Nº 021. Antoinella: el motiu de les expedicions. 1ª part (de 2)

Com un gènere de coleòpters (Antoinella) és el nostre alicient per anar al Marroc Introducció: La primera expedició del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc, com totes les primeres, era més una presa de contacte que esperances de trobar res d'interessant. Però ves per on, ja vam tenir la sort de trobar una nova espècie de coleòpter cavernícola del gènere Antoinella. Però resulta que en la segona expedició van ser dues les noves troballes del mateix gènere. Al llarg de 10 expedicions, podríem dir que el "leiv motiv" de cada sortida ha estat la recerca d'aquests caràbids cavernícoles. El total d' Antoinella noves trobades en l'actualitat és de sis, a les que s'hi han d'afegir més novetats, tant d'aquest ordre dels coleòpters, com d'altres. En aquest article exposo la història des del descobriment del gènere fins a dia d'avui. El primer espècimen, trobat el 1935 a la cova Ghar Chiker i estudiat per Antoine, va ser classificat i situat amb dubtes dins del gènere Duvalius; D. groubei. Posteriorment, un anàlisi més acurat de Jeannel, ho va ascendir l'any 1937 a un nou gènere: Antoinella, dedicat al biòleg francès Antoine. Fins al 1953, tan sols es coneix una espècie: A. groubei. En aquest any, un espeleòleg, sembla d'origen francès, (André Saliba) troba a l'Ifri des Ouled Ayach, un avenc de uns cent quaranta metres de fondària, una Antoinella diferent. L'estudi revela un exemplar aparentment diferent, però es tracta d'una femella: L'anàlisi determinatiu el donà, a falta del coneixement del mascle, com una subespècie: A. groubei salibai.El 1977, a la cova de la Riviere de Chara, es captura una altra Antoinella diferent i que l'italià Casale (1982) va descriure com A. gigoni. Una troballa misteriosa es fa l'any 1980 a la petita cova Ifri Sta Kerien, també coneguda per Grotte de Sidi Megbeur, a prop de Taza. Un sol exemplar que sembla diferent a les conegudes, però també es tracta d'una femella, i Casale (1982) la cita però, ni tan sols s'estudia. De ferm, tenim únicament tres Antoinella: A. groubei; A. groubei s. sp. salibai i A. gigoni. Així queda tot.

Han passat molts anys. Iniciem les expedicions del Projecte ATLAS el 2001, en aquesta ocasió amb la col·laboració de la Facultat de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona. I a dos cavitats del Atlas Mig Occidental, l'Ifri Mkhrouga i a l'Ifri Nakrhaman, a Ain Leuh, (Azrou), trobem diversos exemplars d'una Antoinella nova; A. espanyoli, que fou descrita per Mateu i Escolà (2006) i que dedicarem al nostre mestre i mentor, el Dr. Francesc Español. Ens trobem de nou la gran serralada de l'Atlas al 2002: els resultats de l'any passat han sigut encoratjadors, i com resultat i per adobar la il·lusió, es capturen una sèrie d'Antoinella en dos cavitats: una, la ja molt coneguda i mig turística, (a l'estil del Marroc): L’Ifri Friouato, i l'altra, a una petita cavitat del massís del Jbel Bou Iblane, la Ifri Tlat Izra. El prestigiós biòleg Dr. J. Mateu i O. Escolà. del Museu de Ciències Naturals de Barcelona estudien les dues noves troballes que descriuen ells mateixos (2006): A. fadriquei i A. iblanensis.

El 2003, obligats per la situació sociopolítica del Marroc, ens veiem reduïts a treballar prop d'Agadir, emparats per companys del grup Association de Spéléologie d'Agadir d'aquesta ciutat, comunicant diàriament les activitats espeleològiques al nostre consolat. La llunyania d'aquesta zona respecte al centre del massís de l'Atlas, no ens permet trobar res de nou relacionat amb les Antoinella, encara que es capturà un representat de la família Staphylinidae: el Domene cantonsi en noves localitzacions.

Nova expedició. 2004. El temps excessivament plujós i la neu, al mes de Maig, ens obliguen a marxar de Taza, on teníem previstes una sèrie d'activitats, (la contrada on es troben el Friouato està pels 1750 m i la delTlat Izra, pels voltants dels 2200 metres d'alçada). A la recerca de noves zones, molt més cap al Sud, parem a la capital de província Beni Mellal. El mal temps no ens permet masses alegries espeleològiques. S'exploren escadusseres deu cavitats, i tampoc hi ha cap resultat d´Antoinella (es te que dir que en una expedició de dos setmanes s'ha arribat a explorar, biològicament parlant, vint-i-dos cavitats). Una altre bona troballa: Un estafilínid esmaperdut es deixa agafar a la Ifri Tifratin: estudiat i descrit pel nostre company del Museu, Carles Hernando (2007), batejat com a Domene fadriquei.

Aquest mateix any, i pels voltants de desembre, es fan una sèrie de prospeccions fora de l'àmbit de l'Atlas, principalment a la zona presahariana del Marroc, resseguin la frontera amb Algèria. Malgrat el lloc, el que trobem es un fred intens i unes poques cavitats amb una biologia molt pobre.

Cansats d'aigua i fred, decidim, al 2005, anar-hi al Marroc a ple estiu. I ens torrem vius. Però trobem una altra Antoinella, que una vegada estudiada, aquesta vegada conjuntament entre el Dr. Mateu i J. Comas (2006), ens dona l'alegria de ser un subgènere nou: A. (Irinea) aurouxi.

Final de la 1ª part

Autor: Floren Fadrique

Nº 020. I Trobada Ibèrica de Biologia Subterrània

Una trobada a nivell ibèric, pels tots els interessats en la bioespeleologia

El nostre company col.laborador el Dr. Alberto Sendra, ens comunica la propera celebració, a València, d'un important esdeveniment per tots els interessats en la vida de sota terra.

La previsió és que aquesta trobada també sigui un primer pas per a la preparació organitzativa d'un altre simpòsium, aquest d'encara més rellevància, ja que serà a nivell internacional: El XXI Simpòsium Internacional de Biologia Subterrània, que tindria lloc a la mateixa València l'any 2012.

Els organitzadors ja van assistir i presentar treballs al IXX Simpòsium Internacional de Biologia Subterrània de l'any 2008 que va tenir lloc a Austràlia i a més tenen una gran experiència organitzativa, pel que tindrem oportunitat d'assistir a un gran esdeveniment.

També hi participaran els nostres estimats biòlegs de la Universidad de La Laguna, de les Illes Canàries, especialitzats en la fauna de les cavitats volcàniques, i que els darrers anys ens han donat a conèixer troballes excepcionals

El programa encara no és el definitiu. El confirmarem confirmarem en aquest blog, al moment que els organitzadors ens facin la comunicació.

Aquesta Trobada, serà un lloc de referència pels investigadors i aficionats que treballen en estudis de biologia subterrània, tant sigui sobre fauna terrestre com aquàtica.

Nº 019. Anècdotes amb Francesc Español

Al llarg d'anys de coneixença, explico algunes de les anècdotes viscudes amb el meu mestre Autodidacta o "gramática parda" Per la Setmana Santa del 1965, del 15 al 19 d'abril, el Museu de Ciències naturals de Barcelona va organitzar una campanya bioespeleològica pels relleus càrstics del nord de València i oest de Castelló. L’expedició la formàvem quatre: Francesc Español; F. Pablos; Isidro G.Urgellés i jo, en Lluís. El segon dia d'activitat, varem anar a parar al poble de Matet, prop de la Serra d’Espadan i allà ens van dir que a cosa d'una hora de camí hi havia la cova de la Moma. En preguntar-los el significat d'aquest nom, va resultar que localment moma vol dir dona, afegint-nos llavors que momo volia dir home.Ens acompanyà un senyor del poble, anant-nos preguntant què hi fèiem per aquells indrets, que si esperàvem trobar algun tresor a la cova, en fi, el mateix que tantes i tantes vegades ens han preguntat arreu on hem anat. Pel camí l'Español ens anava dient, com era costum en ell i que tant ens ha fet aprendre, els noms científics de les diferents espècies d'animalons que anàvem trobant. L'home se'l mirava tot estranyat; primer de que conegués tot allò que bellugava i després de que els noms que ell sentia, possiblement no eren els mateixos que coneixia. Ell també ho anava remenant tot per localitzar fauna. Sota d'una pedra va trobar un niu d'una mena de formiguetes blanques, que evidentment les devia de conèixer molt bé, doncs a l'instant aixecà el cap i es va tombar, preguntant-li, en castellà, a l'Español, amb el to de qui fa una pregunta però que ja sap la resposta: ¿Sabe qué son estos bichos? Español s´acosta, s'ho mira i sense necessitat d´agupir-se gaire li respon: ¡Sí hombre sí! i puntualitza: Oh i tant! Això es un niu de tèrmits! Referint-se al que vulgarment en diem "termites" (Isòpters tèrmits). L'home se'l mirà tot dibuixant un lleuger somriure als llavis. Llavors, obrint molt els ulls ens va anar mirant a tots al temps que digué en veu molt alta: ¡No señor! i insistí, ¡Nooo! En aquell moment l'home es va sentir, i amb això no vull mai dir que no ho era, superior a tots nosaltres. Ahora les voy a dar a estos sabilondos de ciudad, una lección que nunca van a olvidar. Estos se creen que lo saben todo i no saben nada, deuria pensar. Nosaltres no crèiem el que sentíem, no podia ser que l'Español s'equivoqués. ¡No señor! ¡No! va repetir afegint tot seguit: ¡Estos son unos bichos que se comen la madera! I l'home es va quedar tan ample... i molt satisfet.

Salvament d'un gat

En aquest cas la situació no té res a veure amb l'ambient de l'espeleo, pot ser només pel material utilitzat. Lluís! et demanen al telèfon, és el Dr. Español. Aixó deuria ser l’any 1966 o 67. M'explica que des del dia abans no es deixen de sentir els crits d'un gat al pati interior de casa seva, i que si podia ser que hi anés per intentar de treure'l. La família Español vivia llavors en un entresòl del carrer Mallorca amb cantonada Casanova i al pati interior de l´illa de casses, just sota d'una de les seves finestres hi havia un espai tancat, amb accés només pel carrer i encimbellat de fustes, runes i trastos vells. Sí, en efecte, abans d'obrir la finestra ja es senten els crits, que semblen d'un gatet molt petit. Español em demana si es possible baixar-hi i fer-lo fugir o fins i tot, treure'l, doncs l´animalet deu haver quedat atrapat sota una fusta o caigut dins algun caixó sense saber-ne sortir. Per telefon m'havia dit que no portés res de material, que ell ja en tenia. Español sempre guardava a casa seva una escala de 20 metres de les anomenades "elektron" i una corda d'uns 30 metres per quan feia alguna activitat espeleològica. Sempre a punt!

Despenjem l'escala, la lliguem i baixo al pati tot mirant el meu voltant, mig amagant-me per si em veia algun veí que podia creure que estava fent un robatori. A baix semblava una escena de terratrèmol. Segur que feia molts anys des de l'última vegada que algú hi havia entrat. Quasi no es podia passar de les muntanyes de tot el que hi havia. El vaig trobar entremig de fustes i pots buits. No estava atrapat però encara era massa petit per enfilar-se per les parets i sortir. El van pujar amb la corda dins d'un cistell que m'havien despenjat. La veritat es que no em recordo que van fer amb el gatet, però l'afició de la família Español pels gats encara es manté avui dia, ja que en tenen més d'un.

Lluís Auroux

Nº 018. Dos nous coleòpters cavernícoles del Marroc

Noves descobertes del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc

Dins del Projecte Atlas i durant l’expedició de l’abril de l’any 2007 a la zona nord del Marroc, entre la fauna recol·lectada i una vegada estudiat el grup dels coleòpters, ha resultat que s’han descobert dues noves espècies de coleòpters cavernícoles del gènere Antoinella, pel que ja se’n coneixen un total de nou espècies. De les nou, sis han estat trobades durant les nou expedicions del Projecte, mentre que les altres tres són les que ja es coneixien abans.

El material ha estat estudiat per dos especialistes ben coneguts per nosaltres i que ja fa molt temps que treballen en equip. Es tracta del Dr Joaquim Mateu i del nostre company de la S.I.E. Jordi Comas. Ells acaben de publicar les descripcions de les dues noves espècies a la prestigiosa publicació Heteropterus Revista de Entomología. Una curiositat: Les cavitats hàbitat de les dues espècies estan molt properes, fet no gaire habitual en la fauna cavernícola, excepció feta de que hi hagin importants barreres de materials geològics, com sembla ser en aquest cas i que permeten una evolució diferenciada independent de la proximitat, ja que no s’arriben a barrejar.

Al preparar la expedició volíem visitar diverses cavitats de Bab-Taza, però al arribar-hi vam contactar amb Youssef Hssain, un xicot d’un poble molt proper, Maggou, amb qui vam establir una bona amistat i ens va acompanyar tots els dies. Ens va oferir dormir a casa seva i ens va fer de guia juntament amb algun familiar seu per una serie de cavitats que estan situades als voltants del poble. A tots els camps de les rodalies d'aquells pobles hi ha plantacions de cannabis, la coneguda "maria". És el negoci de tota la gent de la zona. Quan l'expedició de l'abril del 2007 les plantes eren molt petites, però en el següent viatge, el juliol del mateix any, totes assolien ja els dos metres i a més, els camins passen pel mig de les plantacions. Realment al caminar-hi semblava que un estés al mig d’una exuberant selva.

Les dues noves espècies descrites són:

-Antoinella sendrai, Comas&Mateu. Espècie dedicada al Dr. Alberto Sendra, del Museu Valencià d’Història Natural (Fundació Entomològica Torres Sala), especialista en l’ordre dels Diplurs i que va ser un dels membres de la expedició en que es va fer de la troballa i amb el que habitualment fem tasques bioespeleològiques. Trobada a l’avenc Fouk Maggou.

-Antoinella djebalica, Comas&Mateu. Aquesta espècie s’ha dedicat a la regió visitada, la Djebala (que també la podem trobar escrita Jebala o Yebala). Trobada a l’avenc Saf Lahmar V.

Les 3 espècies conegudes abans d’iniciar les campanyes del Projecte Atlas l'any 2001 eren (veure el planell):

A- Antoinella groubei groubei

B- A. groubei salibai

C- A. gigoni

Les sis noves espècies (i a més un subgènere) trobades al llarg de les nou campanyes entre els anys 2001 - 2007 són:

1- Antoinella fadriquei

2- A. espanyoli

3- A. iblanensis

4- A. (Irinea) aurouxi (nou subgènere)

5- A. sendrai

6- A. djebalica Tot i haver-hi estat dues vegades, a ben segur que encara ens queden moltes coses a descubrir com sembla indicar-ho la gran varietat de fauna d’aquesta regió. El Marroc ens espera!

F. Fadrique, J. Comas, Ll. Auroux

Nº 017. Coleòpters cavernícoles de Catalunya

Nova classificació dels coleòpters cavernícoles de la família dels Leiodidae de Catalunya Els coleòpters cavernícoles que habiten les coves que visitem, pot ser és la fauna hipogea, o sigui la que viu a les cavitats, més estudiada i coneguda, sense menyspreu de tants altres ordres com les aranyes, o les papallones, per citar-ne alguns dels que més veiem sota terra. Entre altres, els afectats són el clàssic Speophilus kiessenweteri de la muntanya de Montserrat o el Speonomus delarouzeei d'àmplia distribució pel nord de Catalunya. Un dels pocs que s'ha quedat com abans és un vell amic, el Troglocharinus ferreri del massís del Garraf. També unes poques espècies han estat eliminades per considerar-se que són sinonímies, o sigui, que són tant semblants a d'altres espècies ja descrites abans, que no es poden mantenir com una espècie distinta. Aquestes sinonímies ja no hi són en aquest recull.

El planell indica les zones poblades pels diferens gèneres. És una delimitació aproximada, doncs n’hi ha de molt àmplia dispersió. Els noms corresponen a les quatre primeres lletres de cada gènere. P. ex., TROG és indicatiu de Troglocharinus. En realitat es pot dir que aquesta gran reestructuració ha estat motivada perquè ara es tenen en comte més factors a l'hora de separar espècies. Abans, els detalls comparatius motiu de selecció eren gairebé només dos: La forma externa de l'insecte i la forma de l'òrgan copulador, tots dos només dels individus mascles. Actualment s'ha vist que també tenen tant o més valor altres factors con són entre altres les estructures del sac intern del edeagus (òrgan copulador masculí) i de l’espermateca de l'aparell genital femení. També s'està treballant en estudis de genómica per conèixer les estructures de la cadena de DNA, encara que només en grau de família o superior. Com a orientatiu, Veure l'article de l'Espeleobloc El Dr. Xavier Bellés i Ros, nou Acadèmic

En la primera línia de cada apartat, la indicació Gènere indica el nom del mateix (que s'ha d'escriure en cursiva i negreta) i el de l'autor, seguit de l'any de la publicació. Per exemple, el primer és: Gènere Paranillochlamys Zariquiey 1940. El gènere és Paranillochlamys i l'autor va ser el Dr Ricardo Zariquiey l'any 1940. També hi ha el cas de les subespècies. El que trobem primer és dins del gènere Bathysciola, l'espècie B. zariquieyi, subespècie serratensis. Es denominen subespècies en el cas que hi ha poques diferències entre elles i no s'arriba a poder descriure'l com a nova espècie.

En la segona línia ja es menciona la primera espècie del gènere, Paranillochlamys catalonicus (Jeannel 1913) T. L'espècie és catalonicus i l'autor i any corresponen a (Jeannel, 1910). El fet d'estar entre parèntesi indica que l'espècie es va descriure d'un altre gènere. En aquest cas la primera descripció va ser com Anillochlamys catalonicus. Per fi, la lletra final indica la o les províncies a on es troba. La primera, T, és Tarragona.

Llistat de tots els gèneres i espècies de Catalunya, actualitzat a data d'avui VII-2008:

Gènere Paranillochlamys Zariquiey, 1940

Paranillochlamys catalonicus (Jeannel, 1913). T

P. urgellesi (Español, 1964). T

P. velox Zariquiey, 1940. T

Gènere Pseudospeonomus Comas&Fresneda&Salgado, 2006

Pseudospeonomus raholai (Zariquiey, 1940). Gi

Gènere Bathysciola Jeannel, 1910

Bathysciola grenieri (Saulcy, 1872). Gi

B. madoni Jeannel, 1923. B-Gi

B. ovata aragonica Coiffait, 1959. Ll

B. ovata catalana Coiffait, 1959. Gi

B. ovata ovata (Kiesenweter, 1850). Ll

B. penicillata Jeannel, 1924. Ll-B

B. schioedtei (Kiesenweter, 1850). Ll

B. zariquieyi serratensis Coiffait, 1959. B

B. zariquieyi zariquieyi Bolivar, 1919. B

B. aranesis Coiffait, 1959. Ll

Gènere Ceretophyes Comas & Escolà, 1989

Ceretophyes cenarroi (Español, 1955). Ll

Ceretophyes riberai (Español, 1967). Gi

Gènere Lagaria Fresneda1998

Lagaria colominasi (Zariquiey, 1924). Ll

Gènere Pallaresiella Fresneda, 1998

Pallaresiella pallaresanus (Jeannel, 1911). Ll

Gènere Parvospeonomus Escolà & Bellés, 1977

Parvospeonomus canyellesi (Lagar, 1974). B

P. delarouzeei catalonicus (Jeannel, 1910). B-Gi

P. delarouzeei esponellai (Zariquiey, 1940). Gi

P. delarouzeei faurai (Jeannel, 1910). Gi

P. urgellesi (Español, 1965). B

P. vilarrubiasi (Zariquiey, 1940). Gi

Gènere Perriniella Jeannel, 1910

Perriniella bofilli Zariquiey, 1924. Gi

Perriniella faurai Jeannel, 1910. Gi

Gènere Speonomites Jeannel, 1910

Speonomites antemi (Escolà, 1972). Ll

S. aurouxi (Español, 1966). Ll

S. crypticola (Jeannel, 1910). Ll

S. kyrophilos Fresneda & Hernando, 1991. Ll

S. mengeli (Jeannel, 1910). Ll

S. nitens Jeannel, 1910. Ll

S. tincatincensis (Escolà & Bellés & Comas, 1985). Ll

S. torresi Fresneda & Hernando, 1990. Ll

S. velox Jeannel, 1910. Ll

Gènere Stygiophyes Fresneda, 1998

Stygiophyes akarsticus (Escolà, 1980). Ll

S. aldomai Fresneda & Hernando, 1988, Ll

S. latebricola elongatus (Jeannel, 1911). Ll

S. latebricola latebricola (Jeannel, 1911). Ll

S. puncticollis latrunculus (Jeannel, 1910). Ll

S. puncticollis puncticollis (Jeannel, 1910). Ll

S. ribagorzanus (Jeannel, 1911). Ll

S. saforensis (Escolà & Bellés & Comas, 1985. Ll

S. sanctigervasi (Jeannel 1911). Ll

Gènere Troglocharinus (s.str.) Reitter, 1908

Troglocharinus espanoli (Jeannel, 1930). T

T. ferreri abadi Lagar, 1981. B

T. ferreri ferreri Reitter, 1908. B

T. ferreri pallaresi Bellés, 1973. B

T. fonti fonti (Jeannel, 1910). Ll

T. fonti infernus (Jeannel, 1911). Ll

T. fonti schuettei (Español, 1955). Ll

T. fonti zariquieyi (Jeannel, 1924). Ll

T. hustachei (Jeannel, 1911). Ll

T. impellitierii (Español, 1955). Ll

T. jacasi (Lagar, 1966). B

T. kiessenwetteri kiessenwetteri (Dieck, 1869). B

T. kiessenwetteri andresi (Escolà, 1966). B

T. kiessenwetteri sanllorensi (Zariquiey, 1924). B

T. ludovici Bellés & Deliot, 1983. Ll

T. olerdolai Lagar, 1952. B

T. patracoi (Zariquiey, 1922). B

T. quadricollis (Jeannel, 1911). Ll

T. schibii (Español, 1972). B

T. senenti Escolà, 1966). Ll

T. subilsi (Español, 1966). Ll

T. variabilis abenzai Lagar, 1972. B

T. variabilis variabilis Bellés, 1978. B

T. variabilis mateui (Zariquiey, 1950). B

T. variabilis ollai (Zariquiey, 1950). B

T. variabilis pinyareti (Zariquiey, 1950). B

T. variabilis portai (Zariquiey, 1950). B

T. vinyasi (Escolà, 1971). Ll

Gènere Troglocharinus subgènere (Antrocharidius) Jeannel, 1910

Antrocharidius orcinus acebedoi (Español, 1953). T

A. orcinus lagari (Español, 1953). T A. orcinus orcinus (Jeannel, 1910). T

A més del llistat, hi ha algunes espècies que després de la seva descripció no han estat retrobades i que possiblement siguin d'una procedència errònia. Aquest cas científicament s'anomena Incertae sedis i n'hi ha dos: Speonomus ellipticus Jeannel, 1924. Ll; Speonomus fugitivus Reitter, 1885. B.

Si no fos per qué aquesta nota és seriosa, us explicaria aquell clàssic acudit que diu... Ara que ja sé dir "pilícula" resulta que en diuen "flim". Doncs sí tot ha canviat, però per bé. Jordi Comas i Lluís Auroux

Nº 016. Fauna endèmica de la Comunitat Valenciana

Un important llibre: Invertebrados endémicos de la Comunitat Valenciana, un llibre de consulta però també per introduir-nos, a més de la fauna exterior, en el coneixement de moltes formes de fauna cavernícola i en les particularitats dels endemismes.Sota la coordinació de Jordi Domingo Calabuig, Sergio Montagut Alario i Alberto Sendra Mocholí, un equip de 43 autors més 33 autors-consultors han fet un gran treball de catalogació de la fauna endèmica d'invertebrats, molts dels quals necessiten mesures de protecció. És una publicació de la Conselleria de Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana. Molt bon treball fotogràfic, ja que quasi la totalitat de les fotos s'han fet amb fauna viva! Una gran feina. Aquí se n'han seleccionat algunes mostres.

La comunitat té una extensió de 23.258 km2, amb un repartiment molt paral·lel al Mediterrani i un traçat marcadament vertical nord-sud. No hi ha grans barreres geogràfiques ni geològiques que l'aïllin de la resta de la península, però tot i així, conté una important fauna endèmica, en particular la subterrània gracies a les grans extensions de relleus calcaris i de guixos que omplen més del 50 % del territori.

Quan parlem d'endemismes s'han de tenir presents una serie de factors i de teories. La descripció més senzilla és que una determinada espècie és endèmica si se la coneix exclusivament d'una àrea geogràfica ben delimitada, i pel general, reduïda. Pot ser que un endemisme sigui originari d'una espècie que hagi esdevingut nova per una recent evolució i que estigui en una etapa inicial d'expansió. També pot ser a l'inrevés, que sigui la resta d'una antiga espècie que a causa d'una involució s'hagi anant reduint la seva població fins a quedar confinada a una petita zona.

Hem de tenir present que les línies divisòries d'aquesta comunitat, i en general de totes, no té res a veure amb unes possibles barreres naturals, tres de la zona est, negada pel mar, per tant, i amb bon criteri, en aquest treball s'ha optat per incloure totes les espècies exclusivament confinades dins les delimitacions polítiques, més les espècies que també s'estenen per continuacions geogràfiques, conques orogràfiques o aqüífers de zones properes que ja pertanyen a d'altres comunitats veïnes.

Explica el llibre que...Un total de 166 tàxons són considerats com a veritables endemismes valencians. La majoria són invertebrats artròpodes, que suposen més del 85 % del total de tàxons endèmics, en comparació a prop d'un 15 % de no artròpodes. Només els insectes ja omplen 84 tàxons endèmics, dels que 80 corresponen a coleòpters de diferents famílies: caràbids, estafilinids, tenebriònids, curculiònids i leiòdids, entre altres de menor nombre d'elements endèmics. A més, s'afegeixen 91 tàxons inclosos en la categoria de "probablement endèmics". Els 166 tàxons endèmics comprenen 97 gèneres diferents dels que 11 són exclusius de la Comunitat Valenciana. Aquests gèneres inclouen aràcnids, crustacis, i insectes coleòpters. D'aquests 11 gèneres endèmics, 10 tenen una sola espècie i 1 dues espècies. Els representants de tots aquests gèneres endèmics viuen exclusivament en el medi subterrani valencià.També hi ha menció d’espècies adaptades, al Medi-Subterràni-Superficial, abreviat, MSS, un hàbitat encara poc conegut, però que des dels inicis dels estudis està donant interessants troballes. Es tracta de la zona que trobarem sota la primera capa prima de terra i composta de pedres petites i mitjanes soltes, una mena de grava, que pot ser derivada de la descomposició o fragmentació de la roca base o, per exemple, d'una tartera o torrentera que s'ha anat recobrint de terra.

Parlant exclusivament de la fauna cavernícola profunda i del medi MSS, hi ha un total de 60 tàxons (38 % del total dels 166 endèmics), dels que 54 són terrestres (troglobis) i 6 aquàtics (estigobis), i a tots aquests, n'hi podem afegir 18 més de tendència troglòfila, el que donaria en total 78 tàxons, gairebé un 47 % dels 166, el que demostra el gran predomini de la fauna cavernícola valenciana. El llibre complet es pot descarregar lliurement d’Internet des de l’adressa del Museu Valencià d’Història Natural http://www.naturamuseo.org/ entrant a l’apartat Investigación i desprès Publicaciones. Són 12 Mb, però és una eina important de coneixement i consulta.

Nº 015. Grans personatges de la Bioespeleologia -2-

René Jeannel (París 1879 - París 1965) Va ser un dels pares de la Bioespeleologia, recent ciència iniciada fa poc més de cent anys, i també un dels entomòlegs més eminents del segle XX, amb una gran reputació internacional en la biologia subterrània. Aquesta biografia l'he traduït, i resumit per donar-hi un enfoc més particular a la Bioespeleologia, doncs va ser una persona molt polifacètica que ens ocuparia molt espai. S'ha partit de l'article (trobat a Internet) publicat en francès a la revista L'Internat de París, nº 42 (2005). Els autors són la seva filla Jacqueline i un net d'en Jeannel, en Jean-Marie. Si es vol coneixer la biografia original, cercar a http://www.aaihp.fr/IllustreAncien/JEANNEL.html

En René Gabriel Jeannel va néixer a Paris el març del 1879 a la Caserna dels Célestins, al barri de l'Arsenal durant l'època en que el seu pare, Maurice Jeannel, metge de la Guàrdia Republicana era cirurgià a Toulouse. El seu avi, Julien-François Jeannel, era el cap del Departament de Farmàcia de la Guàrdia Imperial d'en Napoleon III. Cursa els seus estudis secundaris a Toulouse. El seu professor de ciències naturals, Bernard Lamounette, va ser qui va despertar la seva vocació, tant d'espeleologia com de la fauna subterrània. El va portar a la Grotte d'Oxybar als Baixos Pirineus i René fa la seva primera cacera, uns coleòpters Aphaenops, tenint la sort de que captura dues noves espècies que van ser estudiades i descrites per Elzéar Abeille de Perrin. Després del batxillerat inicia a Toulouse els estudis de medecina, però es trasllada a Paris per continuar-los, al mateix temps que estudia Ciències Naturals a la Sorbona. Acaba els estudis de medecina el 1903 assolint-ne el doctorat el 1907.

Nota de detall: La foto de la portada de la revista i la del quadre és la mateixa, però la real és aquesta darrera, ja que al editar la revista la van publicar voltejada en horitzontal. El 1905 fa la seva primera comunicació científica a la Société Française d'Entomologie sobre el coleòpter Carabus splendens. Després d'un temps a Paris, René es nomenat Preparador al Laboratori de Banyuls, que depenia d'en Pruvot, que havia sigut professor seu a la Sorbona. A Banyuls ja hi treballava l´Emile Racovitza, un romanès que ja tenia una gran reputació científica com a oceanògraf i explorador de l'Antàrtica, establint-se una forta amistat entre ells. En Racovitza havia creat l'any 1905 la institució Biospéologica, destinada a la recerca de cavitats, exploració, captura, estudi de la fauna cavernícola i publicació dels resultats. Aquesta institució s'inicià, a partir de les seves exploracions a la cova del Drac de Mallorca l'any 1904 (veure el post Exploracions d'en Martel a les Coves del Drac, del 29 de maig del 2008). Poc després s'hi afegeix en Jeannel i creen la revista Biospéologica per editar els treballs sobre fauna cavernícola. Inicien també una serie de metòdiques campanyes a les zones càrstiques de la meitat nord d'Espanya. La primera va ser el mateix 1905 al Pirineu d'Osca. Obté la llicenciatura en Ciències l'any 1908, el mateix any que descobreix els 106 frescos paleolítics a la Grotte du Portel, als Pirineus i que van ser estudiats per l'abat H. Breuil. Aquests anys prepara la seva tesi de Ciències sobre els coleòpters cavernícoles Bathysciinae i la presenta l'any 1911. Es tracta d'una important obra de 641 pàgines que esdevindrà la base als futurs estudiosos d'aquests insectes cavernícoles. Els anys de la Gran Guerra, 1914-1918, en Jeannel retorna a la bata blanca i al bisturí, passant tota la guerra com a cirurgià d'ambulància i participant a les pitjors batalles; Verdun, Somme, Èparges, etc, amb la sort de sortir-ne sempre indemne.

Després de la primera guerra mundial, Romania assoleix la independència, moment en que es crea la Universitat de Cluj. Emil Racovitza hi accedeix l'any 1921 i nomena Jeannel professor de biologia general a la Facultat de Medecina de Cluj, pel que la família Jeannel es trasllada a viure a Romania. El 1923 el govern francès nomena Jeannel Chevalier de la Légion d'Honneur i al poc, a Romania se'l nomena membre de la Real Acadèmia. L'any 1924, entre Racovitza, Jeannel i el suís Pierre-Alfred Chappuis, creen l'Institut Mundial d'Espeleologia. Sovintejaven els viatges entre Cluj i França. Eren necessàries vuit jornades pel desplaçament en cotxe. Cada vegada es prenia un itinerari diferent per visitar altres científics, museus o cavitats de les zones per on passaven. El trajecte Cluj-Viena s'havia de fer per pistes de muntanya ja que no hi havien carreteres. Els rius s'havien de passar pels guals, no hi havien ponts i la gent dels pocs poblets que trobaven, encara no havien vist mai un automòbil. Si es necessitava ajuda pel cotxe, el tenien que remolcar amb búfals.

La seva obra Faune Cavernicole de France va ser publicada el 1926. Va ser l'inici d'una nova ciència: la Bioespeleologia, que ha anat prenent una gran importància pel fet que aquestes espècies antigues, conservades dins d'un medi estable són veritables «fòssils vivents» i que la seva distribució geogràfica permet reconstruir la història de la Terra. Va ser el pioner en la Biogeografia, nova ciència que li va permetre, partint de les àrees de distribució de les espècies, acabar amb la teoria dels ponts intercontinentals i confirmar la teoria d'en Wegener de la dinàmica de les derives dels continents. En 1927, René deixa Romania i torna al Museu d'Història Natural de París per crear un vivari, però cada any viatja a Cluj a on hi resta dos ó tres mesos per impartir els seus cursos a la Facultat de Medecina. René deixa definitivament les seves ocupacions a Romania l'any 1931 per fer-se carreg de la càtedra d'Entomologia del Museu de París, del que va arribar a ser-ne director. El 1935 en René és nomenat Oficial de la Legió d'Honor en ocasió del tri-centenari del Museu.

La producció científica d'en René va en augment. Naturalista complet, zoòleg, botànic, geòleg, paleontòleg, prehistoriador, explorador i biogeògraf. Com a bon ecologista, ja llavors deia: L'home, fill dels boscos i pare dels deserts, és el pitjor dels elements destructius de la natura. A més de moltes altres, l'any 1942 publica L'origen de la fauna terrestre i el 1943 Els fòssils vivents de les cavernes.

L'any 1950, conjuntament amb Albert Vandel, professor de Zoologia a Toulouse, creen el Laboratori Subterrani de Moulis, a l'Ariege, per l'estudi dels cavernícoles en el seu propi medi natural. Al cap de dos anys, el 1952, en Jeannel es jubila. El seu llegat és molt important: 511 treballs que totalitzen més de 20.000 pàgines impreses. El 1965 mor a París a l'edat de 86 anys.

Un important testimoni de primera mà: El nostre estimat Dr. Joaquim Mateu el va conèixer personalment, van treballar junts a Museu Nacional d'Historia Natural deParís i explica d'ell que "En Jeannel era una persona d'una gran amabilitat. A mi em tenia una bona estima i moltes vegades em demanava dades i opinions sobre diverses qüestions de fauna. Jo vaig tenir la sort de coincidir amb en René durant tres anys al Museu de París, des del 1949 al 1952, any en que en Jeannel es va jubilar. Teníem els llocs de treball molt propers, dins del mateix museu. Tenia una activitat increïble, però era una persona poc accessible, procurava no distreure's del que estava treballant. Tenia un col.laborador, una mena de secretari, en Gui Colas, amb qui organitzava les visites i reunions amb la gent que volia contactar personalment amb ell. Pel matí es pot dir que no rebia a ningú, en canvi la tarda ja la tenia més oberta per les visites. Tot i la seva amabilitat, era d'un caràcter "eixut", tenia molt pocs amics de debò, por ser el que més, en Pierre Basilewsky, un especialiste en coleòpters. Després de la seva jubilació en Jeannel seguia anant al museu per continuar els seus treballs d'entomologia".