divendres, 1 de juliol de 2022

Nº 369. Ramon Sendra Sabaté (1956-2022). In memoriam

                                          La Montse Castells i el Ramon, a la cova Negra de Tragó

Després  de quasi cinc anys de tractaments i malalties, ha mort el Ramon Sendra, al qui alguns vells amics anomenàvem “Poca”, renom familiar, per més que a ell no li agradava massa.

Cap a finals de la dècada dels seixanta, el Ramon amb un grup d’adolescents montblanquins es va afeccionar a “posar-se als forats” que hi havia a les cingleres de les rodalies del poble, seguramentes devien assabentar que al Centre Excursionista de Montblanc hi havia un grup d’espeleologia que feia uns anys desenvolupava activitats. Aquell grup d’amics aviat ingressarien al GIEM formant una mena de tercera generació del Grup d’Investigacions Espeleològiques de Montblanc. De la mitja dotzena de noiets que s’incorporaren al grup, ell destacà ràpidament aprenent coneixements tècnics d’exploració, començant a topografiar i recol·lectant fauna subterrània. De les recerques d’aquells anys va resultar que l’entomòleg Àngel Lagar, l'any 1972 li dedicà una nova subespècie de pseudoscorpí troglobi evolucionat, que denominà Roncus (Parablothrus) lagari sendrai, capturat a l’avenc del Cudó (Mont-ral).

                                        El Ramon de petit i ja dins una cova (el de la dreta, al fons)

                                       A la recerca de fauna cavernícola. Cova Negra de Tragó 

Aquest primer període d’activitat es mantingué fins a l’any 1973, quan la dispersió professional i familiar de la major part de membres del grup feu que l’antic GIEM desapareixes.

A l’any 1990, desprès d’una xerrada d’espeleologia sobre les activitats del GIEM, al Museu`- Arxiu de Montblanc, es va reconstituir el grup arrelant amb molta empenta i aviat el Ramon se reincorporà, començant a partir de llavors una activitat frenètica de muntanyisme i espeleologia sense aturador. D’antuvi fou per les Muntanyes de Prades, seguí pel Montsant i Garraf, estenent-se per tot Catalunya, interessant-se alhora pels grans cims i cavitats del Pirineu d’Osca. Fou tanta l’activitat desenvolupada que el grup se li va quedar petit, començant a sortir amb companys de Valls, Sta. Coloma-Igualada, Tarragona... amb els qui feu tot un seguit de grans cavitats amb integrals com Aranyonera, Alba, Travessa B-15 B-1 a Escuain, campanyes a Cantabria, Guadalajara, Albacete... a banda de barrancs i tots els cims que veia interessants, essent tanta la dedicació que durant uns anys treballà de guia de muntanya a la comarca del Sobrarbe.

Algunes de les activitats i troballes de Catalunya, amb tot un seguit de documentació sobre treballs originals els passà al J. M. Miñarro perquè ho incorporés al bagatge de l’Espeleoíndex.

                                                        El Joan Pallisé i el Ramon a l'avenc del Cudó
Tot i que mai havíem deixat el contacte, érem molts els qui aprofitàvem els seu coneixements i guiatge dels barrancs, cims i cavitats de Catalunya i Osca, per efectuar sortides memorables com Cuberes, el Graller Gran del Corralot, el Sistema d’Alba, o Sta. Elena... que ell coneixia força bé. El seu mestratge tècnic tenia molta cura amb la seguretat de les instal·lacions i persones, dedicant sempre una especial predilecció per protegir-me i esbroncar-me quan feia alguna activitat poc ortodoxa. Tot i amb això, hauria de dir que tingué un moment de feblesa l’agost del 2001 quan el vaig convèncer per anar els dos sols al Solencio de Bastaràs amb l’objectiu d’arribar al punt final de la topografia. Aquest cop es va confiar amb la meva suposada “experiència”, resultant que al final ens desorientàrem i finalment ens tingueren de venir a rescatar. A partir d’aquella marrada, mai més va deixar-me fer logística, ni instal·lacions.

El Ramon  era, d’entrada una mica sec, tant física, com personalment, doncs tenia un caràcter dur de tracte, auster i si afegim que era poc parlador, li feia un semblant seriós; però quan algú li parlava de coves, muntanyes i sortides, ràpidament es capgirava convertint-se en atent, desprès i generós. Ell va guiar, acompanyar i formar tècnicament a multitud d’excursionistes i espeleòlegs, acompanyant-nos una i altra vegada.

Fou a partir de l’any 2000 que començàrem a treballar primer amb les fonts naturals, si bé el que l’entusiasme fou quan li proposà que hauríem de fer sortides per preparar un llibre de coves de les muntanyes de Prades, si bé aviat ens desviarem del nostre objectiu inicial, estenen la recerca de fauna subterrània per tot Catalunya i d’Osca, amb sortides quasi tots els caps de setmana i festes de guardar. En una d’aquestes sortides, devia ser cap a finals del 2016, vaig veure que alguna cosa no anava bé al quedar-se ell enrere durant l’aproximació a una cavitat i a partir d’aquell moment començà un rosari d’entrades i sortides de visites a metges i hospitals, per més que en el moment que es refeia, ràpidament em proposava sortir allí on fos tot i trobar-se dèbil.

En el transcurs dels anys 2005-2021 que realitzàrem tot un seguit de sortides a la recerca de velles i noves cavitats per recol·lectar fauna subterrània a alguns centenars de cavitats, amb algunes troballes singulars; fins el punt que a l’edició del llibre “Coleòpters Cavernícoles de Catalunya” hi posarem a la portada una bonica fotografia de l’Agustí Meseguer d’un coleòpter d’una nova espècie, que sense citar-la seria descrita com Troglocharinus sendrai uns mesos més tard, en l’important article “A redefinition of the genusTroglocharinus Reitter, 1908, with description of new species (Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirini)” dels autors J. Fresneda, V. Rizzo, J. Comas & I. Ribera.

                                                                El Ramon, dins la cova Cuberes
A principis d’abril d’enguany, tot just desprès de una de les darreres sortides, tornà a ingressar a l’hospital Juan XXIII de Tarragona, on estigué quasi tres mesos a l’UCI, fins que a la matinada del 23 de juny, em trucà la seva estimada Montse Castells, comunicant-me el lamentable decés.

Molts dels amics i companys que hem tingut la sort de compartir tants anys junts amb ell, no tenim hi ha cap dubte que en cadascuna de les sortides i exploracions que ens resten per fer, recordarem la seva entranyable personalitat i companyonia, doncs no és en va que al buscar imatges per redactar aquesta petita memòria, a la majoria d’elles ens apareix el Ramon ben somrient, pel fet d’estar als indrets on més feliç era: la muntanya i les coves.

Joan Pallisé. Juny de 2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada