dijous, 18 de febrer de 2021

Dos nous coleòpters cavernícoles de Catalunya

 


Fotografies del treball de la descripció: Troglocharinus sendrai i Troglocharinus fadriquei

S'acaba de publicar un treball en què es descriuen dues noves espècies de coleòpters cavernícoles de Catalunya. Els autors de l'estudi són els nostres habituals companys de BIOSP, Javier Fresneda, Valeria Rizzo, Jordi Comas i Ignacio Ribera†.

L'Ignacio, malauradament, ens va deixar l'abril del 2020, una pèrdua irreparable per a l'entomologia, però sobretot per la biologia molecular. Vagi aquest article amb la meva profunda admiració vers la seva persona.


Com més detalls poden ser investigats, més noves espècies podran ser descrites. Ans enrere, només es comparaven els caràcters morfològics dels individus a estudiar; a partir d'un cert moment, va entrar en l'estudi la forma de l'òrgan copulador masculí (i més recentment, el femení) i la composició dels molts detalls de la seva configuració i, recentment, han entrat les anàlisis ADN. Naturalment, els millors resultats els donen la suma de vàries de les tècniques citades, ja que tot ajuda a interpretar les dades.

És habitual (tampoc cada dia) que exemplars capturats de fa molts anys, estiguessin classificats en gèneres i espècies que, avui dia, amb les modernes tècniques es pot veure que estaven erròniament determinats. Es dóna aquest cas en les dues noves espècies descrites.

El primer dels descrits, T. sendrai, havia estat trobat per primera vegada a la mina de Coll Arnat l'octubre de l'any 1969 per l'autor d'aquesta nota, en el decurs de dues activitats espeleològiques a la zona de La Vansa i Tuixén, però, llavors, va ser determinat com a Speonomus mengeli. A més del material entregat al museu, jo em vaig quedar alguns exemplars que, al cap de molts anys, vaig donar al Jordi Comas. Els estudia i observa que hi ha diferencies respecte a l'espècie determinada i que podria ser nou. En aquelles dates, la biòloga italiana Valeria Rizzo estava fent la seva tesi doctoral sobre el gènere Troglocharinus i pren interès en els exemplars. En visites a la cavitat, s'obté més material. La Valeria, l'any 2015 li dóna el material al Xavier Fresneda, qui diu que és una novetat, però que hi ha poc material d'estudi.

Per obtenir-ne més individus, el Jordi Comas, l'Agusti Meseguer, el Ramon Sendra i el Joan Pallisé, entre els anys 2015 al 2019, col·loquen trampes i recullen material suficient per a poder fer l'estudi. Espècie dedicada al Ramon Sendra, amic i company habitual d'activitats d'espeleo del Joan Pallisé.

Localització de les dues noves espècies (2-3) i aïllament
geogràfic amb espècies de l'altra costat del riu Segre

Un cas complicat és el de la segona nova espècie del treball: T. fadriquei. Resulta que, Carles Ribera el gener del 1970 i Jaume Bley i Agustí Meseguer, el febrer de l'any 1972, visiten el Forat de Casa Nova, a Fígols d'Organyà i capturen diversos exemplars que són determinats com a S. vinyasi, però recentment també s'ha pogut veure que són una espècie diferent la descrita i, a més, nova: T. fadriquei.

Aquest T. fadriquei conviu amb T. ludovici, una altra espècie del mateix gènere. Aquestes convivències entre congèneres no són gaire habituals i, com en aquest cas, una de les dues espècies sol ser moltíssim més abundant que l'altra. En aquest cas, és T. fadriquei qui guanya la partida. Espècie dedicada al gran bioespelèoleg Floren Fadrique.

 

Troglocharinus ludovici

Primerament es fa un estudi filogenètic de gran part dels gèneres.

També es fa una redescripció del gènere Troglocharinus.

El grup dels Speonomites mercedesi i mengeli, com a conseqüència de les anàlisis d'ADN, passen al gènere Troglocharinus, decisió confirmada pels resultats dels estudis detallats dels òrgans sexuals dels mascles i femelles. També es confirma que són dues espècies diferenciades, aspecte que, durant molts anys, hi havia opinions divergents.

També per la posició dins dels ADN i per colonitzar la mateixa zona, s'estableix que el gènere Pallaresiella és sinonímia del gènere Speonomites.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Un nou gènere/espècie d'opilió troglobiont d'una cavitat de Terol

El nou gènere/nova espècie:Turonychus fadriquei

El Dr. Carlos E. Prieto, treballa al Laboratorio de Aracnología i Malacología del Departamento de Zoología y Biología Celular Animal, a la Facultad de Ciencia y Tecnología de la Universidad del País Vasco, Bilbao; està estudiant un nou opilió cavernícola trobat per l’infatigable Floren Fadrique, que no para amb les seves recerques biospeleològiques. I per molts anys!
El científic Carlos E. Prieto
El fet que el Floren té una casa en un petit poblet a Miravete, Maestrat Terolenc, li permet fer molta activitat d’espeleo per tota aquella zona. L’únic problema és que, en moltes ocasions, li toca fer les exploracions en solitari. Compte!

En aquesta ocasió, a la Cija de Fortanete, ha descobert un opilió extraordinari: un nou gènere! La cavitat l’havia visitat nombroses ocasions, no solament ell sol, també amb altres experts recol·lectors de fauna cavernícola, quan a la mateixa cavitat ell ja havia descobert ni més ni menys que quatre noves espècies: un coleòpter i tres col·lèmbols, però no ha estat fins ja fa un cert temps, l'any 2014, que ha trobat aquesta novetat. No és d’estranyar, ja que la mida d’aquests opilions és de només d'un parell o tres mil·límetres, i a més, el color i la transparència els fan quasi imperceptibles sobre els sediments de les zones de recerca.
La Sala de la Rosa, de la Cija de Fortanete.

Això ens demostra, ja ho hem dit en altres ocasions, que encara que no trobem fauna en una cavitat, mai podem dir que no hi ha res. Només podem dir que no n’hem trobat. Potser en un altre visita, o una altra persona, poden sortir noves espècies.

Els opilions són artròpodes; són aràcnids, (tenen vuit potes) i dins dels aràcnids tenim els opilions; araneids; pseudoescorpins, escorpins, etc.


Resum de l'article de la revista*:

*Resumit per fer-lo més entenedor al nostre nivell.

Actualment, la superfamília d’Opilions Triaenonychoidea inclou dues famílies:

-Synthetonychiidae Forster1954, endèmica de Nova Zelanda

-Triaenonychidae Sørensen, 1886, una família diversa distribuïda majoritàriament per les terres temperades de la Gondwana*, amb actualment uns 110 gèneres i unes 500 espècies i subespecies descrites.

*Gondwana era el més meridional dels dos supercontinents que, juntament amb Lauràsia, existiren fa 180 milions d'anys. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea, Madagascar, i el subcontinent indi.

Hem utilitzat la captura de seqüències de 164 mostres mostres per crear una matriu d’ocupació del tàxon del 50% amb 704 localitats. Utilitzant exàmens filogenòmics i morfològics, vam explorar les relacions a nivell familiar dins de Triaenonychoidea, incloent la descripció de dues noves famílies:

(1)  Lomanellidae Mendes i Derkarabetian, fam. nov., formada pel gènere Lomanella Pocock, 1903, i un gènere recentment descrit Abaddon Derkarabetian & Baker, gen. nov. amb una espècie, A. despoliator Derkarabetian, sp. nov.

(2)  Buemarinoidae Karaman, 2019, elevada a la familia dins aquest treball, composta pels gèneres Buemarinoa Roewer, 1956; Fumontana Shear, 1977; Flavonuncia Lawrence, 1959 i un nou gènere descrit en aquest treball: Turonychus Derkarabetian, Prieto & Giribet, gen. nov., amb una espècie, T. fadriquei Derkarabetian, Prieto & Giribet, sp. nov.

                            Detall des cos; al natural i amb escanejat electrònic: T. fadriquei


Amb el conjunt de dades també es van establir les relacions filogenòmiques dins la familia Triaenonychidae amb un extens conjunt de tàxons que representen aproximadament el 80% de la diversitat a nivell de gèneres. Basant-nos en els resultats:

-es discuteix la sistemàtica d'aquesta familia incloent l’ús històric de subfamílies

-reavaluem la morfologia en el context de la nostra filogenia

-hipòtesi per a tots els gèneres sense mostrejar

-ressalten els llinatges que més necessiten d’una revisió taxonòmica

-proporcionen un llista de comprovació actualitzada a nivell d’espècie.

Distribució mundial de les famílies.

 A part de descriure nous tàxons, el nostre estudi proporciona el context filogenòmic necessari per a futures investigacions evolutives i sistemàtiques en aquests llinatges.

Resumint, podem dir que la posición del nou gènere i espècie que volem centrar en aquesta nota, és:

Superfamília: Triaenonychoidea

Família: Buemarinoidae

Nou gènere: Turonychus

Nova espècie: fadriquei

Localitat típica: La Cija de Fortanete. Fortanete, Terol.



El primer mascle que es vaq capturar. Foto d'un treball anterior.

La nostra enhorabona per treball de recerca, tant del Floren com del Prieto.

dimarts, 2 de febrer de 2021

L'escorpí cavernícola de Catalunya


Els escorpins pertanyen al grup dels aràcnids (aranyes, pseudoescorpins; escorpins; àcars, opilions, etc.). Posseeixen vuit potes (els insectes només sis). A Catalunya hi ha una bona representació d'escorpins:


-Tenim l'escorpí groc, el Buthus occitanus, propi de zones seques


-També l'escorpí negre, l'Euscorpius flavicaudis, propi de zones humides


- I... l'escorpí cec, el Belisarius xambeui que viu al Pirineu, Prepirineu, Garrotxa, Ripollès, Montseny... tant a l'exterior com dins de cavitats.

              Belisarius xambeui de la cova Mosquera, Beuda. Fotografia en viu: Agustí Meseguer

Etimologia del nom de l'espècie:


-Gènere: Belisarius, prové del general bizantí Belisari, a qui l'emperador Justinià, com a càstig, va manar que el deixessin cec.


-Espècie: xambeui, dedicat a Josep Vicenç Xambeu i Avillach (1837-1917), nascut a Rià (el Conflent). Distingit entomòleg, es dedicà a la carrera militar. Com a naturalista va estudiar els neuròpters, hemípters, ortòpters i coleòpters, principalment dels Pirineus Orientals.


La representació de la fauna subterrània dins les cavitats, inclou, quan a artròpodes es refereix, els mateixos grups que viuen a superfície. Un dels més curiosos és l'escorpí Belisarius xambeui, un quernet petit i inofensiu que colonitza els ambients humits, tant al bosc, com dins les coves i avencs. No es pot considerar estrictament "cavernícola"; tot i no tenir ulls, se l'ha de considerar troglòfil.

             Belisarius xambeui de la cova Mosquera, Beuda. Fotografia en viu: Agustí Meseguer


A la superfície no es deixa veure; es refugia sota la fullaraca i pedres. També dins de cavitats, no es veu al terra de les galeries; el trobarem sota crostes d'argila, sota pedres i dins d'esquerdes. No és un element gaire habitual de trobar.


Reproduïm un article d'Antonio Madridejos del 8 de desembre de l'any 2012, que es pot consultar per internet: www.elperiodico.cat › societat › lescorpi-catala-2267332
L'escorpí català - Elperiodico.cat

CATALOGACIÓ I PROTECCIÓ DE LA FAUNA CAVERNÍCOLA.

L'escorpí català.

Catalunya compta amb l'única població al món d'un raríssim espècimen cec.


Peu de foto de l'article: Un exemplar d'escorpí cec o Belisarius xambeui, de coloració clara i sense ulls. JOSEP MARIA OLMO / DAAM.

El pròxim catàleg de la fauna protegida a Catalunya que s'elaborarà inclourà per primera vegada, juntament amb emblemàtiques espècies com ara l'ós bru, el fartet, la tortuga mediterrània, el tritó del Montseny i el trencalòs, un petit escorpí tan desconegut que ningú, o pràcticament ningú, s'havia preocupat fins ara d'avaluar-ne l'estatus, és a dir, de comprovar si era abundant o no. Amb el nom científic de Belisarius xambeui es designa un escorpí endèmic de Catalunya -no s'ha localitzat en cap altre emplaçament al món- i a més a més una raresa zoològica perquè és d'hàbits cavernícoles i no té ulls.«No està emparentat amb els altres escorpins d'Europa-destaca el biòleg Josep Maria Olmo, especialista del Departament d'Agricultura i Medi Natural de la Generalitat-. S'està investigant, però l'única espècie pròxima i que també viu en coves sembla ser un rar invertebrat de la selva amazònica». 

Les prospeccions portades a terme durant els últims quatre anys per la Institució Catalana d'Història Natural, la Universitat de Barcelona i el Departament d'Agricultura semblen indicar una regressió de les poblacions de Belisarius xambeui, però és difícil assegurar-ho perquè gairebé no hi ha dades per poder-les comparar. De fet, possiblement no ha estat mai abundant. L'escorpí cec s'ha localitzat en una trentena de paratges de les comarques d'Osona, el Ripollès i la Garrotxa, compartint curiosament distribució amb un grill també cavernícola, el Dolichopoda linderi. 

Mida petita

Els escorpins cecs són de mida petita, generalment fan entre tres i quatre centímetres, i mostren un escàs dimorfisme sexual (és difícil distingir els mascles de les femelles).«Són de color clar, molt despigmentat, com acostuma a passar amb els animals que viuen en entorns amb poca llum», explica Olmo. Poca cosa més se sap de la seva biologia. Encara que no té ulls, sembla que la pilositat que té a les pinces li permet detectar els insectes dels quals s'alimenta. Pel que fa a la picada, no sembla perillosa, assegura l'especialista,«però és millor no provar-ho, per si de cas».

A diferència de la majoria dels escorpins europeus, més propis d'ambients secs, l'escorpí cec viu al medi subterrani (coves i també tota mena d'esquerdes i forats poc profunds) de boscos humits, principalment a les fagedes madures «com les de la Grevolosa i la Fageda d'en Jordà», destaca Olmo.«Aquest any hem detectat diversos escorpins en nous emplaçaments, però mai són gaires exemplars», assumeix l'especialista de la conselleria.

A Catalunya habiten dues espècies més d'escorpí. El primer és l'Euscorpius flavicaudis, present al Montseny i la Garrotxa, encara que el més habitual és l'escorpí europeu o Buthus occitanicus, típic de tots els països de la conca mediterrània. En els dos casos tenen una picada molt dolorosa, però tret de casos excepcionals no revesteixen gravetat per als humans.

El Belisarius xambeui rep el seu nom en honor del general bizantí Belisari, a qui l'emperador Justinià va fer deixar cec, i del naturalista Vincent Xambeu, que va ser el primer a descobrir-lo i catalogar-lo, concretament l'any 1879. Bona part de les citacions procedien fins ara de practicants d'espeleologia. El catàleg de fauna protegida es completarà, en la categoria d'invertebrats, amb dues llagostes, una papallona (Boloria eunomia), dues libèl·lules, un rar cargol d'aigua i un grill o somereta.

Com a mesura principal de conservació de l'escorpí cec, el Departament d'Agricultura subratlla que és necessari «promoure la preservació de l'hàbitat on viu, minimitzar els impactes de les activitats humanes (com podria ser una alta freqüentació de les coves on habita) i portar a terme prospeccions» per determinar la biologia i la distribució de l'espècie. Olmo insisteix en el mateix sentit: «No sabem del cert les causes de la regressió d'aquesta espècie, però és lògic pensar en una influència de l'activitat humana».

Un molt bon article del reconegut diari El Periódico i una bona divulgació de la privilegiada fauna subterrània.


dimarts, 12 de gener de 2021

Descoberta bioespeleològica històrica a la península Ibèrica


                 Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). Foto de l'article.

El Dr. Alberto Sendra, del Servei de Patrimoni Històric i del Museu d'Història Natural de la Universitat de València, acaba de publicar una de les seves descobertes més importants: un hemípter troglobi de les cavitats de València que s'ha descrit sota el nom de Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov. (nou gènere i nova espècie). També és autora de la descripció la Doctora Hannelore Hoch, del Museu d'Història Natural de Berlín.

Gairebé tots els insectes tenen representació dins la vida subterrània. Quant als hemípters, només se'n coneixen unes poques espècies a tres illes Canàries. A la península Ibèrica, eren desconeguts. Podem considerar un dels més importants descobriments actuals dins la bioespeleologia.

L'article, publicat a la prestigiosa revista Subterranean Biology, acaba d'aparèixer i, com és habitual, l'Alberto ens ha fet arribar puntualment el treball.


El primer hemípter troglobi espanyol que es va trobar va ser Collartida anophthalma, que va ser descrit pels sempre ben recordats Francesc Español i Jordi Ribes: Una nueva especie troglobia de Emesinae (Heteroptera, Reduviidae) de las Islas Canarias. Speleon 26-27, 1983. Va ser recol·lectat per en Martí Romero a la Cueva de don Justo, a l'illa de Hierro, Canàries

                                       Zona hon hi ha hagut la descoberta. Figura de l'article.

S'ha traduït alguns capítols del treball, que presentem tot seguit.

RESUM:

Des d'Espanya es descriu una nova espècie cavernícola d'hemípter de la família Kinnaridae. Aquest és el primer registre d'un cinàrid cavernícola del Vell Món i el primer registre d'un hemípter fulgoromorfà troglobític de l'Espanya continental i també la setena espècie dels cinàrids cavernícoles de tot el món. Els Kinnaridae epigeus no es coneixen dins la fauna actual de la península Ibèrica ni per l'Europa occidental en general. La nova espècie és considerada com un vestigi d'una fauna antiga que ara s'ha extingit. La nova espècia no s'han pogut assignar a cap dels gèneres existents, per la qual cosa s'estableix un nou gènere. Es presenten dades moleculars (seqüència de codis de barres COI) per a la nova espècie. Per primera vegada, es proporciona una descripció detallada de la morfologia nimfal d'un cinàrid. Es dóna informació sobre el seu estat d'ecologia, comportament, distribució i conservació i es discuteixen les implicacions biogeogràfiques.

Valenciolenda fadaforesta sp. nov., habitus, dorsal view a adult male, dorsal view b nymph (IV. instar) from ‘Murciélagos’ cave (Vilamarxant, València) (photos by: Sergio Montagud Alario)c morphological analogy in the troglobitic Solonaima baylissa Hoch & Howarth, 1989 (Cixiidae) from Australia: habitus, adult male, dorsal view. Body length 4.5 mm (photo by H. Reimer, Marburg, used with permission). Fotos i peu, de l'article.


INTRODUCCIÓ:

Durant diversos anys d'investigacions bioespeleològiques en els ecosistemes rupestres de la Comunitat Valenciana, l'antic equip de biòlegs del Museu Valencià d'Història Natural (Fundació Torres Sala), va recollir diversos exemplars d'una espècie amb una gran adaptació al medi subterrani, del tàxon Kinnaridae (Fulgoromorpha), desconeguda anteriorment a la península Ibèrica. El seu descobriment va rebre una atenció considerable, ja que la petita criatura és:

a) morfològicament impressionant, amb ales quasi transparents, amb reflexos vidriats i caracteritzades per una vora blava brillant en els mascles, evocant imatges d'una "fada" i

b) la seva existència als foscos espais subterranis de les darreres restes del bosc Mediterrani a València.

Així, aquest notable tàxon va ser nomenat "fada dels boscos". De moment, s'ha estudiat la nova espècie a partir de dues cavitats, però també s'ha observat en altres set coves, totes en els relleus més orientals de la Serralada Ibèrica a l'est de la península Ibèrica. L'espècie es caracteritza per diverses troglomorfies, per exemple, absència d'ulls compostos i d'ocels; pigmentació corporal molt pàl·lida i ales reduïdes, i en conseqüència: es pot considerar cavernícola. Aquesta espècie representa el primer registre d'espècies troglòbies d'hemípters a l'Espanya continental, el primer registre del tàxon Kinnaridae a l'Espanya continental, la setena espècie de cinàrid cavernícola a tot el món i el 3r registre d'un hemípter Fulgoromorpha cavernícola a la mediterrània.

Actualment, amb 115 espècies i 24 gèneres, Kinnaridae és una les famílies més petites dels Fulgoromorpha. Els cinàrids es distribueixen per tot el món, predominantment als tròpics i subtròpics.

De la regió paleàrtica, es documenten diversos gèneres, amb espècies conegudes a l'Iran i Tadjikistan, Afganistan, Índia, els Emirats Àrabs Units i des de les Illes Canàries.

La majoria de les espècies de Kinnaridae són epigees, amb ulls ben desenvolupats, coloració viva del cos, tegmina (coberta per a la protecció de les ales una vegada plegades) i ales completament desenvolupades, que els permeten volar. Han colonitzat coves a diverses regions del Nou Món: el Carib, i Amèrica del Sud i, per tant, mostrar diversos graus de troglomorfies, com ara la reducció d'ulls, ales i pigmentació corporal.

El coneixement de la biologia i l'ecologia de Kinnaridae en general és escàs. La majoria d'espècies s'associen aparentment a plantes dicotiledònies, però també hi ha registres a falgueres, gimnospermes (Ephedraceae) i monocotiledònies (Agavaceae). Els adults de les espècies epigees s'alimenten de plantes, mentre que les nimfes són subterrànies i s'alimenten d'arrels.

Encara no s'ha proporcionat cap hipòtesi per explicar les relacions filogenètiques dins dels Kinnaridae. Segons a la clau donada per Emeljanov, el nou cinàrid cavernícola d'Espanya pot ser classificat com a membre de la subfamília Prosotropinae i – amb algunes consideracions- de la tribu Adolendini. En les característiques dels genitals masculins, no comparteix similituds amb cap espècie dels gèneres cinàrics coneguts (dins o fora de l'Adolendini) que es podrien interpretar com sinapomorfies. Així, s'estableix un nou gènere per acollir aquesta nova espècie. També proporcionem una descripció de la nimfa de cinquè estadi. La morfologia de les larves dels Kinnaridae, en general, és desconeguda en gran manera.

                Dues fotos de la nova espècie, en viu, tretes d'un vídeo d'en Sergio Montagud Alario.

ETIMOLOGIA:

Valenciolenda fadaforesta Hoch & Sendra, sp. nov

El nom del gènere és una combinació de València, la capital de la Comunitat Valenciana, una regió autònoma d'Espanya a l'est de la península Ibèrica on es troba la localitat tipus i la tribu de Kinnaridae, Adolendini, a la qual pertany el tipus de l'espècie assignada. El gènere és femení.

El nom de l'espècie és una combinació de la paraula fada i bosc, significant "fada del bosc". El gènere és femení.

Enhorabona per aquesta descoberta que podem considerar històrica!

 

dijous, 7 de gener de 2021

Dos nous gèneres i quatre noves espècies de diplurs troglobis de la Xina

La boca de la cova Win Tin Twin Cave, Ywangan karst, Shan State, Myanmar,una de les cavitats on s'ha descobert la nova fauna. Foto de l'article. Autora Ana Komerički.

Ja estem acostumats a presentar els treballs que ens envia el Dr. Alberto Sendra sobre Diplurs, Iapígids, etc. Ara, encetant l'any, acaba de publicar-se un important estudi de fauna subterrània de la Xina.



El següent escrit és una recopilació de diversos paràgrafs de tres capítols del treball: Resum, Introducció i Material i Mètodes:

Vint-i-nou espècimens de Diplura, recol·lectats en vuit coves de la Xina i Myanmar, una vegada estudiats han proporcionat dos nous gèneres i quatre noves espècies:

Els dos gèneres són:

Hubeicampa Sendra & Lips

Mueggejapyx Sendra & Komerički

I les quatre espècies són:

-Anisuracampa ywangana Sendra & Komerički

-Hubeicampa melissa Sendra & Lips

-Pacificampa wudonghuii Sendra

-Mueggejapyx brehieri Sendra & Komerički.


          Anisuracampa ywangana, una de les noves espècies, acompanyades de dos diplòpodes. Foto de l'article. Autora Ana Komerički.                           

A més, també fa redescripcions d'algunes altres espècies que, tot i que ja s'havien descrit, les complementa amb més dades que ha pogut estudiar amb el material proporcionat.

Aquests tàxons, molt adaptats a la vida dins les cavitats, presenten una gran adaptació morfològica (troglomorfia) als ecosistemes subterranis. El seu equipament sensorial els òrgans anomenats "setes" i els elements receptors, “òrgans cupuliformes”, són molt diferents de les espècies properes.


                              Una altra de les cavitats d'on s'ha descrit fauna

Recents contribucions sobre els diplurs asiàtics, juntament amb les novetats taxonòmiques mostrades en el present estudi, destaquen la importància biogeogràfica de la biodiversitat asiàtica. Àsia es revela com un continent amb extenses regions kàrstiques que encara no han estat explorades. Noves espècies de diplurs encara han de ser descobertes.


                        Mueggejapyx brehieri, un nou gènere i nova espècie. Foto de l'article.  Autora Ana Komerički.    

Àsia és el continent més gran i té un 30% de la superfície terrestre total de la terra, en la qual hi ha dos milions de quilòmetres quadrats de paisatges càrstics. Un gran nombre de cavitats romanen inexplorades, des d'una perspectiva bioespeleològica. Durant les darreres dues dècades, els estudis sobre coves asiàtiques han revelat una àmplia diversitat d'espècies altament adaptades al medi subterrani: Collembola, Carabidae, Diplopoda, peixos i altres tàxons zoològics. Entre aquests descobriments sorprenents també hi són els diplurs.

Els Diplura, un ordre dins dels hexàpodes, tenen moltes espècies representades en les poblacions hipogees a tot el món, excepte a les regions polars i les zones amb permagel (permafrost). De les aproximadament 1.000 espècies existents conegudes, el 15% només viuen en coves. No obstant això, la presència de diplurs en els ecosistemes subterranis asiàtics encara estan poc estudiada, ja que només s'han descrit disset espècies de deu gèneres.

Figura 98‒99. Mapes de distribució de diplurs amb morfologia adaptada al seu hàbitat en les cavitats d'Àsia: Campodeinae Condé, 1956 (cercles vermells), Plusiocampinae Paclt, 1957 (cercles negres), Lepidocampinae Condé, 1956 (cercles marrons), Japygidae Haliday, 1864 (quadrats vermells). En groc: zones càrstiques. En taronja: deserts. En violeta, envoltat per una línia discontínua: sistemes kàrstics. 98. En blau: capa de gel i extensió del permagel durant l'última ocupació glacial. 99. En blau: zones cobertes amb qualsevol permagel actual, continu o per porcions. Mapes de l'article.

Els exemplars es van recollir directament a mà i es van emmagatzemar en etanol 70-75%, després es van rentar amb aigua destil·lada i muntat sobre plaquetes de vidre en solució Marc André II. Els exemplars muntats es van examinar amb un microscopi òptic de contrast de fase (Leica DMLS). Les il·lustracions es van fer amb un tub de dibuix i es van fer mesures amb un micròmetre ocular. Per mesurar la longitud del cos, els exemplars van ser muntats sencers i mesurat des de la base del procés frontal de les macrosetes distals fins a la vàlvula supraanal de l'abdomen. Dos exemplars es van recobrir amb or-pal·ladi, per al seu estudi amb microscopi electrònic, SEM (Hitachi S-4800) i obtenir les fotografies i la mesura dels òrgans “sensilla”. 

Agraïm a l'Albert la deferència de tenir-nos sempre ben informats de les seves recerques.


Anisuracampa ywangana, una de les noves espècies, acompanyades de dos diplòpodes.                           Foto de l'article. Autora Ana Komerički.



divendres, 4 de desembre de 2020

Fauna subterrània de Canaries a la televisió

Un dia tenia posada la TV 2 i vaig veure la introducció d'un programa cultural. Sortien diversos animals salvatges i alguns insectes.

Fins aquí res d'especial. Però un que va aparèixer, vaig pensar que el coneixia, allò que es diu "em sonava". Era una imatge perfecta, un, semblava un coleòpter en estat larvari, encara no adult, blanquinós, molt estilitzat, amb uns moviments pausats bellugant les antenes. El seu cap pla i arrodonit em va fer pensar en uns coleòpters estafilínids troglobis del gènere Domene que havíem capturat en les expedicions bioespeleològiques al Marroc. La intuïció em deia que ho era, però la lògica m'ho rebutjava; no podia ser que a la tele aparegués un Domene!

Anant barrinant, també s'assemblava molt a un coleòpter cavernícola de les illes Canàries que jo coneixia de treballs que m'havia enviat el Pere. Allà hi ha una gran representació de fauna cavernícola dels tubs de lava i, entre ella, diversos gèneres d'estafilínids "propers" al grup dels Domene. També n'hi ha a la península Ibèrica i, com ja hem dit, al Marroc.

Quan tinc dubtes amb segons quina fauna, parlo amb l'amic Pere Oromí, catedràtic de la Universidad de la Laguna, Tenerife i sempre em treu dels embolics. Li vaig exposar el tema i em va respondre que sí, que ell havia col·laborat en un reportatge per a la TV 2 i que el coleòpter era una larva de Domene vulcanica.

El Pere em va passar l'enllaç de la gravació i després de visionar-lo, he tret algunes escenes fixes que són les que apareixen en aquest article.

                                                    Milpeus diplòpode Dolichoiulus troglohierro
Una larva de mosquit (amb aspecte de cuc) Keroplatidae, s'alimenta d'un dípter atrapat en la seva trama de fils
                                        El cranc dels jameos de Lanzarote: Munidopsis polymorpha
                                                                Aranya femella Troglohyphantes oromii
                                                              Isòpode Venezillo tenerifensis
                                                           Ortòpter Loboptera troglobia
                                                Aranya mascle Troglohyphantes oromii                                                
               Larva del coleòpter Domene vulcanica, el motiu d'haver preparat aquest article
                                            Centpeus Lithobius speleovulcanus
Hemípter homòpter troglobi Cixius ariadne

Aranya altament especialitzada en l'ambient subterrani: Dysdera unguimmanis
Coleòpter cavernícola estafilínid: Alevonota outereloi

http://www.rtve.es/m/alacarta/videos/que-animal/animal-cavernicolas/5415917/?media=tve

Aquest és l'enllaç del video. Us recomano, quasi us obligo, a veure'l. De segur que gaudireu tant o més que jo. 


divendres, 27 de novembre de 2020

Una nova espècie de dípter a l'avenc del Daví, Sant Llorenç del Munt

Sala al peu del pou d'entrada de l'avenc del Daví, desembre 1963. Foto R. Alsina, amb magnesi
L’any 2019 es va portar a terme un projecte d’estudi d’Artròpodes del medi hipogeu del Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, per a l’estudi de la fauna subterrània de les coves i avencs del Parc, que permeti conèixer l’estat actual d’aquesta fauna tan especialitzada.

Va ser un acord signat entre quatre estaments:

-Diputació de Barcelona

-Consorci del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

-Associació Catalana de Bioespeleologia -BIOSP-

-Federació Catalana d’Espeleologia

Un dels resultats més destacats ha estat el descobriment d’una nova espècie de dípter de la família Limoniidae. En aquest article presentem i comentem aquesta important troballa, ja que no és habitual una novetat en dípters i menys en un hàbitat cavernícola.

L'article ha estat publicat a la prestigiosa revista European Journal Entomology.

Dins les cavitats és molt normal trobar-hi “mosquits”, a vegades en quantitats tan grans que arriben a fastiguejar el visitant, en especial si es tracta d’un galeria estreta i baixa, ja que t’envolten i te n’arribes a empassar algun per la boca o se’t fiquen dins el nas. El llum del casc els atrau i no et deixen fins que arribes a una zona més àmplia. Temps abans, amb la flama del llum de carbur, en acostar-se morien cremats, desprenent una desagradable olor.

Viuen a les parets i sostre de les galeries i també a les parets dels pous. En el cas de la novetat es van localitzar a les parets del pou i conviuen amb espècimens d’un altre gènere de Limoniidae.


                                      La nova espècie fotografiada en viu. Fotos: Sergi Gago

Va ser el Jorge Mederos, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, un gran especialista en aquesta família de dípters que, observant una població d’aquests insectes dins de l'avenc del Daví, va apreciar que hi havia dos tipus diferents, tot i que per l’aspecte eren molt semblants. D'uns n’hi havia pocs, en canvi dels altres, una gran quantitat. Examinats els que semblaven diferents al laboratori, va poder comprovar que es tractava d’una nova espècie.

Aquest tipus de dípters posseeixen unes grans ales i unes potes molt llargues i delicades que sovint es trenquen durant la seva cacera o al guardar-los dins del tub amb alcohol. Els especialistes, com el Jorge Mederos, porta un caçapapallones per facilitar la captura.


            Fotografia de l'exemplar sobre el que s'ha fet la descripció (el Typus). Foto: Jorge Mederos

La nova espècie porta el nom de Dicranophragma (Brachylimnophila) relictum, tot referint-se al gènere; subgènere i espècie: relictum, fent referència al fet que el seu hàbitat, l’interior de cavitats, és un refugi ecològic en el qual s’hi han adaptat a viure-hi.

El gènere Dicranophragma només tenia dues espècies conegudes dins la península Ibèrica. Aquesta serà la tercera espècie  i la primera a ser localitzada en un medi hipogeu.

La família Limoniidae la componen unes 10.700 espècies que estan distribuïdes per tot el món, tret de l’Antàrtida.

El gènere  el componen 49 espècies i subespècies repartides entre 3 subgèneres: Brachylimnophila, Dicranophragma i  Mixolimnomyia.

Enhorabona per la trovalla!

Nota complementaria a 19-01-2021: Curiosament aquesta mateixa espècie ha estat localitzada a l'illa de Sicília, pocs dies desprès de la seva descripció.