Nº 445. BioNoticias, ciencia en la oscuridad. nº 4. Dos nuevas especies de coleópteros del MSS.

 Dos nuevas contribuciones vuelven a revelar la importancia del Medio Subterráneo Superficial en el descubrimiento de una biodiversidad escondida

 Una nova aportació de l'Alberto Sendra, que puntualment ens informa de les notícies més importants dins de la Biologia Subterrània. Com sempre, mantenim la llengua original de l'article.

BioNoticias Ciencia en la Oscuridad +4 en YouTube

Desde hace una década, un hábitat escasamente conocido ha irrumpido en el escenario biológico. Nos referimos al conocido como Medio Subterráneo Superficial (MSS). En consecuencia, se han publicado numerosos trabajos sobre la fauna de este medio y, recientemente, han visto la luz dos nuevas contribuciones de nuestros compañeros Vicente Ortuño, Javier Fresneda, José María Salgado, José Domingo Gilgado y Óscar Arribas.

Se trata de los trabajos A new species of Trechus Clairville, 1806 (Coleoptera: Carabidae: Trechinae) from the Mesovoid Shallow Substratum of the Cantabrian Mountains (Northern Iberian Peninsula), publicado en la revista Annales de la Société entomologique de France; y Leonesiella tetratriches sp. nov. from the Cantabrian Mountains (León, Spain)—first species of Cantabrian Leptodirinifound in mesovoids hallow substratum (MSS) (Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirini), publicado en la revista Zootaxa.

Estos dos trabajos han supuesto la descripción de sendas nuevas especies de insectos del orden Coleoptera para la Ciencia, descubiertas en el revelador hábitat del Medio Subterráneo Superficial 

En el primer trabajo mencionado, Ortuño, Arribas y Gilgado descubren a Trechus paragloriensis, un pequeño carábido de apenas medio centímetro de longitud corporal, al que realizan un detallado estudio biométrico que compara, mediante potentes análisis estadísticos, los valores métricos de su anatomía corporal con los de su especie afín, Trechus gloriensis.

Arriba, habitus (aspecto general del ejemplar completo o su silueta) de los coleópteros carábidos: A. de Trechus gloriensis y B, C, D. de Trechus paragloriensis en diferentes localidades.

Abajo, edeago (órgano copulador del macho) en vista  los coleópteros carábidos: E, Trechus gloriensis, y F, G y H de Trechus paragloriensis, en diferentes localidades.

Distribución de los dos coleópteros carábidos estudiados: Trechus gloriensis y Trechus paragloriensis estudiados en cuatro localidades entre los pasos de montaña entre la meseta y la cornisa cantábricas, entre los puertos de San Glorio y Piedrasluengas. 

En la segunda contribución, Fresneda, Ortuño, Arribas y Salgado realizan una minuciosa descripción del leiódido leptodirino Leonesiella tetratriches, del grupo Quaestus, incluyendo en ella rasgos morfológicos de la armadura genital y comparándola con su especie próxima, Leonesiella bergidi, la única especie conocida hasta ahora del género.

Habitus (aspecto general del ejemplar completo o su silueta) de los coleópteros leiódidos: 1.Leonesiella tetratriches y 2. Leonesiella bergidi. Edeago (órgano copulador del macho) de los coleópteros leiódidos, en vista frontal acompañado de dibujos donde se remarcan los detalles que lo diferencian: 1, 2 Leonesiella tetratriches, y 3, 4Leonesiella bergidi. 

Distribución de la especie original del género Leonesiella en el Cantábrico occidenal: Leonesiella bergidi y la nueva especie Leonesiella tetratriches.

Tanto este nuevo carábido Trechus paragloriensis como el leiódido Leonesiella tetratriches fueron hallados en los exhaustivos muestreos llevados a cabo por el profesor Vicente Ortuño y sus colaboradores más allegados durante los últimos años en el Medio Subterráneo Superficial de la Cornisa Cantábrica. Estas no fueron sus únicas áreas de estudio: también lo fueron el Prebético alicantino, Sierra Nevada o la Sierra de Guadarrama, en la Iberia, así como algunas regiones montañosas de Argentina.

Pero ¿Dónde se halla este hábitat tan especial llamado MSS? Lo encontramos en lo que los edafólogos —los investigadores del suelo— conocen como horizonte pedregoso C, entre la roca madre dura y compacta y los horizontes disgregados (horizontes A y B), que se hallan entretejidos de raíces. Este horizonte C, cuando existe, está formado por una acumulación de rocas de diverso tamaño que generan espacios en el subsuelo. Así, al MSS, que se encuentra bajo la superficie, se le llama «subterráneo», pero, como no está a gran profundidad, se le califica de «superficial». Este MSS, o Medio Subterráneo Superficial, lo vemos en los conspicuos canchales pedregosos de algunas laderas de montaña, pero también bajo suelos recubiertos de vegetación. Aquí, entre sus espacios, a cierta profundidad, prospera una diversidad biológica, en muchas ocasiones desconocida.

Esta comunidad de investigadores de los hábitats subterráneos ha descrito decenas de nuevos taxones exclusivos del MSS. Entre ellos destacan multitud de coleópteros, como Trechus paragloriensis y Leonesiella tetratriches, numerosos colémbolos, diplópodos, insectos himenópteros o dípteros, entre otros artrópodos. Muchas de estas especies muestran cierto aspecto que las asemeja a las formas cavernícolas, con apéndices ligeramente alargados, o incluso se han hallado especies estrictamente troglobias. De hecho, las primeras descripciones de la fauna del MSS muestran esta cierta tendencia a presentarlo como una extensión de los ecosistemas cavernícolas. Incluso el MSS va más allá y también se extiende por litologías rocosas donde las cuevas no existen, debido a su carácter no karstificable. Este es el caso del MSS donde se hallan de Trechus paragloriensis y Leonesiella tetratriches.

La primera descripción del MSS como hábitat y de su fauna se remonta a 1987, gracias a los bioespeleólogos franceses Charles Gers y Christian Juberthie y al japonés Shun-Ichi Uéno. No obstante, solo recientemente los innovadores diseños de métodos de recolección desarrollados por los biólogos canarios Heriberto López y Pedro Oromí, basados en tubos perforados semipermanentes donde se instala una trampa temporal, han logrado mejorar el conocimiento de esta fauna, en buena parte escondida. 

A la izquierda las trampas utilizadas para recolectar los coleópteros mencionados, una mejora de los diseñados por Heriberto López y Pedro Oromí en su estudios de la fauna del MSS en Canarias, entre materiales volcánicos. A la derecha colocación de una trampa en el interior de un canchal pedregoso.

 Referencias

Javier Fresneda, Vicente M. Ortuño, Óscoa Arribas & José María Salgado. 2026. Leonesiella tetratriches sp. nov. from the Cantabrian Mountains (León, Spain)— first species of Cantabrian Leptodirini found in mesovoid shallow substratum (MSS) (Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirini). Zootaxa 5757 (3): 261–270. https://doi.org/10.11646/zootaxa.5757.3.3

Vicente M. Ortuño, Oscar Arribas & José D. Gilgado (09 Sep. 2026): A new species of  , 1806 (Coleoptera: Carabidae: Trechinae) from the Mesovoid Shallow Substratum of the Cantabrian Mountains (Northern Iberian Peninsula), Annales de la Société entomologique de France (N.S.), DOI: 10.1080/00379271.2026.2709340

Sendra, A & Beltrán, M. D. 2023. Ecosistemas de las cuevas y su fauna, págs 89‒171. En: Sendra A. (Coord.). 2023. Habitantes de la oscuridad: Fauna ibero-balear de las cuevas. Sociedad Entomológica Aragonesa.

Enlace a la obra: “Habitantes de la Oscuridad”: https://www.youtube.com/watch?v=ZHIqnMgPiYE&t=9s

 Alberto Sendra – Toni Pérez Fernández

 

 

Nº 431. Una nova espècie de coleòpter del MSS a León.

Les dues espècies del gènere Leonesiella: 6, L. tetratriches, la novetat.  7, L bergidi, l'altra espècie d'aquest gènere.

El Javier Fresneda, un gran especialista en l’estudi dels coleòpters cavernícoles, ens delecta amb una nova troballa. Es tracta d’una nova espècie del gènere Leonesiella, que s’ha batejat amb el nom de Leonesiella tetratriches. D’aquest gènere, descrit l’any 1996, fins ara només se’n coneixia una sola espècie: L. bergidi.

Els autors de la descripció de la novetat són el J. Fresneda, conjuntament amb el J. M. Salgado. En el treball també hi han col·laborat V. Ortuño i Ó. Arribas.

                                                             Situació del gènere Leonesiella
Aquest gènere colonitza els relleus cantàbrics de la província de León i L. tetratriches ha estat capturat al MSS (Medi Subterrani Superficial), mitjançà trampes enterrades prop de la superfície. Tot i que hi ha espècies que només s’han localitzat en el MSS, no hi ha una frontera ben definida amb l’ambient de les coves i avencs, i per això també és possible que colonitzin el medi subterrani profund.

                                                                                Col·locació de les trampes al MSS.
Enhorabona per aquestes descobertes.                   (Figures de la descripció original)

 

Nº 418. Un nou gènere de coleòpter cavernícola de Jaén i Almería: Gadorites.

 

                                                 Localització dels dos gèneres

L’any 1997, el Dr. Joaquim Mateu va descriure un nou gènere i espècie de coleòpter de cavitats de Jaén: el Tinautius troglophylus, de serralades de Jaén. Al cap de quatre anys, el 2001, descrigué una segona espècie: Tinautius exilis, de l’Alpujarra almerienca. Recentment, s’ha reestudiat el grup, resultant que s’han apreciat prou diferenciacions entre les dues espècies que ha permès separar-les, creant un nou gènere: Gadorites.

La classificació actual és:

Tinautius troglophylus.

Gadorites exilis (abans, T. exilis).

Els detalls que han justificat la diferenciació de gèneres es basen en detalls morfològics de les potes (protíbies, extremitats distals de les mesotíbies, fémurs…), així com l’estadística de les mesures de certes peces del cos, principalment el cap i el tòrax.

Els dos gèneres presenten adaptacions ben diferenciades al medi subterrani; mentre T. troglophylus és considerat troglòfil, el nou G. exilis és del tot troglobi. Així i tot, aquests caràcters no han influenciat en la divisió i s’han exclòs de l’estudi, ja que es consideren adaptacions a l’hàbitat.

T. exilis, era el més recent, per tant, és el que pot canviar de nomenclatura per a la creació d’un nou gènere: Gadorites. Com a característica, aquesta espècie també s’ha trobat al Medi Subterrani Superficial.

A internet, no es pot descarregar l’article complet, només el títol i el resum, que tot seguit reproduïm.

Els dibuixos s’han tret d’anteriors treballs, quan encara era un sòl gènere.

                                                Gadorites exilis                     Tinautius troglophylus

Résumé

Révision du genre Tinautius Mateu, 1997 (Coleoptera : Carabidae : Pterostichini), proposition d'un nouveau genre et extension des connaissances chorologiques et autoécologiques.

Le genre endémique ibérique Tinautius Mateu, 1997 (Carabidae : Pterostichinae: Pterostichini) est réparti dans les habitats souterrains des systèmes bétiques (sud-est de l'Espagne). Il est représenté par deux espèces hypogées présentant différents degrés de troglobiomorphisme: Tinautius troglophilus Mateu, 1997 et T. exilis Mateu, 2001. De nouveaux signalements sont fournis pour les deux espèces. Dans le cas de T. exilis, c'est la première fois qu'elle est signalée du milieu souterrain superficiel (MSS) de la Sierra de Gádor. Les différences morphologiques et morphométriques entre les espèces sont soigneusement évaluées et comparées à partir de matériel collecté dans les localités-types et dans de nouvelles localités (grottes et MSS). Les résultats soutiennent la ségrégation des deux espèces dans des genres différents. Le genre Gadorites n. gen. est proposé, dans lequel Gadorites exilis (Mateu, 2001) n. comb. est placé. Les caractères d'importance taxonomique sont décrits et illustrés en détail. Les similitudes et les différences avec les Pterostichini souterrains du Caucase sont discutées. Les implications de la présence de G. exilis n. comb. dans le MSS sont exposées.

Nº 367. Estudi dels Opilions subterranis de Catalunya

NOTA: Al revisar les entrades (6 de juliol 2022), s'ha vist que del tema d'avui ja se n'havia parlat al post Nº 365 amb el títol Coneixement de la fauna subterrània d'opilions del Medi Subterrani Superficial a Catalunya. Com sigui que, encara que es parli del mateix hi ha informació diferent, s'ha decidit mantenir les dues entrades. 

Aquest desembre passat del 2021, s'ha publicat un treball especialitzat sobre els opilions cavernícoles de Catalunya.

L'Agustí Meseguer s'ha encarregat de recopilar una sèrie de mostres del MSS (Medi Subterrani Superficial) i de material capturat dins de cavitats, provinents de recol·leccions fetes, majoritàriament, per Ramon Sendra, Joan Pallisé, Jordi Comas i el propi Agustí.

El problema dels opilions és que no hi ha gaires especialistes que els estudiïn i per això hem d'agrair al Dr. Carlos Prieto, de la Universitat del País Basc, la seva dedicació que ens permetrà determinar el material.                                                    

Inserim el treball complet, publicat a la Revista Ibérica de Aracnología.

Tot i no haver sortit cap nova espècie, és de destacar una primera cita, nova per a Espanya d'Homalenotus remyi (Roewer 1957).

Aquests treballs d'investigació, són molt importants per poder conèixer amb totes les garanties de determinació, les espècies hipogees de les nostres cavitats catalanes.

Nº 365. Coneixement de la fauna subterrània d'opilions del Medi Subterrani Superficial a Catalunya

       Un opilió cavernícola. Foto: Agustí Meseguer

Aquest article ha estat suggerit per l’Agustí Meseguer, que juntament amb el Joan Pallisé ens han proporcionat les dades necessàries per poder editar aquesta nota.

El passat desembre del 2021, es va publicar un treball sobre els opilions cavernícoles de Catalunya al nº 39 de la Revista Ibérica de Aracnología, del Grupo Ibérico de Aracnología (S.E.A.), que tracta del material recollit durant uns deu anys d’un projecte d’estudi del Medi Subterrani Superficial (MSS). A partir del 2011 un grup d’entusiastes va iniciar un projecte per anar completant les zones de les quals no teníem coneixement d’aquesta fauna del MSS. El grup què parlem el componen l’Agustí Meseguer, en Jordi Comas, el Joan Pallisé el Ramon Sendra i el Josep Pastor, que treballen fent recerca en diverses zones de Catalunya: Maresme, Montnegre, Montseny, Aiguafreda, Montcada, serralada del Cadí, Cerdanya, Os de Balaguer, Garraf i Alt Camp. També han treballat dins la província d’Osca i en algunes cavitats i mines. 

 Ens diu l’Agustí: L’any 2015 vàrem decidir fer una recerca amb el mètode SMS de diferents zones de Catalunya per veure d’emmarcar els territoris on viu la fauna cavernícola. En algunes, donada la falta de cavitats, vàrem optar per aquest tipus de recerca. La recerca va proporcionar espècimens de diferents ordres de fauna. En aquest cas, es van separar els opilions, que han estat estudiats per l’especialista Dr. Carlos Prieto de la universitat del País Basc, havent-los determinat. Donada la importància de l’estudi, va considerar oportuna la seva publicació. De l’article n’és coautor l’Agustí Meseguer.

Exposició general sobre la fauna amb hàbitats sota terra:

Les àrees de poblament de les espècies, en aquest cas cavernícoles, és molt important, per poder veure les seves “fronteres” i comprovar si aquestes es deuen a fenòmens geològics, hidrològics o bé convivència de diverses espècies, que fins i tot poden ser del mateix gènere. Totes aquestes característiques, complementades amb els estudis de paleogeografia i d’ADN, ens fan comprendre els orígens d’aquestes poblacions, les seves migracions i l’antiguitat de la seva adaptació al medi subterrani.

                                                         Situació dels medis MSS i endogeu 

A partir de l’any 1984, en què es va iniciar l’estudi, a Catalunya, de la fauna subterrània del MSS, s’han anat delimitant les àrees d’ocupació de les espècies; al principi, només es coneixien unes poques cites dels poblaments, però al llarg dels anys aquestes dades s’han anat incrementant en gran manera, permetent disposar d’un mapa de distribució que cada vegada és més complet. Així i tot, encara hi ha moltes zones de les quals no es coneix cap cita de fauna cavernícola. Les raons són la geologia del terreny, que no facilita l’existència de cavitats, per altra banda, les dificultats de fer-hi recerca pels problemes d’accés. Abans hem dit que moltes zones no posseeixen cavitats per motiu que els materials no són karstificables, però el fet d’haver-hi antigues mines d’extracció de minerals, permet aquesta recerca, ja que la fauna hipogea, també ocupa aquests buits del terreny, donat que es van desplaçant a través de les fissures o bé a través del MSS, sigui quina sigui la geologia del terreny, no solament en els karstificables.

El MSS (Medi Subterrani Superficial), és la capa composta de pedruscall que està situada just sota la superfície del terreny que trepitgem, generalment terrós i amb plantes i la roca mare de l’interior; en aquesta zona hi viu una representació completa de la fauna exterior (parlem d’invertebrats) que, en endinsar-se sota terra s’han adaptat al nou hàbitat i s’han anat diferenciant dels seus congèneres de l’exterior. Aquesta fauna endogea, també la trobem dins de coves, avencs i mines, ja que hi ha poques diferències entre els medis endogeu i cavernícola, tot i que cadascuna té unes característiques diferenciades. La fauna endogea “cau” dins de les galeries de les cavitats i per això també la podem trobar en una cova o mina, però podríem dir que és accidental. Per contra, la fauna del MSP (Medi Subterrani Profund), no accedeix al nivell superior del MSS.

Tornem al tema de fons: les àrees de poblament de les diferents espècies de la fauna cavernícola. Tot i la bona coneixença de bastants massissos, encara tenim moltes zones que, sigui per poca dedicació a la recerca (hem de tenir present que el nombre de persones que es dediquen habitualment a la recol•lecció de fauna subterrània a Catalunya, els podríem comptar amb els dits de dues mans i potser encara ens sobrarien dits) o per ser llocs que per sequedat o motius desconeguts no tenen aquesta fauna tan singular. La possibilitat de “visitar” el MSS, ens permet buscar en un altre medi, sense la “necessitat” de practicar l’espeleologia, ja que es col·loquen unes trampes en llocs adequats i, al cap d’un cert temps, que sol ser d’alguns mesos, es recullen i s’extreuen els animalons que han estat atrets per un esquer. 

 L’any 1984 Christian Juberthie, el descobridor del MSS, va fer les primeres prospeccions per Catalunya d’aquest nou medi, a Beget, Queralbs, Molló, Setcases, etc. Més tard, Javier Fresneda el 1992 a Pont de Suert i també Oleguer Escolà i Carles Hernando. Inserim algunes parts del treball publicat.

                             Homalenotus remyi (Roewer 1957.    Foto de l'article. Només del cos, sense les potes

Tot i no haver sortit cap nova espècie, és de destacar una primera cita, nova per a Espanya d'Homalenotus remyi (Roewer 1957). Aquests treballs d'investigació, són molt importants per poder conèixer amb totes les garanties de determinació, les espècies hipogees de les nostres cavitats catalanes.

 El problema dels opilions és que no hi ha gaires especialistes que els estudiïn i per això hem d'agrair al Dr. Carlos Prieto la seva dedicació. El material està dipositat al Departament d'Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Nº 327. Nova fauna subterrània de La Gomera

El talús de l'esquerra de la foto, tocant la pista, podria haver estat el lloc de la
 trovalla de la novetat, La foto, del Parc del Garajonay, (Internet), no té res
 a veure amb el treball, només és una indicació de l'autor del post.

El Pere Oromí ens ha comunicat el seu darrer treball, publicat fa pocs dies a la prestigiosa revista Subterranean Biology, nº 35, 2020, editada per la Societat Internacional de Biologia Subterrània.

L'estudi l'ha compartit amb tres altres especialistes, habituals en aquests treballs de fauna cavernícola-endogea-subterrània, però els autors de la descripció només són dos: García, R., i Oromí, P. La primera recol·lecció va tenir lloc l'any 2008, havent necessitat tots aquests anys per obtenir-ne més exemplars i portar a terme l'estudi.

Resum (traduït i adaptat):

Es descriu Oromia orahan, un nou coleòpter curculiònid cec del gènere Oromia, un gènere endèmic de les illes i descrit l'any 1987 per Alonso-Zarazaga. Els exemplars es van recollir en trampes al Medi Subterrani Superficial (SMS) al peu d'un talús tallat en fer una pista, al bosc de llorer (laurisilva) del Parque Nacional del Garajonay, a l'illa de La Gomera (Illes Canàries), en un substrat superficial meso-cavernós col·luvial, a més d'un exemplar recollit a la capa húmica profunda del sòl. Aquesta nova espècie presenta clares diferències diagnòstiques respecte a les altres tres espècies del gènere Oromia.

El nombre de tàxons d'aquest gènere endèmic canari passa a ser de quatre espècies, fàcilment identificables mitjançant la clau proporcionada en aquest treball. També es proporcionen dades sobre altres coleòpters curculiònids subterranis de les illes Canàries.

Parque Nacional del Garajonay, a l'illa de La Gomera: Aquest tipus de vegetació de la Laurisilva* és un relicte de la flora del sud d'Europa i nord d'Àfrica que es va extingir durant el Terciari a causa dels efectes de les glaciacions i de les desertificacions en aquestes àrees, quedant-ne poblacions a algunes illes de les Canàries. Aquests boscos formen un ecosistema que conté el nombre més elevat de diversitat d'artròpodes de la Macaronèsia**.

*Laurisilva (de Viquipèdia): és un bosc perennifoli que es troba a les latituds temperades càlides, amb un clima subtropical humit, sense estació freda i amb poca oscil·lació tèrmica. Les precipitacions i la humitat hi són abundants al llarg de l'any, i no hi ha mesos secs.

L'hàbitat subterrani entremig de la terra, els provoca que molta brutícia s'adhereixi al seu cos. A dalt, com són en la captura i a baix, una vegada netejat el cos 

A ben segur que no tardarem molt en conèixer més novetats!

Nº 319. Dos nous campodeids de les illes Canàries

Campodea maestrazgoensis. Un insecte diplur-campodeid troglobi de la
cova del Mas Nou, Coves de Vinromà, Castelló.    Foto: Sergi Montagut 

Dues noves espècies de campodeids de les illes Canàries: una de cavitat volcànica i una del MSS.

Alberto Sendra, gran especialista mundial en insectes diplurs, ens té sempre al corrent dels seus estudis. En aquest cas ens ha enviat l'últim treball que tracta de dues noves espècies de l'arxipèlag canari. Els autors de la descripció d'una d'elles, Remycampa herbanica, a més de l'Alberto, també ho és el Pere Oromí, habitual col·laborador nostre.

En enviar-nos la notícia, l'Alberto ens diu:

Esta es nuestra reciente contribución a la biodiversidad de los hábitats subterráneos. Una contribución que da a conocer dos excitantes especies de dipluros: un relicto representante del Africa Central y una forma con extraordinarias adaptaciones al ecosistema cavernícola, sólo fijaros en los órganos olfatorios de sus antenas. El primero lo encontramos en el MSS de Gran Canaria, y el segundo en un extremadamente amenazado tubo volcánico de Fuerteventura ¡Prestar atención a la foto de la entrada del mismo!

El treball descriptiu, publicat a Subterranean BiologyEl següent escrit està basat en el resum del treball, amb alguns afegits i comentaris de l'autor d'aquest post. Les dues fotos de campodeids han estat facilitades per l'Alberto Sendra.

Dues noves espècies de la família Campodeidae han estat descobertes a les illes Canàries.

La nova espècie Remycampa herbanica, ha estat trobada en una cavitat en tub de lava en una zona molt amenaçada per la mà de l'home (antropització) a l'illa de Fuerteventura, a la Cueva de Montaña Blanca, a Antigua, un tub que es va descobrir l'any 2008 durant uns moviments de terres en una urbanització. Està relacionada (vol dir que són espècies molt semblants) amb Remycampa launeyi del nord-oest africà, que també habita a quatre de les illes Canàries.

Dues fotos de la Cueva de Montaña Blanca, hàbitat de S. herbanica.      Fotos: M. Naranjo

Aquestes dues espècies estan caracteritzades pel detall morfològic de la torsió dels palps (unes peces de l'aparell bucal) labials. Difereixen en la distribució de les macrosetes (uns òrgans en forma de pèl gruixut i punxegut) i també amb les característiques adaptatives a l'ambient subterrani que mostra R. herbanica i per l'allargament del cos i dels apèndixs i per un nombre més elevat d'elements quimioreceptors olfactius al cos i als apèndixs i per la seva forma coniforme, única dins els campodeids.

La Spaniocampa relicta, es va recollir al Medi Subterrani Superficial (MSS) i ha estat assignada a un gènere que fins ara era monotípic (es refereix al fet que aquest gènere només tenia una espècie): Spaniocampa, amb l'espècie S. prima de la República de Guinea. Les dues espècies es diferencien en el nombre de macrosetes (també anomenades macroquetes, que són unes sedes o pels gruixuts i punxeguts) abdominals. Les femelles de S. relicta, posseeixen petites setes (com les macrosetes però més petites), que també són uns pèls gruixuts i punxeguts distribuïts en grups al llarg del costat posterior del primer uroesternit, unes estructures, de funcions desconegudes, que no havien estat mai descrites d'altres espècies de campodeids.

Hàbitat i lloc de captura de S. relicta. Sobredibuixada, la trampa sota terra.
La línia a trams divideix la primera zona del sòl amb el MSS

Anàlisi de l'ADN: S'ha extret l'ADN de Remycampa herbanica per poder determinar el seu origen i similituds i/o diferències respecte a altres espècies pròximes, però els resultats no han mostrat grans diferències amb els altres membres de la família. Només es pot assegurar que pertany a la família Campodeidae. El problema és que no hi gaires dades sobre els ADN del campodeids i només s'ha pogut comparar amb unes altres poques espècies. De l'altra novetat, Spaniocampa relicta, no s'ha pogut analitzar a causa que es disposa de molt pocs exemplars.

Sistemes de captura de les noves espècies:

-A la Cueva de Montaña Blanca de l'illa de Fuerteventura, trampes de caiguda amb formatge blau com atraient i líquid conservador. Per atraure fauna viva, formatge refregat a terra.

-Al MSS del Brezal del Palmital de l'illa de Gran Canària Trampes enterrades al sol, i formatge i fetge, també amb líquid conservant.

La Cueva de la Montaña Blanca: El tub volcànic; el passadís artificial de l'entrada i vista de l'edifici abandonat, sota el que hi ha la cova

I és que les illes Canàries no paren de donar-nos agradables novetats. Per molts anys! 

Nº 290: Sis noves espècies de coleòpters subterranis d'Astúries

Tres de les noves espècies descrites en el treball:  Trechus spp., habitus. 5, T. pongensis n. sp. (Pico Pierzu). 6, T. riberai n. sp. (El Boo). 7, T. riberai n. sp. (Cardosina).

De nou un interessant article sobre noves espècies de coleòpters hipogeus i endogeus d'Astúries. Es tracta de sis nous taxons del gran gènere Trechus.

El grup de tres grans autors especialistes en coleòpters que ja ens tenen acostumats amb els seus amplis treballs de noves espècies i de revisió de gèneres, com són el Javier Fresneda, en Charles Bourdeau i l'Arnaud Faille, sempre que publiquen algun treball ens l'envien i nosaltres procurem donar-ne coneixement al blog.

En aquesta ocasió a l’equip de treball s'ha afegit un quart component: l'Enrique Valenzuela, d'Astúries. En Valenzuela fa anys que col·labora amb el grup de treball del Fresneda. Es un apasionat de la fauna subterrània, gran coneixedor dels relleus asturians i els diferents ambients on es troben aquests animals que també pot identificar a la perfecció. Ha descobert nombroses espècies noves de la serralada Cantàbrica, sobretot d'Astúries com per exemple Trechus bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille 2015, i inclús una espècie porta el seu nom, Trechus valenzuelai Fresneda, Bourdeau & Faille 2015, de la Serra de Cuera. Una de les primeres novetats trobades va ser l'ara descrit com Trechus odontopeos que, per cert, és l'únic dels sis recol·lectat en ambient hipogeu, en una cavitat subterrània. Els cinc restants poden clasificar-se com endogeus.

L'article s'ha publicat a la prestigiosa revista Annales de la Société entomologique de France (N.S.). International Journal of Entomology.

Resum. (traduït i adaptat per l'autor del post)

Es descriuen sis noves espècies de coleòpters: Trechus odontopeos n. sp., T. croceus n. sp., T. hyperythros n. sp., T. enedaphos n. sp., T. pongensis n. sp., i T. riberai n. sp., de la serralada Cantàbrica, Astúries, Espanya.

Aquestes espècies van ser recollides, unes en el Medi Subterrani Profund i altres en el Medi Endogeu. L'anàlisi morfològic mostra que les noves espècies estan emparentades i formen part del grup (clado o branca) del Trechus saxicola Putzeys, 1870.

L'estudi molecular indica que el clado de Trechus saxicola està compost per les sis noves espècies aquí descrites i, a més, per T. apoduvalipenis Salgado, Ortuño, 1998; T. bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille, 2015; T. marcilhaci Pham, 1987 i T. saxicola.

Es discuteix la taxonomia del grup i es presenten les diferències morfològiques entre aquestes espècies, així com dades i comentaris sobre la seva distribució biogeogràfica.

La distribució actual del grup sembla ser resultat de múltiples fenòmens de vicariància (aillament entre poblacions que evolucionen de forma divergent).

Zona geogràfica i distribució de les espècies integrants del treball

L'origen de la diversificació d'aquest clado sembla lligada als primers canvis del clima del Plistocè, que conduirien a la fragmentació d'una primitiva població original fins arribar a formar diverses espècies que es van aïllar i van quedar confinades en àrees de refugi kàrstic.

Es suggereix la colonització per transport passiu (els rius Navia i Sella) i un probable cas d'hibridació entre dues espècies.  Segons Fresneda, la zona cantàbrica és, geològicament, de les més antigues de la península. Molts materials són de l'era Primària, amb un seguit d'intercalacions de capes de poc gruix de materials calcaris, margosos, pissarrosos, de gresos i quarsites, amb el que hi ha un aïllament geològic que no permet l'intercanvi entre les poblacions que han ocupat i colonitzat els diferents estrats calcaris karstificats, el que ha donat lloc a evolucions particularitzades i en conseqüència, espècies diferents, tot i que geogràficament molt properes.

Complexitat geològica de la zona estudiada

Seqüència dels estrats d'oest a est. En negreta els estrats silícics:

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsianà i Eifelià: Trechus hyperythros n. sp.

Calcàries, dolomies i pissarres de Lochkovien (= Gedinnià) i Emsiana

Gres ferruginós i pissarra de Wenlock i Lochkovien

Pissarra Negra i gres del Silúric

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra negra i gres Càmbric mitjà

Calcàries rosades i dolomies de Càmbric inferior

Pissarres negres i gres Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus odontopeos n. sp.

Calcàries roses i radiculars del Visean

Calcàries Blanques de la Famennien Superior i Tournaisien

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries i marges de pissarra de l'Emsien i Eifelià

Calcària, dolomia i pissarra de Lochkovien i Emsià

Gres ferruginós i pissarra de Wenlockià i Lochkovien

Pissarres negres i gres del Silúric inferior i superior

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra Negra i gres del Silúric

Gres ferruginós i pissarra del Wenlockià i Lochkovien

Calcària, dolomies i pissarra de Lochkovien i Emsien

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsien i Eifelià

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries blanques de Famennien Superior i Tournaisien

Calcàries roses i radiculars de Visean

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp.

Pissarres i gres del Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus bourdeaui.

Sembla existir una certa correlació entre la distribució de les diferents espècies i l'estructura geològica: una alternança entre materials carbonatats (kàrstics) i silícics (no karstificables) que els aïllen de l'intercanvi genètic amb els seus veïns: Les "illes" calcàries posseeixen la seva pròpia fauna específica i diferenciada. Una explicació que també donen per a la dispersió d'espècies és el que en diuen Transport Passiu, referint-se que l'ocupació d'àrees més o menys llunyanes es pot produir pels efectes de l'arrossegament de molts individus, sobretot endogeus, quan hi ha grans pluges que s'emporten el sòl i la cobertura vegetal i la terra que és on es troba aquesta fauna.

Un cas molt concret és el del Trechus saxicola, que colonitza les altures dels relleus del massís asturià en cotes d'uns 1.000 m i que, curiosament també es localitza al final dels rius Navia i Sella, quasi a nivell del mar. No és l'únic cas. N'expliquen altres. Aquest transport s'ha demostrat a França, on després de grans pluges s'ha recollit fauna hipogea i endogea en els corrents de rius. També es podria donar aquest cas en els corrents marins, d'on es diu que els coleòpters del gènere Domene de les Illes Canàries podrien haver arribat des de l'actual Marroc. Un tema més d'estudi...

Zones diferenciades de la població del T. saxicola. La gran àrea inferior correspon
 a la "població de muntanya", tota ella a més de 1.000 n snm., i les dos petits cercles són
 localitats al nivell del mar, en les desembocadures dels rius Navia i Sella, rius que podrien
 ser els responsables d'un "Transport Passiu"  

Trechus spp., habitus. 3, T. hyperythros n. sp. (Vicenturo).
 4, T. enedaphos n. sp. (Dolina de las Forcadas).

Quasi totes aquestes noves espècies descrites s'han capturat en el fons de dolines, sota grans pedres encastades en l'argila, en canvi, no s'han trobat en el medi subterràni profund. Segons m'explica el Fresneda, aquesta zona sembla ser un limit entre l’ambient endogeu i el medi subterràni i, si les condicions d'humitat es mantenen, aquesta fauna pot desenvolupar-se perfectament en aquest indret, on també freqüentment hi ha recursos alimentaris.

Distribució de les  espècies de la branca “Trechus apoduvalipenis” relacionada amb els models d’edeagus (organ reproductor masculí), i l'arbre molecular resultant dels anàlisi d' ADN: a, T. riberai n. sp.; b, T. croceus x T. riberai (híbrid); c, T. croceus n. sp.; d, T. enedaphos n. sp.; e, T. apoduvalipenis; f, T.pongensis n. sp.

Detall de l'arbre de l'ADN: a, T. riberai. c, T. crocerus. b, híbrid entre els dos anteriors

Una cosa que jo no recordo haver llegit mai, és que entre els coleòpters hipogeus es donessin hibridacions (veure figura superior). Els Trechus riberai (a) i els Trechus croceus (c) s'han creuat donant híbrids (b). Resulta que en l'anàlisi de l'ADN, aquest pressumpte hibrid té les seqüèncias d'ADN de T. riberai, però el seu òrgan genital correspon a T. croceus (c). També m'explica el Fresneda que si no fos per l'ADN, al tenir l'òrgan sexual masculí igual al T croceus, s'hauria considerat pertanyent a aquesta espècie: en general hi ha acord a considerar que diferents models d’edeagus corresponen a diferents espècies.

La hibridació és un tema complex. Generalment s'entén que un híbrid no té possibilitats de tenir descendència. En aquest cas sembla que es tracta d’una població interfecunda d’hibrids, una peculiaritat que ja s’ha descrit en altres grups zoològics com motor d’especiació.

Nota final: Donada la complexitat del treball i que jo hi havia afegit alguns comentaris i aclariments, vaig demanar a Javier Fresneda que hi fes un repàs, el que li agreeixo molt, per haver aportat correccions amb bon criteri.