dijous, 3 de desembre del 2009

Nº 051. En Floren ens escriu des del Marroc

En Floren Fadrique, que ja hem explicat està al Marroc amb motiu d'una nova "miniexpedició" bioespeleològica, ens acaba d'enviar un mail i ens explica en quatre ratlles les seves activitats. El diumenge dia 29 de novembre va iniciar el seu viatge i sembla que ja ha obtingut alguns bons resultats. Recordem que ha anat per realitzar captures de dues espècies de coleòpters del gènere Antoinella: A. djebalica i A. sendrai, per poder acabar els estudis genètics de l’ADN d’aquest gènere.En Floren ens escriu: Desprès d'un rapidissim viatge, tres hores en avió, he arribat a Tanger, on m'estava esperant en Laurent Delfour. El dilluns dia 30 vam fer un avenc, d'uns cinquanta metres al costat mateix de Tetuan, però biologicament molt poc interessant per l'escassetat de fauna. El dimarts dia 1, ens vam desplaçar a Xauen, on en Laurent ha llogat una casa. Ens passem la resta del dia buscant un guia. El dimecres dia 3 vam poder visitar l'avenc Saf Lahmar V, recol.lectant catorze exemplars d'Antoinella djebalica -des de que es va descobrir aquesta espècie, només se n'havien capturat tres individus!-. Per acabar el dia, malament, m'he cascat, penso, els lligaments del genoll esquerra.
Acabada l'activitat hem intentat davallar l'avenc Fouk Magou, però el meu genoll no ha respòs bé i ho hem deixat córrer. Hem visitat una cova amb un fort desnivell d'uns cinquanta metres de fondària i que per sort s'ha de caminar molt poc. Tot i que conté un curs actiu d'aigua i molt bones condicions d'humitat i de bons biòtops, ha resultat ser una cavitat increïblement azoica: Ni un bitxo. Demà intentarem, sigui com sigui, amb Nolotil o a base de porros -aquí estan molt a l'abast-, tornar a la Fouk Magou. Veurem els resultats. Des de la Yebala, salutacions a tothom.
Desitgem que l'incident del genoll només sigui un ensurt.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Nº 050: DJEBALA 2009

Una altre activitat del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc, la segona d’enguany. Durant els propers dies 29 de novembre fins al 4 de desembre, hi ha previst fer una "expe" ràpida a la zona de la Djebala, al nord del Marroc. Com a detall, indicar que aquesta regió, també escrita Yebala, està situada entre el sud de Tetuan -per Xauen- fins Alhucemas, seguint la línia costanera i fins una cinquantena de Km a l'interior.

El motiu és recol·lectar exemplars dels coleòpters cavernícoles del gènere Antoinella de les dues espècies noves -Antoinella sendrai i Antoinella djebalica- que varem descobrir en una campanya de l'abril de l'any 2007 i que van estudiar i descriure el Dr Joaquim Mateu i Jordi Comas, dos dels nostres companys associats. Aquesta serà l'expedició número 12 d'aquest Projecte que es va iniciar el juny de l'any 2001 i té com a objectiu obtenir exemplars dels indicats insectes i conservar-los en líquids adequats per poder fer els fiables anàlisi d'ADN i així establir les seves similituds i diferències amb les altres varies espècies del mateix gènere -Antoinella-, per ara endèmics del Marroc.

En realitat serà una mini expedició en quant al personal assistent, ja que de la nostra gent només n'hi anirà un; en Floren Fadrique, però comptarem amb l'inestimable col.laboració de Laurent Delfour, un ja conegut i experimentat membre de la Secció d'Espeleologia del C.A.F. Casablanca, que resideix a Tanger i que serà l'encarregat de prestar tot el recolzament logístic de l'activitat, ja que des de Barcelona s'anirà en avió Tanger, amb les grans limitacions de pes que aquest tipus de transport ens obliga pel que es refereix a una activitat sota terra. La zona de treball serà la serralada del Jbel Lechaab, sobre el poblet de Magó, tocant Bab Taza i a pocs quilòmetres de la mítica ciutat de Xauen. Aquesta zona del nord del Marroc, queda un xic allunyada de les zones clàssiques d'exploració i recol.lecció de les grans muntanyes dels Atlas i sembla que mai, fins ara, es trobava el moment ideal per tornar-hi i fer la captura d'aquestes espècies. Les captures obtingudes s'enviaran a l'Institut de Biología Evolutiva del CSIC, a Barcelona, on els Drs Ignacio Ribera i Arnaud Faille s'encarregaran de fer els anàlisis moleculars adients per situar aquestes dues espècies dintre del grup dels trèquids.
Autor: Floren fadrique

dimecres, 18 de novembre del 2009

Nº 049. Cinquena Trobada Francesc Español

El passat dissabte 7 de novembre del 2009 va tenir lloc la V Trobada Francesc Español dels Col.laboradors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, en celebració cada dos anys.
Es tracta d'unes reunions en que els col.laboradors exposen les seves activitats; novetats; relacions amb el Museu, etc i són un memorial del nostre gran mestre el Dr. Francesc Español, -Valls 1907-Barcelona 1999-
De les 17 presentacions, dues es van referir a espeleologia-bioespeleologia: -Notes sobre les darreres activitats i recerques en biologia subterrània, a càrrec del Floren Fadrique, en que ha exposat les activitats dels dos darrers anys al Marroc, amb les dues expedicions del Projecte de Bioespeleologia Atlas -2008 i 2009- -Isidre Gonzàlez Urgellés: pioner en la organització de la Bioespeleologia a Catalunya, presentat per Lluís Auroux, en que es vol fer homenatge a una persona que va iniciar l'any 1960 la organització d'un magatzem i fitxer de les captures de fauna cavernícola, de manera que fos fàcilment consultada per a posteriors estudis Varem tenir la sort de que va poder-hi assistir l’Isidre i retrobar-se amb antics membres i col.legues de treball, que també van estar presents. Aprofitant que per parlar de l’Isidre vaig tenir que recopilar antiga informació, i donat que les sessions de la Trobada no es publiquen, aprofitarem per editar properament la vida espeleològica de l’Isidre dins del nostre “projecte” Coneixem-nos, que es va iniciar en un recent post amb la biografia del nostre company Jorge Mederos .

dijous, 29 d’octubre del 2009

Nº 048. Història del descobriment d'un nou coleòpter

Fa pocs dies he tornat per enèsima vegada a la cova de Les Encantades del Puigmal. El motiu: la recerca d'un coleòpter cavernícola de la família dels trèquids, força esquiu: Geotrechus (Geotrechidius) puigmalensis.
El vaig capturar per primera vegada l'estiu de 1973. Posteriorment a aquesta troballa, que va resultar ser una femella, vaig sovintejar les visites a aquesta cavitat, moltes vegades en solitari, per tal de capturar un mascle, llavors l'únic element vàlid per poder fer un correcte estudi taxonòmic, ja que podia ser una nova espècie.
Merçes a aquesta recerca, vaig aprendre a estimar les contrades on hi ha aquesta cavitat, al vessant sud del Puigmal. Pels anys setanta i pels horaris laborals de llavors (encara es treballava dissabte al matí), em veia obligat, després d'agafar el tren fins a Ribes de Fresser, a anar caminant fins Queralbs, (els diners no donaven prou per agafar el tren cremallera) i tot pujant per la sendera de la font de l'Home Mort fins a la cova de les Encantades, amb el resultat d'arribar-hi a mitjanit. El paisatge d'alta muntanya, a la nit, presentava un aspecte grandiós, irreal, surrealista, que em feia sentir empetitit i vulnerable. Però tot plegat, va ser una època plena de il·lusions, d'esforços amb resultats poc compensats, però que em van omplir de satisfacció personal. Es pot dir que el total de visites, només entre 1973 i 1974, va ser d'una dotzena.Una vegada més he pujat a les Encantades, ara més mecanitzat que fa trenta cinc anys, per tal d'aprofitar temps i feina. Ara, hi anem en un tot terreny fins la Font de l'Home Mort, estalviant tres o quatre hores de caminar des de Ribes o Queralbs. Hi tornem amb tota la il·lusió que ens va transmetre el nostre mentor: el Dr. Francesc Español.
Aquest Geotrechus cal dir que va tindre una historia una mica fosca, que mereix quatre mots. Capturat en 1973, de moment no va poder ser descrit per tractar-se d'una sola femella. Nombroses visites i trampeig no van donar cap resultat, essent abandonada la recerca. En un començament, es va pensar que tan sols arribaria a ser una subespècie per la seva similitud exterior amb Geotrechus seijasi de la Fou de Bor. Posteriorment Àngel Lagar publica la seva descripció en l'any 1981, donant-li categoria d'espècie i anomenant-lo Geotrechus puigmalensis Aprofito per comentar que des del punt de vista de fauna, es tracta d'una clàssica cavitat freda d'alta muntanya -1900 m snm i ambient entre 7 i 8º-, amb molt pocs recursos alimentaris i poca fauna -alguns litòbids i col.lèmbols i poc més-, i a més del Geotrechus, altres dos coleòpters cavernícoles: Perriniella bofilli i Parvospeonomus delarouzeei.
Degut al poc material disponible per a l'estudi i a l'estil i tècniques de temps passats, actualment la descripció resta molt desfasada. Per tal d'actualitzar-ho, l'equip format per Glòria Masó; Jordi Agulló i Miquel Prieto del Museu de Ciències Naturals de Barcelona , decideix re-descriure aquesta espècie amb els models actuals. Una altre llarga serie de visites a la cova, adobades amb trampeig i molta insistència, ens permet recol·lectar els exemplars adients per poder portar a bon terme aquest estudi: Primer es va agafar una femella; després -estiu 2004- un mascle, el primer conegut! També es visiten i trampegem altres petites cavitats de la zona, (cova del Penitent; cova de la Fontseca; cova de l'Infern), amb un resultat negatiu. Aquestes captures realitzades a les Encantades ens permeten finalitzar el mencionat estudi, que veurà la llum en un breu espai de temps.
La darrera visita, 4-X-09 hi varem anar l'Arnaud Faille i jo, amb l'objectiu, i així s'ha aconseguit, obtenir algun exemplar per tal d'analitzar i seqüenciar el seu ADN. Però... He tingut una petita desil·lusió al recol·lectar el material que necessitàvem: pot ser que hagi perdut la fosca raó de pujar a Les Encantades, per recórrer les seves tortuoses i gelades galeries, per guaitar els paisatges lunars de les seves contrades, més lunars encara contemplats i admirats de nit. Em pregunto quan trobaré altra motivació per perdrem per les Encantades. Autor: Floren Fadrique

divendres, 9 d’octubre del 2009

Nº 047. Un coleòpter cavernícola invasor a l’avenc Emili Sabaté

El problema de les espècies invasoras en les cavitats Fa un temps, el nostre estimat company Oleguer Escolà ens va comentar un antic assumpte força curiós: Havia trobat uns coleòpters cavernícoles en una cavitat prou coneguda de tots: l´avenc Emili Sabaté, i a més, en diverses ocasions. (Escolá, 1990 i 1994; Rubinat, 1995).Això no tindria, res de particular si no fos que aquesta especie de coleòpter, en aquest forat no hi encaixava, no hi hauria d'estar. En efecte, després de l'estudi, es va comprovar que es tractava d´un Parvospeonomus, un gènere que tan sols es troba en les cavitats del nord de les províncies de Barcelona i Girona. Que hi feia en el país dels Troglocharinus -el típic coleòpter del Garraf-un Parvospeonomus? En aquest lloc geogràfic tant allunyat de la seva àrea típica de distribució? Jordi Comas es va interessar per l'afer i efectivament, a les acaballes del 2003, també va capturar en aquest avenc més exemplars, constatant que es tractava d´una colonització molt estranya.
Per considerar que, com a poc, es tenia que investigar que havia passat, vam parlar de les hipòtesis més inversemblants per justificar aquest cas, tot i que estem convençuts de que es tracta d'algun experiment poc reflexionat de intentar repoblar la cavitat. Ens vam decidir a fer una nova recol.lecció en aquest avenc, per tal de disposar de material recent i copsar in situ, si encara persistia l'espècie introduïda; en quina quantitat i la possibilitat d'estudiar i comparar el seu ADN amb el de les poblacions típiques. El dia 30 de juliol d'enguany varem fer una sortida, assistint-hi tres biòlegs del Museu de Ciències Naturals de BCN: Neus Braña; Mireia Nel.lo i Jordi Agulló, i a més Jordi Comas i Floren Fadrique.
Malgrat els esforços i l'amplia recerca de les cinc persones durant unes hores, no es va trobar cap exemplar de l'espècie introduïda. Curiosament, aquesta cavitat sempre ha tingut una certa fama d'azoica, tot i que durant la nostra visita varem poder observar diferents espècimens com insectes diplurs i col.lèmbols; aràcnids araneids i pseudoescorpins (el "gegantesc" Troglobisium racovitzai) i algun quilòpode litòbid. Amb un resultat tan prim, es tindrà que fer una recerca més exhaustiva: recol.lectar aquesta espècie de coleòpter presumptivament introduïda o bé, després d´un determinat nombre de visites a la cavitat sens cap resultat, donar per ultimat aquest tema dels Parvospeonomus introduïts a aquest avenc. Es podrien haver extingit o autoerradicat per diverses raons i no arribar a crear una nova població auto sostenible: per inadaptació d'aquesta espècie al seu nou hàbitat; per escassa capacitat reproductiva de l'element introduït; absència del nínxol ecològic adequat, etc. Tot i les recerques mantingudes per esbrinar l'origen d´aquesta introducció intencionada (no creiem, ni de bon tros, que hagi pogut ser accidental), no s'ha pogut obtenir cap dada sobre quan i quin nombre d´exemplars van ser introduits; motius, possible existència d'altres cavitats infestades a més de l´avenc Emili Sabaté, etc.
Fem una crida per que la conservació de les cavitats sigui un fet en tots els aspectes, no tan sols en l'estètic o visual. Les pintades, trencadisses de formacions o abandó de restes són fets que degraden, alguns de forma irreversible, el nostre patrimoni subterrani. Ara bé, l’alteració dels biòtops cavernícoles mitjançant l´entropització o bé la introducció d'espècies al·lòctones, que poden arribar a pertorbar o en el pitjor dels casos, desplaçar l'espècie autòctona, provocant una pèrdua de biodiversitat per invasió biològica, és també una forma de destrucció d'un delicat equilibri que sota terra, ha trigat milions d'anys en aconseguir una distribució biogeogràfica basada en una evolució molt especialitzada i marcada per unes pautes íntimament relacionades amb les especials condicions dels ecosistemes subterranis.
Autor: Floren Fadrique

dijous, 8 d’octubre del 2009

Nº 046. Projecte coneixem-nos (01). Avui coneixerem Jorge Luis Mederos López

Jorge Luis Mederos López: Nací en La Habana, Cuba, en 1975 y eso significa pertenecer a la generación de los animados rusos, los productos enlatados de importación y de crecer en un período de vacas gordas que se aleja a miles de kilómetros de la realidad de la Cuba de hoy. No sé de dónde me vino el interés por la naturaleza pero mi madre tuvo mucho que ver en mi afición. Mi primer recuerdo fue un libro que me regaló sobre dinosaurios, una edición rusa de principios de los ochenta. A partir de ahí comenzó todo. Empecé con 11 años a visitar unas cuevas con otros chicos de mi clase. En aquella época durante mis estudios de primaria mi madre trabajaba y me criaba, pero no podía estar en casa para cuidarme al salir de clase, por lo que me matriculó en uno de los tantos centros internos que están dispersos por la isla y en los que se compagina estudio y trabajo: 13 días continuos dentro del centro y un fin de semana en casa. Estar en una de esas escuelas, si se les puede llamar así, era lo suficientemente duro como para que mi madre me dejara mucha libertad a esta temprana edad. Pienso que vería aquellos dos días como mi único momento para liberarme y me dejaba marchar nada más llegar a casa. Mentíamos a nuestros padres diciendo que venía un adulto al viaje, para evitar la negación, aunque estoy seguro que sabía que nunca venía ningún adulto. Cueva del Indio, esa fue mi primera cueva. Eran en realidad dos cuevas, Cueva del Indio y Cueva de Tapaste, sitas en Jaruco –La Habana- que en algún momento geológico eran una sola. Estaban a unos 40 km de la capital. Durante años fue mi universo y el de mis colegas. Así empezó todo, aunque hoy dia solamente yo sigo con las actividades. Como cualquier chaval que empieza en el mundillo, me gustaba la paleontología, la entomología y el estudio de fauna en general. Con 13 años encontramos uno de los mayores yacimientos paleontológicos del género Nesophontes -unos pequeños mamíferos insectívoros endémicos de la región Antillana- muy cerca de Cueva del Indio, material que íbamos depositando en el Museo de Historia Natural. No fue hasta el año 1989-1990 que entré a formar parte de la Sociedad Espeleológica de Cuba (SEC), cuando aún vivía su presidente fundador Antonio Núñez Jiménez, ingresando como miembro del Grupo Espeleológico Cajío. La palabra espeleología era totalmente nueva para mí, pues aunque hacía algunos años que la practicaba con algunos amigos, siempre estuve del todo ajeno a su existencia como ciencia. Fue en el Grupo Cajío donde aprendí el oficio, como se dice. Me senté con los libros a aprender del carso, de cartografía y levantamientos topográficos y, por supuesto, me enteré además que existía una especialidad que estudiaba la fauna que habita el interior de las cuevas, lo cual fue una alegría infinita para la mente del adolescente buscador de bichos. En esos años la mayoría de cuevas y sistemas cavernarios a los que dedicábamos tiempo eran de desarrollo horizontal o con poco desnivel. Las razones son varias. Cuba es un auténtico queso gruyere. El 70% del territorio es un paquete calizo perforado por todos lados, los ríos han trabajo duro y encuentras infinidad de sistemas y gigantescas cuevas, con cauce fósil o activo, todas esperando a ser exploradas i cartografiadas a pesar de la larga tradición espeleológica. Queda mucho por explorar, mucho. La otra razón de no trabajar sistemas verticales era básicamente económica. Cuba es un país pobre y los grupos, así como la SEC, no tenían ningún tipo de medios para desarrollar la exploración vertical. Los miembros aguzaban los sentidos y el ingenio para explorar los pocos pozos accesibles que se conocían, fabricándonos las escaleras de cables, los rapeladores de alambre de acero y utilizando mucho prusik. Y claro, hay tanto aún por explorar en sistemas horizontales que es más fácil trabajar en esa línea. Pero lo más duro, con diferencia, era siempre cómo llegar a las cuevas. Es difícil explicar con términos de acá toda la logística que preparábamos para cada viaje, y ya no digamos una campaña de quince días. En Cuba no tenemos coches para los desplazamientos ni para llevar el material, todo lo hacemos con transporte público… si hay. Generalmente salíamos a la carretera a la espera de algún camión enviado desde el más allá que fuera en nuestra dirección. Como ejemplo puesto en Catalunya, un viaje a una cueva situada en Girona -100 Km- podía durar entre 24 horas i dos días saliendo desde Barcelona, por lo que en cada viaje se tenían en cuenta por lo general tres días de margen para el desplazamiento. Y por regla general, cada miembro podía cargar una mochila, casi siempre criolla (hecha por nosotros mismos) que podía pesar unos 25-30 kilos. Entre todos nos repartíamos un saco de patatas, boniatos y plátanos, algunos kilos de fríjoles y arroz y esa clase de comida típica isleña. Era una bestialidad, pero nos moríamos de ganas por ir a explorar cuevas y cartografiar nuevas galerías. En Cuba son pocos los que se han especializado en bioespeleología o que se dediquen al tema, por lo que durante muchos años colaboré con muchos otros grupos espeleológicos aparte del Cajío, para elaborar listados faunístico de los sistemas que trabajaban; estudios preliminares y otros temas diversos además de por pura diversión y por conocer gente nueva. En Cuba no se exagera si se dice que somos varios miles los que hacen espeleo, y todos se conocen. En algún momento han colaborado en algún trabajo. De 1990 a 1995 muchos especialistas del museo me tomaron bajo su tutela. Era un chaval muy tozudo y pesado con eso de los bichos y no paraba de viajar y colectar mientras podía. Tenía unos quince años y hacía como cuatro que no paraba de viajar, recolectar y colaborar en lo que podía con los especialistas del museo. Cada viaje de muestreos que hacía regresaba siempre cargado con miles de bichos para todos los especialistas. Mi mentor en la entomología en esa época era un excelente especialista del museo en cucarachas: Esteban Gutiérrez, y también hacía las veces de padre pues me daba consejos de todo tipo. Fue a partir del año 1991- 1992 que comencé a tomar conciencia sobre temáticas diversas de la ciencias naturales, como la paleontología y muchos grupos de animales, entre ellos murciélagos e insectos, pero mucho más estos últimos.
En esa época algunos de los investigadores del Museo de Historia Natural me preguntaban sobre cuál grupo me interesaba más, hasta que uno de ellos me propuso estudiar moscas, un grupo difícil y poco conocido en Cuba, con mucho campo por explorar. Inicialmente la idea no me gustó demasiado, pero era mejor que estudiar las mariposas o los escarabajos, ya que todo el mundo estudiaba mariposas y escarabajos. Recuerdo que ese día el que me hizo la proposición me llevó a las colecciones de referencia que no tenían a la vista del público y me sacó dos o tres cajas llenas de moscas enormes y pequeñas, súper coloridas o negras por completo, y fue esa diversidad tan grande la que me impulsó a comenzar a trabajar el grupo de los dípteros. El Dr. Gabriel Garcés del Centro Oriental de Ecosistemas y Biodiversidad (BIOECO) en Santiago de Cuba y la especialista Dely González del Instituto de Ecología y Sistemática (IES) de La Habana fueron unos tutores excepcionales durante esos primeros años en Diptera. En un viaje a EEUU en 1994 o 1995 Esteban Gutiérrez contactó en Philadelphia con un especialista de moscas Tipulidae, una familia bastante extensa, quizás la que más dentro de Diptera. Le habló de mí y así comencé a trabajar el grupo con la ayuda de Jon Gelhaus. Fue una agradable sorpresa que en Cuba ese grupo tuviera especies asociadas a las condiciones de vida en las cuevas, por lo que me encontré muy cómodo estudiándolas, era el aliciente que necesitaba. Durante los años posteriores hasta 2001 el estudio del grupo dio buenos frutos, con la cita de tres nuevos géneros para la isla, algunas nuevas citas de especies, tanto troglobias como trogloxenas. Entre los troglobios destacó un ejemplar colectado justo en la que fue mi primera cavidad, la Cueva del Indio, que aún está pendiente de estudio y que probablemente será una nueva especie.
En 1995 comencé la carrera de Biología en el ISPEJV, La Habana, y hasta que me licencié en 2000 nunca dejé la espeleo, haciendo viajes sin parar todo el año, más aún durante los dos meses de vacaciones entre cursos. Pero en la primera mitad de los 90 ya comenzaba, junto a tres o cuatro chicos, a practicar un deporte totalmente nuevo en la isla. Había llegado desde España la escalada. Con los años, fuimos tres o cuatro los que nos convertimos en pioneros de la escalada en la isla, siempre con la colaboración de escaladores catalanes y americanos que nos dejaron, además de un montón de material para impulsar el deporte en Cuba, los mejores recuerdos hacia finales de los 90.
De 1995 a 2001 tuvimos gran dedicación a la escalada, pasando de cero vías a equipar dos o tres escuelas de escalada y donar material a grupos de espeleo de otras partes más deprimidas de la isla para su uso en escalada deportiva i para el acceso a cuevas colgadas. Y en ello ayudó mucho Armando Menocal, un abogado y escalador americano que buscó apoyo y espónsores en Norteamérica para enviar material a la isla.
Este cúmulo de experiencias tanto por la espeleología como por la vertiente de la escalada y montaña me ha permitido explorar en Cuba zonas apartadas y ricas en biodiversidad, con especies generalmente desconocidas por su estado de aislamiento o de desarrollo de sus ciclos en lugares o estratos inaccesibles sin el conocimiento de estas técnicas. Esta circunstancia me llevó a comenzar a explorar un nuevo campo, el dosel o canopy de los bosques, la unión de las copas de los árboles que conforman el techo de los bosques, la última frontera. Durante el último año de la carrera necesitaba trabajar, algo prohibido en la isla si eres estudiante, pero me había casado y esperábamos un hijo, por lo que me matriculé en un curso de técnico en control de plagas para trabajar en el Ministerio de Salud Pública. Entonces compaginaba la carrera con el trabajo, y como el dinero era poco, me conseguí otro trabajo para la tarde-noche, alquilando películas de VHS a unos pocos conocidos en mi barrio, El Vedado, que tenían equipos para verlas. Unos tiempos bastante complicados, pero siempre lograba hacer un hueco para sentarme en casa delante de mi microscopio ruso, aún después de nacer mi hijo Franco. Conseguir aquel microscopio costó muchísimo, pero un conocido de un conocido (como muchas cosas de la vida) vendía uno que tenía en casa sin uso, así que me apreté el cinturón durante cuatro meses y trabajé extra hasta que se lo compré.
En 2001, por una invitación de colegas catalanes a un curso de rescate en montaña decidí probar suerte e intentar abrirme paso en Catalunya. El día del vuelo, 11 de septiembre coincidió con el atentado de las torres gemelas de New York y en el aeropuerto de Barajas me esperaba un control policial que se espantó cuando vieron cuantas cosas cabían en la mochila de un cubano: material de espeleo, de montaña, un microscopio, ropa, fotos y no se cuántas cosas que ya no recuerdo. En diciembre de ese mismo año contacté con el Dr. Juli Pujade de la Universidad de Barcelona para exponerle mi interés por realizar el doctorado en mi grupo. Aún no he logrado comenzar pero mantenemos una estrecha relación de colaboración. Desde entonces estuve cuatro años como “sin papeles” trabajando en la construcción; restaurantes y otras cosas diversas. Actualmente la situación ha mejorado y tengo más tiempo para dedicarme a los estudios En 2003 visité el Museu de Ciències Naturals de Barcelona y me ofrecí para colaborar en diferentes ámbitos, desde la simple labor de colecta y conservación hasta en la determinación de material, actividad que actualmente continuo realizando. Recientemente presenté un proyecto para el estudio de Diptera en el dosel y sotobosque del Parc de Collserola a las ayudas y subvenciones que otorga el Ajuntament de Barcelona, con una respuesta positiva por parte de este organismo, lo que me permitirá realizar un estudio a corto y medio plazo en el Parque.
Desde 2007 soy miembro de la S.I.E. de l’Àliga y sigo con las actividades espeleológicas. Desde 2007 intento desarrollar un proyecto (CEIN Colaboración para el Estudio de Invertebrados Neotropicales) en la web http://www.caribbeancraneflies.com/ que he creado para dar a conocer el estado del conocimiento de mi grupo en el área del Caribe. Este proyecto, que está aún en fase de desarrollo, tiene como objetivo difundir el conocimiento sobre la fauna de invertebrados en la región antillana y promover su protección mediante la difusión de la importancia de las mismas en el entorno e incentivar el trabajo de grupos parataxonomistas locales como apoyo a la labor de investigadores profesionales.
Ponencias y publicaciones: - El género Gonomyia Meigen (Diptera: Limoniidae) en las Antillas, con nuevas adiciones a la distribución en Cuba. Cocuyo 17(2008): 39-43 - Reportes de Tipulidae (Diptera) para cuevas del Occidente cubano. IV Jornada de Bioespeleología y Arqueología, La Habana, 1995 (ponencia). - Estado actual del conocimiento de los tipúlidos (Diptera: Tipulidae) en Cuba. IX Jornada Científica Facultad de Biología, ISPEJV, La Habana, 1996 (póster). - Lista de la espeleofauna del sistema cavernario El Altar, Sierra del Rosario, en la provincia Pinar del Rio. Reunión Nacional de la Sociedad Espeleológica de Cuba, La Habana, 1996 (ponencia). - Reportes de Tipulidae (Diptera) para Cueva del Indio, Tapaste, Jaruco, provincia La Habana. Breves datos sobre etología. X Jornada Científica Facultad de Biología, ISPEJV, La Habana, 1997 (póster). - Guía ilustrada para la identificación de los taxa más frecuentes de la Clase Insecta presentes en la Reserva de la Biosfera de Sierra del Rosario, provincia Pinar del Rio. Tesis de licenciatura, Facultad de Ciencias Naturales, ISPEJV, La Habana, 2000. - Primer reporte de Polymera (Diptera: Tipulidae) para Cuba. Breves datos sobre comportamiento. (en preparación) - Primeros reportes de Trentepohlia y Rhabdomastix (Diptera: Tipulidae) para Cuba. Estado del conocimiento de estos géneros en Las Antillas. (en preparación) NOTA: Aquest article ha estat escrit pel mateix Jorge, i les fotos són originals seves

dimecres, 30 de setembre del 2009

Nº 045. Resultats de l’expedició Atlas 2009

Onzena expedició del Projecte Atlas de Bioespeleologia al Marroc
Vam pensar que, enguany, solucionaríem tot allò de la distribució biogeogràfica del gènere Antoinella, que tan ens ha portat de cap en els darrers anys. Però la recol.lecció de fauna subterrània es un afer tan aleatori i els condicionants, que poden donar un resultat negatiu o positiu, tan variats i nombrosos, que mai es pot tindre la seguretat, d’antuvi, de saber quines espècies i quin nombre d'individus es podran recol.lectar.
Això ens ha passat també ara al Marroc. Teníem la confiança de poder agafar, al menys, un o dos exemplars de diverses espècies d´Antoinella, (A. groubei; A. espanyoli; A. iblanensis i A. fadriquei) i d'un subgènere, (Antoinella (Irinea) aurouxi), per poder completar l'estudi que, des de l’Institut de Biología Avançada del CSIC, està portant a terme el biòleg Arnaud Faille, del Muséum national d´Histoire naturelle de Paris, i que va formar part de l’expedició. A més, altres gèneres també de coleòpters prou interessants com Subilsia o Ifridytes acaparaven els comentaris durant el nostre viatge al Marroc: "Quants Ifridytes agafaràs tu?". "Aviam, amb quatre o sis ja en tindria prou... ara, de Subilsia amb un parell em conformaria!" I d'Antoinella?. Ca, home, n'agafarem cabassades. Això és molt vulgar, tindrem les que voldrem". Tan de bo que hagués sigut així! No podem dir que els resultats hagin sigut dolents, ni de bon tros, però potser una mica més complerts i arrodonits sí que ho haguéssim desitjat. Es van capturar bastants exemplars d'A. iblanensis, un d’A. gigoni; un d'Irinea i un d'Ifridytes, a banda d'una munió d'araneids, cargols, isòpodes, col·lèmbols......... etc, que poden donar resultats molt interessants en quant a espècies noves. També es té que dir que els deus de la meteorologia magrebina no van ser massa afavoridors amb el nostre Projecte. Dels ensurts meteorològics que vam patir, potser el més greu va ser la inundació de la Ifri N´Taouya, que de habitual ja té prou aigua. La va provocar una violenta tempesta que va petar fora de l'horari habitual. De cop i volta, van començar a caure cascades del sostre i a pujar el nivell d'aigua, al temps que tots empreníem una fugida cap l'exterior, que per sort, no era massa lluny. Aquesta tempesta va provocar talls a les carreteres de la zona, i que vam patir quan marxàvem d'Ait Mehammed. També, uns dies abans, al Jebel Bou Iblane i a més de dos mil metres d'alçada, una rierada va estar a punt, si no d'arrossegar vehicle i remolc, de tenir greus problemes per treure'ls del mig de l'aigua i el fang. Amb aquesta mancança en la recol.lecció s'endarrereix ben bé un any l'anàlisi d´ADN que teníem previst poder realitzar enguany de les Antoinella de l'Atlas, quedant pendents també les espècies del Rif, (A. djebalica i A. sendrai). Per compensar-ho, estem estudiant la possibilitat de fer una expe "ràpida" al Rif-Yebala, comptant amb la col.laboració de Laurent Delfour o M. Amrani Marraschi –que han estat amb nosaltres- espeleólegs de Tánger i Casablanca, respectivament, per poder fer les recol.leccions necessàries d'aquesta zona.
És molt interessant la captura del caràbid Ifridytes mateui, del que ja es va donar una recent notícia en aquest bloc. Es tracta d'una de les "joies" entomològiques del Marroc, junt amb la Subilsia, descrita pel nostre mentor, el Dr. Español i dedicada al sempre ben recordat Josep Subils. De tots dos gèneres n'hi han mols pocs exemplars: De Subilsia tres al Museu de Ciències Naturals de Barcelona i un altra en una col.lecció privada a França, i un exemplar d'Ifridytes al Muséum national d´Histoire naturelle de Paris. Ara, disposarem també d'aquest darrer al nostre Museu, després que el Dr. Arnaud Faille extregui l´ADN de l'exemplar per tal de "situar-lo" al seu lloc dintre de la catalogació dels caràbids, un estudi que està portant a terme.
Les fotos són d’aquesta activitat – com sempre, amb la cara a un pam de terra…-
Autor: Floren Fadrique