divendres, 9 d’abril de 2021

Estudi de la fauna hipogea de Sant Llorenç del Munt

 

 Nova espècie descoberta durant la visita a l'avenc del Davi, dins les visites d'aquest estudi.

Foto: J. Mederos. Aquesta foto s'ha afegit a l'escrit que presentem. No estava en l'original. 

A la pàgina web de la Diputació de Barcelona, Parcs de Catalunya (La Xarxa), s'ha publicat un article que dóna a conèixer una gestió per al coneixement de la biodiversitat subterrània.

 

Un conveni d'estudi de la fauna hipogea del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, ha permès avaluar l'estat d'algunes espècies destacades que colonitzen moltes de les seves cavitats. Els estaments que hi han intervingut són: el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Departament d'Artròpodes); l'Associació Catalana de Bioespeleologia -BIOSP-; la Federació Catalana d'Espeleologia i la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. S'insereix la publicació completa, havent-hi afegit de la nostra mà dues fotografies complementaries.

Article publicat:

Sant Llorenç-Obac. Avaluen la presència de dues espècies protegides pel decret del PEIN

Preservar les cavitats de més fàcil accés controlant el grau de freqüentació, recomanació de l’estudi sobre artròpodes hipogeus al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

 

 

        

                             Stenasellus virei a les coves d'en Carner. Autor: Sergi Gago.

 

08/04/2021.

Preservar les cavitats més horitzontals i/o de fàcil accés controlant el grau de freqüentació a aquestes cavitats per no augmentar el nivell de degradació incipient que presenten. És la recomanació de l’equip tècnic del Departament d’Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) i membres col·laboradors de l’Associació Catalana de Bioespeleologia (BIOSP), que han fet el seguiment de poblacions d'artròpodes hipogeus en coves i avencs del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. S’han centrat en avaluar la presència de dues espècies protegides pel decret del PEIN.

L’estudi, fet en sis coves i avencs, està emmarcat en el conveni per cooperar en projectes de recerca en ambients càrstics i de patrimoni de col·leccions entre el Museu, BIOSP, la Federació Catalana d'Espeleologia i la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, que es porta a terme des del 2018. Hi van participar  els investigadors Berta Caballero, Sergi Gago, Miguel Prieto, Jorge Mederos, Neus Brañas, Floren Fadrique, Lluís Auroux i Glòria Masó, sota la coordinació del biòleg del Parc, Daniel Pons.

La fauna troglòbia d’invertebrats a Catalunya suporta diferents graus d’amenaça a la seva supervivència, i per això es fa del tot necessari actualitzar les dades sobre les distribucions per tal de recolzar i, si cal, ampliar les propostes de decrets de protecció del seu hàbitat. 

L’objectiu principal d’aquest estudi fou avaluar la presència de dues espècies d’artròpodes del medi hipogeu i protegides pel decret del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): el coleòpter leiòdid Troglocharinus kiesenwetteri sanllorensi (Zariquiey, 1924), subespècie endèmica del massís, i el crustaci isòpode, de vida aquàtica, Stenasellus virei (Dollfus, 1897), espècie endèmica del nord-est ibèric. L’avaluació es va dur a terme a sis cavitats del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, espai encerclat dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): Coves d’en Carner (Castellar del Vallès), Avenc de la Canal de Mura (Vacarisses), Avenc de la Codoleda (Matadepera) i Cova Simanya, Cova Simanya Petita i Avenc del Daví que pertanyen al terme municipal de Sant Llorenç Savall. Aquestes cavitats van ser escollides per tenir dades bibliogràfiques de presencia d’aigua.                           

 

                             Troglocharinus kiesenwetteri santllorensi. Foto: Agustí Meseguer.

                             Aquesta foto s'ha afegit a l'escrit que presentem. No estava en l'original. 

El segon objectiu va ser el d’ampliar coneixements sobre la biocenosi invertebrada existent en les cavitats visitades. Per estudiar les espècies es van combinar dos mètodes de recol·lecció: la captura directa, i les trampes de caiguda. Es van realitzar dues visites a cada una de les sis cavitats, en l’interval temporal del 28 de febrer al 25 de juliol de 2019 i amb un decalatge d’un mes entre les dues visites a cada cova, període en el que les trampes van estar actives.
 
Com a resultats principals, en la campanya es van localitzar espècimens de Troglocharinus kiesenwetteri sanllorensi a cinc de les sis cavitats triades. Es confirma la seva presència actual a totes les coves de les que prèviament ja hi havia cites. En canvi, Stenasellus virei, espècie aquàtica, molt lligada a condicionants ambientals i molt més difícil de localitzar, fou observada, únicament, a les coves d’en Carner. La seva presència a la cova Simanya i a l’avenc de la Canal de Mura es basa en les citacions aportades o recopilades per Escolà (1978) i Flaquer (1978). 
 
A part de les dues espècies diana, van trobar quaranta espècies d’artròpodes que s’engloben en vint-i-nou famílies, setze ordres i sis classes (Arachnida, Chilopoda, Crustacea, Diplopoda, Entognatha, Insecta). Les mostres recol·lectades enguany s’afegeixen al fons ja existent, a la col·lecció d’artròpodes del Museu i contribuiran a millorar el coneixement sobre la biocenosi a les cavitats visitades del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

dijous, 1 d’abril de 2021

Dos nous coleòpters Parvospeonomus de cavitats del Vallès Oriental

La cova de Cruïlles, també coneguda com a la cova del Moro. Foto treta de l'article Cova del Moro. Aiguafreda, de l'Espeleoblog del dia 2 de noviembre del 2015. Una de les cavitats amb una nova espècie de Parvospeonomus.

 Speonomus urgellesi, ser una espècie de coleòpter cavernícola descoberta l'any 1963 per Isidre Gonzalez Urgellés a l’avenc de les Aranyes i descrita per Español l'any 1965. Al cap d'uns anys, el 1977, en Xavier Bellés i l'Oleguer Escolà van crear un nou subgènere de Speonomus: Parvospeonomus, dins del que va quedar situada, amb el que el nom de l'espècie va passar a dir-se Speonomus (Parvospeonomus) urgellesi. Molts anys més tard, l'any 1998, en Javier Fresneda el va passar de subgènere a gènere, quedant definitivament (per ara) com Parvospeonomus urgellesi.

Tot i haver intentat retrobar més exemplars a la mateixa cavitat i a pesar de les moltes vegades que s'hi va anar (activitats de l'Associació Catalana de Bioespeleologia, BIOSP), no ha estat possible obtenir-ne més fins fa poc temps, el juny del 2020; han hagut de passar cinquanta-cinc anys! El fet que la cavitat sigui petita i que a conseqüència d'haver destapat una segona boca amb motiu de prospeccions paleontològiques, ha propiciat que les seves condicions climàtiques esdevinguin a molt seca. L'any passat, que hi va haver un elevat règim de pluges es va recuperar l'elevada humitat, amb el que la fauna retorna cap a les zones properes a superfície, facilitant la seva captura. Així s'han pogut aconseguir més exemplars per poder fer aquest estudi.

                                         Parvospeonomus urgellesi.  Foto: Agustí Meseguer

La importància, podríem dir històrica d'aquesta espècie, està en el fet que va ser la primera que es va descobrir en una nova etapa de la bioespeleologia catalana. Ho expliquem.

Pels anys 60, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, estava dirigit per Francesc Español i Coll, una persona entusiasta de l'entomologia i de l'estudi de la biologia subterrània. Español havia iniciat els treballs sobre bioespeleologia l'any 1934. El seu interès el va portar a envoltar-se d'un grup d'espeleòlegs col·laboradors que, en principi, juntament amb ell, recollien fauna durant les seves exploracions i la portaven al museu. No tot el que recollien podia ser estudiat, només els coleòpters i alguns altres grups que eren enviats als pocs especialistes que també estaven interessats en els representants del sota terra: Diplòpodes, opilions, mol·luscs, isòpodes, amfípodes i poc més.

Als inicis dels anys 60, es va iniciar una etapa crucial per als interessos de la ciència catalana: la creació del Laboratori de Bioespeleologia, un "ens" dins del museu, que es cuidava d'acollir totes les aportacions dels que recollien fauna de les cavitats, i incorporant-les a un arxiu. També s'organitzaven cursos de bioespeleologia i xerrades, tant al museu com als cursets d'iniciació a l'espeleologia. Va ser un moment molt important; l'arxiu emmagatzemava i controlava el material fent fitxes de les captures; el conservava en tubs de vidre amb tap de suro (més endavant es van canviar per taps de goma) i convenientment etiquetats per conèixer totes les dades de les captures. Aquesta tasca la va iniciar precisament l'Isidre Gonzàlez Urgellés, un espeleòleg que pertanyia al Grup d'Investigacions Espeleològiques (el GIE) del Club Excursionista de Gràcia. Español era el "mestre", mentre que l'Isidre va ser la persona que va organitzar la "mecànica" del Laboratori i que coordinava els col·laboradors.

L'Isidre tenia un bé molt apreciat en aquella època: un cotxe!, i a més, portava tant al mateix Español com als membres del GIE, com Armando Àvalo, Eugeni Marigot, Manel Arnau, Jordi Amat, un servidor, etc., i també a components d'altres grups per fer "sortides de diumenge" o bé campanyes de més durada.

A finals de l'any 1965, en una sortida als relleus del Montnegre, sobre Calella-Pineda, dins l'avenc de les Aranyes (una "primera"), va recollir uns exemplars de coleòpters que van resultar ser una nova espècie. Va ser el seu primer descobriment i Español la va descriure com Speonomus urgellesi. Aquell fet va engrescar el grup de col·laboradors del museu, que al cap de poc, també van anar descobrint altres noves espècies, principalment per Catalunya i Castelló.

De moment, l'espècie només era coneguda de l'avenc de les Aranyes, una petita cavitat, sense interès per als espeleòlegs "esportius" i, a més, situat en una zona on no hi ha més cavitats naturals, ja que es tracta d'una petita illa de calcàries molt poc karstificada. És per això que l'avenc va quedar, podríem dir que "oblidat" i només referenciat als catàlegs de cavitats de Catalunya i citat als treballs bioespeleològics especialitzats.

Durant molt de temps s'ha anat visitant la zona per veure de localitzar altres possibles cavitats que poguessin estar colonitzades per aquesta espècie, però només amb el resultat d'algunes mines en terrenys no karstificables, sense colonització de fauna adaptada.

          Inici de l'article d'en Jordi Comas a la revista de la Institució Catalana d'Historia Natural

Al llarg dels anys, es van anar localitzant altres cavitats amb colonització que es creia de la mateixa espècie, però geogràficament molt allunyades de la típica. Així es coneixia d'unes quantes coves de la cara oest del Montseny (Figaró i Aiguafreda); a dos avencs del Sot del Bac, a St. Martí de Centelles: l'avenc del Toni i l'avenc del Bac; a dues coves del Farell a Caldes de Montbui i a tres cavitats de la zona de Solanes, a Sant Feliu de Codines.

Fins fa poc es considerava que tot pertanyia a la mateixa espècie (P. urgellesi). Tot i que mai s'havia aprofundit molt en l'estudi, semblava que no hi havia grans diferències morfològiques entre els individus de cada zona, però ara que es disposa de més material de comparació, en Jordi Comas ha continuat el seu estudi, traient-ne novetats.

                          Mapa de distribució de les quatre espècies motiu d'aquest escrit: 

-P. urgellesi. L'avenc de les Aranyes (nº 1) s'obra en uns illots calcaris, envoltats de materials granítics i, a més, la vall del riu Tordera l'aïlla de les dues noves espècies

-P. canyellesi. Els tres avecs de les Pedreres (nº 2), en marbres, a Gualba

-P. cruillensis. Una de les noves. Les cavitats d'Aiguafreda (nº 3) en calcàries, també han quedat confinades entre el massís del Montseny i el riu Congost

-P. garrigai. La segona nova espècie. Les cavitats del Figaró, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines (nº 3-4-5), en calcàries, queden separades del Montseny per fenòmens geològics i el riu Congost.

 

Entremig de la 1 i les 3-4-5, hi ha una espècie diferent (nº 4): Parvospeonomus canyellesi, descrit per l’Àngel Lagar 1974, clarament diferenciada d'urgellesi i confinada en uns illots, en aquest cas de marbres, de les pedreres de Gualba.

                                           Parvospeonomus canyellensis.  Foto: Agustí Meseguer

No seria la primera vegada que una espècie estigués en aquestes condicions d'ocupar una àrea tan estesa i de geologia tan variada, però, aquest cas no semblava lògic; ja no ho semblava fa anys, però no es va passar de suposicions.

El resultat del profund estudi del Jordi, ha permès la descripció de dues noves espècies.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona també va col·laborar en diverses visites a l'avenc de les Aranyes, així com en visites a algunes coves d'Aiguafreda per obtenir més material, objectius exitosos i ha encarregat fer l'anàlisi de l'ADN per conèixer si són provinents d'un tronc comú, així com en quines eres geològiques es van adaptar a la vida subterrània. Encara no es tenen els resultats.

D'aquestes espècies d'un mateix grup, que han anat evolucionant de forma diferent per raons que han quedat geogràficament aïllades, se'n diu especiació al·lopàtrica. Aquest aïllament pot ser degut a rius que han excavat profundament la seva base; materials intercalats no karstificables, falles geològiques, etc., que són el motiu que poblacions veïnes o relativament properes no puguin creuar-se i en trobar-se en ambients diferents evolucionen per línies distintes. 

                                    P. cruillensis (b) i P. garrigai (c). Fotos: Agustí Meseguer

Les dues noves espècies descrites són:

-Parvospeonomus cruillensis: població localitzada a la zona d'Aiguafreda, a les següents cavitats: Cova Cruïlles (o del Moro), cova de l'Infern i cova de l'Ermita. Hi ha cites d'aquest mateix coleòpter capturat els anys 70 en altres coves de la zona d'Aiguafreda i Figaró, però ara no ha estat possible localitzar-lo.

Etimologia del nom cruillensis: de la cova de Cruïlles.

-Parvospeonomus garrigai: població localitzada a l'avenc del Bac i l'avenc d'en Toni, al Sot del Bac, Figaró, estenent-se fins a Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines a les següents cavitats: Caldes: Cova dels Ermitans i cova nº 2 dels Ermitans. Sant Feliu: cova de Solanes (o del Toixó), cau dels Llimbs i el forat Calent (o forat del Fum).

        En Martí Garriga junt a una de les vitrines amb restes arqueològiques de la cova de Solanes

Etimologia del nom garrigai: espècie dedicada a Martí Garriga i Argullós (Sant Feliu de Codines 1925-2012). Arqueòleg d'afició que, juntament amb els components del Grup Talp van fer grans descobriments en les excavacions del Vallès Oriental, sent el fundador, l'any 1970, del Museu can Xifreda de Sant Feliu de Codines.

Un excel·lent treball del nostre amic i company, el Jordi, que ha acabat amb els dubtes que presentava el grup dels P. urgellesi.

diumenge, 21 de març de 2021

Noves aranyes de cavitats d'Agadir, Marroc


Ifri Taghrat, hàbitat de S. ifricola. Foto del treball de les descripcions.  Foto: B. Lips.

A l'expedició Atlas al Marroc de l'any 2019, s'hi va incorporar una biòloga del Muséum d'Histoire Naturelle de Marrakech, Université Cadi Ayyad, Morocco. Es tracta de Soumia Moutaouakil. Abans de conèixer-nos, aquesta persona ja practicava l'espeleologia i es dedicava a la recol·lecció de fauna subterrània. A partir d'aquesta col·laboració, va augmentar el seu interès per la bioespeleologia i ara ja comença a presentar els resultats dels seus treballs.

Ara, ens ha fet arribar un treball del qual n'és coautora, on es descriuen dues noves espècies d'aranyes localitzades dins de cavitats, a la zona d'Agadir: Agraecina agadirensisSteatoda ifricola



                             Ifri n'Telmate, hàbitat on conviuen les dues espècies descrites

                                     Foto del treball de les descripcions.  Foto: B. Lips.


Tot seguit s'exposa el resum, traduït al català i algunes fotos de l'article.

RESUM:

Durant una sortida de pràctiques científiques en una zona muntanyosa propera a Agadir, es van prospeccionar diverses coves; el material recol·lectat incloïa diverses espècies d'aranyes. L'anàlisi morfològic i taxonòmic ha revelat dues noves espècies per a la ciència: una nova espècie troglobiont anoftalma: Agraecina agadirensis sp. nov. (descripció basada en tres femelles) i una nova espècie, Steatoda ifricola sp. nov. (descripció basada en els dos sexes). Es presenten diagnòstics, dibuixos i fotos.


Agraecina agadirensis. Foto del treball de les descripcions. Foto: B. Lips


Agraecina agadirensis. Foto del treball de les descripcions. Foto: P. Oger 

   Steatoda ifricola. Foto del treball de les descripcions.  Foto: J. Lips
                  Steatoda ifricola. 
Foto del treball de les descripcions.  Fotos: P. Oger


Per nosaltres és una satisfacció haver col·laborat amb la Soumia i esperem que esdevingui una futura especialista en algun grup taxonòmic del món subterrani, que ens fa falta, sobretot al Marroc.

dijous, 18 de febrer de 2021

Dos nous coleòpters cavernícoles de Catalunya

 


Fotografies del treball de la descripció: Troglocharinus sendrai i Troglocharinus fadriquei

S'acaba de publicar un treball en què es descriuen dues noves espècies de coleòpters cavernícoles de Catalunya. Els autors de l'estudi són els nostres habituals companys de BIOSP, Javier Fresneda, Valeria Rizzo, Jordi Comas i Ignacio Ribera†.

L'Ignacio, malauradament, ens va deixar l'abril del 2020, una pèrdua irreparable per a l'entomologia, però sobretot per la biologia molecular. Vagi aquest article amb la meva profunda admiració vers la seva persona.


Com més detalls poden ser investigats, més noves espècies podran ser descrites. Ans enrere, només es comparaven els caràcters morfològics dels individus a estudiar; a partir d'un cert moment, va entrar en l'estudi la forma de l'òrgan copulador masculí (i més recentment, el femení) i la composició dels molts detalls de la seva configuració i, recentment, han entrat les anàlisis ADN. Naturalment, els millors resultats els donen la suma de vàries de les tècniques citades, ja que tot ajuda a interpretar les dades.

És habitual (tampoc cada dia) que exemplars capturats de fa molts anys, estiguessin classificats en gèneres i espècies que, avui dia, amb les modernes tècniques es pot veure que estaven erròniament determinats. Es dóna aquest cas en les dues noves espècies descrites.

El primer dels descrits, T. sendrai, havia estat trobat per primera vegada a la mina de Coll Arnat l'octubre de l'any 1969 per l'autor d'aquesta nota, en el decurs de dues activitats espeleològiques a la zona de La Vansa i Tuixén, però, llavors, va ser determinat com a Speonomus mengeli. A més del material entregat al museu, jo em vaig quedar alguns exemplars que, al cap de molts anys, vaig donar al Jordi Comas. Els estudia i observa que hi ha diferencies respecte a l'espècie determinada i que podria ser nou. En aquelles dates, la biòloga italiana Valeria Rizzo estava fent la seva tesi doctoral sobre el gènere Troglocharinus i pren interès en els exemplars. En visites a la cavitat, s'obté més material. La Valeria, l'any 2015 li dóna el material al Xavier Fresneda, qui diu que és una novetat, però que hi ha poc material d'estudi.

Per obtenir-ne més individus, el Jordi Comas, l'Agusti Meseguer, el Ramon Sendra i el Joan Pallisé, entre els anys 2015 al 2019, col·loquen trampes i recullen material suficient per a poder fer l'estudi. Espècie dedicada al Ramon Sendra, amic i company habitual d'activitats d'espeleo del Joan Pallisé.

Localització de les dues noves espècies (2-3) i aïllament
geogràfic amb espècies de l'altra costat del riu Segre

Un cas complicat és el de la segona nova espècie del treball: T. fadriquei. Resulta que, Carles Ribera el gener del 1970 i Jaume Bley i Agustí Meseguer, el febrer de l'any 1972, visiten el Forat de Casa Nova, a Fígols d'Organyà i capturen diversos exemplars que són determinats com a S. vinyasi, però recentment també s'ha pogut veure que són una espècie diferent la descrita i, a més, nova: T. fadriquei.

Aquest T. fadriquei conviu amb T. ludovici, una altra espècie del mateix gènere. Aquestes convivències entre congèneres no són gaire habituals i, com en aquest cas, una de les dues espècies sol ser moltíssim més abundant que l'altra. En aquest cas, és T. fadriquei qui guanya la partida. Espècie dedicada al gran bioespelèoleg Floren Fadrique.

 

Troglocharinus ludovici

Primerament es fa un estudi filogenètic de gran part dels gèneres.

També es fa una redescripció del gènere Troglocharinus.

El grup dels Speonomites mercedesi i mengeli, com a conseqüència de les anàlisis d'ADN, passen al gènere Troglocharinus, decisió confirmada pels resultats dels estudis detallats dels òrgans sexuals dels mascles i femelles. També es confirma que són dues espècies diferenciades, aspecte que, durant molts anys, hi havia opinions divergents.

També per la posició dins dels ADN i per colonitzar la mateixa zona, s'estableix que el gènere Pallaresiella és sinonímia del gènere Speonomites.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Un nou gènere/espècie d'opilió troglobiont d'una cavitat de Terol

El nou gènere/nova espècie:Turonychus fadriquei

El Dr. Carlos E. Prieto, treballa al Laboratorio de Aracnología i Malacología del Departamento de Zoología y Biología Celular Animal, a la Facultad de Ciencia y Tecnología de la Universidad del País Vasco, Bilbao; està estudiant un nou opilió cavernícola trobat per l’infatigable Floren Fadrique, que no para amb les seves recerques biospeleològiques. I per molts anys!
El científic Carlos E. Prieto
El fet que el Floren té una casa en un petit poblet a Miravete, Maestrat Terolenc, li permet fer molta activitat d’espeleo per tota aquella zona. L’únic problema és que, en moltes ocasions, li toca fer les exploracions en solitari. Compte!

En aquesta ocasió, a la Cija de Fortanete, ha descobert un opilió extraordinari: un nou gènere! La cavitat l’havia visitat nombroses ocasions, no solament ell sol, també amb altres experts recol·lectors de fauna cavernícola, quan a la mateixa cavitat ell ja havia descobert ni més ni menys que quatre noves espècies: un coleòpter i tres col·lèmbols, però no ha estat fins ja fa un cert temps, l'any 2014, que ha trobat aquesta novetat. No és d’estranyar, ja que la mida d’aquests opilions és de només d'un parell o tres mil·límetres, i a més, el color i la transparència els fan quasi imperceptibles sobre els sediments de les zones de recerca.
La Sala de la Rosa, de la Cija de Fortanete.

Això ens demostra, ja ho hem dit en altres ocasions, que encara que no trobem fauna en una cavitat, mai podem dir que no hi ha res. Només podem dir que no n’hem trobat. Potser en un altre visita, o una altra persona, poden sortir noves espècies.

Els opilions són artròpodes; són aràcnids, (tenen vuit potes) i dins dels aràcnids tenim els opilions; araneids; pseudoescorpins, escorpins, etc.


Resum de l'article de la revista*:

*Resumit per fer-lo més entenedor al nostre nivell.

Actualment, la superfamília d’Opilions Triaenonychoidea inclou dues famílies:

-Synthetonychiidae Forster1954, endèmica de Nova Zelanda

-Triaenonychidae Sørensen, 1886, una família diversa distribuïda majoritàriament per les terres temperades de la Gondwana*, amb actualment uns 110 gèneres i unes 500 espècies i subespecies descrites.

*Gondwana era el més meridional dels dos supercontinents que, juntament amb Lauràsia, existiren fa 180 milions d'anys. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea, Madagascar, i el subcontinent indi.

Hem utilitzat la captura de seqüències de 164 mostres mostres per crear una matriu d’ocupació del tàxon del 50% amb 704 localitats. Utilitzant exàmens filogenòmics i morfològics, vam explorar les relacions a nivell familiar dins de Triaenonychoidea, incloent la descripció de dues noves famílies:

(1)  Lomanellidae Mendes i Derkarabetian, fam. nov., formada pel gènere Lomanella Pocock, 1903, i un gènere recentment descrit Abaddon Derkarabetian & Baker, gen. nov. amb una espècie, A. despoliator Derkarabetian, sp. nov.

(2)  Buemarinoidae Karaman, 2019, elevada a la familia dins aquest treball, composta pels gèneres Buemarinoa Roewer, 1956; Fumontana Shear, 1977; Flavonuncia Lawrence, 1959 i un nou gènere descrit en aquest treball: Turonychus Derkarabetian, Prieto & Giribet, gen. nov., amb una espècie, T. fadriquei Derkarabetian, Prieto & Giribet, sp. nov.

                            Detall des cos; al natural i amb escanejat electrònic: T. fadriquei


Amb el conjunt de dades també es van establir les relacions filogenòmiques dins la familia Triaenonychidae amb un extens conjunt de tàxons que representen aproximadament el 80% de la diversitat a nivell de gèneres. Basant-nos en els resultats:

-es discuteix la sistemàtica d'aquesta familia incloent l’ús històric de subfamílies

-reavaluem la morfologia en el context de la nostra filogenia

-hipòtesi per a tots els gèneres sense mostrejar

-ressalten els llinatges que més necessiten d’una revisió taxonòmica

-proporcionen un llista de comprovació actualitzada a nivell d’espècie.

Distribució mundial de les famílies.

 A part de descriure nous tàxons, el nostre estudi proporciona el context filogenòmic necessari per a futures investigacions evolutives i sistemàtiques en aquests llinatges.

Resumint, podem dir que la posición del nou gènere i espècie que volem centrar en aquesta nota, és:

Superfamília: Triaenonychoidea

Família: Buemarinoidae

Nou gènere: Turonychus

Nova espècie: fadriquei

Localitat típica: La Cija de Fortanete. Fortanete, Terol.



El primer mascle que es vaq capturar. Foto d'un treball anterior.

La nostra enhorabona per treball de recerca, tant del Floren com del Prieto.

dimarts, 2 de febrer de 2021

L'escorpí cavernícola de Catalunya


Els escorpins pertanyen al grup dels aràcnids (aranyes, pseudoescorpins; escorpins; àcars, opilions, etc.). Posseeixen vuit potes (els insectes només sis). A Catalunya hi ha una bona representació d'escorpins:


-Tenim l'escorpí groc, el Buthus occitanus, propi de zones seques


-També l'escorpí negre, l'Euscorpius flavicaudis, propi de zones humides


- I... l'escorpí cec, el Belisarius xambeui que viu al Pirineu, Prepirineu, Garrotxa, Ripollès, Montseny... tant a l'exterior com dins de cavitats.

              Belisarius xambeui de la cova Mosquera, Beuda. Fotografia en viu: Agustí Meseguer

Etimologia del nom de l'espècie:


-Gènere: Belisarius, prové del general bizantí Belisari, a qui l'emperador Justinià, com a càstig, va manar que el deixessin cec.


-Espècie: xambeui, dedicat a Josep Vicenç Xambeu i Avillach (1837-1917), nascut a Rià (el Conflent). Distingit entomòleg, es dedicà a la carrera militar. Com a naturalista va estudiar els neuròpters, hemípters, ortòpters i coleòpters, principalment dels Pirineus Orientals.


La representació de la fauna subterrània dins les cavitats, inclou, quan a artròpodes es refereix, els mateixos grups que viuen a superfície. Un dels més curiosos és l'escorpí Belisarius xambeui, un quernet petit i inofensiu que colonitza els ambients humits, tant al bosc, com dins les coves i avencs. No es pot considerar estrictament "cavernícola"; tot i no tenir ulls, se l'ha de considerar troglòfil.

             Belisarius xambeui de la cova Mosquera, Beuda. Fotografia en viu: Agustí Meseguer


A la superfície no es deixa veure; es refugia sota la fullaraca i pedres. També dins de cavitats, no es veu al terra de les galeries; el trobarem sota crostes d'argila, sota pedres i dins d'esquerdes. No és un element gaire habitual de trobar.


Reproduïm un article d'Antonio Madridejos del 8 de desembre de l'any 2012, que es pot consultar per internet: www.elperiodico.cat › societat › lescorpi-catala-2267332
L'escorpí català - Elperiodico.cat

CATALOGACIÓ I PROTECCIÓ DE LA FAUNA CAVERNÍCOLA.

L'escorpí català.

Catalunya compta amb l'única població al món d'un raríssim espècimen cec.


Peu de foto de l'article: Un exemplar d'escorpí cec o Belisarius xambeui, de coloració clara i sense ulls. JOSEP MARIA OLMO / DAAM.

El pròxim catàleg de la fauna protegida a Catalunya que s'elaborarà inclourà per primera vegada, juntament amb emblemàtiques espècies com ara l'ós bru, el fartet, la tortuga mediterrània, el tritó del Montseny i el trencalòs, un petit escorpí tan desconegut que ningú, o pràcticament ningú, s'havia preocupat fins ara d'avaluar-ne l'estatus, és a dir, de comprovar si era abundant o no. Amb el nom científic de Belisarius xambeui es designa un escorpí endèmic de Catalunya -no s'ha localitzat en cap altre emplaçament al món- i a més a més una raresa zoològica perquè és d'hàbits cavernícoles i no té ulls.«No està emparentat amb els altres escorpins d'Europa-destaca el biòleg Josep Maria Olmo, especialista del Departament d'Agricultura i Medi Natural de la Generalitat-. S'està investigant, però l'única espècie pròxima i que també viu en coves sembla ser un rar invertebrat de la selva amazònica». 

Les prospeccions portades a terme durant els últims quatre anys per la Institució Catalana d'Història Natural, la Universitat de Barcelona i el Departament d'Agricultura semblen indicar una regressió de les poblacions de Belisarius xambeui, però és difícil assegurar-ho perquè gairebé no hi ha dades per poder-les comparar. De fet, possiblement no ha estat mai abundant. L'escorpí cec s'ha localitzat en una trentena de paratges de les comarques d'Osona, el Ripollès i la Garrotxa, compartint curiosament distribució amb un grill també cavernícola, el Dolichopoda linderi. 

Mida petita

Els escorpins cecs són de mida petita, generalment fan entre tres i quatre centímetres, i mostren un escàs dimorfisme sexual (és difícil distingir els mascles de les femelles).«Són de color clar, molt despigmentat, com acostuma a passar amb els animals que viuen en entorns amb poca llum», explica Olmo. Poca cosa més se sap de la seva biologia. Encara que no té ulls, sembla que la pilositat que té a les pinces li permet detectar els insectes dels quals s'alimenta. Pel que fa a la picada, no sembla perillosa, assegura l'especialista,«però és millor no provar-ho, per si de cas».

A diferència de la majoria dels escorpins europeus, més propis d'ambients secs, l'escorpí cec viu al medi subterrani (coves i també tota mena d'esquerdes i forats poc profunds) de boscos humits, principalment a les fagedes madures «com les de la Grevolosa i la Fageda d'en Jordà», destaca Olmo.«Aquest any hem detectat diversos escorpins en nous emplaçaments, però mai són gaires exemplars», assumeix l'especialista de la conselleria.

A Catalunya habiten dues espècies més d'escorpí. El primer és l'Euscorpius flavicaudis, present al Montseny i la Garrotxa, encara que el més habitual és l'escorpí europeu o Buthus occitanicus, típic de tots els països de la conca mediterrània. En els dos casos tenen una picada molt dolorosa, però tret de casos excepcionals no revesteixen gravetat per als humans.

El Belisarius xambeui rep el seu nom en honor del general bizantí Belisari, a qui l'emperador Justinià va fer deixar cec, i del naturalista Vincent Xambeu, que va ser el primer a descobrir-lo i catalogar-lo, concretament l'any 1879. Bona part de les citacions procedien fins ara de practicants d'espeleologia. El catàleg de fauna protegida es completarà, en la categoria d'invertebrats, amb dues llagostes, una papallona (Boloria eunomia), dues libèl·lules, un rar cargol d'aigua i un grill o somereta.

Com a mesura principal de conservació de l'escorpí cec, el Departament d'Agricultura subratlla que és necessari «promoure la preservació de l'hàbitat on viu, minimitzar els impactes de les activitats humanes (com podria ser una alta freqüentació de les coves on habita) i portar a terme prospeccions» per determinar la biologia i la distribució de l'espècie. Olmo insisteix en el mateix sentit: «No sabem del cert les causes de la regressió d'aquesta espècie, però és lògic pensar en una influència de l'activitat humana».

Un molt bon article del reconegut diari El Periódico i una bona divulgació de la privilegiada fauna subterrània.


dimarts, 12 de gener de 2021

Descoberta bioespeleològica històrica a la península Ibèrica


                 Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). Foto de l'article.

El Dr. Alberto Sendra, del Servei de Patrimoni Històric i del Museu d'Història Natural de la Universitat de València, acaba de publicar una de les seves descobertes més importants: un hemípter troglobi de les cavitats de València que s'ha descrit sota el nom de Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). També és autora de la descripció la Doctora Hannelore Hoch, del Museu d'Història Natural de Berlín.

Gairebé tots els insectes tenen representació dins la vida subterrània. Quant als hemípters, només se'n coneixen unes poques espècies a tres illes Canàries. A la península Ibèrica, eren desconeguts. Podem considerar un dels més importants descobriments actuals dins la bioespeleologia.

L'article, publicat a la prestigiosa revista Subterranean Biology, acaba d'aparèixer i, com és habitual, l'Alberto ens ha fet arribar puntualment el treball.


El primer hemípter troglobi espanyol que es va trobar va ser Collartida anophthalma, que va ser descrit pels sempre ben recordats Francesc Español i Jordi Ribes: Una nueva especie troglobia de Emesinae (Heteroptera, Reduviidae) de las Islas Canarias. Speleon 26-27, 1983. Va ser recol·lectat per en Martí Romero a la Cueva de don Justo, a l'illa de Hierro, Canàries

                                       Zona hon hi ha hagut la descoberta. Figura de l'article.

S'ha traduït alguns capítols del treball, que presentem tot seguit.

RESUM:

Des d'Espanya es descriu una nova espècie cavernícola d'hemípter de la família Kinnaridae. Aquest és el primer registre d'un cinàrid cavernícola del Vell Món i el primer registre d'un hemípter fulgoromorfà troglobític de l'Espanya continental i també la setena espècie dels cinàrids cavernícoles de tot el món. Els Kinnaridae epigeus no es coneixen dins la fauna actual de la península Ibèrica ni per l'Europa occidental en general. La nova espècie és considerada com un vestigi d'una fauna antiga que ara s'ha extingit. La nova espècia no s'han pogut assignar a cap dels gèneres existents, per la qual cosa s'estableix un nou gènere. Es presenten dades moleculars (seqüència de codis de barres COI) per a la nova espècie. Per primera vegada, es proporciona una descripció detallada de la morfologia nimfal d'un cinàrid. Es dóna informació sobre el seu estat d'ecologia, comportament, distribució i conservació i es discuteixen les implicacions biogeogràfiques.

Valenciolenda fadaforesta sp. nov., habitus, dorsal view a adult male, dorsal view b nymph (IV. instar) from ‘Murciélagos’ cave (Vilamarxant, València) (photos by: Sergio Montagud Alario)c morphological analogy in the troglobitic Solonaima baylissa Hoch & Howarth, 1989 (Cixiidae) from Australia: habitus, adult male, dorsal view. Body length 4.5 mm (photo by H. Reimer, Marburg, used with permission). Fotos i peu, de l'article.


INTRODUCCIÓ:

Durant diversos anys d'investigacions bioespeleològiques en els ecosistemes rupestres de la Comunitat Valenciana, l'antic equip de biòlegs del Museu Valencià d'Història Natural (Fundació Torres Sala), va recollir diversos exemplars d'una espècie amb una gran adaptació al medi subterrani, del tàxon Kinnaridae (Fulgoromorpha), desconeguda anteriorment a la península Ibèrica. El seu descobriment va rebre una atenció considerable, ja que la petita criatura és:

a) morfològicament impressionant, amb ales quasi transparents, amb reflexos vidriats i caracteritzades per una vora blava brillant en els mascles, evocant imatges d'una "fada" i

b) la seva existència als foscos espais subterranis de les darreres restes del bosc Mediterrani a València.

Així, aquest notable tàxon va ser nomenat "fada dels boscos". De moment, s'ha estudiat la nova espècie a partir de dues cavitats, però també s'ha observat en altres set coves, totes en els relleus més orientals de la Serralada Ibèrica a l'est de la península Ibèrica. L'espècie es caracteritza per diverses troglomorfies, per exemple, absència d'ulls compostos i d'ocels; pigmentació corporal molt pàl·lida i ales reduïdes, i en conseqüència: es pot considerar cavernícola. Aquesta espècie representa el primer registre d'espècies troglòbies d'hemípters a l'Espanya continental, el primer registre del tàxon Kinnaridae a l'Espanya continental, la setena espècie de cinàrid cavernícola a tot el món i el 3r registre d'un hemípter Fulgoromorpha cavernícola a la mediterrània.

Actualment, amb 115 espècies i 24 gèneres, Kinnaridae és una les famílies més petites dels Fulgoromorpha. Els cinàrids es distribueixen per tot el món, predominantment als tròpics i subtròpics.

De la regió paleàrtica, es documenten diversos gèneres, amb espècies conegudes a l'Iran i Tadjikistan, Afganistan, Índia, els Emirats Àrabs Units i des de les Illes Canàries.

La majoria de les espècies de Kinnaridae són epigees, amb ulls ben desenvolupats, coloració viva del cos, tegmina (coberta per a la protecció de les ales una vegada plegades) i ales completament desenvolupades, que els permeten volar. Han colonitzat coves a diverses regions del Nou Món: el Carib, i Amèrica del Sud i, per tant, mostrar diversos graus de troglomorfies, com ara la reducció d'ulls, ales i pigmentació corporal.

El coneixement de la biologia i l'ecologia de Kinnaridae en general és escàs. La majoria d'espècies s'associen aparentment a plantes dicotiledònies, però també hi ha registres a falgueres, gimnospermes (Ephedraceae) i monocotiledònies (Agavaceae). Els adults de les espècies epigees s'alimenten de plantes, mentre que les nimfes són subterrànies i s'alimenten d'arrels.

Encara no s'ha proporcionat cap hipòtesi per explicar les relacions filogenètiques dins dels Kinnaridae. Segons a la clau donada per Emeljanov, el nou cinàrid cavernícola d'Espanya pot ser classificat com a membre de la subfamília Prosotropinae i – amb algunes consideracions- de la tribu Adolendini. En les característiques dels genitals masculins, no comparteix similituds amb cap espècie dels gèneres cinàrics coneguts (dins o fora de l'Adolendini) que es podrien interpretar com sinapomorfies. Així, s'estableix un nou gènere per acollir aquesta nova espècie. També proporcionem una descripció de la nimfa de cinquè estadi. La morfologia de les larves dels Kinnaridae, en general, és desconeguda en gran manera.

                Dues fotos de la nova espècie, en viu, tretes d'un vídeo d'en Sergio Montagud Alario.

ETIMOLOGIA:

Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov

El nom del gènere és una combinació de València, la capital de la Comunitat Valenciana, una regió autònoma d'Espanya a l'est de la península Ibèrica on es troba la localitat tipus i la tribu de Kinnaridae, Adolendini, a la qual pertany el tipus de l'espècie assignada. El gènere és femení.

El nom de l'espècie és una combinació de la paraula fada i bosc, significant "fada del bosc". El gènere és femení.

Enhorabona per aquesta descoberta que podem considerar històrica!