Nº 289. VI Congreso Internacional de Entomología, Madrid 1935

Una foto que val el seu pes en or!

Remenant per internet m'ha sortit una fotografia que, per mi, té un valor incalculable. Es tracta dels assistents al VI Congreso Internacional de Entomología, que va tenir lloc a Madrid, al setembre de l'any 1935.

Fins aquí, res de nou, però si repassem els noms, que amb molt bon criteri els varen referenciar perfectament al peu de la foto, el cor em va bategar a més ritme.

Poques ocasions tindrem, un al costat de l'altre, grans personatges de l'entomologia i sobretot de la bioespeleologia, el nostre tema favorit, que no l'únic, d'aquest blog.

El fet que apareguin els noms i la referència dins la foto, és una bona pràctica, així queda per a la història. Hi ha una persona, la nº 39, que no s'indica el seu nom. A veure si algú la reconeix.

La fotografia és de Wikipedia i de l'arxiu de l'Eugenio Morales Agacino, un conegut naturalista que va estar amb en Joaquim Mateu al Sàhara occidental (quan era espanyol), els anys 1942 i 1943. Per poder-la veure més ampliada, s’ha dividit en sis parts.

1ª part: esquerra de la foto completa

2ª part

3ª part

4ª part

5ª part

6ª part. Zona de la dreta de la foto completa

D'entre els 124 participants, onze cal remarcar-los per la seva importància en la bioespeleologia o per altres branques relacionades de l'entomologia. Si anem seguint la numeració, hi trobem:

-6: Domènec Ventalló. Aràcnids; Lepidòpters 

-18: René Jeannel: Coleòpters

-20 Ignacio Bolivar Urrutia: Ortòpters

-45: F. García del Cid: Entomòleg i altres

-46: Francesc Español: Coleòpters

-47: Ricardo Zariquiey Álvarez: Coleòpters; Crustàcis

-82: Ramón Agenjo: Lepidòpters

-95: Cándido Bolívar Pieltáin: Coleòpters i altres

-104: Eugenio Morales Agacino: Entomòleg i naturalista

-107: Max Beier: Pseudoescorpins

-123: Lucien Chopard: Ortòpters

Aquí tenim una referència d'Español i el Congrés, publicada a Quaderns de Vilaniu Nº 14. Valls 1988, de l'autor Arturo Compte Sart, sota el títol Relacions de Francesc Español amb el Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. (Part de l'article)

...La primera relació directa d'Español amb el Museu de Madrid va tenir lloc l'any 1935, amb motiu del VI Congrés Internacional d'Entomologia, celebrat en aquesta ciutat durant els dies 6 al 12 de setembre de 1935. Español, que per cert s'havia inscrit amb el número 172, d'un total de 400 congressistes de tot el món, presentava una comunicació titulada «Un nuevo Pselaphus ibérico», que en el programa del Congrés figura, dins la Secció «d'Entomologia general», a la tarda del diumenge dia 8 de setembre a celebrar a l'Institut d'Ensenyament Secundari de «El Escorial», sota la presidència de A. Avinoff, del Carnege Museum, de Pittsburg. El treball d'Español donava a conèixer una nova espècie, ara anomenada Geopselaphus catalonicus, que havia descobert, feia poc, en una de les seves campanyes d'exploració de la Serra de Prades. La guerra civil espanyola retardaria la publicació del treball fins al 1940, en què aparegueren les actes del Congrés (volum I, pp. 111-112), que configuraren llavors la seva publicació número 22...

Aquest congrés va tenir lloc poc abans d'esclatar la rebel·lió franquista que va portar a la dolorosa guerra civil i això va provocar que les actes no aparegueren fins cinc anys més tard. Deixem que ens ho expliqui l'Oleguer Escolà en un article que va publicar a la revista Espeleòleg 26-27, 1978 i que porta per títol Oreosigenus enolensis, víctima de la guerra civil. Espeleòleg 26/27: 485-487.

La carta original d'en Cándido Bolívar Pieltain a Ricardo Zariquiey Àlvarez

Y aqui acaba aquesta història.

Nº 222. Semblança biogràfica de Joaquim Mateu

Joaquim Mateu dins la Cueva del Agua, Granada, l'any 1989

El pròxim dijous dia 21 de maig a les 18.00 hores, a la Reial Acadèmia de

Ciències i Arts (La Rambla, 115, tocant la plaça de Catalunya, Barcelona), previ a la Junta General, tindrà lloc un breu acte obert a tothom en què l’Acadèmic Dr. Xavier Bellés farà una semblança biogràfica de Joaquim Mateu, que també fou membre corresponent d'aquesta Acadèmia.

En Dr. Joaquim Mateu Sanpere (Barcelona 1921-2015) va ser un eminent científic reconegut arreu del món. Espeleòleg, Entomòleg, Arqueòleg, gran entusiasta del dibuix i de la fotografia i un llarg etc. També es va dedicar als estudis biospeleològics

En Joaquim ens va deixar el 20 de gener d’enguany, però pels que hem tingut la sort de poder gaudir d’ell, sempre el tindrem al nostre costat.

Valgui aquest acte perquè en Xavier ens faci recordar detalls que potser ens havien passat per alt.

Nº 210: VII Trobada F. Español: Programa de les sessions

Francesc Español. Foto del llibre Francesc Español 50 anys d'obra biospeleològica

VII Trobada de Col·laboradors Francesc Español

       

15 de novembre de 2014, Sala d’Actes, Laboratori de Natura, Passeig Picasso.

Programa:

09:00   Presentació

09:15   Com millorar el model de col·laboració: resum enquestes i torn obert de paraules

09:45   Primera sessió de comunicacions:

-Lluís Auroux: Joaquim Mateu: un gran entomòleg i amic de Francesc Español

Joaquim Mateu (Barcelona 1921) és una de les poques persones que encara ens poden explicar les seves vivències dels primers anys d’activitats i d’investigació conjuntament amb Español. Es presenta un recull de la seva vida, des que va iniciar la seva col·laboració amb el Museu de Zoologia de Barcelona, i concretament amb Francesc Español, l’any 1940. Des de llavors, tret de les seves llargues temporades de treball a Almeria i a París, i els nombroses viatges i expedicions per molts països del món, sempre va mantenir una gran amistat amb Español i una destacada col·laboració en els estudis entomològics. També el dibuix, la fotografia i l’arqueologia, van ser les seves grans aficions.

-Joan Pallisé: Un segle de recerques biospeleològiques a les Muntanyes de Prades

Les Muntanyes de Prades han estat objecte de nombroses recerques biospeleològiques des que R.Jeannel i E.G Racovitza a l'octubre de 1910 exploraren els avencs de la Febró, de llavors ençà han estat molts els biospeleòlegs que han explorat cavitats i recol·lectat fauna cavernícola a aquell entorn. Amb motiu de la preparació d'un llibre sobre les cavitats a les Muntanyes de Prades , el qual es proposa recollir les exploracions i descobertes efectuades per diferents grups i persones, però sobretot les del GIEM, hem preparat un capítol dedicat a la biospeleologia de la zona, recollint tota la informació localitzada, que s'ha incrementat notablement els darrers anys , amb algunes descobertes prou interessants. A la sessió presentaríem un resum, d'un article molt més llarg que es publicarà amb motiu de les IV Jornades de les Muntanyes de Prades i del bosc de Poblet, aquesta tardor.

-Àlex Ossó: Ahir i Avui: Pyreneplax basaensis nou gènere, nova espècie, (Decapoda, Brachyura, Vultocinidae)

Descripció d’un nou gènere i espècie de decàpode braquiür del Priabonià (Eocè superior) del Pirineu d’Osca (Aragó, Espanya). El procés de comparació del nou gènere ens duu a atribuir-li tres espècies preexistents fins ara assignades al gènere Lobonotus.  La posició sistemàtica de Pyreneplax s’ha pogut determinar, gracies a restes de ventres ben conservats i s’ha assignat a una família actual: Vultocinidae (Goneplacoidea) i que fins ara només comptava amb una única espècie. Aquesta espècie viu actualment en aigües de l’Oceà Pacífic. Al mateix temps, i gràcies a les observacions efectuades durant tot el treball, hem efectuat una revisió del gènere Lobonotus i hem pogut observar que moltes de les espècies assignades fins ara al gènere Lobonotus potser no hi corresponen, concloent que segons la nostra opinió només una espècie, L. sculptus (espècie tipus) pertany a aquest gènere.

-Jordi Cadevall, Albert Orozco i Sergi Gago: Com i per què fer una guia d’identificació de cargols com a col·laboradors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Davant del repte de fer una guia d’identificació de cargols terrestres de la Península Ibèrica i de les Balears, es comentarà el procés d’elaboració (selecció de mostres, fotografiat, sol·licitud de mostres i/o fotografies a particulars i institucions públiques...) i quin ha estat el resultat obtingut, tant pels participants en el projecte com pel propi Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

10:45   Descans - refrigeri

Nova secció de pòsters:

-Montse Ferrer & Francesc Uribe: Arxius de Miscel·lània Zoològica: una revista del Museu, oberta als col·laboradors

La revista AMZ és un espai de comunicació científica oberta, gratuïta per autors i lectors, de qualitat (amb revisors externs), orientada a la difusió de dades naturalistes en formats i suports idonis per a una òptima disseminació en el món digital (estàndards i repositoris internacionals) i que dóna suport als autors en tot el procés editorial.

11:15   Conferència convidada: Els voluntaris en un museu de ciències naturals, per

Antoni Arrizabalaga, director del Museu de Ciències Naturals de Granollers

12:00   Segona sessió de comunicacions

-Josep Joaquim Pérez De-Gregorio, Ignasi Romañá i Martí Rondós: Noves dades sobre la distribució a Catalunya de Libelloides ictericus (Charpentier, 1825) (Insecta: Neuroptera: Ascalaphidae)

De les cinc espècies de Libelloides Tjeder, 1972 presents a Catalunya, Libelloides ictericus (Charpentier, 1825) sembla ser la més rara i de la qual disposem de menys informació  a nivell faunístic. Es dóna la relació actualitzada de les localitats catalanes on ha estat esmentada i/o trobada aquesta espècie, alhora que confirmem la seva presència a Catalunya amb troballes actuals.

-Glòria Masó i Berta Caballero: Les col·leccions d’artròpodes del Museu: d’on venim, què fem i què volem ser

Les col·leccions d’Artròpodes des de la creació del MCNB han passat per diferents períodes on les prioritats han estat dràsticament diferents. Una primera etapa molt intensa on l’estudi científic dels espècimens era l’aspecte prioritari. Etapa on els bescanvi i les donacions de col·leccions foren de gran vàlua. Una segona etapa on es van prioritzar les recol·leccions i el rigor de les dades de recol·lecció. A la darrera i actual etapa s’intenta combinar les prioritats de les dues etapes precedents en un moment on la documentació i publicació de resultats per tal de revaloritzar les col·leccions del museu és l’objectiu cabal. Les col·leccions d’Artròpodes són el resultat de molt esforç i dedicació tan de professionals de la casa com de col·laboradors. No seriem on som sense l’esforç de tots ells.

-Marina Blas i Jesús Del Hoyo: Insectos en los edificios de Barcelona

En esta comunicación no hablaremos de los insectos que causan daños y plagas, nos producen molestias o transmiten  enfermedades y que se pueden encontrar en las casas. Nos centraremos en una serie de insectos que desde los edificios en los que están, nos vigilan, nos observan, nos acompañan y que en muchos casos pasan totalmente desapercibidos. Son insectos esgrafiados, forjados, grabados, esmaltados, esculpidos..., grandes o pequeños, simbólicos o figurativos, evidentes o discretos y que están representados en muchos edificios, tanto antiguos como modernos en Barcelona.

-Sara de la Cruz Bueno i Pere-Miquel Parés-Casanova: És la morfometria geomètrica una bona eina per a classificar fèlids?

La morfometria geomètrica (MG) és una tècnica matemàtica que permet l’estudi de la grandària i  la forma en cossos i peces, biològiques o no. En aquest treball es va analitzar si amb la MG es poden classificar fèlids salvatges en base a la morfologia del crani. Es va prendre una mostra de 42 cranis adults pertanyents a la família Felidae, procedents de la col·lecció osteològica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Es van obtenir fotografies digitals del pla lateral dret i es van seleccionar 14 landmarks repetibles i homòlegs. Mitjançant la MG es van establir una sèrie de relacions filogenètiques entre les diferents espècies, associades als canvis de forma, grandària i al·lometria. La MG és una tècnica que permet classificar fèlids salvatges en base a la morfologia del crani.

-Jaume Izquierdo, Xavier Ferrer i Javier Quesada: Dues espècies mediterrànies en la gran ciutat: el repte urbà del gafarró i el tallarol capnegre a Barcelona

La urbanització està augmentant de forma que algunes espècies d’ocells s’hi han d’adaptar. Es va estudiar la dinàmica espai-temporal de Serinus serinus i Sylvia melanocephala en ambients urbans amb dos enfocaments: un temporal mitjançant dades de seguiment i un altre espacial basat en els requeriments d’hàbitat. S’observa que la dinàmica de les poblacions periurbanes es troba més relacionada amb la dels hàbitats naturals que les urbanes. S. melanocephala mostra un augment poblacional generalitzat però S. serinus una disminució a nivell regional. En primavera, ambdues espècies són més exigents en l’elecció del territori. Amb les mesures de gestió adients, les ciutats poden actuar com a reservori d’espècies amb problemes de conservació, especialment a la primavera.

13:15   Homenatge a Salvador Filella

13:30   Homenatge als socis que acompleixin 20 anys com a membres de l’AAMCNB

13:45   Cloenda

14:30   Dinar a la Carpa del Zoo de Barcelona

Les sessions són de lliure assistència. El dinar se'l paga cadascú.

Nº 209. El primer animal cavernícola conegut de Catalunya

El Troglocharinus kiesenwetteri, Un coleòpter subterrani historic de Catalunya

Introducció històrica:

El primer animal d'hàbitat subterrani en tot el món (tipus troglobi), va ser un amfibi: el Proteus anguinus, descrit pel naturalista austríac Josephus Nicolaus Laurenti l’any 1768. Els trobaven a les sortides d’aigua d’algunes fonts, i creien que eren cries dels dracs que habitaven el sota terra.

Portada de la publicació d'en Laurenti, on va descriure el Proteus anguinus

Dibuix del Proteus, dins la descripciò (figura nº 3 al centre)

Descripció del Proteus (dins l'apartat XXXVI)

Pel que fa al primer insecte cavernícola conegut va ser un coleòpter troglobi descrit per l’hongarès Ferdinand Joseph Schmidt com Leptodirus hochenwarti, fet que va representar un gran descobriment. El fet que es creia que els artròpodes no podien colonitzar aquest medi del sota terra tan hostil, va representar l’inici de les recerques dins la fauna subterrània. El coleòpter va ser trobat l’any 1831 per Luka Cec a la cova de Postojna, qui el va donar al baró Franz von Hohenwart, qui, a la vegada el va entregar finalment a Ferdinand Schmidt que va fer-ne la descripció l’any 1832.

El primer insecte troglobi conegut: Leptodirus hohenwarti

Un dibuix de l'època

Franz Josef von Hohenwart (1771 – 1844) i Ferdinand Schmidt (1791 – 1878)

A la Península Ibèrica, l’animal hipogeu més antic que he trobat, va ser Laemostenus (Antisphodrus) peleus peleus, descrit dins del gènere Sphodrus per Ludwig Wilhelm Schaufuss l’any 1861 de cavitats indeterminades del nord de la península.

A Catalunya, el primer animal cavernícola també va ser un coleòpter troglobi, que el va trobar i alhora descriure, l’any 1869 l’entomòleg i botànic alemany Georg Dieck, durant un llarg viatge d’estudi (setze mesos entre el 1868 i el 1869) en el que es va estar un cert temps a Catalunya. Una de les seves moltes sortides de camp va ser a Montserrat, visitant la cova del Salnitre, on captura diversos exemplars d’un coleòpter que resultarà ser nou, i que en principi descriu amb el nom de Adelops kiesenwetteri.

Troglocharinus kiesenwetteri en viu (descrit com Adelops kiesenwetteri). Foto: Agustí Meseguer 

En Dieck, en dues èpoques de la seva vida

Publicació del viatge d'en Dieck

En Dieck va escriure amb gran detall tot el seu viatge del 1869. De la visita a la cova del Salnitre, explica (traducció i versió meva):

L’entrada i les primeres sales, estaven molt seques. Les condicions no eren gaire prometedores per trobar coleòpters troglobis...

Després de deu minuts de seguir caminant, arribem a la Sala de la Dama Blanca, amb el terra cobert d’argila molt relliscosa…

Aviat els meus esforços es van veure recompensats pel descobriment dels Adelops...  (es refereix a l’actual Troglocharinus kiesenwetteri, ja canviat de nom)…

Vaig trobar-ne en molts llocs, pel terra i a les parets…

Crònica del viatge d'en Dieck., en que parla de la seva visita a la cova de Collbató  

Al llibre d'en Víctor Balaguer, cita la Galeria de la Dama Blanca,
lloc on es van trobar els nous coleòpters.  

Canvis de nom:

Adelops era un gènere ja conegut, al que Dieck va incloure la nova espècie, mentre que kiesenwetteri va ser el nom de l’espècie, nom que va posar per haver-lo dedicat a un seu amic entomòleg alemany: Ernst August Hellmuth von Kiesenwetter.

L’entomòleg austríac Edmund Reitter, crea l’any 1885 un nou gènere (Perrinia) per aquest insecte. Ja no es dirà Adelops kiesenwetteri, passa a dir-se  Perrinia kiesenwetteri (quan es canvia de gènere, es conserva el nom de l'espècie).

Reitter  

Descripció del Troglocharinus kiesenwetteri, originalment descrit com Adelops kiesenwetteri

El gran científic francès René Jeannel, s’adona que el nom del gènere Perrinia ja estava aplicat anteriorment a un mol·lusc, un caragol marí de l’Oceà Índic i canvia el nom del gènere de Perrinia a Speophilus, passant a dir-se Speophilus kiesenwetteri, que és com l’hem conegut nosaltres al llarg de molts anys com a colonitzador del massís de Montserrat.

René Jeannel, que va donar el nom de Speophilus kiessenwetteri

Però no acaba aquí la trama. L’any 1998 en Javier Fresneda fa una profunda revisió i col·loca el gènere Speophilus (i altres), dins del gènere Troglocharinus. Així doncs, avui dia el primer troglobi català, porta el nom científic de Troglocharinus kiesenwetteri, que és com l’haurem d’anomenar mentre no hi hagi més canvis.

Classificació científica:

Regne: Animalia

Filum: Artropoda

Classe: Insecta

Ordre Coleoptera

Familia: Leiodidae

Subfamilia: Cholevinae

Gènere: Troglocharinus

Espècie: Troglocharinus kiesenwetteri

Actualment el gènere Troglocharinus posseeix una quarantena entre espècies i subespècies, fruit del traspàs dels altres anteriors gèneres Speophilus  i  Antrocharidius. Només una espècie es localitza a la província d'Osca. Tota la resta estan en cavitats de Catalunya.

Nº 207. La importància de recollir fauna cavernícola

En Salvador Vives, entremig de l'Hilari Moreno i en David Sarró, l'any 2009 durant els actes de
 commemoració dels 30 anys de la Federació Catalana d'Espeleologia

El tema d’aquest post va sorgir d’unes converses via mail entre l’amic i company d’activitats, en Salvador Vives i Jorba, i jo, Lluís. Tractarà de quina importància té la recollida de fauna subterrània dins les cavitats que visitem els espeleòlegs.

A conseqüència d’un comentari en un post inserit a l’Espeleobloc: dilluns 25 d’agost 2014, Un nou opilió cavernícola al Maestrat Terolenc, vaig contactar amb el ja esmentat Salvador, demanant-li unes dades a propòsit de la seva descoberta d’un nou centpeus, un miriàpode quilòpode del gènere Lithobius, més concretament el Lithobius jorbai, descrit per l’Antoni Serra l’any 1977 de la cova del Pla de Cervera, a Cinctorres, Castelló.

En Salvador va ser el descobridor, el dia de Reis de l’any 1974, tot i que, com en moltes ocasions, no n’era conscient de la troballa, fins que el material va arribar a mans d’un especialista capaç d’estudiar-ho, l’Antoni Serra en aquest cas, que ho va publicar el 1977 a la revista Speleon nº 23.

El dia 25 d’aquest agost, a la meva pregunta de si era ell qui havia recollit el centpeus (jo no ho sabia del cert), em respon que, efectivament va ser ell.

Hola Lluís: Sí, crec que era cap allà el 1977 que el Toni Serra va descriure un miriàpode que vaig trobar a una cova de Castelló. Va sortir un escrit a la revista del poble de Cinctorres. Guardo el retall perquè me'l va donar la secretària de la feina, que és d'allà i va ser la que ens va ensenyar la cavitat.

L'encapçalament del treball en que es va descriure la nova espècie, i la cita del material i la dedicatòria

El mateix 25 d’agost, vaig afegir un comentari al bloc, confirmant que havia estat en Salvador el qui havia trobat la nova espècie.

En Salvador em diu en un posterior mail del mateix dia:

Hola Lluís: Ara he vist el teu comentari al post de l'Espeleobloc d'avui. Gràcies per l'observació i l'aclariment però també t'haig de dir que la verdadera importància d'una troballa la té qui en fa el corresponent estudi, no pas qui fa la troballa. Tu ja saps que en aquelles èpoques dels anys seixanta i setanta, recollir fauna cavernícola era una tasca més a fer quan es feia una exploració o una campanya espeleològica. Vaja, que formava part d'un "paquet" de coses que s'havien de fer: la descripció, la topografia, alguna fotografia i, perquè no, recollir la fauna. Llavors, amb tota la il·lusió, entregaves els bitxos a un especialista. Ara, malauradament, la filosofia de molts espeleòlegs ha canviat. Per aquest motiu admiro a persones que han continuat des de fa molts anys la labor d'estudi i divulgació de la fauna cavernícola i també d'altres aspectes relacionats amb el món subterrani. Alguns solament vam fer una tasca recol·lectora i poca cosa més. I això té poca importància. 

En veure el mail, em van venir ganes de “filosofar” sobre el tema dels espeleòlegs que, en aquells anys, recollien fauna en les cavitats, en moltes ocasions sense ser conscients de la importància de la labor que feien. Li vaig demanar permís al Salvador, per editar els seus mails, cosa que va acceptar.

Un dia més tard, el 26, m’amplia els seus comentaris:

Hola Lluís: Nosaltres vam tenir una gran sort, doncs a més de conèixer gent molt destacada dins el món de la biospeleologia (Español, Escolà, Bellés, Auroux, Marina Blas, Cristina Vicente,... entre d'altres), teníem a casa nostra persones com el Joan Vives, l'Eduard Vives, el Toni Serra,... que eren els nostres "guies".

Per tant, la fauna cavernícola era per al nostre grup una cosa propera i gens estranya. En una paraula: la "vivíem". I, a més, sabíem distingir un coleòpter, un miriàpode, un aràcnid... perquè ens ho ensenyaven contínuament. Ens fabricàvem els nostres aspiradors ("xupòmetres") i sabíem com s'havia de recollir la fauna, guardar i a qui entregar. En els cursos d'iniciació, a part de la classe teòrica es feia una sortida pràctica i una de posterior on se'ns explicava què s'havia de fer amb tot allò que recollíem a la sortida.

També cal dir que l'organització d'un simpòsium dedicat exclusivament a la biospeleologia l'any 1977 va acabar de fer el pes.

Han passat molts anys, però els que encara estem mig "actius", com els Badiella, l'Indurain, Pladeveya, Pallisé... seguim recordant aquelles persones que abans he anomenat i que tant ens van ensenyar.

Actualment, sembla que retorni una mica aquell esperit de coneixement de la fauna cavernícola però, per la raó que sigui, darrerament s'ha imposat més la geologia. De llicenciats en tenim sis i, per tant, no és d'estranyar que els treballs que ara publiquem en sobresurtin més els aspectes geològics que biològics.

Resumint, crec que és important inculcar a cada persona que s'iniciï al món de l'espeleologia que, a part dels aspectes tècnics i de "descobriment", també hi ha altres aspectes importants a tenir en compte, com, per exemple, la biospeleologia. Però també cal un entorn propici i que il·lusioni a qui s'hi vulgui introduir. Anant de cara la resposta al teu escrit et comento: Quan dic que no té importància recollir fauna ho dic només en el sentit de recollir per recollir. La recollida no condueix a res si no hi ha un entorn favorable i, també, uns certs coneixements. L'entorn és saber a qui s'ha d'entregar les bestioles. Naturalment que sempre és d'agrair que algú es dediqui a buscar!, però a partir d'aquí hi ha tota una sèrie de coses que fan que la recerca es pugui convertir en una cosa positiva.

En aquelles èpoques, tal com t'he comentat abans, la majoria de nosaltres donàvem la fauna recollida al Toni Serra (si eren "centpeus") i tot l'altre a l'Eduard Vives. Ells ja es cuidaven d'estudiar-ho o d'entregar-ho a qui fos convenient. En el meu cas, el Lithobius de Castelló el vaig donar al Toni Serra, suposo que junt amb altres bitxos recollits aquell dia.

És ben cert que als primers temps d’iniciar-nos en l’espeleo, fèiem de tot una mica: topo, foto, bio, etc., però sempre passava el mateix: la gent se n’atipava i es saturava de fer i de veure fer sempre el mateix. Només anaven quedant-se els que s’anaven especialitzant en una temàtica determinada: la que fos, però aprofundint en una especialitat, o més d’una.

El meu cas va ser el de, quasi des del principi d’entrar al sota terra, dedicar-me bàsicament a la bio, complementant amb la foto i la topo.

L'espectacular Troglobisium

L'isòpode aquàtic Stenasellus virei

Jo recordo al 1964, als inicis de recollir tot el que veia que bellugava dins d’una cavitat, que no era conscient si el que trobava podia o no ser interessant. Per exemple, l’octubre del 1964, a l’avenc dels Bessons de Garraf, vaig trobar el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai i el gener del 1965, a l’avenc dels Pouetons, vaig trobar l’isòpode aquàtic Stenasellus virei, que en els dos casos eren primeres cites a Catalunya. En cap moment vaig ser conscient que podien ser localitzacions importants.

Un altre exemple: a finals del 1964 vam fer una sortida al Montsec de Rubies i la Serra de Llimiana. A Sant Miquel de la Vall, a l’Escletxa d’en Minguera, entre altres coses van sortir coleòpters cavernícoles que va resultar ser una nova espècie. Doncs tampoc en vam ser conscients durant la recol·lecció.

Cueva de Agudín, Palencia. Una de tantes cavitats en que s'han trobat noves espècies

Les curioses concrecions modelades pel corrent d'aire, a la Cueva de Aso, a Osca.
També és una cavitat amb varies descobertes de noves espècies

Ildobates neboti.    Foto: Sergi Montagut

Com els exemples citats se’n podrien escriure moltes pàgines. Com a cloenda, el cas del coleòpter cavernícola Ildobates neboti, trobat a finals de l’any 1965 a Cabanes, Castelló, i que segons Francesc Español, va ser “una de les descobertes biospeleològiques més importants del segle”. Doncs bé, resulta que quan el van caçar dins l’avenc d’en Serenge, el van guardar sense gaires miraments dins d’una capseta, sense adonar-se de la meravella que havien trobat.

Per aquells anys la consigna era agafar-ho tot i emmagatzemar-ho en condicions per poder-ho remetre als diferents especialistes, ja que al museu, llavors només s’estudiaven els coleòpters i quasi res més.

Al museu hi havia el Dr.Español, que coordinava tot el tema de recol·leccions, i el material es distribuïa a diversos especialistes: Entre els principals hi havia en R. Margalef (amfípodes i altra fauna aquàtica); E. Ortiz (fauna aquàtica i miriàpodes); C. Altimira,Vilella i M. Bech (mol·luscs gasteròpodes); Mª Rambla (opilions); E. Balcells (quiròpters); D. Selga (col·lèmbols); C. Vicente (diplòpodes).

A certs especialistes estrangers, també s’enviaven lots de material: Vandel (isópodes); V. Mahnert (pseudoescorpins); J. P. Mauries (diplòpodes), etc.

Amb els anys van anant sortint més i més especialistes, fins que avui dia, són nombrosos els doctors, professors, biòlegs i aficionats entre els nostres catalans i els de València; Alacant; Madrid; País Basc, etc., que ens poden estudiar gairebé tots els grups representats dins les cavitats, tot i que encara s’ha de demanar col·laboració a alguns estrangers.

Com a conclusió, sempre que sigui possible, en cada sortida algú s'hauria d'encarregar de recollir fauna. Pot semblar que ningú estudiarà el material, però no és així. La tasca sempre tindrà un fruit. 

Nº 201. Història del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Part 2 (2)

Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Torre on està ubicat el Laboratori d'Artròpodes

-Segona part

La primera part va tractar sobre el Museu Martorell, que va ser l’origen dels museus de ciències naturals a Barcelona. El que hem de recordar és que l’actual emplaçament de les instalacions de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, entre ells el Museu de Ciències Naturals, van ocupar, i la majoria encara l’ocupen, els terrenys del Parc de la Ciutadella, així anomenat per haver-hi estat una ciutadella militar aixecada per ordre del rei Felip V com a previsió de controlar possibles revoltes civils després dels fets de l’11 de setembre de 1714.

Emplaçament de la Ciutadella, justament sobre els edificis dels actuals museus

Aquesta segona part, s’inicia l’any 1917 quan la part d’entomologia, entre altres, és traslladada del Martorell a l’edifici de l’actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona, al proper Castell dels tres Dragons.   

Any 1917: Museu de Ciències Naturals (Museu Martorell). Els materials es reparteixen entre:

-Museu Martorell, on resten les seccions de: Zoologia general, Malacologia, Osteologia, Anatomia comparada, Petrografia, Geologia, Paleontologia i Mineralogia

-Museu de Catalunya (l’actual de Ciències Naturals), on són traslladades les seccions de: Entomologia, Botànica, Oceanogràfica, Herpetològica regional (rèptils i batracis), Aus i Mamífers catalans i Forestal Ibèrica.

Distribució interna del Museu de Catalunya, l'any 1917 (actual Museu de Ciències Naturals)

Dins del recinte del Parc de la Ciutadella, a més dels dos edificis-museu esmentats, també hi havia una serie d’altres instal·lacions adjuntes:

-Hivernacle (Terraris i estufa per plantes). i Vivàrium o Terràrium (Estudis sobre animals vius). L’hivernacle, es conserva

Hivernacle

Hivernacle

Hivernacle

Hivernacle

-Aquari, amb seccions de vida marina i fluvial, situat a la part alta de la Cascada, sobre el llac. Avui dia, desaparegut

-Jardí Botànic i Umbracle. Aquest darrer, es conserva

Humbracle

L'Aquari, dins la construcció de la Cascada

-Col·lecció Zoològica (Parc Zoològic) Avui en un altre enclau

-Biblioteca Especial de Ciències Naturals, dins les instalacions del Museu Martorell. Avui, es conserva

En aquest any 1917, la Junta de Ciències Naturals disposava dels següents laboratoris de recerca:

-Mineralogia / Cristal·lografia, a càrrec del Dr. Pardillo

-Geologia / Paleontologia, a càrrec del Dr. San Miguel

-Malacologia, a càrrec d'Aguilar-Amat -Entomologia, a càrrec d’Ignaci de Sagarra

-Taxidèrmia, a càrrec de Soler i Pujol -Biologia / Anatomia, a càrrec del Dr. Galiano

-Oceanografia, sense responsable directe

-Criptogàmia, a càrrec del Dr Caballero

-Fanerogàmia i Geografia botànica, a càrrec del Dr. Font i Quer

-Aquari, a càrrec d’en Salvador Maluquer

Laboratori de Botànica

Laboratoris de Mineralogia i Cristal·lografia

Laboratori d'Entomologia

Secció de Botànica. Després d'una reforma, si va instal·lar la actual biblioteca 

El mateix indret de la foto anterior, després d'haver instal·lat la biblioteca actual

Laboratori de Biologia i Zoologia marina

Any 1924: Per decisió de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu Martorell passa a ser de Geologia, amb les seccions de: Mineralogia, Paleontologia, Petrologia, i Geologia en general, mentre que el Museu de Catalunya (l’actual de Ciències Naturals), passa a ser el Museu de Biologia amb les seccions de Zoologia i de Botànica.

Any 1934: Del Museu de Biologia, la part de Botànica és traslladada a l’Institut Botànic (i Jardí Botànic), quedant la part restant de Biologia com a Museu de Zoologia.

Just acabada la guerra incivil espanyola, l’any 1939, una part del Museu de Biologia (l’actual de Ciències Naturals) va ser utilitzat com a oficines de colocació pels aturats. Puc explicar un cas familiar: El meu pare va anar-hi a demanar feina i es va poder col·locar a Radio Lucarda, a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes.

Un full d'inscripció de la oficina de col·locació. Els encapçalaments no tenen desperdici!

Més endavant, el Museu de Biologia també es va anomenar Museu de Zoologia de Barcelona.

Els tres museus: Geologia, Zoologia i Botànic, s’uneixen en un sol estament: Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que ho engloba tot.

Fa molts pocs anys, es produeix el darrer canvi: els dos museus del Parc de la Ciutadella: el de Ciències Naturals i el de Geologia, traslladen part de les seves col·leccions al Museu Blau, a la zona del Fòrum, quedant als antics edificis els laboratoris de recerca, les col·leccions d’estudi i de treball, i una part administrativa pròpia.

El modern edifici del Museu Blau

Com a cloenda, recordar que Mn. Norbert Font i Sagué va tenir molta relació amb la Junta de ciències Naturals, en la que va ocupar diferents càrregs. Així mateix, l’any 1907 es va encarregar de la construcció d’una reproducció a escala natural d’un mamut (Mammuthus primigenius) que encara avui es pot veure dins el recinte del Parc de la Ciutadella.

La reproducció del mamut, com la podem veure avui dia

El mamut, l'any 1917 en el seu primer emplaçament

Les dades d’aquest article s’han fonamentat en dues publicacions:

-Guia, 1917. Publicacions de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, Parc de Barcelona. 138 pàg.

-El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003). Masriera, Alícia. Monografies del Museu de Ciències Naturals 3, 2006. 230 pàg.