divendres, 18 de juny del 2021

Nº 351: Mesures de protecció de la fauna hipogea a Catalunya 1 (3)

                   Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Conservació de les col·leccions.

 El Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, ja fa anys que van portant a terme diverses actuacions pel coneixement i preservació de la fauna que habita dins les nostres cavitats. L'Associació Catalana de Bioespeleologia –BIOSP-, hi col·labora, tot organitzant les sortides de camp, exploracions incloses. Els membres que assisteixen a les sortides, part corresponen al Museu i part a BIOSP.

La gestió de les memòries de les activitats van a càrrec del Museu i, en diverses ocasions s'han publicat treballs descriptius d'algunes de les noves espècies trobades durant aquests projectes i també articles especialitzats en alguna espècie cavernícola o, com és el cas, sobre protecció i conservació de la fràgil fauna que colonitza les cavitats que visitem els espeleòlegs. 

 El treball que reproduïm, complet, va aparèixer l'any 2015, als Arxius de Miscel·lània Zoològica que publica el Museu, de quatre autors del grup de col·laboració Museu-BIOSP. 

S'ha cregut important reproduir-lo complet, pel fet que, a més de tractar de les mesures, es presenta un ampli ventall de comentaris sobre les principals espècies catalanes, tot un tractat sobre la nostra fauna hipogea. 

El treball es va publicar en castellà. Es conserva el format. 

Donada la gran extensió del tema, s'editarà en tres parts.


Coleópters subterranis protegits de Cataluña, en el seu hàbitat: Troglocharinus orcinus, de l'avenc Gran de Mas de Ponet (Montblanc, Conca de Barberà).  Foto: Agustí Meseguer
 


 Paranillochlamys urgellesi, de la cova Bonica del Montsià (Alcanar, Montsià).  Foto: Agustí Meseguer




Final de la primera part.


diumenge, 30 de maig del 2021

Nº 350: Adolfo Eraso

Primer campamento en la sima Lepineux (V Jornadas Vasconavarras de Espeleología / Expedición EDF, 1960). De izquierda a derecha: Georges Lepineux, José Bidegain, X, Adolfo Eraso, Isaac Santesteban.     Foto: Juan San Martin Ortiz de Zarate

 M'acaben d'informar que l'Adolfo ja no està entre nosaltres. Descansi en pau dins les seves coves i les glaceres, sense impediments d'edat ni de patiments.

En data 29 de juny del 2014 i com a notícia de la seva estada a Barcelona, vaig presentar un escrit a l'Espeleoblog. Ara, em permeto reproduir-lo literalment, com a mostra de la gran persona que va ser i de les moltes influències deixades dins els estudis kàrstics. No es va dedicar a la Bioespeleologia, però ara, això no té importància; s'especialitzà en temes tant o més importants.

diumenge, 29 de juny de 2014

Projecte GLAKMA

Adolfo Eraso, en una de les conferències dels seus projectes

La publicació El mensual de 20 minutos nº 21, maig de 2014, inclou una entrevista d’ Ángeles Berjerano a l’Adolfo Eraso (pp 18-21), el contingut de la qual s’edita textualment en aquest post.

 L’Adolfo Eraso Romero, sempre l’anomanem l'Eraso, és un vell conegut pels espeleolegs que ja tenim una certa edat. De sempre ha estat en el punt més alt d’estudis, activitats, docència i relacio amb els estaments: primer del Comité, i després de la Federació Española d’Espeleología.

Amb un molt breu resum del seu currículum,veurem que no vaig desencaminat:

-Neix a Estella l’any 1934

-El primer contacte amb l’espeleologia va ser a prop de la seva ciutat natal quan tenia només 12 anys.

-Llicenciat en Ciències Químiques i Doctor en Geologia per la Complutense de Madrid

-Profesor titular de Hidrogeología de la Universidad Politécnica de Madrid,

-Va ser President del primer Comité Nacional de Espeleología (1967-1973)

-1973 a 1977: President de la Comissió Internacional de Física i Química del Carst, de l’UIS. (Unió Internacional d’Espeleologia) - Premi Extraordinari a la millor tesi doctoral, que va rebre el 1976, y la Medalla d’Or de la Societat Tcheca d’Espeleologia

-Director del Departament Cientific de l’U.I.S. ( 19771981)
 -Va ser President de l’UIS 1981-1986

-1985 inicia la seva dedicació a l’estudi de les regions polars i en particular les glaceres

- Des del 1989 presideix la Comissió Internacional per a l’estudi de les coves glacials i el carst en regions polars

-L’any 2010, amb Mª del Carmen Domínguez, creen l’Associació GLACKMA (GLAciares, CrioKarst y Medio Ambiente). L’Adolfo n’és el president

-Ha publicat més de 300 articles científics i també 12 llibres

-Més de 80 expedicions d’investigació polar: Alaska, Alps, Andes Centrals, Antàrtida, Caucas, Xina, Groenlàndia, Islàndia, Noruega, Patagònia, Urals, Sibèria, etc.



Foto editada dins de l'article. Peu de foto: El hidrogeólogo Adolfo Eraso durante una de sus expediciones en Islandia. Foto: Karmenka-Glakma 



Adolfo (a la dreta) i Karmenka, explorant una glaçera. Foto: Projecte Glakma



Adolfo i Karmenka. Foto: Projecte Glakma

L'Adolfo Eraso amb la seva inseparable pipa. Foto editada dins de l'article.  (Sense peu de foto)

Foto editada dins de l'article. Peu de foto: Eraso en la Antártida. Suele hacer una expedición anual a este continente. Foto: Karmenka-Glakma 

L'embut d'entrada a les xarxes sub-glaciars. Foto del Projecte Glakma

L'Eraso en una foto del bloc ELHUYAR zientzia eta teknologia.
Foto: Marisol Ramírez/ARGAZKI PRESS

Com a conseqüència de l'escalfament global del planeta a causa de l’augment gradual de la temperatura ambient, la massa de gel dels casquets i altres masses glacials disminueix per la seva progressiva fusió. És el que es denomina Descarrega Líquida Glacial.

El Projecte GLACKMA es posa en marxa el 2001 amb l’objectiu d’utilitzar les glaceres com a sensors naturals per estudiar l'escalfament global, mesurant la Descàrrega Líquida en determinades xarxes glacials.

Per desenvolupar les expedicions i extreure'n els resultats, disposen, entre l’àrtic i l’antàrtic, d’un total de set estacions fixes de mesurament que es visiten cada any, permetent el control comparatiu de la descàrrega glacial segons l’evolució del clima.

Els desitjem molts anys més amb aquests interessants treballs.

Amb el meu respecte i admiració...a la seva gran persona... i a la seva inseparable pipa.




dimarts, 25 de maig del 2021

Nº 349: Fauna subterrània amenaçada de l’illa de Lanzarote

El cranc cec, característic del Jameo del Agua, Lanzarote
NOTA: les fotografies inserides, són tretes del vídeo, com a escena fixe.


El nostre habitual col·laborador, en Pere Oromí, ens ha fet arribar la notícia d'un reportatge de la televisió canària, sobre alguns espècimens de fauna de Lanzarote, a les illes Canàries, precisament els més amenaçats, on apareix el grup subterrani colonitzador del Jameo del Agua i el Túnel de la Atlántida.

El programa emissor és Los últimos del Paraíso-Noche de reporteros, 05-05-2021, You Tube, i l'enllaç, per si voleu veure-ho tot, cosa que us recomano:

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=1zSSggaK4ik&fbclid=IwAR2Y0RzQtWoY-JtvvbVzJakSeIVpxocjImWcA05ttUUyRx01RwP6oAlkGoU

El presentador és l'Armiche Díaz. Dins del capítol III és on es fa una entrevista al Pere Oromí, dins del Jameo del Agua.

El presentador del programa

El Dr. Pere Oromí, gran especialista en fauna subterrània, durant l'entrevista 

El Dr. Pere Oromí Masoliver, catedràtic de zoologia de la Universitat de La Laguna, explica les particularitats de la presència d'una fauna molt particular i altament especialitzada d'aquest entorn. Tot seguit, fem un resum de què ens explica el Pere en el reportatje:
Situació del volcà de la Corona, orígen dels Jameos i del tub de l'Atlàntida

El tunel de l'Atlàntida passa pel Jameo i s'endinsa al mar

Canàries, posseeix unes 18.000 espècies entre flora i fauna, de les que 14.000 són endèmiques de les illes. Unes 80 estan catalogades com exposades amb perill d'extinció.
En una de les èpoques d'activitat, el volcà La Corona va llençar un torrent de lava que va ultrapassar la costa del mar, formant uns tubs volcànics que crearen uns conductes de gran desenvolupament. Quan el sostre es va ensorrar en alguns trams, van originar-se els Jameos, obertures que comuniquen l'exterior amb les galeries. Quan aquests ensorraments tenen lloc al nivell del mar, podem veure l'aigua salobre que ocupa les sales, formant llacs denominats anquialins, per la composició de l'aigua.

Una clàssica vista del Jameo

La part de galeries submergides sota el nivell del mar, es denomina el Túnel de la Atlántida, estimat com a una de les entrades a la ciutat perduda del mateix nom. El seu desenvolupament és d'uns 1.600 m, arribant a la profunditat d'uns -64 m.


Les galeries per sota del nivell del mar

Tant als llacs visibles com als túnels submergits, s'hi desenvolupa una fauna molt especialitzada en aquests ambients, caracteritzats per l'absència de llum (o penombra en els Jameos), subministraments tròfics a base d'algues, diatomees i uns pocs restes orgànics aportats pels corrents marins.

La duna de sorra
A uns 700 m de l'inici del túnel, que s'inicia en el Jameo del Agua, hi ha una gran duna de sorra, infiltrada del fons marí a través de fissures i que constitueix un biòtop n s'hi agrupen moltes espècies adaptades al medi.

La cavitat es va formar fa uns 20.000 anys, quan el nivell del mar ara molt inferior i hi viuen més de trenta espècies, de les quals, tres són endèmiques i estan amenaçades en perill d'extinció.                                                                                                                .

El crustàci decàpode Munidopsis polymorpha, descrit l'any 1892

Els petits crustàcis cecs remipedis: (Remipedia) (20 a 30 mm de longitud)

-El cranc cec: Munidopsis polimorpha, l'atracció de les visites al llac del Jameo.
-Un cuc poliquet nedador
-El Remiped, amb aspecte de centpeus, també bon nadador, que habiten en zones del Carib, Canàries i Austràlia, en cavitats anquialines.


La conservació del medi és difícil: s'ha d'evitar algicides, contaminacions pels visitants i, un fet típic que consisteix en el llançament de monedes a l'aigua, ja que esdevenen un verí directe per la fauna endèmica.


Quan un ecosistema té tota una complexa sèrie d'espècies, l'ecosistema és més sostenible i es defensa millor de les agressions externes i del deteriorament.
Parlant de la covid-19, podria ser que la transferència del virus dels animals a l'home, sigui a conseqüència d'una pèrdua de biodiversitat.


Per més lleis que es dictaminin i per més espais naturals protegits que acotem, si després la vigilància i el manteniment d'aquests espais no és efectiu, no arribarem gaire lluny.
 
Aconsellem la consulta del magnífic treball Guía interpretativa de los ecosistemas anquialinos de Los Jameos del Agua y Túnel de la Atlántida. Autores: Alejandro Martínez, Brett C. Gonzalez, Jorge Núñez, Horst Wilkens, Pedro Oromí, Thomas M. Iliffe y Katrine Worsaae. Cabildo de Lanzarote, 2016, en què s'exposa tot el contingut de fauna coneguda al lloc. L'enllaç és el següent:


http://www.geoparquelanzarote.org/wp-content/uploads/2016/01/Guia-interpretativa-ecosistemas-anquialinos-ES.pdf