Nº 209. El primer animal cavernícola conegut de Catalunya

El Troglocharinus kiesenwetteri, Un coleòpter subterrani historic de Catalunya

Introducció històrica:

El primer animal d'hàbitat subterrani en tot el món (tipus troglobi), va ser un amfibi: el Proteus anguinus, descrit pel naturalista austríac Josephus Nicolaus Laurenti l’any 1768. Els trobaven a les sortides d’aigua d’algunes fonts, i creien que eren cries dels dracs que habitaven el sota terra.

Portada de la publicació d'en Laurenti, on va descriure el Proteus anguinus

Dibuix del Proteus, dins la descripciò (figura nº 3 al centre)

Descripció del Proteus (dins l'apartat XXXVI)

Pel que fa al primer insecte cavernícola conegut va ser un coleòpter troglobi descrit per l’hongarès Ferdinand Joseph Schmidt com Leptodirus hochenwarti, fet que va representar un gran descobriment. El fet que es creia que els artròpodes no podien colonitzar aquest medi del sota terra tan hostil, va representar l’inici de les recerques dins la fauna subterrània. El coleòpter va ser trobat l’any 1831 per Luka Cec a la cova de Postojna, qui el va donar al baró Franz von Hohenwart, qui, a la vegada el va entregar finalment a Ferdinand Schmidt que va fer-ne la descripció l’any 1832.

El primer insecte troglobi conegut: Leptodirus hohenwarti

Un dibuix de l'època

Franz Josef von Hohenwart (1771 – 1844) i Ferdinand Schmidt (1791 – 1878)

A la Península Ibèrica, l’animal hipogeu més antic que he trobat, va ser Laemostenus (Antisphodrus) peleus peleus, descrit dins del gènere Sphodrus per Ludwig Wilhelm Schaufuss l’any 1861 de cavitats indeterminades del nord de la península.

A Catalunya, el primer animal cavernícola també va ser un coleòpter troglobi, que el va trobar i alhora descriure, l’any 1869 l’entomòleg i botànic alemany Georg Dieck, durant un llarg viatge d’estudi (setze mesos entre el 1868 i el 1869) en el que es va estar un cert temps a Catalunya. Una de les seves moltes sortides de camp va ser a Montserrat, visitant la cova del Salnitre, on captura diversos exemplars d’un coleòpter que resultarà ser nou, i que en principi descriu amb el nom de Adelops kiesenwetteri.

Troglocharinus kiesenwetteri en viu (descrit com Adelops kiesenwetteri). Foto: Agustí Meseguer 

En Dieck, en dues èpoques de la seva vida

Publicació del viatge d'en Dieck

En Dieck va escriure amb gran detall tot el seu viatge del 1869. De la visita a la cova del Salnitre, explica (traducció i versió meva):

L’entrada i les primeres sales, estaven molt seques. Les condicions no eren gaire prometedores per trobar coleòpters troglobis...

Després de deu minuts de seguir caminant, arribem a la Sala de la Dama Blanca, amb el terra cobert d’argila molt relliscosa…

Aviat els meus esforços es van veure recompensats pel descobriment dels Adelops...  (es refereix a l’actual Troglocharinus kiesenwetteri, ja canviat de nom)…

Vaig trobar-ne en molts llocs, pel terra i a les parets…

Crònica del viatge d'en Dieck., en que parla de la seva visita a la cova de Collbató  

Al llibre d'en Víctor Balaguer, cita la Galeria de la Dama Blanca,
lloc on es van trobar els nous coleòpters.  

Canvis de nom:

Adelops era un gènere ja conegut, al que Dieck va incloure la nova espècie, mentre que kiesenwetteri va ser el nom de l’espècie, nom que va posar per haver-lo dedicat a un seu amic entomòleg alemany: Ernst August Hellmuth von Kiesenwetter.

L’entomòleg austríac Edmund Reitter, crea l’any 1885 un nou gènere (Perrinia) per aquest insecte. Ja no es dirà Adelops kiesenwetteri, passa a dir-se  Perrinia kiesenwetteri (quan es canvia de gènere, es conserva el nom de l'espècie).

Reitter  

Descripció del Troglocharinus kiesenwetteri, originalment descrit com Adelops kiesenwetteri

El gran científic francès René Jeannel, s’adona que el nom del gènere Perrinia ja estava aplicat anteriorment a un mol·lusc, un caragol marí de l’Oceà Índic i canvia el nom del gènere de Perrinia a Speophilus, passant a dir-se Speophilus kiesenwetteri, que és com l’hem conegut nosaltres al llarg de molts anys com a colonitzador del massís de Montserrat.

René Jeannel, que va donar el nom de Speophilus kiessenwetteri

Però no acaba aquí la trama. L’any 1998 en Javier Fresneda fa una profunda revisió i col·loca el gènere Speophilus (i altres), dins del gènere Troglocharinus. Així doncs, avui dia el primer troglobi català, porta el nom científic de Troglocharinus kiesenwetteri, que és com l’haurem d’anomenar mentre no hi hagi més canvis.

Classificació científica:

Regne: Animalia

Filum: Artropoda

Classe: Insecta

Ordre Coleoptera

Familia: Leiodidae

Subfamilia: Cholevinae

Gènere: Troglocharinus

Espècie: Troglocharinus kiesenwetteri

Actualment el gènere Troglocharinus posseeix una quarantena entre espècies i subespècies, fruit del traspàs dels altres anteriors gèneres Speophilus  i  Antrocharidius. Només una espècie es localitza a la província d'Osca. Tota la resta estan en cavitats de Catalunya.

Nº 208. VII Trobada Francesc Español

El Dr. Francesc Español amb un  antic microscopi, al Museu. Foto: Arxiu familiar

L’Associació d’Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona ve organitzant cada dos o tres anys, unes sessions en memòria del nostre estimat Dr. Francesc Español.

Enguany, el 15 de novembre, està convocada la setena trobada, mostra de la força que han anat adquirint aquests actes. Alguns membres de la nostra associació ja estan preparant alguns treballs per presentar-hi, de la mateixa manera que s’ha anat fent en quasi totes les trobades.

IV Trobada, any 2007

Tot seguit inserim una selecció del segon comunicat, en què ja apareix definit el mecanisme per participar-hi. El programa s’editarà en un comunicat posterior, del que n’informarem puntualment.

El Dr. Francesc Español recollint coleòpters en un tronc d'arbre. Foto: Arxiu familiar

 

VI Trobada Francesc Español de Col∙laboradors

del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Organitza: Associació d’Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Segon comunicat, Barcelona, 25 de setembre de 2014

La Trobada de Col·laboradors Francesc Espanyol arriba a la seva setena edició. És una fita que coincideix amb una efemèrides significativa, la de celebrar els 20 anys de la nostra Associació.

La Trobada de Col·laboradors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona és l’ocasió per parlar dels resultats de la vostra col·laboració que considereu rellevants i que desitgeu compartir amb la família del “Museu”. Enguany, a més, us demanem les opinions que tingueu sobre les vostres experiències de col·laboració.

Celebrarem la Trobada el dissabte 15 de novembre, al Laboratori de Natura del MCNB, antic edifici de Zoologia. El programa contindrà presentacions de col·laboradors i altres activitats. Després de la sessió de treball, pel matí, ens trobarem per dinar. Serà a la Carpa del Zoo, junt a la Dama del Paraigües; l’entrada al recinte serà gratuïta pels comensals gràcies a l’autorització de la direcció del Zoo. Preveiem que l’àpat tingui un cost d’uns 20 euros ... a càrrec de cadascú. 

Comissió Organitzadora: Carles Crespo, Cristòfol Jordà, Francesc Uribe

Com podeu participar?

Assistint a la jornada de presentacions

Sense inscripció prèvia, lliure i gratuïta.

Inscrivint una presentació (màxim 15 minuts, 10 d’exposició i cinc de debat)

Us preguem que ho feu saber indicant el títol, provisional si cal, noms de les persones que hi són representades, un resum que no superi les 10 línies i necessitats d’equipament de sala.

Assistint al dinar

Podeu venir amb la companyia de familiars i amistats, però és imprescindible la reserva prèvia.

Com comunicar amb l’organització de la Trobada

Ompliu la butlleta adjunta per anotar les vostres intencions i adreceu-les al Secretari de l’Associació, Francesc Uribe furibe@bcn.cat , Museu de Ciències Naturals de Barcelona, edifici Zoologia, Passeig Picasso S/N, 08003 Barcelona.

Oportunament ja informarem del programa i de les activitats que mirarem de fer en paral·lel per celebrar aquests primers 20 anys d’Associació.

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ

Vull presentar una comunicació (10 minuts + 5 de discussió)

Títol:

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................

Resum (màxim 10 línies):

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................

Nom de les persones que són autores de la comunicació:

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................

Comentaris (necessitats particulars de logística...):

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................

Vull assistir al dinar

Nom de les persones que hi assistiran:

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................

Requeriments especials individualitzats (de moment sense garantia de que es puguin atendre totes les peticions):

.............................................................................................................................................

.............................................................................................................................................
Esperem una gran participació!

Nº 207. La importància de recollir fauna cavernícola

En Salvador Vives, entremig de l'Hilari Moreno i en David Sarró, l'any 2009 durant els actes de
 commemoració dels 30 anys de la Federació Catalana d'Espeleologia

El tema d’aquest post va sorgir d’unes converses via mail entre l’amic i company d’activitats, en Salvador Vives i Jorba, i jo, Lluís. Tractarà de quina importància té la recollida de fauna subterrània dins les cavitats que visitem els espeleòlegs.

A conseqüència d’un comentari en un post inserit a l’Espeleobloc: dilluns 25 d’agost 2014, Un nou opilió cavernícola al Maestrat Terolenc, vaig contactar amb el ja esmentat Salvador, demanant-li unes dades a propòsit de la seva descoberta d’un nou centpeus, un miriàpode quilòpode del gènere Lithobius, més concretament el Lithobius jorbai, descrit per l’Antoni Serra l’any 1977 de la cova del Pla de Cervera, a Cinctorres, Castelló.

En Salvador va ser el descobridor, el dia de Reis de l’any 1974, tot i que, com en moltes ocasions, no n’era conscient de la troballa, fins que el material va arribar a mans d’un especialista capaç d’estudiar-ho, l’Antoni Serra en aquest cas, que ho va publicar el 1977 a la revista Speleon nº 23.

El dia 25 d’aquest agost, a la meva pregunta de si era ell qui havia recollit el centpeus (jo no ho sabia del cert), em respon que, efectivament va ser ell.

Hola Lluís: Sí, crec que era cap allà el 1977 que el Toni Serra va descriure un miriàpode que vaig trobar a una cova de Castelló. Va sortir un escrit a la revista del poble de Cinctorres. Guardo el retall perquè me'l va donar la secretària de la feina, que és d'allà i va ser la que ens va ensenyar la cavitat.

L'encapçalament del treball en que es va descriure la nova espècie, i la cita del material i la dedicatòria

El mateix 25 d’agost, vaig afegir un comentari al bloc, confirmant que havia estat en Salvador el qui havia trobat la nova espècie.

En Salvador em diu en un posterior mail del mateix dia:

Hola Lluís: Ara he vist el teu comentari al post de l'Espeleobloc d'avui. Gràcies per l'observació i l'aclariment però també t'haig de dir que la verdadera importància d'una troballa la té qui en fa el corresponent estudi, no pas qui fa la troballa. Tu ja saps que en aquelles èpoques dels anys seixanta i setanta, recollir fauna cavernícola era una tasca més a fer quan es feia una exploració o una campanya espeleològica. Vaja, que formava part d'un "paquet" de coses que s'havien de fer: la descripció, la topografia, alguna fotografia i, perquè no, recollir la fauna. Llavors, amb tota la il·lusió, entregaves els bitxos a un especialista. Ara, malauradament, la filosofia de molts espeleòlegs ha canviat. Per aquest motiu admiro a persones que han continuat des de fa molts anys la labor d'estudi i divulgació de la fauna cavernícola i també d'altres aspectes relacionats amb el món subterrani. Alguns solament vam fer una tasca recol·lectora i poca cosa més. I això té poca importància. 

En veure el mail, em van venir ganes de “filosofar” sobre el tema dels espeleòlegs que, en aquells anys, recollien fauna en les cavitats, en moltes ocasions sense ser conscients de la importància de la labor que feien. Li vaig demanar permís al Salvador, per editar els seus mails, cosa que va acceptar.

Un dia més tard, el 26, m’amplia els seus comentaris:

Hola Lluís: Nosaltres vam tenir una gran sort, doncs a més de conèixer gent molt destacada dins el món de la biospeleologia (Español, Escolà, Bellés, Auroux, Marina Blas, Cristina Vicente,... entre d'altres), teníem a casa nostra persones com el Joan Vives, l'Eduard Vives, el Toni Serra,... que eren els nostres "guies".

Per tant, la fauna cavernícola era per al nostre grup una cosa propera i gens estranya. En una paraula: la "vivíem". I, a més, sabíem distingir un coleòpter, un miriàpode, un aràcnid... perquè ens ho ensenyaven contínuament. Ens fabricàvem els nostres aspiradors ("xupòmetres") i sabíem com s'havia de recollir la fauna, guardar i a qui entregar. En els cursos d'iniciació, a part de la classe teòrica es feia una sortida pràctica i una de posterior on se'ns explicava què s'havia de fer amb tot allò que recollíem a la sortida.

També cal dir que l'organització d'un simpòsium dedicat exclusivament a la biospeleologia l'any 1977 va acabar de fer el pes.

Han passat molts anys, però els que encara estem mig "actius", com els Badiella, l'Indurain, Pladeveya, Pallisé... seguim recordant aquelles persones que abans he anomenat i que tant ens van ensenyar.

Actualment, sembla que retorni una mica aquell esperit de coneixement de la fauna cavernícola però, per la raó que sigui, darrerament s'ha imposat més la geologia. De llicenciats en tenim sis i, per tant, no és d'estranyar que els treballs que ara publiquem en sobresurtin més els aspectes geològics que biològics.

Resumint, crec que és important inculcar a cada persona que s'iniciï al món de l'espeleologia que, a part dels aspectes tècnics i de "descobriment", també hi ha altres aspectes importants a tenir en compte, com, per exemple, la biospeleologia. Però també cal un entorn propici i que il·lusioni a qui s'hi vulgui introduir. Anant de cara la resposta al teu escrit et comento: Quan dic que no té importància recollir fauna ho dic només en el sentit de recollir per recollir. La recollida no condueix a res si no hi ha un entorn favorable i, també, uns certs coneixements. L'entorn és saber a qui s'ha d'entregar les bestioles. Naturalment que sempre és d'agrair que algú es dediqui a buscar!, però a partir d'aquí hi ha tota una sèrie de coses que fan que la recerca es pugui convertir en una cosa positiva.

En aquelles èpoques, tal com t'he comentat abans, la majoria de nosaltres donàvem la fauna recollida al Toni Serra (si eren "centpeus") i tot l'altre a l'Eduard Vives. Ells ja es cuidaven d'estudiar-ho o d'entregar-ho a qui fos convenient. En el meu cas, el Lithobius de Castelló el vaig donar al Toni Serra, suposo que junt amb altres bitxos recollits aquell dia.

És ben cert que als primers temps d’iniciar-nos en l’espeleo, fèiem de tot una mica: topo, foto, bio, etc., però sempre passava el mateix: la gent se n’atipava i es saturava de fer i de veure fer sempre el mateix. Només anaven quedant-se els que s’anaven especialitzant en una temàtica determinada: la que fos, però aprofundint en una especialitat, o més d’una.

El meu cas va ser el de, quasi des del principi d’entrar al sota terra, dedicar-me bàsicament a la bio, complementant amb la foto i la topo.

L'espectacular Troglobisium

L'isòpode aquàtic Stenasellus virei

Jo recordo al 1964, als inicis de recollir tot el que veia que bellugava dins d’una cavitat, que no era conscient si el que trobava podia o no ser interessant. Per exemple, l’octubre del 1964, a l’avenc dels Bessons de Garraf, vaig trobar el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai i el gener del 1965, a l’avenc dels Pouetons, vaig trobar l’isòpode aquàtic Stenasellus virei, que en els dos casos eren primeres cites a Catalunya. En cap moment vaig ser conscient que podien ser localitzacions importants.

Un altre exemple: a finals del 1964 vam fer una sortida al Montsec de Rubies i la Serra de Llimiana. A Sant Miquel de la Vall, a l’Escletxa d’en Minguera, entre altres coses van sortir coleòpters cavernícoles que va resultar ser una nova espècie. Doncs tampoc en vam ser conscients durant la recol·lecció.

Cueva de Agudín, Palencia. Una de tantes cavitats en que s'han trobat noves espècies

Les curioses concrecions modelades pel corrent d'aire, a la Cueva de Aso, a Osca.
També és una cavitat amb varies descobertes de noves espècies

Ildobates neboti.    Foto: Sergi Montagut

Com els exemples citats se’n podrien escriure moltes pàgines. Com a cloenda, el cas del coleòpter cavernícola Ildobates neboti, trobat a finals de l’any 1965 a Cabanes, Castelló, i que segons Francesc Español, va ser “una de les descobertes biospeleològiques més importants del segle”. Doncs bé, resulta que quan el van caçar dins l’avenc d’en Serenge, el van guardar sense gaires miraments dins d’una capseta, sense adonar-se de la meravella que havien trobat.

Per aquells anys la consigna era agafar-ho tot i emmagatzemar-ho en condicions per poder-ho remetre als diferents especialistes, ja que al museu, llavors només s’estudiaven els coleòpters i quasi res més.

Al museu hi havia el Dr.Español, que coordinava tot el tema de recol·leccions, i el material es distribuïa a diversos especialistes: Entre els principals hi havia en R. Margalef (amfípodes i altra fauna aquàtica); E. Ortiz (fauna aquàtica i miriàpodes); C. Altimira,Vilella i M. Bech (mol·luscs gasteròpodes); Mª Rambla (opilions); E. Balcells (quiròpters); D. Selga (col·lèmbols); C. Vicente (diplòpodes).

A certs especialistes estrangers, també s’enviaven lots de material: Vandel (isópodes); V. Mahnert (pseudoescorpins); J. P. Mauries (diplòpodes), etc.

Amb els anys van anant sortint més i més especialistes, fins que avui dia, són nombrosos els doctors, professors, biòlegs i aficionats entre els nostres catalans i els de València; Alacant; Madrid; País Basc, etc., que ens poden estudiar gairebé tots els grups representats dins les cavitats, tot i que encara s’ha de demanar col·laboració a alguns estrangers.

Com a conclusió, sempre que sigui possible, en cada sortida algú s'hauria d'encarregar de recollir fauna. Pot semblar que ningú estudiarà el material, però no és així. La tasca sempre tindrà un fruit. 

Nº 206. El cranc americà: una nova amenaça per a la fauna subterrània

El cranc vermell americà: Procambarus clarkii

La Dra. Ana Sofia Reboleira, membre de la nostra Associació, ens ha fet arribar el seu darrer treball (co-autora). Tot seguit, s'insereixen alguns paràgrafs del treball i uns comentaris.

Ja fa anys que no parem d’escoltar noticies sobre flora i fauna invasora, espècies que no són autòctones del país, que es van desenvolupant sense límits, ocupant els hàbitats d’altres espècimens que el poblaven anteriorment, desplaçant-les, o fins i tot extingint-los.

A grans trets, aquesta flora i fauna indesitjada es pot dividir en dues problemàtiques:

-Una espècie introduïda, és aquella que, treta del seu hàbitat natural, arriba a sobreviure i a reproduir-se en un altre ambient natural

-Una espècie invasiva, és aquella que ha estat introduïda, i a la seva nova ubicació s‘ha convertit en una plaga.

Encapsament del treball: títol i autors

L’article s’ha publicat a la prestigiosa revista Journal of Cave and Karst Studies, v. 76, no. 1, p. 62–65. DOI: 10.4311/2013LSC0115.

Es tracta del conegut cranc americà que, sembla, no en té prou de quasi extingir el nostre cranc autòcton i se’ns fica dins les cavitats.

Ja fa anys que no parem d’escoltar noticies sobre flora i fauna invasora, espècies que no són autòctones del país, que es van desenvolupant sense límits, ocupant els hàbitats d’altres espècimens que el poblaven anteriorment, desplaçant-les, o fins i tot extingint-los.

El cranc vermell americà, Procambarus clarkii, descrit per metge i zoòleg francès Charles Frédéric Girard l’any 1852, avui dia és l‘espècie més estesa en les aigües europees. Sota terra, aquest cranc invasor es va trobar per primera vegada en unes cavitats de Portugal i Itàlia.

La presència de P. clarkii en l’ambient subterrani representa una nova amenaça per a aquest ecosistema hipogeu, pels seus possibles efectes negatius sobre la fauna aquàtica habitual.

La biodiversidad de les aigües subterrànies és molt vulnerable a l’extinció (potser més que la fauna terrestre hipogea), per diferents raons d‘acció antropogènica:

-Contaminació de les aigües

-Extraccions incontrolades dels aqüífers

-Deteriorament de l’hàbitat

Però si a més de l’acció humana hi afegim la d’altra fauna, els resultats, a mig o llarg termini, seran desastrosos. A Europa, aquest cranc va ser detectat a Portugal l’any 1970, i després a Itàlia l’any 1980. Avui dia colonitza els sistemes d’aigua dolça superficials de la majoria de països, desplaçant i substituint les espècies autòctones.

Localització del cranc dins de cavitats: Portugal i Itàlia

Un dels exemplars, despigmentat, d'Anços Spring, Portugal

Dins de cavitats, des de l’any 2007, Procambarus clarkii s’ha anat localitzant en dues cavitats al centre de Portugal, i des de l’any 2011 en sis cavitats del nord d’Itàlia. Al continent d’origen, també a l’estat de Texas on s’han localitzat exemplars de P. clarkii dins l’ambient subterrani, possiblement pel desplaçament dels representants habituals de l’exterior.

Tots els exemplars portuguesos presenten una marcada despigmentació, en canvi els italians no, indicant que aquests devien introduir-se més recentment. Aquest cranc s’adapta amb gran facilitat a diferents condicions, pel que es considera altament perillós per a la resta de fauna aquàtica subterrània endèmica: copèpodes, amfípodes i isòpodes majoritàriament.

Seran necessaris més estudis per a conèixer l’expansió, situació i costums d‘alimentació d’aquesta espècie invasiva dins l’àmbit hipogeu (un sistema consisteix a analitzar les restes de l’aparell digestiu, per veure quin és el seu aliment).

Per ara, sembla que a la resta de la península no hi ha (encara?) aquest problema, però ho haurem d’anar observant.

Nº 205. GOTA A GOTA: Revista digital d'espeleologia

Portada del darrer número de la revista, ja el 5

El company (i membre de la nostra Associació), en Toni Pérez, del Grupo de Espeleología de Villacarrillo (G.E.V.), ens comunica que acaben d’obrir un nou número (i ja serà el 5è) de la revista digital GOTA A GOTA, que editen.

Enllaç:

https://sites.google.com/site/espeleovillacarrillo/home/gota-a-gota-no-5-2014

El primer número es va iniciar el primer dia de l’any 2013. Cada número queda tancat quan arriba aproximadament a les 100 pàgines.

Els articles toquen totes (i encara més) les especialitats dins l’espeleologia: Història; Geospeleologia; Espeleomineria; Biospeleologia; Projectes; Exploracions, etc. La revista està oberta a tots els espeleòlegs que vulguin posar per escrit les seves vivències i estudis.

El total d’articles entre els quatre primers números, és de 55, i el total de pàgines (només d’articles) entre els quatre primers números, és de 392, dades que mostren la importància de la revista.

Portada del numero 1 de la revista 

Avui dia, editar una revista digital representa un baix cost monetari, tot i que la feina no te la treu ningú. Aquesta missió es concentra a les mans del Toni, una d’aquestes persones que són una màquina de fer feina. Sense la seva labor, ben segur que aquest projecte no s’hauria iniciat ni portat a terme.

Els desitgem que, amb la col·laboració de tots els espeleòlegs, puguin anar editant molts números més.

Nº 204. Fauna subterrània en materials no carstificables

Cavitat en materials granítics a Suècia

Recentment s’ha publicat un treball sobre la descripció d’una nova espècie de coleòpter del Medi Subterrani Superficial (MSS), un hàbitat que és molt proper a les cavitats que estem acostumats a visitar. L’interès d’aquesta publicació està en què els materials del terreny de la troballa són silícics, no els habituals carstificables en el fet que generalment parlem de la fauna subterrània (recordem que també hi ha cavitats en materials silícics; granítics; volcànics, etc., i que també s’hi troba fauna).

Títol del treball i autors:

 A new hypogean Trechus Clairville (Coleoptera, Carabidae, Trechini) discovered in a non-calcareous Superficial Subterranean Habitat of the Iberian System (Central Spain)

 VICENTE M. ORTUÑO1,2, EVA CUESTA1, JOSÉ D. GILGADO1 & ENRIQUE LEDESMA1

1Departamento de Ciencias de la Vida. Facultad de Biología, Química y Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá. A.P. 20 Cam­pus Universitario. Alcalá de Henares, Madrid, Spain. E-28805.
E-mail: vicente.ortuno@uah.es; bio.cuesta@gmail.com; josedomingo.gilgado@uah.es; eledesma56@hotmail.com2Corresponding author. E-mail: vicente.ortuno@uah.es

L'estudi s'ha publicat a la prestigiosa revista Zootaxa, de la que hem transcrit part de l'escrit i algunes fotografies.

Zootaxa 3802 (3): 359–372 www.mapress.com/zootaxa/

ISSN 1175-5326 (print edition) ISSN 1175-5334 (online edition) Copyright © 2014 Magnolia Press

Dibuix del nou coleòpter subterrani Trechus arrechenai. Foto del treball

Fotografia del cap de l'insecte Trechus arrechenai. Foto del treball

Punt de localització de la nova espècie, al Moncayo. Mapa del treball

El sistema de captura va ser el de trampes amb esquer. Per col·locar les trampes sota terra, es va utilitzar tub de PVC soterrat, al que s’han practicat forats perquè la fauna pugui introduir-si. El temps de permanència de les trampes va ser d’un any.

Característiques del lloc:

Massís del Moncayo, dins la serralada del Sistema Ibèric septentrional, entre les províncies de Sòria i Saragossa. El punt de mostreig es va triar de cara al nord per ser més favorable per a la fauna higròfila. La ubicació és un bosc de faig (Fagus sylvatica L.) amb una espessa capa de terra recoberta de molsa, a una altitud de 1.440 m. snm. Materials principalment silícics, amb arenisca i quarsites del Paleozoic Mesozoic.

Tub de PVC perforat, vist abans d'introduïr sota terra. L'esquer es deposita al seu interior i a la zona inferior. Foto del treball

Lloc d'una de les quatre trampes (separades més de deu metres). Foto del treball

Material recollit:

Les tres quartes parts de tot el material capturat, (14.525 individus) corresponen a tres taxons; dos d’insectes, Col·lèmbols i Coleòpters, i un aràcnid, Àcars.

-Collembola: 5.171 (35,60% de la totalitat dels 14.525)

-Acari: 3.929 (27,05%)

-Coleoptera: 1.666 (11, 47%), entre ells, 6 exemplars de la nova espècie de coleòpter Trechus arrecheai

Comentaris generals: (opinions de l'autor d'aquest post, amb relació al tipus de fauna del treball exposat)

Molts especialistes anomenen la fauna que habita el subsol com a Fauna Subterrània. Els que practiquem l’espeleo i la bio, ho anomenem Fauna Cavernícola. Què és correcte?

Avui dia el terme d’ús més habitual és Fauna Subterrània, ja que engloba tot el que està per sota terra.
La fauna del sota terra es coneix des de fa molts anys: Fauna humícola (sota fullaraca morta); fauna muscícola (entremig i sota de molses); fauna foleòfila (dins dels caus de petits vertebrats; fauna endogea (entremig de les primeres capes de terra); fauna “cavernícola” (la que trobem dins les cavitats que visitem), i encara en podríem anomenar algunes més.

Allà pels anys 60, es creia que la fauna cavernícola era exclusiva del domini càrstic: dins de les coves, els avencs i algunes perforacions artificials en materials carstificables. Al poc es van iniciar les troballes de fauna en cavitats d’origen volcànic. Va ser tota una revolució!

             Una cavitat en granit: la Cova de les Encantades, Cabrera de Mar, Maresme.                     Foto: F.X. Samarra. Treta del bloc Catalunya Subterrània

Una cavitat en granit: la Cova nº 2 de Can Nadal, Vilanova del Vallès, Vallès Oriental. Foto: F.X. Samarra. Treta del bloc Catalunya Subterrània

Als anys 80 hi va haver un altre important descobriment: el MSM (Medi Subterrani-Superficial), trobant que en la zona de relativament poca profunditat en què apareix ja la pedra i aquesta està molt fisurada, hi viuen individus de quasi tots els ordres d’invertebrats, amb unes característiques gairebé iguals a les dels seus parents que poblen les cavitats, que per regla general se situen a més profunditat.

Tota la fauna del sota terra, independent de la composició del terreny, prové d’avantpassats molt llunyans provinents de l’exterior, no hi apareix per obra de màgia. Una part de la fauna exterior, pot fer milions d’anys, va anar colonitzant el sota terra. Uns es van quedar sota els primers nivells de la capa de terra i pedres i altres van arribar al domini cavernícola, ocupant les immenses xarxes de fissures que tenen comunicades totes les cavitats (i que nosaltres no hi podem accedir per la seva estretor), i “caient” també dins les galeries, pous, etc., (que nosaltres sí que hi podem circular). Hem de tenir present que moltes de les espècies que denominem “rares” perquè són molt dificultoses de trobar-les, en realitat colonitzen la xarxa de microfisures i només “cauen” a les galeries visitables en comptades ocasions.

Tota aquesta fauna que ocupa el sota terra té unes característiques quasi comunes a causa de la seva especialització en aquest hàbitat: despigmentades, ulls reduïts o absents, òrgans sensorials molt desenvolupats, metabolisme molt lent, règim alimentari molt especialitzat, etc. No tots tenen el mateix grau d’especialització, els que viuen més a prop de la superfície solen ser menys especialitzats i els que ocupen les xarxes a més fondària ho són més. Però això no sempre es compleix. Hi ha moltes excepcions, però hi ha una certa tendència al fet que sigui així.

Mina artificial de captació d'aigua, en materials de sauló. Mines d'en Crema, Bigues i Riells, Vallès Oriental. També conté fauna subterrània especialitzada

Per què la fauna subterrània es perpetuï i sobrevisqui al llarg de milions d’anys, una regla que s’ha de complir és que tingui un baix nivell de consanguinitat, i això només es logra si hi ha una gran facilitat de comunicació entre els individus d’una mateixa espècie dins d’àrees grans, per tant, aquests colonitzadors del món sense llum s’han de poder traslladar “d’un massís a un altre” per alguna via de comunicació, i aquesta via no pot ser més que la xarxa de fissures, ja que no poden tornar a viure a la superfície (parlem de fauna terrestre, l’aquàtica ho té quelcom més fàcil pel seu desplaçament per les fissures inundades). És veritat que els materials no calcaris presenten, en general, moltes menys fissures que els serveixin per aquesta intercomunicació genètica, però això es pot compensar en el cas que la roca base estigui recoberta d’una espessa capa de pedruscall i terra, lloc per on la fauna subterrània pot viure lliurement i intercomunicar-se. Aquest és el cas de la zona de la descoberta.

Nº 203. Visita guiada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona Part 2 (2)

Estoreta d'ordinador (210 x 180 mm) amb la reproducció d'un dibuix original de la façana del Café-Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, signat pel seu propi arquitecte, Lluís Domènech i Montaner

Seguint amb la visita guiada al museu, parlarem de la resta dels llocs que la Cap de col·leccions Eulàlia Garcia Franquesa amablament ens va anar mostrant. Són els secrets més ben amagats del museu, llocs i estances que, en general, no es poden visitar si no és per motius de treball. 

El terrat del Museu, entre les quatre torres. Vista mirant cap a Montjuïc

La balconada de la Torre de l'Homenatje

Un detall de la balconada de la Torre de l'Homenatje. En la foto de dalt (foto J. Comas), es pot veure el mal estat en que estava la barana abans de la restauració de tota la torre

Com sigui que l’edifici del museu és aprofitat d’una anterior utilitat, no hi ha gaires llocs adients per a la seva utilització com arxius de fauna, és per això que tot aquest material està distribuït per diferentes estances entre els diferents pisos, fins i tot al punt més alt d’una de les quatre torres, on s’ha d’entrar des del mateix terrat.     

Magatzem dins d'una de les torres del terrat. Al centre i en primer plano, l'Eulàlia, la nostre guia

L'Oleguer Escolà amb un dels antics armaris de la col·lecció Segarra de lepidòpters, una de les primeres que va tenir el museu i una de les primeres de Catalunya d'aquesta especialitat

Més col·leccions de lepidòpters en arxius més moderns

Una part que podríem considerar una mica "fantasmagòrica", són els passadisos del tercer pis, uns corredors molt llargs i molt estrets pels que quasi s’ha de pasar de costat per no tocar els animals dissecats que es guarden a les seves parets laterals. Semblen trets d’una pel·lícula de terror!

Un dels estrets i llargs passadisos del tercer pis, una zona reservada a magatzem d'animals dissecats

Un dels arxius de revistes de Ciències Naturals, al tercer pis del museu

El Departament de Taxidèrmia va ser el punt de cloenda de la interessant visita, el lloc a on dissequen i preparen els animals morts provinents del zoològic, centres d’acolliment de fauna, etc. Al moment que hi érem les taules eren plenes d’ocells amb els quals hi estaven treballant.

El laboratori i taller de Taxidermia

Aus per preparar

Dins del taller de Taxidermia, un magatzem de treballs en curs d'acabar, líquids conservadors i de preparacions, etc.

També treballen amb un felí. Podria semblar que l'han omplert de "pircings" o que l'estan tractant amb una sessió d'acupuntura, oi?

Ara ja podem dir que coneixem... quasi tot el museu!