Nº 295. Aplec de Geologia & Geolodia - 2019

L’Institut Català d’Espeleologia i Ciències del Karst (ICEK), co-organitza aquest pròxim i important esdeveniment. Hem rebut informació i un mail que reproduïm:

Benvolguts:

Aprofitem per avançar-vos la celebració de l'Aplec de Geologia i el Geolodia, co-organitzats l'ICEK, que  tindrà lloc a Sant Llorenç de Morunys el 10,11 i 12 de maig.

 

A més de les excursions hi haurà un seguit de xerrades i actes, entre ells una visita al Museu-Centre d’interpretació de la Vall de Lord. Us convidem a participar-hi.

Cordialment

Melanie Montenegro-Pérez

Dp. Comunicació de l’ICEK

Mail de l’ICEK: institut@icek.cat

Nº 290: Sis noves espècies de coleòpters subterranis d'Astúries

Tres de les noves espècies descrites en el treball:  Trechus spp., habitus. 5, T. pongensis n. sp. (Pico Pierzu). 6, T. riberai n. sp. (El Boo). 7, T. riberai n. sp. (Cardosina).

De nou un interessant article sobre noves espècies de coleòpters hipogeus i endogeus d'Astúries. Es tracta de sis nous taxons del gran gènere Trechus.

El grup de tres grans autors especialistes en coleòpters que ja ens tenen acostumats amb els seus amplis treballs de noves espècies i de revisió de gèneres, com són el Javier Fresneda, en Charles Bourdeau i l'Arnaud Faille, sempre que publiquen algun treball ens l'envien i nosaltres procurem donar-ne coneixement al blog.

En aquesta ocasió a l’equip de treball s'ha afegit un quart component: l'Enrique Valenzuela, d'Astúries. En Valenzuela fa anys que col·labora amb el grup de treball del Fresneda. Es un apasionat de la fauna subterrània, gran coneixedor dels relleus asturians i els diferents ambients on es troben aquests animals que també pot identificar a la perfecció. Ha descobert nombroses espècies noves de la serralada Cantàbrica, sobretot d'Astúries com per exemple Trechus bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille 2015, i inclús una espècie porta el seu nom, Trechus valenzuelai Fresneda, Bourdeau & Faille 2015, de la Serra de Cuera. Una de les primeres novetats trobades va ser l'ara descrit com Trechus odontopeos que, per cert, és l'únic dels sis recol·lectat en ambient hipogeu, en una cavitat subterrània. Els cinc restants poden clasificar-se com endogeus.

L'article s'ha publicat a la prestigiosa revista Annales de la Société entomologique de France (N.S.). International Journal of Entomology.

Resum. (traduït i adaptat per l'autor del post)

Es descriuen sis noves espècies de coleòpters: Trechus odontopeos n. sp., T. croceus n. sp., T. hyperythros n. sp., T. enedaphos n. sp., T. pongensis n. sp., i T. riberai n. sp., de la serralada Cantàbrica, Astúries, Espanya.

Aquestes espècies van ser recollides, unes en el Medi Subterrani Profund i altres en el Medi Endogeu. L'anàlisi morfològic mostra que les noves espècies estan emparentades i formen part del grup (clado o branca) del Trechus saxicola Putzeys, 1870.

L'estudi molecular indica que el clado de Trechus saxicola està compost per les sis noves espècies aquí descrites i, a més, per T. apoduvalipenis Salgado, Ortuño, 1998; T. bourdeaui Fresneda, Valenzuela & Faille, 2015; T. marcilhaci Pham, 1987 i T. saxicola.

Es discuteix la taxonomia del grup i es presenten les diferències morfològiques entre aquestes espècies, així com dades i comentaris sobre la seva distribució biogeogràfica.

La distribució actual del grup sembla ser resultat de múltiples fenòmens de vicariància (aillament entre poblacions que evolucionen de forma divergent).

Zona geogràfica i distribució de les espècies integrants del treball

L'origen de la diversificació d'aquest clado sembla lligada als primers canvis del clima del Plistocè, que conduirien a la fragmentació d'una primitiva població original fins arribar a formar diverses espècies que es van aïllar i van quedar confinades en àrees de refugi kàrstic.

Es suggereix la colonització per transport passiu (els rius Navia i Sella) i un probable cas d'hibridació entre dues espècies.  Segons Fresneda, la zona cantàbrica és, geològicament, de les més antigues de la península. Molts materials són de l'era Primària, amb un seguit d'intercalacions de capes de poc gruix de materials calcaris, margosos, pissarrosos, de gresos i quarsites, amb el que hi ha un aïllament geològic que no permet l'intercanvi entre les poblacions que han ocupat i colonitzat els diferents estrats calcaris karstificats, el que ha donat lloc a evolucions particularitzades i en conseqüència, espècies diferents, tot i que geogràficament molt properes.

Complexitat geològica de la zona estudiada

Seqüència dels estrats d'oest a est. En negreta els estrats silícics:

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsianà i Eifelià: Trechus hyperythros n. sp.

Calcàries, dolomies i pissarres de Lochkovien (= Gedinnià) i Emsiana

Gres ferruginós i pissarra de Wenlock i Lochkovien

Pissarra Negra i gres del Silúric

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra negra i gres Càmbric mitjà

Calcàries rosades i dolomies de Càmbric inferior

Pissarres negres i gres Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus odontopeos n. sp.

Calcàries roses i radiculars del Visean

Calcàries Blanques de la Famennien Superior i Tournaisien

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries i marges de pissarra de l'Emsien i Eifelià

Calcària, dolomia i pissarra de Lochkovien i Emsià

Gres ferruginós i pissarra de Wenlockià i Lochkovien

Pissarres negres i gres del Silúric inferior i superior

Quarsites de l'Ordovicià

Pissarra Negra i gres del Silúric

Gres ferruginós i pissarra del Wenlockià i Lochkovien

Calcària, dolomies i pissarra de Lochkovien i Emsien

Calcàries i margues pissarroses de l'Emsien i Eifelià

Gres ferruginós i pissarra de l'Eifelià

Calcàries blanques de Famennien Superior i Tournaisien

Calcàries roses i radiculars de Visean

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp.

Pissarres i gres del Westfalià

Calcàries grises del Namurià: Trechus riberai n. sp. - Trechus bourdeaui.

Sembla existir una certa correlació entre la distribució de les diferents espècies i l'estructura geològica: una alternança entre materials carbonatats (kàrstics) i silícics (no karstificables) que els aïllen de l'intercanvi genètic amb els seus veïns: Les "illes" calcàries posseeixen la seva pròpia fauna específica i diferenciada. Una explicació que també donen per a la dispersió d'espècies és el que en diuen Transport Passiu, referint-se que l'ocupació d'àrees més o menys llunyanes es pot produir pels efectes de l'arrossegament de molts individus, sobretot endogeus, quan hi ha grans pluges que s'emporten el sòl i la cobertura vegetal i la terra que és on es troba aquesta fauna.

Un cas molt concret és el del Trechus saxicola, que colonitza les altures dels relleus del massís asturià en cotes d'uns 1.000 m i que, curiosament també es localitza al final dels rius Navia i Sella, quasi a nivell del mar. No és l'únic cas. N'expliquen altres. Aquest transport s'ha demostrat a França, on després de grans pluges s'ha recollit fauna hipogea i endogea en els corrents de rius. També es podria donar aquest cas en els corrents marins, d'on es diu que els coleòpters del gènere Domene de les Illes Canàries podrien haver arribat des de l'actual Marroc. Un tema més d'estudi...

Zones diferenciades de la població del T. saxicola. La gran àrea inferior correspon
 a la "població de muntanya", tota ella a més de 1.000 n snm., i les dos petits cercles són
 localitats al nivell del mar, en les desembocadures dels rius Navia i Sella, rius que podrien
 ser els responsables d'un "Transport Passiu"  

Trechus spp., habitus. 3, T. hyperythros n. sp. (Vicenturo).
 4, T. enedaphos n. sp. (Dolina de las Forcadas).

Quasi totes aquestes noves espècies descrites s'han capturat en el fons de dolines, sota grans pedres encastades en l'argila, en canvi, no s'han trobat en el medi subterràni profund. Segons m'explica el Fresneda, aquesta zona sembla ser un limit entre l’ambient endogeu i el medi subterràni i, si les condicions d'humitat es mantenen, aquesta fauna pot desenvolupar-se perfectament en aquest indret, on també freqüentment hi ha recursos alimentaris.

Distribució de les  espècies de la branca “Trechus apoduvalipenis” relacionada amb els models d’edeagus (organ reproductor masculí), i l'arbre molecular resultant dels anàlisi d' ADN: a, T. riberai n. sp.; b, T. croceus x T. riberai (híbrid); c, T. croceus n. sp.; d, T. enedaphos n. sp.; e, T. apoduvalipenis; f, T.pongensis n. sp.

Detall de l'arbre de l'ADN: a, T. riberai. c, T. crocerus. b, híbrid entre els dos anteriors

Una cosa que jo no recordo haver llegit mai, és que entre els coleòpters hipogeus es donessin hibridacions (veure figura superior). Els Trechus riberai (a) i els Trechus croceus (c) s'han creuat donant híbrids (b). Resulta que en l'anàlisi de l'ADN, aquest pressumpte hibrid té les seqüèncias d'ADN de T. riberai, però el seu òrgan genital correspon a T. croceus (c). També m'explica el Fresneda que si no fos per l'ADN, al tenir l'òrgan sexual masculí igual al T croceus, s'hauria considerat pertanyent a aquesta espècie: en general hi ha acord a considerar que diferents models d’edeagus corresponen a diferents espècies.

La hibridació és un tema complex. Generalment s'entén que un híbrid no té possibilitats de tenir descendència. En aquest cas sembla que es tracta d’una població interfecunda d’hibrids, una peculiaritat que ja s’ha descrit en altres grups zoològics com motor d’especiació.

Nota final: Donada la complexitat del treball i que jo hi havia afegit alguns comentaris i aclariments, vaig demanar a Javier Fresneda que hi fes un repàs, el que li agreeixo molt, per haver aportat correccions amb bon criteri. 

Nº 280: Contingut del llibre LEGADOS DEL FUEGO

De nou el Pere Oromí, des de l'illa de Tenerife, ens ha proporcionat una àmplia documentació sobre l'esplèndid llibre que toca la majoria de ciències que estudien la complexa formació de les cavitats volcàniques, anant completant amb la flora, fauna i ocupació humana d'aquestes cavitats.

Ara que ja s'ha fet la presentació pública del llibre, ja podem divulgar més àmpliament el seu contingut

D’algunes pàgines s’ha ampliat la part escrita per poder-la llegir en millors condicions. 

Aquest gran grup canaride treball, no ens para de sorprendre amb les seves contínues conferències, convocatòries, revistes i llibres.

Per ara, el llibre només es pot aconseguir a llibreríes de Canàries.

Que per molts anys segueixin així d'engrescats.

Nº 204. Fauna subterrània en materials no carstificables

Cavitat en materials granítics a Suècia

Recentment s’ha publicat un treball sobre la descripció d’una nova espècie de coleòpter del Medi Subterrani Superficial (MSS), un hàbitat que és molt proper a les cavitats que estem acostumats a visitar. L’interès d’aquesta publicació està en què els materials del terreny de la troballa són silícics, no els habituals carstificables en el fet que generalment parlem de la fauna subterrània (recordem que també hi ha cavitats en materials silícics; granítics; volcànics, etc., i que també s’hi troba fauna).

Títol del treball i autors:

 A new hypogean Trechus Clairville (Coleoptera, Carabidae, Trechini) discovered in a non-calcareous Superficial Subterranean Habitat of the Iberian System (Central Spain)

 VICENTE M. ORTUÑO1,2, EVA CUESTA1, JOSÉ D. GILGADO1 & ENRIQUE LEDESMA1

1Departamento de Ciencias de la Vida. Facultad de Biología, Química y Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá. A.P. 20 Cam­pus Universitario. Alcalá de Henares, Madrid, Spain. E-28805.
E-mail: vicente.ortuno@uah.es; bio.cuesta@gmail.com; josedomingo.gilgado@uah.es; eledesma56@hotmail.com2Corresponding author. E-mail: vicente.ortuno@uah.es

L'estudi s'ha publicat a la prestigiosa revista Zootaxa, de la que hem transcrit part de l'escrit i algunes fotografies.

Zootaxa 3802 (3): 359–372 www.mapress.com/zootaxa/

ISSN 1175-5326 (print edition) ISSN 1175-5334 (online edition) Copyright © 2014 Magnolia Press

Dibuix del nou coleòpter subterrani Trechus arrechenai. Foto del treball

Fotografia del cap de l'insecte Trechus arrechenai. Foto del treball

Punt de localització de la nova espècie, al Moncayo. Mapa del treball

El sistema de captura va ser el de trampes amb esquer. Per col·locar les trampes sota terra, es va utilitzar tub de PVC soterrat, al que s’han practicat forats perquè la fauna pugui introduir-si. El temps de permanència de les trampes va ser d’un any.

Característiques del lloc:

Massís del Moncayo, dins la serralada del Sistema Ibèric septentrional, entre les províncies de Sòria i Saragossa. El punt de mostreig es va triar de cara al nord per ser més favorable per a la fauna higròfila. La ubicació és un bosc de faig (Fagus sylvatica L.) amb una espessa capa de terra recoberta de molsa, a una altitud de 1.440 m. snm. Materials principalment silícics, amb arenisca i quarsites del Paleozoic Mesozoic.

Tub de PVC perforat, vist abans d'introduïr sota terra. L'esquer es deposita al seu interior i a la zona inferior. Foto del treball

Lloc d'una de les quatre trampes (separades més de deu metres). Foto del treball

Material recollit:

Les tres quartes parts de tot el material capturat, (14.525 individus) corresponen a tres taxons; dos d’insectes, Col·lèmbols i Coleòpters, i un aràcnid, Àcars.

-Collembola: 5.171 (35,60% de la totalitat dels 14.525)

-Acari: 3.929 (27,05%)

-Coleoptera: 1.666 (11, 47%), entre ells, 6 exemplars de la nova espècie de coleòpter Trechus arrecheai

Comentaris generals: (opinions de l'autor d'aquest post, amb relació al tipus de fauna del treball exposat)

Molts especialistes anomenen la fauna que habita el subsol com a Fauna Subterrània. Els que practiquem l’espeleo i la bio, ho anomenem Fauna Cavernícola. Què és correcte?

Avui dia el terme d’ús més habitual és Fauna Subterrània, ja que engloba tot el que està per sota terra.
La fauna del sota terra es coneix des de fa molts anys: Fauna humícola (sota fullaraca morta); fauna muscícola (entremig i sota de molses); fauna foleòfila (dins dels caus de petits vertebrats; fauna endogea (entremig de les primeres capes de terra); fauna “cavernícola” (la que trobem dins les cavitats que visitem), i encara en podríem anomenar algunes més.

Allà pels anys 60, es creia que la fauna cavernícola era exclusiva del domini càrstic: dins de les coves, els avencs i algunes perforacions artificials en materials carstificables. Al poc es van iniciar les troballes de fauna en cavitats d’origen volcànic. Va ser tota una revolució!

             Una cavitat en granit: la Cova de les Encantades, Cabrera de Mar, Maresme.                     Foto: F.X. Samarra. Treta del bloc Catalunya Subterrània

Una cavitat en granit: la Cova nº 2 de Can Nadal, Vilanova del Vallès, Vallès Oriental. Foto: F.X. Samarra. Treta del bloc Catalunya Subterrània

Als anys 80 hi va haver un altre important descobriment: el MSM (Medi Subterrani-Superficial), trobant que en la zona de relativament poca profunditat en què apareix ja la pedra i aquesta està molt fisurada, hi viuen individus de quasi tots els ordres d’invertebrats, amb unes característiques gairebé iguals a les dels seus parents que poblen les cavitats, que per regla general se situen a més profunditat.

Tota la fauna del sota terra, independent de la composició del terreny, prové d’avantpassats molt llunyans provinents de l’exterior, no hi apareix per obra de màgia. Una part de la fauna exterior, pot fer milions d’anys, va anar colonitzant el sota terra. Uns es van quedar sota els primers nivells de la capa de terra i pedres i altres van arribar al domini cavernícola, ocupant les immenses xarxes de fissures que tenen comunicades totes les cavitats (i que nosaltres no hi podem accedir per la seva estretor), i “caient” també dins les galeries, pous, etc., (que nosaltres sí que hi podem circular). Hem de tenir present que moltes de les espècies que denominem “rares” perquè són molt dificultoses de trobar-les, en realitat colonitzen la xarxa de microfisures i només “cauen” a les galeries visitables en comptades ocasions.

Tota aquesta fauna que ocupa el sota terra té unes característiques quasi comunes a causa de la seva especialització en aquest hàbitat: despigmentades, ulls reduïts o absents, òrgans sensorials molt desenvolupats, metabolisme molt lent, règim alimentari molt especialitzat, etc. No tots tenen el mateix grau d’especialització, els que viuen més a prop de la superfície solen ser menys especialitzats i els que ocupen les xarxes a més fondària ho són més. Però això no sempre es compleix. Hi ha moltes excepcions, però hi ha una certa tendència al fet que sigui així.

Mina artificial de captació d'aigua, en materials de sauló. Mines d'en Crema, Bigues i Riells, Vallès Oriental. També conté fauna subterrània especialitzada

Per què la fauna subterrània es perpetuï i sobrevisqui al llarg de milions d’anys, una regla que s’ha de complir és que tingui un baix nivell de consanguinitat, i això només es logra si hi ha una gran facilitat de comunicació entre els individus d’una mateixa espècie dins d’àrees grans, per tant, aquests colonitzadors del món sense llum s’han de poder traslladar “d’un massís a un altre” per alguna via de comunicació, i aquesta via no pot ser més que la xarxa de fissures, ja que no poden tornar a viure a la superfície (parlem de fauna terrestre, l’aquàtica ho té quelcom més fàcil pel seu desplaçament per les fissures inundades). És veritat que els materials no calcaris presenten, en general, moltes menys fissures que els serveixin per aquesta intercomunicació genètica, però això es pot compensar en el cas que la roca base estigui recoberta d’una espessa capa de pedruscall i terra, lloc per on la fauna subterrània pot viure lliurement i intercomunicar-se. Aquest és el cas de la zona de la descoberta.

Nº 200: Història del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Part 1 (2)

La façana del Museu Martorell, per l'interior del Parc de la Ciutadella

Primera part:

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb el que treballem els de la nostra Associació BIOSP, actualment dins de l’edifici del Castell dels tres Dragons del Parc de la Ciutadella, no sempre ha estat en aquest lloc. En parlem molt, del museu, en aquest bloc, però crec que convé seguir el seu camí des del principi. Segurament molts de nosaltres no en sabem la seva història. Ara en parlem.

Tot i que aquest capítol no tracta directament de biospeleologia, és d’interès per conèixer els seus inicis i saber com hi ha anat evolucionant, a Barcelona, des dels orígens.

Portada del primer dels dos llibres sobre els que s'ha basat aquest article 

Pàgina nº 3 del primer llibre, amb les dades completes de l'edició

Portada del segon llibre consultat, de l'autora Alícia Masriera, llavors Directora del museu 

El primer museu de ciències naturals, va ser el Museu Martorell, de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889) situat al costat del Museu de Ciències Naturals, també dins del Parc de la Ciutadella. Va ser el primer museu públic de Barcelona. El nom Martorell prové de la persona que va fer possible la construcció de l’edifici i les col·leccions que contenia als seus principis.

Pàgina nº 12 del primer llibre. Repartiment de les instal·lacions dins del Parc de la Ciutadella

Detall ampliat de la foto anterior

Francesc Martorell i Peña (1822 - 1878). (S’insereix un resum tret de l’enciclopèdia lliure Viquipèdia en català).

Va ser un català corredor reial de canvis i comerciant/antiquari de professió. També fou viatger, estudiós de la numismàtica, naturalista aficionat (especialment a la malacologia), arqueòleg de nom (pioner estudiós de l'arqueologia balear i dels seus monuments megalítics). El 1868 va visitar l'Alguer per estudiar els nurags sards i hi descobrí la supervivència de la llengua catalana.

Al llarg de la seva vida va reunir una gran col·lecció d'objectes, una miscel·lània típica de l'època, incloent-hi espècimens d'història natural -zoologia, botànica, geologia, fòssils- objectes arqueològics, llibres i numismàtica.

A la seva mort, amb només 56 anys (1878), per evitar que les col·leccions que havia reunit es dispersessin, va donar a la ciutat de Barcelona el conjunt de les seves col·leccions d’història natural, arqueologia i etnologia i la seva biblioteca, a més d’una dotació econòmica de 125.000 pessetes per conservar totes les peces.

Quatre anys després de la seva mort, el 1882, es va inaugurar el Museu Martorell, el primer museu de titularitat pública de Catalunya i el primer edifici de Barcelona dissenyat per complir la funció de museu, i que junt amb l’Hivernacle i l'Umbracle, aquest també finançat per Martorell, van formar el nucli original de l'actual Museu de Ciències Naturals.

Retrat a l'oli de Francesc Martorell (1904). Autor, Mateu Balasch i Mateu. Pàgina nº 30 del segon llibre

Dependències del Museu Martorell, l'any 1917. Pàgina nº 24 del primer llibre

Pàgina nº 73 del primer llibre

Sala d'exposicions de zoologia i botànica del Museu Martorell (1917). Amb una X, l'esquelet de la balena, 16,8 m de longitud, que després va estar exposada al veí museu del Castell dels tres dragons, i que en l'actualitat es pot veure al Museu Blau del Fórum. Pàgina nº 60 del segon llibre

Evolució dels museus:

1878 - 1882: Període de construcció. Inauguració del Museu Martorell l’any 1882. En una primera etapa, el Museu Martorell era d’Arqueologia i Ciències Naturals. Quant al Museu d'Arqueologia de Catalunya, situat a l'antic Palau d'Arts Gràfiques, construït a la muntanya de Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, sempre ha seguit una altra línia independent dels museus que avui tractem.

1888: l’arquitecte Lluís Domenec i Montaner crea un dels edificis aixecats amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, destinat a ser restaurant. Es coneix popularment com el Castell dels Tres Dragons,

Una altre vista de la mateixa sala de la foto anterior

La sala de Paleontologia del Museu Martorell, l'any de l'edició del segon llibre (2006). Pàgina nº 114

1891: el Museu Martorell va passar a ser de Ciències Naturals

1906: Els laboratoris de recerca del Martorell s’instal·len a l’edifici del Castell dels Tres Dragons, mentre que les instal·lacions de recerca i exposició es mantenen al Museu Martorell

1916: Es constitueix la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, sota el patronat de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona. Les instal·lacions de la Junta, totes dins del recinte del Parc de la Ciutadella, eren: (noms extrets de la Guia de les instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals del 1917)

Pàgina nº  134 del primer llibre

En una segona part parlarem de la resta.