 |
La cavitat on s'ha trobat la nova espècie: la grotta
Villasmundo.
Foto: Centro Speleologico Etneo, Catania |
L'amic i company d'exploracions, l'Alberto Sendra, de València, especialista en l'àmbit mundial d'insectes campodeids, principalment de la fauna subterrània, ens ha fet saber que acaba de publicar el descobriment d'una nova espècie d'insecte, un campodeid de l'illa de Sícilia. Són uns petits animalons que de cos poden tenir aprox., entre 3 i 12 mm i que tant al seu davant com al darrera posseeixen dos apèndixs que moltes vegades són molt més llargs que el seu cos i que són blancs com la neu.
L'interès del treball, a més d'haver descobert una nova espècie, està en les consideracions paleobiogràfiques, que ens explica com eren els territoris en èpoques anteriors i quins lligams tenien entre ells per permetre l'expansió i evolució específica.
 |
| Dues fotos (en viu) de la nova espècie: Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei |
S'ha publicat a la revista Zootaxa 4679 (2), 2019, pàgines 297–317. Es reprodueixen alguns capítols, no tot el treball. el Resum; Introducció i Consideracions biogeogràfiques, traduits al català i amb algun detall canviat per donar un to més aclaridor.
Cal esmentar que les fotos de la cavitat i de la nova espècie són inèdites, no estan tretes del treball. L'Alberto Sendra les va demanar especialment per aquest post, detall que li agraïm, tant a ell com als membres del club.
Fauna subterrània de Campodeidae de Sicilia
(Diplura): El seu interés biogeogràfic, amb la descripció d'una nova espècie de
Plusiocampa
Autors:Alberto
Sendra; Giuseppe Nicolosi
& Elena Amore
RESUM
Es descriu una nova espècie, biogeogràficament molt
interessant, de Campodeidae (Diplura): Plusiocampa (Plusiocampa) tinoamorei sp.
nov., una espècie troglòbia trobada a les coves de Villasmundo i Scrivilleri, a
l'illa de Sicília. Es tracta de la segona espècie subterrània coneguda de tres
cavitats del nord-oest de Sicília, a prop de Palerm. També s'estudia Campodea
(Campodea) majorica sicula Condé, 1957. Les dues espècies es van
"escanejar" amb microscopi electrònic. Cada espècie pertany a un
diferent grup monofilètic:
-Plusiocampa s. str. , grup que posseeix macrosetes
posteriors medials toràciques
-Campodea (Campodea) grassi Silvestri, 1912
Els dos grups estan àmpliament distribuïts a gairebé
totes les illes del Mediterrani occidental. No obstant això, si bé aquests dos
grups monofilètics tenen un origen diferent, durant l'època messiniana i a
causa de la desaparició temporal del mar, tots dos es podien dispersar per
terra entre la part continental i les illes i arribar a coincidir. Aquest nou
descobriment mostra el gran valor de les coves sicilianes, que contenen
espècies amb característiques singulars i d'alta significació biogeogràfica.
INTRODUCCIÓ
Tot i que Sicília té una varietat espeleològica de
coves formades dins de roques calcàries, volcàniques o de guixos, però la seva
fauna subterrània encara és poc coneguda. Aquest és el cas de Diplura, un grup
d'invertebrats, insectes, ben representat en la fauna rupestre terrestre de la
regió mediterrània. A Sicília, els Diplura subterranis estaven representats per
una sola espècie: Campula (Campodea) majorica sicula i com va assenyalar el gran
especialista Condé, està estretament relacionada amb altres espècies
rupestres de la Mediterrània occidental. Tres espècies troglomòrfiques del grup
de Campodea (Campodea) grassi Silvestri 1912 viuen als espais subterranis de
totes les grans illes de la regió, excepte Menorca i Eivissa, i tampoc en una
petita àrea kàrstica de l'est de la península Ibèrica.
Recol·leccions recents a dues coves de Siracusa, al
sud-est de Sicília, han donat lloc al descobriment d'una nova espècie del gènere Plusiocampa. Aquest descobriment ofereix un escenari més comprensible de la
biogeografia històrica dels campodeids subterranis del Mediterrani occidental.
 |
FIGURA 49. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del
Mediterrani occidental amb la
distribució dels tàxons del grup monofilètic Campodea
(Campodea) grassi Silvestri 1912
|
 |
FIGURA
50. Mapa de les zones càrstiques (en marró) del Mediterrani
occidental amb la
distribució de les diferents espècies del grup monofilètic
Plusiocampa s. str. on s'inclou la nova espècie presentada
|
CONSIDERACIONS BIOGEOGRÀFIQUES:
Sicília es troba a poca distància de la península
italiana; de Sardenya i de les costes de Tunísia. Antics enllaços entre les
illes i les regions circumdants han permès la dispersió durant el Cenozoic,
principalment durant l'època quaternària, gràcies a la presència d'aigües
relativament baixes i als continus fenòmens de regressió i oscil·lacions per
efecte glacial.
L'obertura de l'estret de Messina es va produir
recentment, fa uns 20-30 mil anys, quan les condicions de Sicília eren ben
diferents del seu estat actual i noves entrades de fauna no haurien estat
possibles. Tot i això, hi ha altres connexions més antigues; Al Paleogen hauria
format part d'una gran terra sorgida anomenada Tirrenià, que hauria ocupat la
zona de l'actual mar Tirrenid. Aquesta hipòtesi està corroborada per les
nombroses afinitats faunístiques existents entre Sardenya, Còrsega, sud França,
Illes Balears i Península Ibèrica per un costat; entre el nord d'Àfrica i la
península Ibèrica, i entre el nord d'Àfrica i Sicília. A més, el tancament de
les comunicacions entre l'Atlàntic i el Mediterrani, i la dessecació d'aquest
últim durant el Messinià, han facilitat els intercanvis de vida entre el nord
d'Àfrica i Sicília.
Malgrat que el limitat coneixement de la fauna
siciliana, sembla confirmar-se l'evidència d'una antiga connexió territorial de
Sicília amb la resta de la conca mediterrània. S'han identificat tres models de
poblacions sobre la base de l'estudi dels coleòpters Cholevinae sicilians:
-la presència de tàxons que es distribueixen entre Europa i Itàlia que, a través de la cadena dels Apenins penetra cap a Sicília
-elements amb origen del Magreb que penetren del sud
-elements provinents dels Balcans que van arribar a
través de penetracions trans-adriàtiques o trans-jòniques.
A més, l'anàlisi de les poblacions rupestres
d'espècies suggereix el seu origen principalment tirrinenc, com ho demostra la
presència de diferents gèneres amb distribució mediterrània-occidental,
presents localment al Marroc, Algèria, Sàhara del Nord i Illes Balears, el sud
d'Espanya, Sicília i les illes dels voltants de Sicília. Aquesta distribució és
particularment evident per a alguns tàxons, com Isopoda del gènere
Spelaeoniscus, que tenen una distribució al sud-oest de la mediterrània,
confirmant una filogènia notablement antiga dels tàxons que probablement es van
originar al nord d'Àfrica.
La distribució del sòl i dels campodeids sicilians
subterranis encaixa amb aquest escenari paleobiogeogràfic del Cenozoic i amb la
hipòtesi de dispersió suggerida dels Cholevinae i dels isòpodes Spelaeoniscus,
tots dos tenen una àmplia distribució al voltant de les regions del karst del
mediterrani occidental, a les illes i a les zones continentals. A més, aquesta
àrea de distribució s'estén per tota la conca del Mediterrani. Final del treball descriptiu de la nova espècie.
Es presenten (copiats de l'original en castellà) dos capítols d'un altre treball, a manera de complement, sobre el tema dels canvis de nivell soferts al Mediterrani i, que quan aquest nivell era baix, entre Europa i Àfrica hi havia una comunicació terrestre que permetia migracions de fauna (en el nostre cas, d'artròpodes), fauna que una vegada el nivell va pujar, va quedar aïllada en continents i illes, evolucionant diferent i creant especies particularment adaptades.
Soria, Jesús M. (2007). La crisis de salinidad del
Messiniense.
Enseñanza de las ciencias de la tierra: Revista de
la Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, ISSN
1132-9157, Vol. 15, Nº. 1, 2007, pags. 47-55.
CAUSAS Y EDAD DEL INICIO Y FINAL DE LA CRISIS (pp53)
Durante el Mioceno superior el Mediterráneo mantuvo
una comunicación con el Atlántico a través de dos vías marinas -pasillos Bético
y Rifeño localizadas en el interior de las cordilleras Bética y Rifeña (Fig
10). Como consecuencia del levantamiento post-orogénico de ambas cordilleras
tales pasillos se fueron cerrando progresivamente, hasta el punto de que el
Mediterráneo quedó completamente aislado del Atlántico. Fue este el momento en
el que Mediterráneo quedó en déficit hidrológico;
la evaporación no fue compensada con entrada de agua atlántica y descendió en
nivel del mar, iniciándose la crisis de salinidad. El cierre de ambas vías
marinas, como causa de la crisis, no fue simultáneo; primero ocurrió en el
pasillo Bético a finales del Tortoniense, o posiblemente a inicios del
Messiniense, y después en el pasillo Rifeño a mediados del Messiniense. Por
criterios biostratigráficos y magnetostratigráficos se ha determinado que el
inicio de las precipitación evaporítica en Sorbas, Sicilia y Grecia ocurrió a
los 5.9 millones de años, terminando a los 5.5 millones de años. Durante este
lapso de tiempo debió existir una entrada intermitente de agua atlántica hacia
el Mediterráneo, seguida de episodios de desecación, necesaria para precipitar
el gran volumen de evaporitas (más de 1 millón de km3) registradas en el centro
del Mediterráneo. Se estima que una sola desecación generaría una secuencia
evaporítica de no más de 30 metros de espesor. La crisis de salinidad termina
con la reinundación del Mediterráneo como consecuencia de la apertura de una
nueva vía marina –el Estrecho de Gibraltar- en el arco Bético-Rifeño (Fig 10).
Originalmente, en los estudios derivados del Leg 13 se consideró que el
Estrecho de Gibraltar fue un pasillo erosivo con cataratas en la vertiente
mediterránea causado por la diferencia de nivel de base respecto al Atlántico.
Estudios recientes sobre la evolución del Mar de Alborán sostienen que dicho estrecho
se abrió por causas tectónicas locales, en concreto por la actuación de fallas
de salto en dirección de orientación E-O en la parte occidental de Alborán.
Fig. 10. Evolución paleogeográfica del Mediterráneo desde
el Mioceno superior. El inicio de la crisis de salinidad tuvo lugar como
consecuencia del cierre de los pasillos Bético y Rifeño, cuando el Mediterráneo
quedó aislado del Atlántico; en este momento se labraron cañones erosivos en
los márgenes (indicados como flechas). El final de la crisis se produjo por la apertura
del Estrecho de Gibraltar, quedando el Mediterráneo inundado por aguas
atlánticas y con una fisiografía similar a la actual.
Nota de l'autor del blog: Al mapa del T. Superior, podem veure les dues comunicacions entre Atlantic i Mediterrani que, al principi eren una efectiva barrera geogràfica que evitava el pas de la petita fauna
CONSIDERACIONES FINALES pp54
La crisis de salinidad del Messiniense representa un
acontecimiento de notable interés para ilustrar cambios ambientales
excepcionales tanto en el dominio Mediterráneo como a escala global. Si bien su
importancia ha sido considerada mayoritariamente en los aspectos puramente
científicos, algunos estudios han enfocado su tratamiento en campo de la
divulgación geológica. Este evento, asumiendo que fue consecuencia de una caída
del nivel del mar del orden de 1500 metros, debe ser contemplado como una
excepción a las oscilaciones eustáticas, cuyo rango alcanza como mucho 400
metros. El enorme volumen de evaporitas precipitadas (más 1 millón de km3) en
el centro del Mediterráneo redujo en un 6% la salinidad del océano global, lo
cual cambió las condiciones de vida marina antes y después de la crisis.
Durante el lapso temporal en el cual el Mediterráneo quedó desecado (ca. 400.000
años) el clima tuvo necesariamente que verse alterado, al tiempo que se crearon
nuevas vías de migración de organismos terrestres entre Africa y Europa. La
cuenca mediterránea desecada ocupó un área de 2,5 millones de km2, representado
un escenario sin ejemplos comparables en la actualidad. La incógnita sobre la
naturaleza de la mayor parte de las evaporitas del centro del Mediterráneo aún
está pendiente de resolver. Esto constituye un reto para la comunidad
científica, dado que las claves para conocer el significado real de la crisis
de salinidad se encuentran dentro de la secuencia evaporítica detectada por
geofísica en las llanuras abisales del Mediterráneo. Interesa señalar que
varios grupos de investigación están planteando diversas alternativas para la
perforación completa de las evaporitas abisales en el marco del Integrated
Ocean Drilling Program (IODP). Habrá que esperar hasta esta futura actuación
para dar un salto sustancial en el progreso de los conocimientos sobre este
singular evento que acaeció en el Mediterráneo hace 6 millones de años.
