauria prou. La cacera ens va "pagar" moralment la sortida; la nit al tren, les presses de l'exploració, el neguit perquè el taxi torni a l'hora pel tren, les moltes hores de tren de tornada, etc. Recordo que els dos anàvem mirant el tub al contrallum de la finestra del tren, tots dos li veiem, o millor dit li desitjàvem veure detalls de mascle, si bé la veritat no la sabríem fins el dia següent, dilluns al matí, al portar-lo al Museu. No patiu més! Sí, era un mascle, i com deia Español, un mascle com una casa! Amb ell es va poder fer la descripció completa del gènere i de l'espècie. Per cert, les despeses del viatge les va pagar el Museu.

Nº 409. C. E. Repetició de certs articles de bioespeleologia publicats fa anys a l'Espeleobloc

 

                                                                              Coleòpter cavernícola del Marroc, descrit per F. Español l'any 1967

El bloc Espeleobloc, es va iniciar el dia 16/04/2007, publicant-se, com a poc, un article cada dia, fins al 7/11/2017 en què es va clausurar. En total uns 4.300 articles, molts d’ells amb l’etiqueta Bioespeleologia.

Com sigui que l’Espeleobloc no té continuitat, hi ha possibilitats que algun dia desaparegui de les pantalles, perdent-se tot el seu important contingut històric. De fet, moltes fotos i videos ja no es poden obrir.

Amb la finalitat d'agrupar tota l’especialitat en Biologia Subterrània, anirem reeditant-los, no tots sinó els que ens ofereixin notícies o informació valuosa sobre Bioespeleologia, que mereixi ser conservada i així tenir un més ampli recull d’aquesta ciència. En principi, només s’aniran reproduint els de l’autoria d'en Lluís Auroux o d'un altra membre de l'equip (uns 150 articles, que s'aniran triant i escollint)  i, en el cas que hi hagi coautors, se’n farà menció.

A l’inici de cada entrada, s’indicarà clarament que és una còpia; pot ser no literal, ja que hi ha informació que no està disponible de ser copiada, però sí el més aproximat que sigui possible. També, seguit al número de l'entrada, hi haurà l’indicatiu C. E., referint-se a Còpia d’Espeleobloc. Aquesta mateixa entrada ja està indexat d’aquesta manera: Nº 409 C. E. i el primer que aparegui serà el Nº 410 C. E.

Nº 408. Estudi dels coleòpters cavernícoles del grup Troglocharinus orcinus

 

A la prestigiosa revista Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, s'acaba de publicar un treball que tracta de l'estudi de les subespècies dels coleòpters cavernícoles Troglocharinus orcinus.

Hi ha gèneres i espècies de coleòpters cavernícoles que, al llarg dels anys, han sofert importants canvis dins la seva nomenclatura. Alguns dels motius són:

-Per l’aspecte exterior dels exemplars, es fa difícil fer una bona separació entre espècies i els estudis que s’han anat publicant, donaven molta importància a certs caràcters morfològics que, a la fi, s’ha demostrat que no eren constants i, per tant, no vàlids.

-Per la falta d’estudis d’ordre genètic (ADN).

-Per no haver donat la importància que es mereix l’estudi dels òrgans genitals de la femella.

-Per la seva distribució territorial, la proximitat entre espècies i subespècies, que ajudava a creure que podria ser tot el mateix.

-Per la falta d’unes separacions, d’uns bons aïllaments geogràfics i/o geològics ben determinats que puguin ser motiu d’una evolució diferent entre espècies pròximes.

Aquestes raons, potser no totes, convergeixen en aquest grup, propi de zones tarragonines, del T. orcinus. Una gran quantitat de cavitats on ha estat localitzat i uns aspectes exteriors dels individus que feien difícil la seva determinació.

                                          Distribució (per agrupacions) de les seixanta-una cavitats i de les tres subespècies

La feina ha estat ingent. El Joan ha estat el principal recol·lector de material de noves cavitats, mentre que el Jordi ha hagut de preparar unes tres-centes exemplars i un centenar d’extraccions de l’òrgan copulador, entre mascles i femelles (entre les tres subespècies). No sé si us podeu arribar a fer càrrec de l’extrema dificultat que comporta fer aquestes “operacions quirúrgiques” en insectes que mesuren, com a molt, quatre mil·límetres i, més encara, extreure els genitals, que mesuren unes poques dècimes de mil·límetre! Es necessita molt de pols i una vista privilegiada, tot i treballar amb aparells òptics de gran augment.

                       Fotografia d'una de les tres subespècies: Troglocharinus orcinus orcinus. Autor: Agustí Meseguer

Ha passat a sinonímia, o sigui, que ha quedat eliminada l’espècie, Troglocharinus orcinus acevedoi, entrant a formar part de Troglocharinus orcinus orcinus. Els autors han considerat que no tenia prou caràcters propis per a mantenir-se com una espècie distinta.

Així doncs, aquest grup queda amb tres subespècies:

-Troglocharinus orcinus orcinus (Jeannel)

-Troglocharinus orcinus lagari (Español)

-Troglocharinus orcinus figuerai (Lagar).

Quedem a l’espera de l’aparició de nous treballs.