dijous, 1 d’abril de 2021

Dos nous coleòpters Parvospeonomus de cavitats del Vallès Oriental

La cova de Cruïlles, també coneguda com a la cova del Moro. Foto treta de l'article Cova del Moro. Aiguafreda, de l'Espeleoblog del dia 2 de noviembre del 2015. Una de les cavitats amb una nova espècie de Parvospeonomus.

 Speonomus urgellesi, ser una espècie de coleòpter cavernícola descoberta l'any 1963 per Isidre Gonzalez Urgellés a l’avenc de les Aranyes i descrita per Español l'any 1965. Al cap d'uns anys, el 1977, en Xavier Bellés i l'Oleguer Escolà van crear un nou subgènere de Speonomus: Parvospeonomus, dins del que va quedar situada, amb el que el nom de l'espècie va passar a dir-se Speonomus (Parvospeonomus) urgellesi. Molts anys més tard, l'any 1998, en Javier Fresneda el va passar de subgènere a gènere, quedant definitivament (per ara) com Parvospeonomus urgellesi.

Tot i haver intentat retrobar més exemplars a la mateixa cavitat i a pesar de les moltes vegades que s'hi va anar (activitats de l'Associació Catalana de Bioespeleologia, BIOSP), no ha estat possible obtenir-ne més fins fa poc temps, el juny del 2020; han hagut de passar cinquanta-cinc anys! El fet que la cavitat sigui petita i que a conseqüència d'haver destapat una segona boca amb motiu de prospeccions paleontològiques, ha propiciat que les seves condicions climàtiques esdevinguin a molt seca. L'any passat, que hi va haver un elevat règim de pluges es va recuperar l'elevada humitat, amb el que la fauna retorna cap a les zones properes a superfície, facilitant la seva captura. Així s'han pogut aconseguir més exemplars per poder fer aquest estudi.

                                         Parvospeonomus urgellesi.  Foto: Agustí Meseguer

La importància, podríem dir històrica d'aquesta espècie, està en el fet que va ser la primera que es va descobrir en una nova etapa de la bioespeleologia catalana. Ho expliquem.

Pels anys 60, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, estava dirigit per Francesc Español i Coll, una persona entusiasta de l'entomologia i de l'estudi de la biologia subterrània. Español havia iniciat els treballs sobre bioespeleologia l'any 1934. El seu interès el va portar a envoltar-se d'un grup d'espeleòlegs col·laboradors que, en principi, juntament amb ell, recollien fauna durant les seves exploracions i la portaven al museu. No tot el que recollien podia ser estudiat, només els coleòpters i alguns altres grups que eren enviats als pocs especialistes que també estaven interessats en els representants del sota terra: Diplòpodes, opilions, mol·luscs, isòpodes, amfípodes i poc més.

Als inicis dels anys 60, es va iniciar una etapa crucial per als interessos de la ciència catalana: la creació del Laboratori de Bioespeleologia, un "ens" dins del museu, que es cuidava d'acollir totes les aportacions dels que recollien fauna de les cavitats, i incorporant-les a un arxiu. També s'organitzaven cursos de bioespeleologia i xerrades, tant al museu com als cursets d'iniciació a l'espeleologia. Va ser un moment molt important; l'arxiu emmagatzemava i controlava el material fent fitxes de les captures; el conservava en tubs de vidre amb tap de suro (més endavant es van canviar per taps de goma) i convenientment etiquetats per conèixer totes les dades de les captures. Aquesta tasca la va iniciar precisament l'Isidre Gonzàlez Urgellés, un espeleòleg que pertanyia al Grup d'Investigacions Espeleològiques (el GIE) del Club Excursionista de Gràcia. Español era el "mestre", mentre que l'Isidre va ser la persona que va organitzar la "mecànica" del Laboratori i que coordinava els col·laboradors.

L'Isidre tenia un bé molt apreciat en aquella època: un cotxe!, i a més, portava tant al mateix Español com als membres del GIE, com Armando Àvalo, Eugeni Marigot, Manel Arnau, Jordi Amat, un servidor, etc., i també a components d'altres grups per fer "sortides de diumenge" o bé campanyes de més durada.

A finals de l'any 1965, en una sortida als relleus del Montnegre, sobre Calella-Pineda, dins l'avenc de les Aranyes (una "primera"), va recollir uns exemplars de coleòpters que van resultar ser una nova espècie. Va ser el seu primer descobriment i Español la va descriure com Speonomus urgellesi. Aquell fet va engrescar el grup de col·laboradors del museu, que al cap de poc, també van anar descobrint altres noves espècies, principalment per Catalunya i Castelló.

De moment, l'espècie només era coneguda de l'avenc de les Aranyes, una petita cavitat, sense interès per als espeleòlegs "esportius" i, a més, situat en una zona on no hi ha més cavitats naturals, ja que es tracta d'una petita illa de calcàries molt poc karstificada. És per això que l'avenc va quedar, podríem dir que "oblidat" i només referenciat als catàlegs de cavitats de Catalunya i citat als treballs bioespeleològics especialitzats.

Durant molt de temps s'ha anat visitant la zona per veure de localitzar altres possibles cavitats que poguessin estar colonitzades per aquesta espècie, però només amb el resultat d'algunes mines en terrenys no karstificables, sense colonització de fauna adaptada.

          Inici de l'article d'en Jordi Comas a la revista de la Institució Catalana d'Historia Natural

Al llarg dels anys, es van anar localitzant altres cavitats amb colonització que es creia de la mateixa espècie, però geogràficament molt allunyades de la típica. Així es coneixia d'unes quantes coves de la cara oest del Montseny (Figaró i Aiguafreda); a dos avencs del Sot del Bac, a St. Martí de Centelles: l'avenc del Toni i l'avenc del Bac; a dues coves del Farell a Caldes de Montbui i a tres cavitats de la zona de Solanes, a Sant Feliu de Codines.

Fins fa poc es considerava que tot pertanyia a la mateixa espècie (P. urgellesi). Tot i que mai s'havia aprofundit molt en l'estudi, semblava que no hi havia grans diferències morfològiques entre els individus de cada zona, però ara que es disposa de més material de comparació, en Jordi Comas ha continuat el seu estudi, traient-ne novetats.

                          Mapa de distribució de les quatre espècies motiu d'aquest escrit: 

-P. urgellesi. L'avenc de les Aranyes (nº 1) s'obra en uns illots calcaris, envoltats de materials granítics i, a més, la vall del riu Tordera l'aïlla de les dues noves espècies

-P. canyellesi. Els tres avecs de les Pedreres (nº 2), en marbres, a Gualba

-P. cruillensis. Una de les noves. Les cavitats d'Aiguafreda (nº 3) en calcàries, també han quedat confinades entre el massís del Montseny i el riu Congost

-P. garrigai. La segona nova espècie. Les cavitats del Figaró, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines (nº 3-4-5), en calcàries, queden separades del Montseny per fenòmens geològics i el riu Congost.

 

Entremig de la 1 i les 3-4-5, hi ha una espècie diferent (nº 4): Parvospeonomus canyellesi, descrit per l’Àngel Lagar 1974, clarament diferenciada d'urgellesi i confinada en uns illots, en aquest cas de marbres, de les pedreres de Gualba.

                                           Parvospeonomus canyellensis.  Foto: Agustí Meseguer

No seria la primera vegada que una espècie estigués en aquestes condicions d'ocupar una àrea tan estesa i de geologia tan variada, però, aquest cas no semblava lògic; ja no ho semblava fa anys, però no es va passar de suposicions.

El resultat del profund estudi del Jordi, ha permès la descripció de dues noves espècies.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona també va col·laborar en diverses visites a l'avenc de les Aranyes, així com en visites a algunes coves d'Aiguafreda per obtenir més material, objectius exitosos i ha encarregat fer l'anàlisi de l'ADN per conèixer si són provinents d'un tronc comú, així com en quines eres geològiques es van adaptar a la vida subterrània. Encara no es tenen els resultats.

D'aquestes espècies d'un mateix grup, que han anat evolucionant de forma diferent per raons que han quedat geogràficament aïllades, se'n diu especiació al·lopàtrica. Aquest aïllament pot ser degut a rius que han excavat profundament la seva base; materials intercalats no karstificables, falles geològiques, etc., que són el motiu que poblacions veïnes o relativament properes no puguin creuar-se i en trobar-se en ambients diferents evolucionen per línies distintes. 

                                    P. cruillensis (b) i P. garrigai (c). Fotos: Agustí Meseguer

Les dues noves espècies descrites són:

-Parvospeonomus cruillensis: població localitzada a la zona d'Aiguafreda, a les següents cavitats: Cova Cruïlles (o del Moro), cova de l'Infern i cova de l'Ermita. Hi ha cites d'aquest mateix coleòpter capturat els anys 70 en altres coves de la zona d'Aiguafreda i Figaró, però ara no ha estat possible localitzar-lo.

Etimologia del nom cruillensis: de la cova de Cruïlles.

-Parvospeonomus garrigai: població localitzada a l'avenc del Bac i l'avenc d'en Toni, al Sot del Bac, Figaró, estenent-se fins a Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines a les següents cavitats: Caldes: Cova dels Ermitans i cova nº 2 dels Ermitans. Sant Feliu: cova de Solanes (o del Toixó), cau dels Llimbs i el forat Calent (o forat del Fum).

        En Martí Garriga junt a una de les vitrines amb restes arqueològiques de la cova de Solanes

Etimologia del nom garrigai: espècie dedicada a Martí Garriga i Argullós (Sant Feliu de Codines 1925-2012). Arqueòleg d'afició que, juntament amb els components del Grup Talp van fer grans descobriments en les excavacions del Vallès Oriental, sent el fundador, l'any 1970, del Museu can Xifreda de Sant Feliu de Codines.

Un excel·lent treball del nostre amic i company, el Jordi, que ha acabat amb els dubtes que presentava el grup dels P. urgellesi.