dissabte, 24 de desembre del 2016
Aquest article ja es va publicar al bloc Espeleobloc. Donat l'interès dels descobriments, es considera important la seva reedició en aquest bloc.
Nous coleòpters cavernícoles a Ports i Terol
 |
| La nova espècie: Paraphaenops fadriquei, de La Cija de Fortanete, Terol |
Introducció general:
Paraphaenops: Gènere de coleòpters cavernícoles troglobis, altament evolucionats. Fins ara, el gènere només tenia una espècie: Paraphaenops breuilianus, dedicada a Henry Breuil, qui el va descobrir l'any 1914 en una visita a la cova Cambra del Parc Natural dels Ports, Tarragona.
La descripció la va fer Jeannel l'any 1916 com a Trechus (Paraphaenops) breuilianus, o sigui, com a un subgènere de Trechus. Al cap d'uns anys, el mateix Jaennel va passar-lo a gènere. Jeannel, conjuntament amb Candido Bolivar el 1920 els troben també a la cova del Gerret i el Forat del Rastre.
 |
| P. breuilianus: Esquerra, dibuix de la descripció, any 1916. Dreta: fotografia |
Al llarg dels anys se l'ha localitzat també en diverses cavitats més dels Ports i, tot i presentar algunes diferenciacions, sempre s'havien determinat com de la mateixa espècie.
Paraphaenops, tot i estar relacionat amb altres gèneres del sud de França i de l'illa de Sardenya, està geográficamente molt aïllat i la seva separació i inici d'evolució específica (divergència) es va produir el el Miocè, més exactamente durant el Tortonià, ara fa uns 10 milions d'anys.
La descoberta:
La descoberta:
La primera notícia que l'autor d'aquest post va tenir del descobriment, va ser per una trucada del telèfon l'agost del 2009. Era el Floren des de Miravete, Terol. A La Cija he trobat un Aphaenops, em va dir. Si em punxen, no em surt sang. Com dius?, volia que m'ho repetís. Sí, un Aphaenops, diu amb tot el convenciment del món. Els Aphaenops tenen una área de distribució pirinenca i majoritàriament a la vesant francesa, amb molt poques espècies al nostre país. La cavitat La Cija, dista uns 260 km de l'eix pirinenc, l'hàbitat normal dels Aphaenops, el que ho feia difícil el trobar-ne al Maestrat terolenc, tot i que coses molt més rares s'han vist. Ell insistia: Sí, té una forma aphaenopsiana (aquest terme s'aplica als coleòpters cavernícoles que, sense pertànyer al gènere Aphanops, presenten el cos allargat, abdomen el·líptic, tòrax molt estret i les potes i les antenes molt llargues). O sigui, que "a cop d'ull" s'assemblen.
Part de raó tenia el Floren. Si no va ser un Aphaenops, sí que va ser un Paraphaenops, que en llatí vol dir "semblant a Aphanops". Podem veure a la foto tres gèneres diferents, però tots ells amb aquests trets característics del que es denomina "facies aphaenopsiana" i encara més si els igualem de mida. No és d'estranyar que, en el moment de la captura i amb l'il·lusió de l'instant, el Floren pogués intuir que havia trobat un veritable Aphaenops. Però, si no ho és, quasi!
 |
| A dalt: mides reals. A baix: els tres igualats en la mida representada |
L'estudi:
L'estudi s'inicià a Barcelona a càrrec del Jordi Comas, determinant que, molt possiblement, es tractava d'una nova espècie. Llavors ens vam assabentar que el Dr. Vicente Ortuño, de la Universidad de Alcalá de Henares i el seu grup de col·laboradors, estaven treballant també en el gènere Paraphaenops, que si bé fins al moment tenia una sola espècie (P. breuilianus), els semblava que a Ports podien haver-n'hi dues. En conèixer aquest fet es va decidir que ells portessin a terme la revisió del gènere i l'estudi complet.
L'estudi s'inicià a Barcelona a càrrec del Jordi Comas, determinant que, molt possiblement, es tractava d'una nova espècie. Llavors ens vam assabentar que el Dr. Vicente Ortuño, de la Universidad de Alcalá de Henares i el seu grup de col·laboradors, estaven treballant també en el gènere Paraphaenops, que si bé fins al moment tenia una sola espècie (P. breuilianus), els semblava que a Ports podien haver-n'hi dues. En conèixer aquest fet es va decidir que ells portessin a terme la revisió del gènere i l'estudi complet.
Els autors del treball són: Vicente M. Ortuño (Madrid); Alberto Sendra (València); Ana Sofia P.S. Reboleira (Aveiro, Portugal) ; Floren Fadrique (Catalunya) i Arnaud Faille (París), tots ben coneguts en el món de la biospeleologia i que ja hi havien col·laborat amb nosaltres, l'Associació Catalana de Biospeleologia, en sortides a cavitats i anteriors descripcions de noves espècies. Precisament, el descobridor de la novetat, el Floren, també col·labora com a coautor del treball.
 |
| Localitzacions de les espècies actuals del gènere Paraphaenops: 1- P. breuilianus breuilianus. 2- P. breuilianus espanoli, nova subespècie. (1 i 2, Ports). 3 i 4: P. fadriquei, nova espècie (3: Engolidor de la bassa d'en Quinyo, Castelló. 4: La Cija, Terol) |
L'estudi ha tardat set anys (2009-2016) en ser publicat. És el cas, que jo recordi, que un treball d'aquest tipus hagi tardat tant de temps i això que ja fa més de cinquanta anys que estic dins d'aquest món de la bioespeleologia. Pel normal es pot tardar entre un i dos anys, com a molt tres, depenent de la complexitat de l'estudi i també de la facilitat o dificultat de trobar una revista que accepti el treball i el pugui editar, però com aquest cas mai. Tot i així, el més important és que ja hagi aparegut. S'ha editat a la prestigiosa revista digital alemanya Zoologischer Anzeiger.
 |
| La Cija. Sala de la Rosa |
Les cavitats:
La nova espècie es va trobar a La Cija de Fortanete, també coneguda com la Cija de la Rama. Es tracta d'un avenc (-115 m i 1350 m de recorregut), a prop de Fortanete, Terol. És un avenc tectònic de grans proporcions interiors, amb unes llargues rampes de pedregam, grans blocs i també grans sales, que fa difícil la recerca d'espècimens vius. La relativa gran alçada on s'obre la boca, 1.600 m snm, i la baixa temperatura interior de 8,3°, cal col·locar-la dins d'aquell tipus de cavitats amb escassetat de fauna, tot i que la que les colonitza sempre és molt interessant
La nova espècie es va trobar a La Cija de Fortanete, també coneguda com la Cija de la Rama. Es tracta d'un avenc (-115 m i 1350 m de recorregut), a prop de Fortanete, Terol. És un avenc tectònic de grans proporcions interiors, amb unes llargues rampes de pedregam, grans blocs i també grans sales, que fa difícil la recerca d'espècimens vius. La relativa gran alçada on s'obre la boca, 1.600 m snm, i la baixa temperatura interior de 8,3°, cal col·locar-la dins d'aquell tipus de cavitats amb escassetat de fauna, tot i que la que les colonitza sempre és molt interessant
La Sima de San Víctor va ser la segona localitat en trobar el nou Paraphaenops. Situada entre Fortanete i l'ermita de San Víctor, és un avenc (-29 m i 388 m recorregut), amb moltes dificultats per circular-hi donada la complexitat de les galeries: inundacions temporals, etc. 1605 msnm 6º
 |
| Sima de San Víctor. Galeries superiors |
Es dona la circumstància que fa pocs anys, el mateix Floren va descobrir tres noves espècies de col·lèmbols troglobis a les dues cavitats citades. Es tracta de:
Oncopodura fadriquei, a La Cija; sima de San Víctor (i també a la cueva del Turcacho)
Pygmarrhopalites cantavetulae, a la sima de San Víctor
Pygmarrhopalites maestrazgoensis, a La Cija; sima de San Víctor (i també a la cueva del Turcacho)
 |
| L'engolidor de la Bassa del Quinyo (centre, a baix) i la gran cubeta de recollida d'aigua |
El cas de l'Engolidor de Vistabella, la tercera localitat del P. fadriquei, té interès per la manera que va succeir: Durant els estudis del material de La Cija i San Víctor, un dia rebem un mail del Jesús Almela, de Castelló, en què acompanya unes fotos d'un coleòpter que van veure dins la cavitat, demanant-nos si el reconeixem. Ens vam quedar parats! Tenia pinta de ser un Paraphaenops!, tot i que amb unes fotos es feia difícil dir-ne res més.
Al cap de pocs dies, acompanyats dels germans Almeda, vam visitar la cavitat, amb la sort de poder obtenir cinc exemplars de l'apreciat gènere. Es tracta d'una localització entremig de Ports i el Maestrat (ja s'havia descobert el de la Cija de Fortanete i sabíem que era una nova espècie) i per això tenia la importància d'anar cobrint una àrea molt més gran de distribució, fins i tot la possibilitat que fos una altra nova espècie, resultant que es tractava de la mateixa de La Cija. No era la primera vegada que els Almela utilitzaven aquest mètode d'enviar-nos fotos de les seves importants troballes. Sempre ha donat bons resultats.
El treball publicat:
Traducció del Resum (amb alguna adaptació) al català
Traducció del Resum (amb alguna adaptació) al català
L'espècie Paraphaenops breuilianus (Jeannel de 1916) és un escarabat cavernícola que és una icona (1) de la fauna ibèrica. Té una fàcies "aphaenopsiana" (2) i fins ara era un gènere monoespecífic (3). Un extens treball de camp en els últims anys va permetre la revisió d'aquest peculiar gènere utilitzant les combinacions de mètodes morfològics, moleculars i ecològics i ha donat lloc a la descripció de dos nous tàxons; Paraphaenops fadriquei Ortuño i Faille sp. nov. (4), i Paraphaenops breuilianus espanoli Ortuño i Faille ssp. nov. (5), així com la descripció del tercer estadi larval (6) de l'espècie tipus. La seqüenciació de dos segments dels gens mitocondrials (7) (cox1, rrnl + tRNA-Leu + nad1) i un nuclear (LSU) (8) ha evidenciat una forta divergència per a tots els marcadors considerats entre P. breuilianus i la nova espècie P. fadriquei sp. nov. Les fortes diferències genètiques entre els dos taxons contrasta amb la gran homogeneïtat morfològica (9) del gènere. Les dades ecològiques registrades del Paraphaenops Jeannel, 1916 mostren que són espècies "estenoterms" i "estenohygrobionts" (10), perfectament adaptades al medi subterrani, que viuen a temperatures entre 4,4 i 10 ° C i amb una humitat relativa molt alta. Les noves localitats han permès engrandir l'antiga àrea de distribució de 72 als 5091 km², colonitzant un total de dotze cavitats: sis a la Mola de Catí (P. breuilianus breuilianus); tres a la regió càrstica més cap al sud, creuant la barrera geogràfica "Barranc de Regatxol" (P. breuilianus espanoli ssp nov.) i tres més a 60 km cap a l'oest, en una regió de diferents carsts: la "Serra de la Deveses" (P. fadriquei sp. n.). Aquesta zona geogràfica es superposa a una àrea geoestructural citada com a "zona d'unió" entre el Sistema Ibèric i la serralada costanera catalana, una àrea de fins a 1000 m d'altura sobre el nivell del mar.
Comentaris de l'autor d'aquest article:
1: Es refereix a què l'espècie inicial, P. breuilianus, és una icona dins la fauna subterrània peninsular. Trobada per l'abad H. Breuil l'any 1914 a la cova Cambra, al Parc Natural dels Ports, Tarragona i descrita per R. Jeannel l'any 1916. Emparentat amb el gènere Sardaphaenops, confinat a l'illa de Cerdenya i, tot i la semblança, separat dels Aphaenops pirinencs.
2: Aspecte aphaenopsià significa que la morfologia externa s'assembla a la del gènere Aphaenops, caracteritzat per un cos llarg i estret; un tòrax extremadament estret; un abdomen el·líptic; unes potes molt allargades i unes antenes que, solen ser més llargues que tot el cos.
3: Monoespecific es refereix a què un génere només té una espècie.
4: El nom de la nova espècie s'ha dedicat al seu descobridor Floren Fadrique.
5: El nom de la nova subespècie s'ha dedicat a la memòria del Dr. Francesc Español.
6: Els coleòpters (així com tots els insectes), abans de presentar el seu aspecte tal com els recordem, a partir de l'ou passen per diversos estats de larves, canviant de forma en cada una d'elles.
7: Les anàlisis de l'ADN es pot portar a terme partint de diferent material genètic i seqüenciant diferents porcions de les llargues cadenes. En aquest cas ens concreten quins segments s’han analitzat. L'ADN mitocondrial és el que es transmet per via materna i es manté gairabé invariable a travers de generacions.
8: L'ADN nuclear, és el del núcli
8: L'ADN nuclear, és el del núcli
9: Es refereix a què les dues espècies, més una subespècie de Paraphaenops conegudes, presenten una morfologia externa molt semblant entre ells, tret de petits detalls que també han ajudat a independitzar-los. En canvi, el que sí ha resultat ben diferenciat ha estat cada ADN.
10: Estenotherms es refereix a què es tracta d'espècies que només toleren petites variacions de temperatura. Estenohygrobionts es refereix a que les condicions d'humitat del seu habitat han de ser molt constants i propera a la saturació (100% d'humitat relativa).
 |
Representació de l'àrbre de l'ADN de les tres espècies del gènere Paraphaenops (a la dreta), havent sortit d’una branca que ha evolucionat independenment del grup del Trechus fulvus, |
Per completar la informació, s’ha traduït (automàticament, al castellà, amb alguns retocs) també el capítol Introducció del treball de la revista.
Introducción:
La entomofauna ibero-balear es rica en coleópteros Trechini, con 110 especies, aunque menos que las de Italia, 130 especies o Francia, con 142.
Varias de las ramas de los Trechini de la zona Ibero-Baleares son exclusivamente hipogeas y comparten importantes adaptaciones morfológicas, un síndrome conocido como troglomorfismo o troglobiomorfismo. Entre el espectacular Trechini de la Península Ibérica del género Aphaenops, endémico de los Pirineos y las cadenas marginales del Prepirineo Aragonés, alcanzando los Montes Vascos orientales (subgénero Hydraphaenops), asume una importancia particular. El término "Aphaenops" (sin ojo visible), se utilizó para nombrar el modelo anatómico hacia el que convergen diferentes Carabidae hipogeos: la llamada forma "aphaenopsiana" se caracteriza principalmente por un alargamiento del cuerpo, las patas y las antenas.
El enigmático género Paraphaenops, fue considerado durante mucho tiempo filogenéticamente cercano a los Aphaenops, a pesar de la gran separación geográfica entre los dos géneros y la existencia de la gran barrera geográfica proporcionada por la cuenca del Ebro que delimita los dos distritos bioespeleológicos del "Cuadrante Noreste Catalán" y el subdistrito “Norte-levantino”. Paraphaenops breuilianus, distribuido en las estribaciones del noreste del Sistema Ibérico, al sur del río Ebro, en una zona que podría ser citado como "zona de unión" del Sistema Ibérico y la Cordillera costera de Cataluña, previamente había sido incluido en la "serie filética de Aphaenops ". Sin embargo, recientes estudios genéticos revelaron que Paraphaenops no está relacionado con Aphaenops y los otros géneros estrechamente relacionados. Paraphaenops breuilianus, fue encontrado el año 1914 por Henri Breuil y se describe de la cueva "Cova Cambra", situada en la parte superior del macizo "Mola de Catí" (Tarragona). El entomólogo francés René Jeannel junto con el español Cándido Bolívar recogió en 1920 varios ejemplares de la localidad tipo y de la Cova del Gerret y Forat del Rastre. Algunos caracteres de la larva de P. breuilianus breuilianus ya fue descrito brevemente por Jeannel.
Esta especie fue encontrada más tarde en otras cuevas de ese macizo. Se tardó más de medio siglo en localizarlo en la Cova Trobada (La Sénia), una cavidad lejana de las localidades anteriores. El descubrimiento de un solo espécimen con diferentes caracteres morfológicos de los de la localidad tipo en la cueva "Cova Trobada" llevó a Español a considerarla, en principio, como un nuevo taxón, una opinión que él mismo rechazó al poco tiempo. Recolecciones recientes en esta localidad nos permiten confirmar las observaciones iniciales de Español con respecto a las diferencias morfológicas entre las dos poblaciones. Además, tres nuevas poblaciones de Paraphaenops, dos en la provincia de Teruel y la tercera, en la provincia de Castellón, nos permitieron clarificar su situación taxonómica. Se redescribe P. breuilianus con la presentación de un estudio detallado del imago, y la redescripción completa del tercer estadio larval de la localidad tipo.
Se proponen dos nuevos taxones (una de ellas especie y una subespecie) del género Paraphaenops, basado en la combinación de métodos morfológicos (de forma exterior), biométricos (de medidas) y moleculares (análisis de ADN) y se describe la importancia de la geología y las características ecológicas de la zona en el aislamiento entre poblaciones en su distribución actual.
Enhorabona a tot l'equip de treball per la important troballa.
