Nº 286. Fauna subterrània de l'Aragó

Portada del num. 35 de la revista

 Molts articles ens ha proporcionat Alberto Sendra Mocholí, de València. Ara ens parla de la interessant fauna subterrània de l'Aragó. L'article es va publicar el desembre del 2018 al núm. 35 de la revista Naturaleza Aragonesa.

L'enclau geogràfic de la regió aragonesa es troba entremig de la fauna mediterrània i la cantàbrica, i a més, influenciada per la nombrosa fauna pirinenca pròpia i la d'origen del vessant francès, el que ens dóna una gran riquesa en grups faunístics i d'espècies diferenciades. Però a més, l'Aragó té un desenvolupament geogràfic molt allargat en vertical; des dels Pirineus al nord, fins als relleus del Maestrat Terolenc al sud, amb moltes formacions calcàries que es troben aïllades entre si per intercalacions de materials no karstificables i que impedeixen una relació i intercanvi genètic entre les "illes" colonitzades per fauna subterrània, portant a una evolució independent en cadascuna d'aquestes zones. Així, tenim tres àrees principals: Al nord els Pirineus; al centre els relleus de Saragossa, i al sud, el Maestrat, cadascuna amb fauna diferenciada per l'aïllament geològic.

Però deixem que ens ho expliqui millor del que dic jo, l'Alberto.

Enhorabona per aquest treball, que ens permet conèixer aquesta interessant fauna, i el nostra agraïment per permetre la divulgació de l'article. 

Nº 285. Un nou coleòpter cavernícola del Marroc

Expedició de l'any 2005.  Preparant-nos per treballar

Introducció:

A vegades hi han de passar molts anys per poder descriure amb totes garanties una nova espècie. Aquest és el cas d'una de les dues noves espècies de coleòpters que es descriuen del Marroc. Us ho explico.

L'any 2001 es van iniciar les expedicions espeleològiques del Projecte de Bioespeleologia Atlas, gràcies a l'empenta del nostre Floren Fadrique. L'any 2005 vaig començar a treballar amb el grup del Marroc. Era la sisena activitat en aquest meravellós país. Jo ja hi havia estat fent espeleo i bio allà pels anys 1968-1970, però les sortides del Projecte ja eren una cosa més especialitzada i només dedicades a la recol·lecció i a l'estudi de la fauna subterrània marroquí.

Aquell any es va tornar a la zona de Tagleft, lloc on ja s'hi havia estat en l'expedició de l'any 2004 i ja se'n tenien alguns contactes i una certa amistat amb Said Maouni, que era funcionari i ajudant del Caid i que vivia en una edificació que havia estat un quarter de l'exèrcit francès quan tenien la zona ocupada. En Maouni tenia uns quants fills i filles, i un dels nois, l'Abdelaziz, es va incorporar al grup nostre i ens va acompanyar i fer de traductor, ja que si bé gairebé tothom en ciutats i pobles importants parlen francès, no és així a les zones de muntanya amb petits llogarets quasi aïllats de la civilització, en què no hi ha cap manera d'entendres. Els components érem en Floren Fadrique, el seu fill Noel, en Jordi Comas i jo, en Lluís Auroux.

Al transbordador, tornant de l'expedició de l'any 2005

Va ser una activitat que va donar molts bons resultats. (va per les que no s'ha fet "ni cinc de calaix"). Es van descobrir dues noves espècies de coleòpters: un nou subgènere de Trechus: (Irinea), que ja es va publicar l'any 2006 i la novetat que es descriu en aquest treball. Han passat quasi catorze anys d'aquesta segona! Us explico els motius d'aquest ajornament. L'altra nova espècie que es descriu, no ha estat trobada en cap cavitat.

En tornar del Marroc a finals de juliol del 2015, el Jordi Comas ja va observar diversos detalls en la morfologia del Speonemadus, que el va portar a considerar que es tractava d'una nova espècie. Ah!, però a vegades les coses no són tan senzilles. Resulta que, l'únic exemplar capturat no estava en les bones condicions que ens hauria agradat, doncs li faltava una tíbia de les potes del darrer, així com l'últim artell d'una antena, i tenia l'edeagus (òrgan copulador masculí) evaginat, que vol dir que el sac intern està sortit de la seva posició de repòs, el que podria ocasionar-li alguna deformació i la seva forma no podria estimar-se com a real. L'única sort que vam tenir va ser que l'ùnic exemplar que es tenia, era un mascle, "petit, però gran detall" que podia permetre la descripció.

El Jordi va fer la descripció, classificant-lo dins del gènere Anemadus i ho va presentar a la revista Animal Biodiversity and Conservation, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Abans de publicar un treball, els editors el fan repassar per un o dos especialistes en el tema tractat. S'anomenen "réferis", fent al·lusió a àrbitres. La decisió del/s "réferi/s" va ser que no es considerava correcte descriure-ho dins del gènere Anemadus. El Jordi ho va assumir i no va ser dels que ho envia a una altra revista per veure si ho accepten. A l'espera d'aconseguir més exemplars, el tema va quedar-se "al calaix".

La "gran" cova on va sortir la nova espècie

La cova Iri Adar Nyighil. Foto de la publicació

En posteriors expedicions, es va visitar de nou la cavitat per tal d'aconseguir més exemplars, però sense poder-ne localitzar cap més. La cova és de molt petites dimensions, no tindrà més de deu metres i sembla haver actuat d'engolidor vist la gran quantitat de sediments de terra i fullaraca que quasi la reomplia. Precisament aquestes condicions de matèria orgànica vegetal són un biòtop ideal per aquests coleòpters, que si bé són trogloxens, habitualment es troben en caus de mamífers i també sovint en les zones d'entrada de cavitats. I així han anat passant els anys...

La cova es trobava a peu de pista. El mateix any 2005 s'iniciaren unes grans obres de millora d'aquesta, i en una recent visita, sembla que l'eixamplament de la pista ha provocat la desaparició de la petita cavitat. Fa un cert temps, un dels autors de l'article va comunicar al Jordi la seva intenció de fer una revisió del gènere Speonemadus i que si volia, estudiaria de nou l'exemplar. Tan malament no devia estar l'exemplar, quan l'han pogut descriure.

Aquesta nova espècie és una troballa important, ja que, ho diuen a la descripció, pels seus caràcters no encaixa exactament ni dins dels Anemadus ni dels Speonemadus, tot i que s'ha considerat incloure'l en aquest últim gènere. Tampoc anava tan errat el Jordi! Pot ser (opinió meva) que dins d'un temps se'n fagi un nou subgènere?

L'expedició de l'any 2015 va tenir molt bones anècdotes:

-Al pas fronterer de Ceuta, ja dins el Marroc, ens van retenir per filmar en vídeo en un lloc que no està permès. Després d'un parell d'hores, pagar una multa i haver d'esborrar les escenes gravades, vam poder seguir el viatge.-Ens vam trobar amb quatre cavitats amb hipòxia

-Vam estar en una casa de banys, en què hi havien uns escarbats (dels de cuina, no coleòpters) que per caçar-los es necessitava escopeta-Ens les vam tenir amb les autoritats per no portar permís per fer espeleo-Vam fer centenars de quilòmetres per pistes "intransitables"

-Durant la nostra estada a Tagleft, dos nois del poble es van ofegar al riu i tothom estava de dol, i els laments dels familiars es van deixar sentir dia i nit

Any 2005: campament dins una dolina

Un bon foc de camp; una orquestra local i dins d'una dolina. Què més es pot demanar?

-Una nit vam acampar en una gran dolina, i un grup de joves d'algun llogaret proper se’ns van acostar i amb les seves flautes i panderetes ens van fer gaudir d'un concert i una nit inoblidable

-Anant cap Anergui, a dues o tres hores lluny de qualsevol poble, ens paren uns pastors (creiem que ho eren) i ens demanen si ens poden donar diners per pagar a una persona determinada un deute que tenien. Encara no sé com ens vam entendre! Vàrem prendre els diners i van complir la petició. Crec que nosaltres no tindríem aquesta confiança, oi?

I així podríem estar hores explicant les vivències d'aquest any. Però… és que cada any n'hi ha de noves!

Bé, ara anen ja al treball de revisió i filogènia dels Speonemadus que s’ha publicat molt recentment a la revista Zootaxa nº 4543 (1): pp 001–036

A molecular phylogeny of Speonemadus Jeannel, 1922 with description of two new species from Morocco (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae: Anemadini)

Autors:

JAVIER FRESNEDA 1, 4, 5; ARNAUD FAILLE 2, 3; HANS FERY 3, 4 & IGNACIO RIBERA 2, 4, 5

1)            Ca de Massa, 25526 Llesp—El Pont de Suert, Lleida, Spain / Museu de Ciències Naturals (Zoologia), Passeig Picasso s/n, 08003 Barcelona, Spain. E-mail: ffresned@gmail.com

2)            Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra), Passeig Maritim de la Barceloneta 37-49, 08003 Barcelona, Spain. E-mails: ignacio.ribera@ibe.upf-csic.es; arnaud.faille@smns-bw.de

3)            Stuttgart State Museum of Natural History, Rosenstein 1, 70191 Stuttgart, Germany

4)            Räuschstraße 73, D-13509 Berlin, Germany

5)            Corresponding authors

RESUM DEL TREBALL (Traduït al català)

El gènere Speonemadus Jeannel 1922, fins ara incloïa 12 espècies distribuïdes per la Mediterrània Occidental (Península Ibèrica, Àfrica del Nord, Sicília i Itàlia continental). Dues noves espècies es descriuen del Marroc: S. brusteli sp. n. del Rif i S. comasi sp. n. de l'Alt Atlas. El primer, S. brusteli, pertany al grup d'espècies (1) del S. vandalitiae, mentre que el segon es queda en una posició aïllada dins del gènere, ja que té uns caràcters molt particulars. Dues espècies també són ressuscitats de la sinonímia (2): S. pulchellus (Reitter, 1885), antic sinònim de S. orchesioides (Fairmaire, 1879) i S. gracilis (Kraatz, 1870), antic sinònim de S. vandalitiae (Heyden, 1870), elevant el nombre total d'espècies del gènere fins a 16 en l'actualitat. Es designen els Lectotips (3) per Anemadus pulchellus Reitter, 1885, i Anemadus tenuipes Peyerimhoff, 1917. Es presenta una filogènia molecular (4) del gènere Speonemadus, basada en una combinació de gens mitocondrials i nuclears i que inclou set de les actuals espècies reconegudes; una de les recentment descrites (S. brusteli sp. n.) i els dos tàxons reintegrats. S'estima que el gènere s'ha diversificat des del final del Miocè (Tortonià), amb successius esdeveniments cladogenètics relacionats amb l'aïllament de les masses terrestres entre Ibèria i el nord d'Àfrica, inclosa l'obertura de l'Estret de Gibraltar al final del Messinià. La distribució d'algunes de les espècies de Speonemadus segueix sent incerta, a causa de la seva freqüent identificació errònia i a problemes amb el seu estatus taxonòmic.

Notes de l'autor del post:

-1- Quan es diu que una espècie pertany a un grup d'espècies, es refereix a que tenen unes característiques morfològiques amb similituts, tot i que cadascuna conserva les seves particularitats que la mantenen com a espècie diferent

-2- Es refereix al fet que hi ha espècies descrites que, per error o per disposar de més material de comparació, es determina que pertanyen a una altra espècie, quedant eliminat el primer nom. També pot succeir, com és aquest cas, que una espècie que va ser passada a una altra, torna a recuperar el seu estatus d'especie diferent

-3- Es refereix a una espècie de la qual no es coneixia l'exemplar sobre el qual s'havia fet la descripció: no es citava; s'havia extraviat; havia desaparegut..., i que s'agafa un altre exemplar per complir aquesta finalitat

-4- Es refereix a la comparació de les anàlisis d'ADN entre diferents espècies, podent veure des de quin punt (generalment milions d'anys) es va iniciar la seva evolució diferenciada. Expliquen que només s'ha pogut fer l'anàlisi de set de les espècies estudiades en aquest treball de revisió del gènere Speonemadus. El motiu està en el fet que no se solen fer anàlisi d'exemplars que no han estat conservats en les condicions necessàries a partir de la seva captura (es podria fer, però el cost, normalment, sobrepassa les possibilitats dels projectes), i aquest deu ser el cas de la resta no analitzada.

Speonemadus comasi, nova espècie dedicada a un dels seus descobridors, en Jordi Comas. Aquesta foto ha estat retocada de la que apareix al treball, per mostrar al complet algunes parts que li faltaven

Àrea de distribució de les espècies estudiades de Speonemadus. De la publicació

Nº 284. Contes d’en Joaquim Mateu: El "Mektub"

Joaquim Mateu al Hoogar.  Foto: J. Mateu

En moltes ocasions hem parlat del Dr. Joaquim Mateu Sanpere (1921-2015) en aquest blog, però sempre s’ha tocat la seva faceta espeleològica i bioespeleològica. Hem de saber que també va tocar moltes altres disciplines: Entomologia; Botànica; Arqueologia; Etnologia; Fotografia… i també, tot i que, possiblement amb menys dedicació, novel·lista.

En una de les visites a casa del Dr. Mateu, al carrer de Còrsega, de Barcelona, ens va contar un fet que ell havia viscut al Sàhara, més aviat hauríem de dir que era un fet que ell va haver de patir. A mi em va causar una gran impressió per la cruel realitat d’uns fets que només passen als països poc dotats i a llocs on els ajuts poden estar a uns quants dies de camí.

Al cap d’un temps de la seva mort, el seu fill Giuliano va facilitar la consulta del fons fotogràfic i bibliogràfic que en Mateu havia deixat. Allà es van trobar, dins d’una carpeta, una mitja dotzena d’originals escrits a màquina, sota el títol general Cuentos del Sahara, i amb uns retocs afegits a mà i alguns dibuixos, el que ens pot portar a la suposició que en alguna ocasió els voldria editar.

Portada de l'escrit

Pàgina nº 1. Paper 220 x 320 mm

Un dels escrits, que ell els menciona com a contes, corresponia exactament a la història real que ens havia explicat personalment i és el nostre desitjo donar-lo a conèixer. És veritat que el tema d’aquest post no es correspon exactament amb el contingut i al motiu del nostre blog però, en aquesta ocasió serà un petit homenatge al Joaquim, un reconeixement a la seva faceta literària de contes curts.

Data de l’escrit: No hi ha cap data a cap dels escrits, però, amb molta seguretat es poden datar dels anys 1942 al 1945. Valgui un fragment de l’article d’en Xavier Bellés: Joaquim Mateu (1921-2015), tota una vida dedicada a l’estudi dels insectes, publicat a la revista Animal Biodiversity and Conservation 38.1 (2015) que edita el Museu de Ciències Naturals de Barcelona:

…el novembre de 1942, Mateu va començar el servei militar, que es va perllongar fins al juny de 1945. Val a dir que el servei de Mateu va ser extraordinàriament singular atès que, assistit pels seus coneixements d’història natural, va poder convèncer les autoritats militars per ser destinat al nord d’Àfrica com a naturalista adjunt al govern del territori Ifni-Sàhara, llavors espanyol. Rellevat de les tasques pròpiament militars, es va poder concentrar en l’estudi de la fauna, així com de la prehistòria, d’aquests territoris. Les prospeccions es van concentrar a les regions compreses entre l’Oued Draa, al nord, i l’Agûera, al sud, als territoris del Sàhara espanyol i Río de Oro…

A més, consultant les captures entomològiques del Mateu, l’any 1944 va estar per la zona dels fets.

Mantenim el text en castellà, tal com està l’original.

Zona dels esdeveniments

CUENTOS DEL SÀHARA

El "Mektub"

por Joaquín Mateu

(Nota: Mektub significa “està escrit”, referint-se a un fet determinat sobre el que no s’hi pot fer res per més que es vulgui)

DEDICATORIA: A la memoria del Teniente, de Aviación Juan Manuel Maclas y del soldado del Grupo Nómada de la Saguia el Hamra Abdelahe uld Mohamed, muertos trágicamente poco más de un año después de los acontecimientos que a continuación se relatan.

Tres días llevábamos acampados en Hauza y seguía sin noticias de Juan Manuel. En principio acordamos reunimos en la desembocadura del Uad Kesat, junto a las ruinas de Hauza, a los cinco días de nuestra separación en la Saguia el Hamra a la altura de Gor Lefreirina y anteayer expiró el plazo.

Su tardanza era de extrañar, pues si bien es verdad que el Sáhara es el país de los imprevistos, Juan Manuel es de los que no dudan en enviar un mensajero de ocurrir algo que le impida llegar en el día señalado.

Tan largo silencio me tiene malhumorado. Por si fuera poco el tiempo se encarga de alimentar este rescoldo comportándose malamente desde hace veinticuatro horas: El viento sopla frío y con intensidad del cuadrante Norte. A semejanza del "irifi" nubes de polvo y arena sacuden la puerta de mi tienda e invaden todos los rincones filtrándose por las rendijas. Imposible tragar la comida cocinada por Abdelahe, sobre los alimentos se deposita una espesa capa de arena que cruje entre los dientes. El pobre muchacho se atosiga procurando proteger la comida por todos los medios imaginables, ¡tiempo perdido! La naturaleza puede más que sus esfuerzos. Esta mañana he decidido llegarme hasta el derruido "ksar" de Hauza que se levanta en la cumbre de un cerro cercano. Desde luego he llegado, pero antes de las diez tuve que regresar con los ojos llorosos, irritados por el polvo y la cara cubierta de una magnífica pátina terrosa. Al atravesar el cauce del Uad Kesat percibí borrosamente a través de la tela azul del turbante que me protegía el rostro, los ricinos otrora verdes, quebrados por el viento, y como yo en aquellos instantes rojos por el polvo del desierto.

Me dio trabajo el encontrar el campamento. Una densa cortina ocre esfuma los objetos y relieves a menos de veinte metros de distancia. Fastidiado he desandado el camino mascullando imprecaciones contra los elementos desatados teniendo, a veces, que poner un paréntesis en mis maldiciones y levantando la punta del turbante escupir a favor del viento la carga de arena acumulada en mi boca y garganta.

Casi cegado llegué a la tienda de campaña, llamando a grandes voces a mi asistente, quién metido en la "benia" (Tienda de campaña que se usa en verano hecha con lienzos unidos) con los otros áskaris y bregando con ella para que no les fuese arrebatada por el viento no me oyó.

Grité varias veces y cuando por fin acudió tuvo que aguantar un par de gruñidos por la demora.

-¿Hay noticias del teniente? -Denegó con la cabeza-. -¡Hum! Prepara el té. Tengo la boca seca como el pajel de lija.

-Sí Mohandish, enseguida-. Para cambiar de ideas y en espera del té me entretengo en escribir estas líneas.

Abdelahe acaba de entrar con una pala en la que relucen un montón de carbones encendidos, luego ha traído la cafetera o «mágresch», la tetera y los vasos. De dentro de su kandora militar (Especie de camisón) saca unos pedazos de azúcar. Cada vez que entra de la tienda se baja el turbante que de nuevo sube hasta los ojos al salir.

Ya todo listo saca el té y la hierbabuena de mí"tazufra"(Saco de cuero) de cuero policromado. Manipula con la tetera, el "magresch" y los vasos. Prueba la infusión para ver si está en su punto. A mí me divierte observarle por la gran seriedad que pone en estos menesteres. Evoca algo así como una ceremonia de ritual, intrigante y misteriosa. Sonriente me alcanza el primer vaso. Después se sirve el suyo. La rizada cabellera de Abdelahe se balancea de atrás adelante al sorber en el vasito, pues como todos los saharianos se complace en tomar el té casi hirviendo y parece deleitarse alsentir por su gaznate el líquido abrasador. Con los ojos entornados levanta la cabeza y sorbe con ruido.

Apuro el té con lentitud, luego el segundo y por fin el tercer vaso de rigor; como es costumbre en el Sáhara occidental.

-Es raro que el teniente no haya llegado aún...

-Cerca de la Raud el Hasch hay muchos campamentos y quizás el teniente esté vacunando allí -objeta Abdelahe.

-Puede ser, pero si esta tarde seguimos sin noticias enviaré al Hossain a la Raudat para que pregunte a los “paisanos” si saben algo del teniente.

-Dime Abdelahe -pregunto a mi asistente cambiando la conversación -¿Porqué al alcázar del Uad Kesat le llaman Hauza?

Mi pregunta le hace meditar unos instantes, luego en el tono grave y solemne que le es habitual cuando dice algo que juzga de importancia, responde:

-Tú sabes que Hauza, en hassanía, -es decir, en su idioma- quiere decir la preferida. Este nombre se lo dieron hace mucho tiempo a causa de los combates que las tribus del Sáhara tuvieron con los "nzaranis". (cristianos o mejor aún nazarenos). Pero de esto ya te digo que hace muchos años, antes que mis abuelos y los padres de mis abuelos...

-¿En la edad media?

-¿Y esto que es ?

-!Oh! nada, nada...continua. - Qué diantres sabrá Abdelahe de nuestras historias y de nuestros historiadores. -En verdad que mi pregunta escapó de mis labios antes de darme cuenta de la tontería.

-Pues bien, esos "nzaranis"(Literalmente “nazarenos, nombre que dan los árabes a los cristianos), -nombre que dan los árabes a los cristianos-, -prosigue el muchacho-, lucharon hasta ser vencidos al fin por los musulmanes. Sin embargo, las guerras por Hauza no terminaron y Tayakant y Erguibat (Tribus guerreras del Sahara occidental. Los "Suad" es una fracción de la confederación"Erguibat") pelearon largos años por su posesión. En los últimos encuentros, al parecer, cegaron con grandes piedras el pozo de agua dulce y cortaron las palmeras que daban sombra y dátiles. Lo que en tiempos fue un oasis quedó convertido en lo que ahora vemos: Un "ksar" derruido y algunas tumbas a su alrededor.

-¿Y quién ganó?

-Los Erguibat -responde Abdelahe con orgullo -son los mejores guerreros del Sáhara.

-Los"Suad" especialmente ¿eh? -pregunto con cierta malicia.

-Claro está Mohandish (Con esta palabra designan a los técnicos, ingenieros o especialistas en algo) -Y Abdelahe muestra su blanca dentadura al sonreír. (Él es"érguibat Suad").

A primeras horas de la tarde el viento decreció y pude salir de mi tienda a respirar un poco. Desde el campamento se divisaba ya la oscura silueta de Hauza encaramada en lo alto de una colina. No lejos de las tiendas los camellos desperezándose de las largas horas que durante los tres días de mal tiempo tuvieron que permanecer arrodillados haciendo frente al viento y a la arena, comenzaban a mordisquear las matas y arbustos de los alrededores, ramoneando despacio para saborear el polvoriento pasto antes de engullirlo.

Una media hora habría transcurrido, entretenido en mi paseo y en sacudir con el bastón las matas por el placer de ver aparecer bajo el manto de polvo que las cubría los colores verdes y gris-azulado de las plantas del desierto, cuando oí la voz del cabo Mahfud que me llamaba. Respondí y a los pocos segundos Abdelahe y Kahfud llegaron a mí corriendo.

-¿Que ocurre Mahfud?

-Mohandish, un paisano ha llegado al campamento y trae esta carta. Es del teniente -aclaró tendiéndome un sobre.

La carta muy concisa decía así:

“Sé que te extrañará mi tardanza, pero un accidente inesperado no me ha permitido llegar a Hauza en la fecha acordada. Ya te lo contaré cuando nos veamos. Ahora quiero vengas lo antes posible a Raud el Hasch en donde llevarnos acampados desde hace tres días, con todo el material de botiquín y medicamentos que tengas. No tardes. Un abrazo. Juan Manuel."

-¿Está todavía el paisano en el campamento?

-Sí.

-Abdelahe: trae tu camello y el mío, ensíllalos y prepara la"tazufra". Saldremos así que llegues.

-¿Es que le ocurre algo al teniente?

-El nómada se encogió de hombros.

-¿No sabes si él o alguno de sus hombres está enfermo?

Nueva negación del interpelado. Por fin se decidió a ser más explícito, diciendo:

-Al amanecer llegué al campamento del teniente. El sargento que le acompaña al enterarse de que debía pasar por Hauza me dio la carta. No vi al teniente y no sé nada más. Como soplaba mucho el viento aguardé unas horas para salir.

-Bien, Mahfud dale a este hombre té y azúcar para el viaje.

-Gracias, gracias señor.

Mientras metía mis cosas en el saco de cuero policromado ("tazufra"), no podía apartar de mi mente la carta de Juan Manuel. ¿Para qué o para quién necesitaría mi ayuda y botiquín?

A la salida del Uad Kesat tuvimos que prestar cierta atención a los camellos a causa de lo bacheado del terreno. A la velocidad que íbamos lanzados era fácil perder el equilibrio, ese equilibrio inexplicable para los que llegan al Sáhara por primera vez, que mantiene al meharista sobre su montura. Los animales excitados por la carrera y por los días de forzado descanso parecían compartir nuestra inquietud a través de ese algo inaprensible que a modo de corriente magnética se establece entre el jinete y el camello o caballo. Sin azuzarles corrían a grandes trancos.

Una hora escasa tardamos en cubrir al trote largo los dieciocho kilómetros que separan Hauza de Raud el Hasch.

El campo de Juan Manuel se hallaba a cosa de un kilómetro aguas debajo de la Saguía el Hamra.

Nos apeamos a una cierta distancia de la tienda gris de mi compañero de nomadeo y nos acercamos pisando un tapiz de asfódelos en flor, puestos allí por los soldados para evitar, dentro de lo posible, que el polvo se metiera dentro.

Penetré en la penumbra suave de la tienda de campaña. Juan Manuel estaba sentado en medio de un corro de saharianos sucios y desastrados. Por lo visto nada malo le ocurría. Debió darse cuenta de la expresión de alivio que experimenté al verle, pues echándose a reír exclamó:

-Bienvenido. Supongo que te has llevado un pequeño susto al leer mi carta pero...

-Caramba! pudiste escribir unas palabras aclaratorias. Llevaba tres días aguardándote -repuse un tanto amoscado.

-Bueno hombre no te enfades.

-No me enfado. Mas tu forma de decir las cosas... En fin, ¿puede saberse para qué me has hecho venir con tanta urgencia?

-Ahora te lo explicaré mientras nos tomamos una cerveza.

-¿Eh? ¡Cerveza has dicho!

-Eso es.

Silbé asombrado -Chico eres único. ¿Cerveza aquí...en medio del desierto?

Juan Manuel sonrió. Despidió luego a los moros que invadían la tienda y que se retiraron dejando tras ellos un olor a sudor y a grasa de camello rancia, muy poco agradable.

-¡Uf! vaya perfume -exclamé.

-Creí que ya te habías acostumbrado -replicó irónicamente Juan Manuel.

-Eso pensaba yo hasta hoy. Estos saharauis hace más de un verano que no se han lavado. Cierto que el agua es rara en el desierto, pero de todos modos…

Saalami entró con dos jarras de hierro esmaltado y una botella de cerveza. Mis ojos se posaron en ella con admiración y cariño. Atónito ante aquél milagro no he podido por menos de sentir una viva curiosidad.

-¿De dónde ha sacado tu teniente esta botella? -inquirí.

El asistente me miró con aire risueño sin rechistar, alzando las espaldas con aire del que nada sabe.

-Cuando salimos de Smara -bisiseó por lo bajo Juan Manuel, -pusiste el grito en el cielo al enterarte de que en las cargas iban algunas botellas de cerveza. Me sermoneaste de lo lindo y mentí al decir que no las llevaría. La verdad es que siguieron en el petate y ahora nos la beberemos muy a gusto hermanito. No mereces ni unas gotas por protestón.

-"Mea culpa" Juan Manuel. Un momento tonto lo tiene cualquiera. Mas… Ni aún con dos horas tienen suficiente tus soldados para cargar los camellos.

-Bebe y calla.

Aquella cerveza refrescada en la nevera saharaui (Un saco mojado colgado de una acacia y dentro las botellas; el viento se encarga del resto), en verdad era un deleite y la bebí con placer.

Apurada, mi jarra y calmada la sed insistí de nuevo: -Bueno, ¿Y para qué quieres mi ayuda y botiquín?

Repentinamente serio mi compañero murmuró haciendo caso omiso de la pregunta. -Trajiste el material ¿verdad?

-Pues claro que sí, pero...

-Ahora lo sabrás. ¡Saalami! -gritó -¿Está ahí el pequeño Mohamed? 

-Sí mi teniente.

-Entrarlo.

Momentos después Saalami y un nómada de edad indefinible introdujeron con cuidado a un muchachillo de unos diez años con una pierna vendada. El aspecto del niño era de una gran postración. Sus ojos negros brillaban mortecinos muy hundidos en las órbitas. Ni el color bronceado de la piel impedía ver la lividez de su rostro. La mirada del morillo me recordaba, yo no sé por qué, la de los corderos cuando entran en el matadero: Miran con terror y en el fondo quizás con resignación. Juan Manuel empezó a quitarle las vendas. En unas bateas agua con permanganato, pinzas, etc. Conforme desvendaban la pierna un olor nauseabundo y penetrante como el que exhalan los depósitos de cadáveres lo invadía todo. Un olor espeso, repugnante. Luego...Tuve que contenerme para no lanzar una exclamación de sorpresa. Lo que apareció al descubierto fueron la tibia y el peroné del muchacho mondos y limpios; por debajo de la rodilla la masa muscular era un simple colgajo de carne purulenta y casi desprendida del hueso cuyas extremidades aparecían negruzcas a causa de la necrosis que las corroía. ¿Aquél miembro mutilado y maloliente acababa de salir de un sepulcro ? ¿Pertenecía a un ser vivo o a un cadáver en estado de descomposición? El horror de la muerte física le teníamos delante nuestro con toda su inhumana crudeza y angustiosamente contemplábamos los dos huesos blancos emergiendo de la carne rota. La inanidad del hombre, el barro con que fue amasado por el Creador mostrábanse a mis ojos como una visión anticipada del final de los seres — de nuestro final en suma —. El lento pudrir de los cuerpos que yacen en la tumba. A cada instante era preciso ahuyentar las moscas que acudían al hedor de la putrefacción.

Sentía mi frente sudorosa, las sienes me latían y faltaba el oxígeno dentro la atmósfera viciada do la tienda.

-¿Qué te parece? -preguntó en voz baja Juan Manuel.

-¡Espantoso!

-Lo comprendo, a mí me ocurrió lo mismo cuando lo vi por primera vez. No esperas semejante cosa. Ahora, la herida está bastante bien -prosiguió diciendo Juan Manuel, mientras sus dedos ágiles limpiaban con algodones empapados en agua oxigenada las piltrafas de carne. -¡Figúrate como estaba antes! -¿Que le ha pasado al chico para que la gangrena se lo coma vivo? -pregunté. -Hace un mes lo mordió una víbora, la "leffa" que dicen ellos, en el pié. Claro cómo puedes suponerte le hicieron al niño todas sus bárbaras curas y en vista que no mejoraba los padres le llevaron a Smara. En el Puesto el sanitario indígena les aseguró que el muchacho no tenía salvación. Moriría en breve. Para consuelo les entregó unas vendas.

-¿Hace días que estuvieron en Smara ?

-Tres semanas.

-¡Qué brutos! ¿Y por qué no acudieron al médico del Aiun o de Tan Tan si el de Smara estaba de recorrido?

-¡Bah! creyeron al sanitario a pies juntillas. A mi llegada les encontré aguardando con resignación la muerte del pequeño. Por fórmula le aplicaban grasa de avestruz. Quince días después de la mordedura se le desprendió el pié completamente podrido... El "mektub", sabes...

-¡Que "mektub" ni qué diablos. Ese tío es idiota -exclamé con rabia.

-Sí, pero el fatalismo sahariano... -Y Juan Manuel se encogió de hombros frente a lo irremediable.

-No es justo matar a un niño de diez años por ese estúpido "mektub", Una vida joven, que empieza y truncarla así por ignorancia es imperdonable -comenté, sintiendo al mismo tiempo que el rencor me subía a flor de labio.

Terminada la cura y una vez vendada de nuevo la pierna mutilada, se llevaron a Mohamed a su " jaima" (Tienda de los nómadas hecha con pelo de cabra y de camello). Juan Manuel se lavó las manos con la meticulosidad de un cirujano. El rostro de mi amigo en general abierto y alegre denotaba tristeza. Estaba preocupado. Por momentos Juan Manuel envejecía. Desde luego no era un pimpollo y había cruzado ya la raya de los cuarenta; unas canas plateaban sus sienes y alrededor de sus ojos grises algunas arrugas prematuras, ahora acentuadas por la preocupación y la pena.

-Bien ¿que piensas hacer?

Su respuesta me causó un gran desasosiego.

-Cortarle la pierna mañana, -dijo con voz dura.

No pude contener una interjección poco ortodoxa.

Al día siguiente empezamos muy temprano los preparativos para operar a Mohamed. Gasas y vendas, tijeras, pinzas y bisturíes hervían en marmitas de hierro. En una perola de regular tamaño prestada por una familia de los alrededores hicimos hervir una siniestra herramienta que en cualquier otro lugar hubiese resultado grotesca: Una vulgar sierra de mano que me daba escalofríos cada vez que la miraba. Con aquello teníamos que amputar la pierna al muchacho. La tienda de lona de Juan Manuel era el quirófano y la cama de lona la mesa de operaciones. Uno de nuestros áskaris ocupábase de oxear las moscas que conseguían penetrar por las rendijas de un gran trozo de gasa colgado a la entrada de la tienda a modo de puerta transparente. El día era gris, algo fresco, y afortunadamente sin viento.

Éramos observados con curiosidad por un grupo de nómadas llegados de los campamentos vecinos y estoy convencido de que llegaron hasta contar nuestras idas y venidas. A media mañana trajeron al enfermo. Abdelahe y Salaami — improvisados enfermeros —, le introdujeron en la tienda. Juan Manuel le inyectó aceite alcanforado y prontosil. Luego nos desinfectamos y vestimos ropa limpia. Había llegado el momento de actuar. Mi inquietud iba en aumento, pero por fortuna Juan Manuel manteníase sereno.

A través de la gasa de la puerta una claridad difusa llegada del exterior nos ofrecía un rostro demacrado, pálido como el de un cadáver animado tan solo por unos mortecinos ojos. No disponíamos más que de anestésico bucal. Y en lugar de extraer una muela tratábase de amputar un miembro. Las pulsaciones de Mohamed eran muy débiles y era evidente su estado de postración. Juan Manuel empezó a pincharle con la jeringuilla llena de anestésico para formar una corona alrededor de la pierna por encima del sitio donde pensaba cortar.

De repente tuvo que suspender las inyecciones. Una espantosa taquicardia se apoderó del niño: Ciento veinticinco pulsaciones por minuto. Juan Manuel me miró de soslayo y en su mirada adiviné la vacilación. Movió la cabeza con duda. Imposible luchar con éxito en tales condiciones. Pasados unos minutos angustiosos y tensos, el número de pulsaciones de Mohamed fue decreciendo. Ahora apenas se notaba el pulso. Mi camarada dio un respingo, y jadeando susurró con la voz ronca por la emoción:

-Es inútil. No quiero matarle. El muchacho se nos quedaría en las manos. Sin perder más tiempo volvió a vendarle y ordenó que lo llevaran de nuevo a su "jaima".

Salimos fuera. ¡Que fresco estaba el aire y que puro luego de haber respirado la densa atmósfera de la tienda de campaña!

El padre del herido se acercó a nuestro grupo. -¿No le cortan la pierna a mi hijo? -preguntó al sargento Fakala.

-Dile que no. -repuso Juan, Manuel antes de que el sargento nos hubiese traducido la demanda del viejo. -El chico está muy débil y por eso no me atrevo a operarle. Sin embargo, puede resistir un viaje a Tan Tan con probabilidades de éxito. Allí el médico tiene más recursos y podrá hacer algo. Aquí es imposible. Le daré unos comprimidos de sulfamidas para que se los dé cinco veces al día. Que no le quite el venaje; simplemente por las mañanas le empapará la pierna y vendas con unas botellas de líquido que llevará. Nada más. Todo estriba en que llegue a Tan Tan cuanto antes.

El sargento tradujo al sahariano lo dicho por Juan Manuel con gran lujo de ademanes y a grito pelado. No obstante, el buen hombre no quedó satisfecho y siguió insistiendo para que le amputáramos la pierna al chaval. -Dice -objetó Fakala -que el chico resistirá y que lo mejor es cortarle la pierna ahora mismo.

-¡Al diablo con los consejos! -exclamó Juan Manuel perdida la paciencia. -Ya he dicho lo que hay que hacer y basta. ¡Ah ! y que procure no actuar por su cuenta. Si me entero que ha llamado a un curandero y le pasa algo al niño se acordará de mí ¿entendido? El sargento afirmó con la cabeza y con gestos vehementes y mucha mímica se lo explicó al nómada.

Horas más tarde caminando hacia Hauza le dije a Juan Manuel que cabalgaba a mi lado con el ceño fruncido y la vista perdida en el horizonte: Me alegra en parte no haber operado al pequeño. Temía un desenlace malo. Además la carnicería que debíamos hacer era muy desagradable. 

-Sí, pero ahora Dios sabe lo que ocurrirá -contestó pensativo. 

-Puede llegar a Tan Tan, si el cretino del papá no se duerme. Ha resistido un mes.

 ¡Caramba!, bien podrá aguantar cuatro días más ¿No crees?

-Temo que el viejo cometa alguna barbaridad por su cuenta...

-¡Hum! Eso es posible, por desgracia.

El sol tibio del atardecer nos acariciaba y hacía dulce nuestra marcha. Atrás dejábamos la incógnita de una corta vida de diez años, segada acaso por ese "mektub" fatalista y arcaico.

Dos meses después de los hechos acabados de relatar llegué con mi gente a Smeil el Neirán en plena hamada del Dráa y en la ruta del Tisgui-Remz.

Tres semanas antes nos separamos de Juan Manuel por ser distintas nuestras misiones.

A poco de haber acampado un paisano se acercó a nosostros.

-¿Recuerdas a este hombre? -me dijo Abdelahe.

-Quién es?

-Uno de Ait Lahsen que nos conoce de Raud el Hasch cuando estuvimos con el teniente. -¡Ah! sí. Oye ¿Sabe algo del pequeño Mohamed?

 -Murió. Apenas les dejamos el padre llamó a un "maharrero" (Artesano indígena) y le cortaron la pierna, pero antes de terminar el niño había muerto.

-El “mektub". -convino Abdelahe con aire resignado.

Erg Chech Hassi, un paisatje com el del conte.  Foto: J. Mateu

Nº 283. Una au mig cavernícola: Steatornis caripensis

Imatge inclosa dins l'article reproudït

Fent el tafaner dins d'internet, he trobat un article del nostre amic i company col·laborador de la nostra Associació, en Xavier Bellés. En aquest cas no parlarem d'artròpodes com és més habitual, sinó d'animals vertebrats: ocells.

Es tracta del Steatornis caripensis, descobert per a la ciència per l'explorador Humboldt (Friedrich Wilhelm Heinrich Alexander Freiherr von Humboldt) l'any 1789, el va observar a la Cueva del Guácharo, a Caripe, Venesuela i el va descriure ell mateix l'any 1817.

Hi ha molt pocs ocells que tinguin costums troglodites, entre ells el protagonista d'avui, tot i que també viu dins els boscos.

Portada del nº 5 de la revista

L'article original, de la revista Subterranea nº 5 de l'any 1996 de la Federación Española de Espeleología està en castellà, havent-lo copiat i modificat per facilitar la seva presentació i una facilitat de lectura.

L'article original

La cueva del Guacharo

Àrea de distribució de Steatornis caripensis

Un exemplar en el niu, dins una cova

Nº 282. Homenatje a Francesc Español a Valls

El company de l’Associació Catalana de Bioespeleologia, Joan Pallisé, ens ha facilitat informació del reconeixement que l’Institut d’Estudis Vallencs prepara al Dr. Francesc Español Coll. (Valls 1907-Barcelona 1999).

Aquest és el mail que hem rebut del Joan, en què ha recollit la informació:

From: Institut Estudis Vallencs

Date: dc., 14 de nov. 2018 a les 18:09

Subject: D'escarabats i altres coses....

To: Institut Estudis Vallencs

Benvolgudes i benvolguts:

El dia 1 de desembre celebrarem a Valls la jornada FRANCESC ESPAÑOL. PATRIMONI HUMÀ, que acompanyarà l'exposició "D'escarabats i altres coses...". L'entomòleg vallenc Francesc Español que tindrà lloc a la Sala Sant Roc entre el 30 de novembre i el 16 de desembre de 2019.

El projecte Patrimoni Humà va ser endegat l'any 2012 (*) com un programa bianual per reivindicar la trajectòria de diverses personalitats vallenques que per un motiu o un altre hem descuidat, tot corrent el risc de perdre un patrimoni humà ric, divers, encoratjador i del que podem extreure un bon mestratge i fins i tot referents de cara al futur.

Aquest any 2018 és el torn del Dr. Francesc Español:

Francesc Español i Coll nasqué a Valls el 8 d'octubre de 1907. Estudià batxillerat a Tarragona i es llicencià en farmàcia per la Universitat de Barcelona l'any 1935. El 1924 començà a col·laborar en les tasques del Laboratori d'Entomologia del Museu de Zoologia de Barcelona. L'any 1932 ingressà com a regent d'entomologia al mateix museu. Quan fou creat l'Institut Municipal de Ciències Naturals de Barcelona, l'any 1941, en fou nomenat conservador tècnic d'entomologia. L'any 1958 fundà la revista del Museu de Zoologia Miscel·lània Zoològica. El 1966 fou nomenat director del Museu de Zoologia de Barcelona. El 24 d'abril de 1969 va pronunciar el discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, amb el tema "Fauna cavernícola de España", que li contestà el destacat ecòleg Ramon Margalef.

L'any 1970 es feu càrrec durant cinc cursos de l'assignatura d'entomologia al departament de Zoologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Al començament dels anys setanta fou president de la junta gestora provisional encarregada de reprendre les activitats de la Institució Catalana d'Història Natural. L'octubre de 1977 es va jubilar, però continuà la seva tasca al Museu de Zoologia i a la Universitat.

A banda de molts altres reconeixements d’abast nacional i internacional, l’any 1981 la Universitat de Barcelona li concedeix el títol de Col·laborador honorari mentre que al maig de 1982 és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Un any després, la Generalitat de Catalunya li atorga la medalla "Narcís Monturiol" com a reconeixement a la seva contribució en el progrés de la ciència i la tecnologia a Catalunya.

 El Dr. Español morí a Barcelona el 29 de juny de 1999. La seva aportació al patrimoni taxonòmic en el camp coleopterològic és veritablement immensa. Descobrí i descrigué  2 tribus, 22 gèneres, 11 subgèneres, 126 espècies, 57 subespècies i 11 varietats i se li ha dedicat prop de cent taxons, que van del gènere a la forma.

Adjuntem en pdf el programa de la jornada, alhora que us convidem a participar per a conèixer més abastament una altra personalitat vallenca, en aquest cas relacionada amb l'àmbit de les ciències naturals, que és imprescindible reivindicar com a pròpia.

La inscripció és gratuïta, però cal apuntar-se prèviament per telèfon, correu electrònic o personalment a la Secretaria de l'IEV (C. Jaume Huguet, 1 de Valls).

Institut d'Estudis Vallencs

Tel.: 977600660

iev@iev.cat

Nº 281: Un nou psedoescorpí de Cuba

Fotografia en viu d'un exemplar mascle de la nova espècie

De nou tenim un treball del nostre company Juan A. Zaragoza (Universitat d'Alacant) en què ens comunica la descripció d'una nova espècie de pseudoescorpí, la seva especialitat. Aquesta vegada ha estudiat i descrit material de l'illa de Cuba. Agraïm la deferència de comunicar-nos-la.

Resum: (sic)

Se describe una nueva especie troglobia del género Antillobisium de la provincia de Sancti Spiritus, Cuba: Antillobisium tomasi n. sp. Es la tercera especie conocida del género y está bien caracterizada por su gran tamaño y por sus artejos extremadamente esbeltos en comparación con las otras. Se dan consideraciones biogeográficas y ecológicas sobre el género.

La descripció s¡ha publicat a la revista Zootaxa

Notes ecològiques: (traduïdes i adaptades)

A Cova del Pirata, Antillobisium tomasi n sp. viu a la zona profunda de la cova, en terra amb poca matèria orgànica, en llocs de guano (T. M. Rodríguez (com. pers.).Allí viu entre altres invertebrats, com el ricinulid troglobi Pseudocellus silvai, el telyphonid Mastigoproctus baracoensis, i el col·lèmbol Metasinella (Metasinella) acrobates. L'opilió Caribbiantes cubanus també es troba en aquesta cova, però en forats al sostre de la cova (A. Alegre, com. pers.).

Distribució actual del gènere Antillobisium a Cuba i planell de la Cueva del Pirata

Encara que no es van realitzar observacions conductuals sobre les pseudoescorpis, se sap que consumen col·lèmbols, i entre les espècies ja mostrades en aquestes coves, Metasinella (Metasinella) acrobates i Hypogastrura manubrialis constitueixen preses potencials de la nova espècie. A causa de la gran quantitat de coves de la zona, la possibilitat que A. tomasi n. sp., habiti altres coves amb característiques similars de biòtops, no es pot descartar.

Imatges del microscopi electrónic de les pinces del nou pseudoescorpí

Encara que no hi ha comunicacions visibles amb altres coves, les zones càrstiques tenen moltes esquerdes i fissures que podria permetre la intercomunicació dels pseudoescorpins i, per tant, la colonització de cavitats properes.

Seran necessàries més dades biològiques per entendre millor l'ecologia d'aquest interessant troglobi.